Mario Draghi duia una vida tranquil·la de jubilat després de deixar, el 2019, l’Eurotower, a Frankfurt, i abans d’haver de salvar, inesperadament, el seu país, Itàlia, el 2021.
L’estiu passat, el Vaticà el va nomenar membre d’una acadèmia papal. A vegades anava a recollir la seva neta a l’escola. I un cop hi va haver un incendi a la seva residència d’estiueig a l’Úmbria. Aquestes eren les notícies més emocionants de l’expresident del Banc Central Europeu (BCE).
Quan a Draghi, de 73 anys, li preguntaven pel seu futur polític, ell es remetia a la seva dona, que prematurament va descartar que el seu marit fes carrera a Roma. “El meu home no formarà un govern, ell no és polític”, deia Maria Serena Cappello.
Des de dimarts al migdia, però, s’ha acabat la tranquil·litat. Després de llargues disputes en la coalició de govern de centreesquerra, el president italià, Sergio Mattarella, se’n va atipar. I va encarregar a Draghi la formació d’un nou govern d’unitat nacional.
Va ser com si Mattarella agafés literalment un bazuca per defensar la seva esgotada república. “Whatever it takes” (‘el que calgui’), aquesta és la famosa expressió amb què Draghi va deixar clar durant la crisi de l’euro que el BCE faria tot el que fos necessari per salvar la moneda europea. I ara, amb l’elecció de Draghi, Mattarella ha deixat clar que faria el que calgués per salvar l’estabilitat d’Itàlia.
Des d’aleshores les ciutadanes i els ciutadans segueixen tots els passos fil per randa per entendre quines intencions té l’excap del BCE. Una cerca popular a Google a Itàlia és si Draghi és de dretes o d’esquerres. Els mitjans fan preguntes desorientats a antics companys d’escola (“Era bo en matemàtiques”).
Europa pot respirar tranquil·la? Itàlia està salvada? El caos polític s’ha acabat? Ja es veu una sortida a la crisi del coronavirus, la vacunació i l’economia? Les coses no van tan de pressa. La població està gairebé tan polaritzada com el parlament. Draghi genera esperances i pors. El seu nomenament és una prova de resistència per al sistema polític d’Itàlia.
Obliga els polítics de primer nivell a repensar la seva posició respecte a Europa, a mitigar el seu populisme i a superar enemistats al parlament.
Que Draghi sigui capaç de formar un govern estable –i amb qui–, dijous encara no estava clar. Hi ha dos sectors enfrontats. Els uns tenen una admiració gairebé infinita envers Supermario, a qui aclamen com un salvador. “Draghi és Superman”, diu entusiasmat un diputat de centre del parlament; rebutjar-lo seria tan absurd “com si tinguéssim Pelé i no el deixéssim jugar”. Un possible govern Draghi seria “un model alemany per a la classe política italiana”, declara el president de la regió de la Ligúria, Giovanni Toti. L’hereu de Fiat, Lapo Elkann, va penjar a Twitter un muntatge fotogràfic de Supermario. “L’hem d’animar tots perquè ell aporta llum i esperança al país”. Per al sector contrari, Draghi continua sent el Dràcula dels mercats financers i l’apòstol de les elits.
Però sobretot hi ha una esquerda que divideix en dos el Moviment Cinc Estrelles (M5E), el grup parlamentari majoritari. Els populistes van protestar fa uns anys contra el govern tecnocràtic de Mario Monti, que durant la crisi de l’euro va seguir una estricta austeritat. Al moviment, molts volen evitar que allò es repeteixi. “Draghi sempre ha donat suport al gran capital i al sistema financer”, diu Alessandro Di Battista, un influent membre del M5E. Però l’aprovació de Draghi al partit va a l’alça. El ministre d’Exteriors, Luigi Di Maio, i altres figures importants del partit s’hi han mostrat a favor.
També li donen suport els socialdemòcrates, i fins i tot l’ex-primer ministre, Silvio Berlusconi (Força Itàlia). La política de l’oposició Giorgia Meloni, del partit postfeixista Germans d’Itàlia, en canvi, reclama noves eleccions; i el populista de dreta Matteo Salvini, de la Lliga Nord, encara no ha trobat el rumb adequat: d’una banda, ell voldria ser primer ministre, mentre critica regularment la UE i el BCE; però, de l’altra, els seus seguidors del nord d’Itàlia –una zona potent econòmicament– tenen grans esperances posades en Draghi.
A qui possiblement serà el pròxim primer ministre italià l’espera una feinada immensa, i no únicament pel que fa a la gestió de la pandèmia i al desastre de la vacunació. Fins ara Draghi no ha deixat entreveure com li agradaria governar el país. En la ronda preliminar de negociacions, va dir que fins dissabte volia escoltar i tranquil·litzar.
Draghi, si efectivament acaba sent primer ministre, no pot anunciar un programa dur d’austeritat com va fer Monti. Necessita, per contra, un pla fiable sobre com vol invertir els 209.000 milions d’euros en préstecs i transferències de l’històric fons de reconstrucció de la UE. La seva missió serà trobar una manera perquè –com ha passat tan sovint anteriorment– els ajuts no quedin aturats durant anys en tràmits burocràtics ni es gastin sense sentit.
Per a Draghi, el suposat favorit de les elits financeres, seria un canvi de papers considerable. Com a màxim responsable del BCE, va exigir als Estats que fessin unes immenses reformes estructurals. Com a primer ministre, en canvi, ara podria fer augmentar l’endeutament a gran escala.
A l’estiu, en una conferència a Rímini, Draghi va dir que ara moltes regles econòmiques no són aplicables si es vol donar una resposta pragmàtica a la pandèmia. I va citar l’economista John Maynard Keynes: “Quan els fets canvien, jo canvio d’opinió”.
Traducció d'Arnau Figueras