En 2015, quan van diagnosticar-li un càncer terminal, Luke Holland ja duia set anys treballant en el seu llegat cinematogràfic. Un regal per a la posteritat que és el fruit de 300 converses amb participants actius i espectadors passius de l’horror nazi. El documental, que es titula Final account i podria traduir-se al català com ‘Compte final’ o ‘Factura final’, va quedar enllestit en el pandèmic 2020, quan Holland va morir amb 71 anys, però ha agafat volada darrerament quan algunes de les principals plataformes digitals l’han incorporat al seu catàleg de novetats.
Holland era britànic i sobretot va excel·lir com a fotògraf i documentalista. Però quan en tenia 14, en descobrir la cicatriu amb forma d’esvàstica que arrossegava la família, la seua vida va prendre un gir de 180 graus. Els dos iaios materns havien mort en un camp de concentració i la seva mare, austríaca com ells, s’havia vist obligada a emigrar al Regne Unit en condició de refugiada.
Autor de diversos treballs sobre l’ocupació nazi —se’n destaca Good Morning, Mr. Hitler (1993), en què mostrava el führer i d’altres capitosts nazis a través de les gravacions casolanes de l’època descobertes a Munic—, Holland va iniciar en 2008 el seu projecte més ambiciós: un film que aplega els testimonis de desenes de persones d’edat provecta que van participar de manera activa en les atrocitats del Tercer Reich o van ser-ne espectadors immòbils. En definitiva, l’última generació viva d’aquella etapa negra de la història de la humanitat.
Els centenars d’hores i hores d’entrevistes que Holland va efectuar —amb una petita càmera— en els darrers anys de vida han quedat emmagatzemats a l’arxiu de la University College de Londres, a la biblioteca Wiener Holocaust —també ubicada a Londres— i a l’Institut Nacional Àudiovisual existent a París. Moltes d’aquestes veus ja han mort, però els seus records, gràcies a la tasca de Holland, hi romandran per sempre.
Final account condensa el bo i millor d’aquest material. Per davant nostre desfilen oficials de les Waffen-SS, membres de les SS-Totenkopfverbände —els supervisors dels camps d’extermini— i de la Wehrmacht, el nom que van rebre les forces armades alemanyes sota aquell període sinistre... Però també accedim a la memòria de les dones que assistien impàvides a tota aquella ignomínia.
Tot plegat, un conjunt documental valuosíssim que s’enceta amb una declaració mítica de Primo Levi, supervivent d’Auschwitz: “Els monstres existeixen, però són massa pocs per ser perillosos. Són més perillosos els homes corrents, els funcionaris disposats a creure i a obeir sense dir-hi res”.
Holland al rescat
Els personatges que desfilen pel treball de Holland són majoritàriament nascuts a la dècada dels anys vint. Fins i tot n’hi ha de més vells. Testimonis que el director va enxampar quan encara eren capaços de relatar la duresa de la repressió nazi contra els dissidents i, molt especialment, contra els jueus. Éssers humans que es penedeixen profundament del paper que van exercir i d’altres que arriben a qüestionar tanta maldat.
Hi veiem tatuatges de les SS gravats al muscle esquerre com a signe de distinció, hi veiem medalles amb la creu gammada, carnets amb l’esvàstica i sobretot, sobretot, molta incomprensió. Moltíssima incomprensió. Com es va produir allò? “Com és possible que unes persones facen això a unes altres persones?”, es pregunta una de les entrevistades sense obtenir-hi resposta.
Prop d’un segle després, 90 anys més tard, resulta increïble que les esglésies de tot Alemanya feren girar les campanes amb motiu de la victòria electoral de Hitler. Els índexs de desocupació, molt elevats, i una inflació pels núvols, desfermada, van esdevenir un terreny assaonat per al seu discurs populista i de caràcter racista.
“El meu germà ja era un nazi convençut amb 11 anys”, subratlla Otto Duscheleit, que va integrar les SS. La iaia paterna era jueva, i en virtut de la tradició, també era jueu el seu pare. “Però no ho deia, sempre va mantenir-ho en secret, volia ser radicalment pur”, afirma Duscheleit.
De joves seduïts pel discurs nazi, n’hi havia a cabassos. A les Joventuts Hitlerianes i la Lliga de les Xiques Alemanys, els vivers masculí i femení del règim, s’entrava a l’edat de 14 anys, però abans, dels 10 als 14, ells ja havien pogut militar a la Jungvolk, i elles a la Jungmädel. “Gaudíem molt!”, coincideixen a dir tots els que hi van passar, atrets, en bona mesura, per la possibilitat de practicar esport i de fer excursions per la natura. Arribat el moment, en aquelles excursions hom podia trobar-se una pancarta amb un lema contundent: “Els jueus no són benvinguts als nostres boscos alemanys”.
Prou abans ja havien aparegut inscripcions en la mateixa línia però amb unes altres paraules. Com aquell “Alemanys, no compreu als jueus” que a poc a poc van anar estenent-se a les botigues que hi regentaven. A Interburg van fotografiar els alemanys de soca-rel que no seguien les instruccions i van organitzar una exposició a l’edifici consistorial perquè quedara clar quins eren.
Hans Werk, un dels que exhibeix més penediment pel seu passat a les SS, conta que el professor de l’escola ja els obligava a cridar “Hail, Hitler!” cada dia de bon matí. Al pare això li desagradava profundament, però, amb a penes sis anys, el petit Hans “confiava més en el meu professor que no en ell”. Amb una educació tan particular, no és gaire estrany que comptara els dies per allistar-se a les Joventuts Hitlerianes. Era la gran il·lusió. L’1 de maig de 1937, en fer-ne els 10, va entrar a la Jungvolk.
Encara que els seus pares tampoc no hi estaven d’acord, Karl-Heinz Lipok va rebre el regal més preuat pel seu 12è aniversari: l’uniforme de les joventuts nazis, amb els pantalons negres i la camisa marró de rigor. Les xiques lluïen faldilla blava, una brusa blava i un nus de cuir lligat al coll. Els jocs i els balls van anar evolucionant i aquells infants que caminaven cap a l’adolescència van trobar-se un dia fent cadenes humanes per barrar el pas a qualsevol client que volguera entrar a un negoci regentat per jueus.
I sota aquella atmosfera tan contaminant van assistir a la Nit dels vidres trencats, les hores fatídiques que van transcórrer entre la posta de sol del 9 de novembre de 1938 i l’eixida del sol de l’endemà, quan més de 1.400 sinagogues van ser víctimes de les flames, 7.000 comerços van patir atacs severs i més de 30.000 jueus van ser conduïts a la presó, a un camp de treball o van resultar directament assassinats. La Kristallnacht va impel·lir milers i milers de jueus a fugir d’Alemanya.
Quan Werk va entrar a les SS, sabia que decebria el seu progenitor i no li ho va voler confessar, però aquell jove no albergava cap dubte. De fet, pensava que havia de ser un motiu de felicitat per a la família. Al capdavall, les SS eren el cos d’elit del règim.
—Hi creia, volia morir com un heroi... Vaig escriure una carta de comiat als meus pares: “Quan caiga, esteu-ne orgullosos i no vestiu de negre”.
Però també històries de dones. Com la de Margarete Schwarz, que ara tindria 97 anys i se’n va passar sis, dels 14 al 20, cuidant els fills d’una família de les SS la mare de la qual treballava a la cantina del camp de Mauthausen. La primera vegada que Schwarz va obrir la boca perquè li feren un empastament va ser precisament allà. “Els presoners eren els dentistes”, evoca amb un mig somriure de reconeixement. “Els pobres jueus, en canvi, eren assassinats així que arribaven, tots eren enviats a la cambra de gas.”
La ruta de la mort
Final account recorre alguns dels territoris de la mort. Des del primer camp de concentració, el de Dachau, fins al més exterminador de tots, el d’Auschwitz. Mauthausen, Bergen-Belsen... Però també llocs menys coneguts, com Ebensee, una localitat austríaca on van anar a parar 30.000 persones, 9.000 de les quals van perdre la vida. “Jo no en sabia res, tot el que tenia a veure amb els camps estava encobert”, diu una veïna. “Sí que se’n parlava, però en veu baixa”, replica una altra. “Quan veies el fum que eixia dels forns, ja sabies què estava passant a dins”, reconeix una tercera.
Visitem també un escenari més pompós però igualment execrable: el palauet situat a la vora del llac Wannsee, als afores de Berlín, on va adoptar-se l’anomenada “solució final” jueva. Era el 20 de gener de 1942. Reunit amb un grup d’estudiants i enmig d’un ambient tens, Werk admet sentir-se “avergonyit” pel que va comportar aquella decisió, però no se’n sent “penedit”. Això sí, no pot evitar les llàgrimes en expressar que en aquella sala, en una taula com aquella i mentre prenien un cafè, Hitler, Himmler, Goering i companyia van decretar l’extermini de tots els jueus. “No puc estar-ne orgullós, me n’avergonyesc”, li diu Werk als joves. “Mai no us cegueu!”, els suplica per acabar.
Una vergonya que, per contra, no senten uns altres entrevistats en el documental, que eximeix de qualsevol responsabilitat els membres de les SS. Considera que aquell cos “no era una organització criminal”, ni que siga perquè, en admetre-ho, “m’esquitxaria a mi mateix”. Al seu parer, “les SS van ser considerades una organització criminal als judicis de Nuremberg, però no per un tribunal alemany”.
N’hi ha que van més enllà i gosen qüestionar l’abast de la massacre contra el poble jueu. “Sis milions de jueus morts? No, no m’ho crec, no m’ho creuré mai, això no pot ser”, etziba Kurt Sametreiter, que va assistir als inicis de Dachau. “No puc ni tan sols imaginar que al meu país hagen succeït coses tan horribles”, afegeix.
I n’hi ha que se’n declaren “còmplices”. Els que no van participar-hi activament i van callar, consideren que el seu silenci implicava “tolerar” la barbàrie.
—Me n’avergonyesc com a alemanya, però no me’n sent culpable —diu una dona.
—I qui ho és? —li pregunta Holland.
—Déu ho dirà —conclou ella.
“Tots vam ser-ne culpables, tots i cadascun de nosaltres”, diu una altra dona. “Que si em considere un criminal?”, s’interroga Klaus Kleinau. “No em consideraria un criminal si, en algun moment, haguera tingut el valor de dir ‘no’”, contesta. “Em considere autor intel·lectual de tot allò... Podem deixar-ho estar ja, per favor?”, li demana a Holland a mode de corol·lari.
No obstant, l’últim testimoni deixa un regust ben amarg. Kurt Hollander exculpa Hitler i assevera que “la idea era encertada”. Amb prou feines hi deixa anar un lament pels jueus que van perdre la vida.
—No compartisc que els assassinaren, caldria haver-los expulsat a un altre país on pogueren haver-se governat ells mateixos. Això hauria estalviat molt de dolor.
Dues frases incomprensibles després de tanta maldat, nou dècades més tard d’aquells fets i pronunciades a la vora de la mort. Una opinió que fa recaure la culpabilitat sobre la víctima. La mateixa atribució del mal que llavors va menar a la pitjor catàstrofe humana que es recorda.
Si alguns testimonis de primera mà encara són capaços de qüestionar-la, hi ha el risc de repetir-la. Ni la rotunditat dels cancellers alemanys d’aleshores —“la xoà ens omple de vergonya als alemanys; m’incline davant les víctimes, davant els supervivents i davant tots aquells que van ajudar-los a sobreviure”, va reblar Angela Merkel en un moment del seu mandat, en què sempre va mostrar-se taxativa amb aquest tema— no ha aconseguit erradicar del tot determinats discursos.
Per això era, és i serà tan necessari un treball com el de Luke Holland. Un llegat que perviurà per sempre i que serà, efectivament, un valuós instrument per combatre l’odi i els totalitarismes. Com una càpsula del temps que ens ha volgut llegar, tot atrapant testimonis gairebé anònims que va presenciar l’Holocaust. Una vacuna nascuda en plena pandèmia.