El mític obelisc de Buenos Aires s'havia vist envoltat de banderes d'Argentina. L'estampa estava molt lluny d'aquelles mítiques celebracions per la victòria de la selecció albiceleste al mundial de Qatar, però els somriures dels milers de persones concentrades eren d'una alegria difícilment apaivagable. El triomf de l'ultradretà Javier Milei a les eleccions presidencials argentines havia provocat l'entusiasme d'una part de la població, malgrat el seu programa de privatitzacions salvatges dels serveis públics essencials.
La conquesta de la Casa Rosada per part d'un candidat partidari de la venda d'òrgans i de reduir l'Administració pública a la seua mínima expressió havia estat un sotrac. Les enquestes no havien estat capaces de preveure el seu múscul electoral. Com tampoc havien anticipat els resultats històrics de l'extrema dreta xenòfoba als Països Baixos. El Partit per la Llibertat, encapçalat per l'islamòfob Geert Wilders, guanyava els comicis en terres neerlandeses. L'aturada de les forces reaccionàries a les passades eleccions espanyoles i poloneses semblava ser un miratge dintre de l'ascens global de la temptació ultradretana.
«Són els símptomes d'una clara evolució de les democràcies cap a un autoritarisme postdemocràtic, un fenomen molt important i enfront del qual no hem de badar», assenyala el filòsof Josep Ramoneda. «Estem en un moment de nuvolada forta en una societat manipulada i buidada, amb un poder omnímode dels diners i de les seues terminals polítiques», expressa el pensador Javier Sádaba. «L'esquerra ha de reaccionar, ha de ser clara, ha de reflexionar i ha de fer autocrítica, perquè aquests fenòmens polítics no sorgeixen perquè sí. No s'ha articulat un programa econòmic alternatiu i realista en un món cada vegada més desigual», expressa.
En un escenari, precisament, marcat per l'eixamplament de la bretxa econòmica, l'extrema dreta ha emergit, en paraules de la sociòloga i filòsofa Marina Subirats, «com la utopia disponible». «Existeix un malestar, una insatisfacció amb els partits que estan als governs per la manca de solucions als problemes generats pel creixement de les desigualtats econòmiques, que ofereixen la possibilitat a la ultradreta de presentar-se com l'alternativa», argumenta. «Les democràcies liberals han suspès en l'assignatura de fer pedagogia democràtica en un moment de concentració del poder econòmic en una plutocràcia», ressalta Sádaba.
«El creixement de l'autoritarisme postdemocràtic és una evidència i no és un fet anecdòtic, ni tampoc conjuntural. La democràcia liberal està en risc i el pitjor que podem fer és negar-ho», adverteix Ramoneda. «Aquest augment de l'autoritarisme postdemocràtic és un símptoma del futur de la democràcia una vegada s'ha complert el pas del capitalisme industrial a un de caràcter financer i digital. Els sistemes democràtics van conviure en una etapa de capitalisme industrial i prevalença de l'estat nació, així com van fonamentar-se en un sistema de comunicació dominat per la premsa escrita. En l'actualitat, tota aquesta estructura s'ha diluït», reflexiona.
Conservadors radicalitzats
Enfront del risc per a la democràcia liberal de l'ascens d'aquestes opcions devotes de l'autoritarisme postdemocràtic, el conservadorisme clàssic de vegades s'ha desmarcat de la seua naturalesa habitualment moderada i s'ha abraçat amb els reaccionaris. A les eleccions argentines, justament, Milei va rebre el suport de la dreta tradicional. Encara més, un dels seus màxims representants, l'expresident argentí Mauricio Macri, va encapçalar un grup d'exmandataris conservadors, integrat per, entre altres, el mexicà Felipe Calderón, el colombià Ivan Duque, el xilè Sebastián Piñera o l'espanyol Mariano Rajoy, que havien manifestat de manera conjunta el seu alineament electoral amb el candidat ultradretà.
El suport de figures de la dreta clàssica a un aspirant presidencial reaccionari ha estat l'últim símptoma d'un procés de radicalització ideològica dels conservadors tradicionals, així com de normalització de les relacions amb formacions d'extrema dreta. «No és tan inquietant l'aparició d'actors a la dreta dels conservadors clàssics com la radicalització de la dreta tradicional. No debades, on abans teníem un conservadorisme moderat i sistèmic, hi ha ara una dreta per a la qual no és un problema establir acords amb l'extrema dreta, i dubta entre mantenir les seues senyes d'identitat o adoptar accions i discursos propis d'actors més radicals», indica Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política de la Universitat del País Basc.
El viratge de la dreta clàssica s'ha produït per la seua immersió en una cruïlla crítica entre la pressió dels reaccionaris i la seducció que senten per alguns elements ideològics de la ultradreta. «Ho estem veient a Espanya amb el PP: es radicalitzen perquè necessiten el suport de Vox i, al mateix temps, perquè temen que l'extrema dreta els reste vots», afirma Subirats. El conservadorisme tradicional, no debades, s'ha vist esborrat del mapa en diferents indrets d'Europa, com ara a Itàlia, on el postfeixisme s'ha erigit en la primera força de l'ampli espai de la dreta.
L'aventura ideològica de l'antic centredreta moderat cap a l'extremisme ha comportat una mutació d'aquesta família política. «La nova dreta té tres característiques que la distingeixen del conservadorisme tradicional i ens obliga a entendre-la amb noves categories: una actitud gens conservadora, un bel·licisme radical enfront de l'adversari i un menyspreu a les regles comunes», descriu Innerarity. Els republicans nord-americans i els toris britànics serien exemples d'aquesta transformació.
«La primera propietat d'aquest conservadorisme radicalitzat és la seua voluntat de ruptura. La nova dreta es distingeix del conservadorisme clàssic en el fet que pretén una transformació ràpida i completa de la societat, mentre que els partits conservadors preferien mantindre l'statu quo», dissecciona, per agregar dos elements més que defineixen la dreta clàssica radicalitzada: «una estratègia de polarització que va més enllà del tradicional combat bipartidista» i «la voluntat de ruptura de les regles comunes, és a dir, la declaració de guerra contra el políticament correcte».
L'esfilagarsament del cordó sanitari per les aliances entre la dreta tradicional i l'extrema dreta ha provocat, a més, el trencament d'un dels consensos democràtics que van imperar a Europa durant dècades. «L'antifeixisme és un consens bàsic del Vell Continent, d'aquell instal·lat en la segona meitat del segle XX, que està quasi o directament mort», expressa Xosé Manoel Núñez Seixas, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Santiago de Compostel·la.
Aquest tomb ideològic de la dreta tradicional ha estat possible, a banda de per la competència electoral entre ambdós espais, «perquè el programa econòmic de la ultradreta és diferent del neofeixisme de postguerra: si aleshores estava fonamentat en la intervenció i planificació estatal de l'economia, actualment és ultraliberal, un fet que facilita l'entesa entre la dreta tradicional i l'extrema dreta». La distància temporal amb les dictadures feixistes també influeix. «La quarta generació de dirigents polítics de la dreta amb prou feines té unes referències clares en termes de patriotisme cívic i de moral pública», assenyala, a la qual cosa cal sumar «l'influx de les teories de la postveritat i el model Donald Trump».
«Si la ultradreta va entendre fa anys que calia lliurar la batalla cultural, la dreta clàssica no n'havia mostrat interès. Les seues preocupacions estaven centrades en assumptes pragmàtics, en les relacions socials i a preservar el model econòmic», explica; i precisa: «Ara, però, també han assumit que han de participar en la guerra cultural, perquè produeix vots. S'ha adonat que el combat cultural contra l'esquerra té efectes mobilitzadors».
Trumpisme al PP
L'emergència de Vox ha situat els populars contra les cordes. La presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso ha optat per comprar la seua retòrica ultra i ha tractat de limitar l'espai electoral dels ultradretans a l'autonomia madrilenya amb un discurs nítidament trumpista, així com amb el desplegament d'una agenda social i econòmica amb poques diferències de l'anhelada pel partit que lidera Santiago Abascal a escala estatal.
Tanmateix, no ha estat l'única a la formació de la gavina que ha assumit missatges de Vox: el líder estatal del PP, Alberto Núñez Feijóo, va trencar amb la seua aura de dirigent moderat, per exemple, quan va qüestionar sense proves la validesa del vot per correu als passats comicis espanyols. Es tractava d'una estratègia usada abans per Trump. «El PP s'ha entregat a Vox i ho ha pagat amb la pèrdua, de moment, de les possibilitats d'accedir al Govern d'Espanya. Ara bé, assumir aquest camí és transitar la via de l'autoritarisme postdemocràtic», apunta Ramoneda.
«Aquests posicionaments del PP no fan cap bé a la democràcia espanyola», subratlla Núñez Seixas, que ens refresca la memòria: «Cal recordar que a Espanya mai ha existit aquest consens antifeixista, ja que per al PP assumir una narrativa crítica amb el franquisme és negar els seus orígens. El PP prové d'Aliança Popular, una formació que va néixer neofranquista i que era més similar als neofeixistes del Moviment Social Italià que no a la democràcia cristiana». «El PP no tenia cap trajectòria antifeixista com sí que ha tingut la democràcia cristiana», incideix.
A les files populars s'han combinat diferents estratègiques de relació amb la ultradreta Vox. «Per un costat, tenim el president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno Bonilla, que va adoptar certs punts de l'agenda de Vox, però va desmarcar-se públicament de l'extrema dreta. I amb aquest full de ruta, va treure majoria absoluta. Per una altra banda, està Ayuso, que ha obtingut una àmplia majoria amb una estratègia de semblar-se a Vox, tant per la seua retòrica contra l'esquerra com per assumir una agenda econòmica amb poques diferències envers la defensada pels ultradretans. Feijóo, en canvi, no ha trobat el camí per lidiar amb l'extrema dreta», analitza.
Amb les eleccions europees com a futur termòmetre de la vitalitat de la ultradreta i del comportament dels conservadors envers les famílies reaccionàries, han emergit veus enfrontades dintre dels populars europeus. Mentre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, és partidària d'aïllar l'extrema dreta, Manfred Weber, líder del Partit Popular Europeu a la cambra comunitària, s'ha mostrat més procliu a enteses amb formacions ultradretanes. Un aixecament del cordó sanitari a l'extrema dreta que ja s'ha donat per part de formacions conservadores arreu d'Europa. L'evidència d'un procés de radicalització de la dreta clàssica que malmet les constants vitals de la democràcia liberal.