Elly Schlein té 23 anys quan agafa un avió en direcció a Chicago, on viurà una experiència que li canviarà la vida. Entra en un vell soterrani que un sindicat ha convertit en central d’operacions, emplena un formulari i en un tres i no res està inscrita en l’equip de campanya de Barack Obama.
Aquella estudiant de Bolonya s’enganxa al telèfon per convèncer ciutadans a favor del candidat presidencial. Organitza viatges compartits en cotxe per anar a fer la campanya porta a porta i experimenta com les xarxes socials transformen la política. És l’any 2008, una època en què un altre món sembla possible, hope i change són les paraules clau, esperança i canvi. Schlein ho absorbeix tot amb avidesa. “Jo no volia viure la nit electoral des del sofà a l’altra banda de l’oceà”, explicarà més endavant, “jo volia aportar el meu granet de sorra”.
Quinze anys després, és la mateixa Elly Schlein qui s’ha convertit en un senyal d’esperança. Des de començament de març, aquesta dona de 38 anys és la nova líder de la socialdemocràcia italiana, el Partit Democràtic (PD), i, per tant, l’adversària més significativa de la presidenta Giorgia Meloni. Itàlia viu un parèntesi en una arena política dominada pels homes: ara dues dones dominen l’escenari polític, l’una com a cap del govern i l’altra com a líder de l’oposició.
Les dues contrincants pràcticament no podrien ser més diferents. D’una banda, tenim Giorgia Meloni, que es presenta com una dona del poble, mare, cristiana i protectora de la família tradicional. Com una underdog, com diu ella mateixa, algú que ve de baix i que ha sigut cambrera i bàrman. Com una nacionalista de dretes que vol defensar Itàlia contra els migrants i també contra Berlín, Brussel·les i París.
I de l’altra, ara tenim Elena Ethel Schlein, coneguda com a Elly. Aquesta jurista té passaport italià, nord-americà i suís. Fins abans dels estudis universitaris, va viure a la ciutat suïssa de Lugano. El seu pare és professor de Politologia a la universitat, és originari dels EUA i és jueu asquenazita, la seva mare és professora universitària de Dret al nord d’Itàlia i el seu germà és professor de Matemàtiques a la universitat a Zuric.
Es defineix com a bisexual, conviu amb una dona, toca el piano i la guitarra elèctrica, sol aparèixer en texans i esportives i a la seva foto de perfil de Twitter porta una jaqueta de cuiro negra. “S’ha desfermat un exèrcit de haters”, va dir no fa gaire, que en veure-li el nas i el cognom van deixar anar el seu antisemitisme sense miraments.
Schlein no tan sols es diferencia radicalment en el seu projecte vital de la cap del govern, sinó també en els seus mètodes polítics. Mentre que Meloni ha alineat darrere seu els Germans d’Itàlia al complet, Schlein aposta pel “grassroot campaigning”, és a dir, treballar des de la base i estar-hi sempre en diàleg. Tal com va aprendre en les pràctiques amb Obama.
Ara, doncs, la pregunta interessant podria ser: quin tipus de política convencerà els italians, qui voldran que els governi? Giorgia Meloni, una postfeixista que només és moderada de portes enfora, que elimina l’ajuda humanitària als migrants que arriben a Itàlia, que vol retallar els drets de les famílies no normatives i que té uns companys de partit que volen multar amb fins a 100.000 euros l’ús de paraules angleses a les institucions italianes?
O Elly Schlein, l’anti-Meloni, que defensa el precariat, els drets dels migrants i el matrimoni homosexual i, a més, vol abordar l’emergència climàtica amb més urgència, és a dir, tot al revés que Meloni? El duel d’aquestes dues dones podria marcar la política italiana durant força temps.
El duel tindrà un primer assalt en les eleccions municipals que van començar a mitjan maig i que, depenent de la regió, s’aniran celebrant fins a mitjan juny. L’any vinent hi haurà eleccions europees. La pregunta essencial, però, és quina de les dues sabrà defensar millor o conquerir el palau Chigi. Al capdavall, de mitjana cada un o dos anys s’instal·la un nou mandatari a la seu del govern: il o la presidente. Tanmateix, Schlein ha de tenir en compte una cosa: abans de pensar a conquerir el govern, ha de redreçar el PD.
La socialdemocràcia italiana fa temps que està en hores baixes, en una situació semblant a la que va viure el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) després de la retirada de Gerhard Schröder: diverses ales del partit es discuteixen sobre les reformes econòmiques i la identitat de l’esquerra, els resultats a les enquestes han caigut en alguns casos per sota del 20% i cada cop temps se succeeixen homes encorbatats de mitjana edat a la presidència del partit. Fins i tot després del desastre electoral del setembre passat, que va portar Meloni al poder, novament un soldat del partit es va disposar a assumir-ne la direcció.
Potser per això quasi ningú s’ho va prendre seriosament quan al novembre Schlein va anunciar la seva candidatura a la presidència amb un vídeo d’Instagram. Després de tots els senyors encorbatats, de sobte arribava Elly, com se l’anomena gairebé a tot arreu. Molts la consideren una pesada: una jove activista que fins i tot va abandonar temporalment el partit per frustració.
Si depengués de la voluntat del partit, no hauria tingut cap opció. Només un terç dels membres del PD van optar per Schlein en una votació interna. Però la socialdemocràcia italiana escull la seva direcció seguint l’exemple de les primàries nord-americanes: tots els italians, encara que no siguin membres del partit, hi poden votar.
Schlein va organitzar la seva campanya a l’estil d’Obama i va aprofitar les xarxes socials. Va prometre cambiamento i speranza, és a dir, canvi i esperança, com va fer en el seu moment el seu ídol. La candidata i el seu equip van recollir idees a les bases, van preguntar-los per les pors i els desitjos. D’allò en va sortir un programa que pretenia redirigir el partit cap a l’esquerra: contra l’explotació, a favor del canvi ecològic i la protecció de les minories. “En el meu viatge de sud a nord sovint he tingut la sensació que feia temps que ens esperaven”, va escriure a Facebook al final de la campanya. Ara es tracta, afegia, de transformar de dalt a baix el partit i el país. El 26 de febrer va guanyar la votació amb un 53,75% dels vots. Hi van participar més d’un milió de persones.
Uns dos mesos després, un dimarts al vespre Schlein puja en un escenari a Roma per darrere les columnes d’un antic temple en ruïnes. Ha estat convidada per la Fundació Friedrich Ebert. Entre el públic hi ha congregada tota la socialdemocràcia de la ciutat: l’alcalde, exministres del PD, senadors i líders sindicals. Molts tenen curiositat per saber quina impressió fa l’exactivista com a cap del partit.
Fins i tot ha vingut l’exlíder de l’SPD Martin Schulz. Sobre l’escenari Schulz ja aclama Schlein com a futura primera ministra. Té l’esperança “que aleshores tingui una profunda amistat amb Olaf Scholz i que aquella amistat duri, si és possible, deu anys” perquè Europa no estigui dominada per persones com Meloni, Viktor Orbán i Marine Le Pen.
Quan Schlein respon, aviat es fa evident què la diferencia del seu predecessor. L’excap del PD, Enrico Letta, era massa amable, massa moderat, massa centrista per fer vibrar els seus i treure de polleguera els fans de Meloni. Schlein es llança sense dubtar-ho a la polarització despietada de la política italiana.
La nova líder socialdemòcrata condemna el “gir a la dreta” del país i alerta del fet d’“entregar-se a la retòrica nacionalista”. Meloni “fa anys que tria els amics equivocats a Europa”, afirma Schlein, persones que tenen l’esperança que fracassi el projecte europeu. Per això la presidenta ara està “aïllada” a Brussel·les, conclou Schlein.
Mattia Santori, de 34 anys, va conèixer Elly Schlein fa uns quatre anys. El 2019, aquest economista va fundar amb uns quants amics una organització de protesta a Bolonya que es va dir Sardines i que actuava contra l’aleshores primer ministre (ara vice-primer ministre) Matteo Salvini i la seva política migratòria. Aviat van sortir a les places d’Itàlia centenars de milers de persones que compartien les seves idees. Era com si l’esquerra, que semblava paralitzada i emmudida, s’estigués reinventant. Schlein “es va posar de seguida en contacte amb nosaltres i ha mantingut el diàleg fins avui”, diu Santori.
Gràcies a ella, Santori va entrar al Partit Democràtic i a l’executiva ampliada de la formació. Parla amb entusiasme d’una política feminista, pluralista i d’esquerres que finalment és possible. Des del seu punt de vista, ha arribat l’hora. Durant la pandèmia, el partit es va aïllar i va perdre el contacte amb els entorns que el sostenen. I, al mateix temps, la pandèmia va significar el final de la protesta: “Érem com peixos que han perdut l’orientació al mig del mar. Necessitàvem un nou port”.
També hi ha, però, escèptics i crítics. Estan organitzant la seva oposició contra la tendència actual de l’esquerra i en articles a la premsa lamenten la correcció política i el “replegament” cap als debats de política identitària. En les darreres setmanes, diversos diputats ja han abandonat el partit en protesta contra la nova presidenta.
Els preocupa que, en el duel entre Meloni i Schlein, aquestes dues dones empenyin el país encara més cap als extrems, mentre que al centre s’hi obri un forat cada cop més gran. Les conseqüències: encara menys acords, més polarització i més guerres culturals com als Estats Units.
“Aquí al carrer podem preguntar-ho a qualsevol persona. Totes saben que estem en contra de la discriminació. Però no n’hi ha cap que sàpiga qui defensa el seu salari i la seva seguretat social”, diu Pier Luigi Bersani. Aquest home de 71 anys continua sent avui dia un ídol per a molta gent d’esquerres. Consideren que la seva època com a president del partit, fa deu anys, va ser un moment de prosperitat per a la socialdemocràcia. Això va ser abans que Matteo Renzi, com a líder del PD i com a president, emprengués un rumb neoliberal i es desfés dels antics ideals. I abans que el nombre d’afiliats al partit es reduís dràsticament i els votants frustrats basculessin cap a la dreta.
“La dreta està molt introduïda en la societat, mentre que l’esquerra últimament s’ha escorat cap als marges defensant els drets de les minories. Aquest és el problema”, diu Bersani. L’exlíder havia abandonat el PD el 2017 per disputes amb Renzi, però ara vol ajudar Schlein a unificar l’oposició renyida, des de l’esquerra populista del Moviment Cinc Estrelles fins als partits reformistes de centre. Els socialdemòcrates, creu Bersani, haurien de preocupar-se pels sous precaris i pel sistema sanitari arruïnat dins un espai polític unit de centreesquerra.
Les expectatives són altes, potser massa per a una presidenta a qui, de fet, el seu propi partit no volia. Ara ha de convèncer l’antic aparell del partit perquè li faci costat i en paral·lel ha de mantenir viva la jove cultura de protesta, a la qual deu el seu ascens. Hi ha molt en joc, no tan sols per a ella. “Si ara l’esquerra no s’uneix”, diu Bersani, “la dreta s’estarà vint anys al poder”.
Traducció d'Arnau Figueras