La guerra és a les portes d’Europa i això ha marcat la política comunitària dels darrers mesos i ho seguirà fent després de les eleccions al Parlament Europeu del 9 de juny. Un escenari gens còmode que obliga a tots els estaments de la Unió Europea a posicionar-se sobre qüestions com la defensa comuna i que té derivades com els processos d’ampliació cap a l’est del continent o els compromisos pressupostaris. Tot plegat en un escenari en què sembla que l’extrema dreta tindrà més representants que mai i que es podria afeblir el cordó sanitari que li han fet els altres partits.
Dreta i més enllà
Les enquestes d’Europe Elects parlen d’un Europarlament que gira a la dreta, on perdran representació els verds i els socialdemòcrates, baixaran els liberals i es mantindrà el pes del Partit Popular Europeu (PPE), que seguirà sent la primera força. D’altra banda, creixen els dos grups d’extrema dreta, en especial el dels Conservadors i Reformistes (ECR), on hi ha el partit de la presidenta italiana Giorgia Meloni. Ells, el grup on hi ha LePen, Identitat i Democràcia (ID), i els liberals, Renew, es disputaran la tercera plaça a l’hemicicle.
Helena Castellà, politòloga experta en extrema dreta, explica que “no hi ha un país concret on es determini aquest auge; serà un fenomen global”. Segons les dades, podria guanyar en nou països i ser segona en nou més. “El resultat reafirmarà les tendències que ja es veuen ara mateix. És cert que si aconsegueixen el 33% dels diputats, podran influir molt més perquè poden vetar algunes propostes i tindran una capacitat molt forta, però ja estan influint molt”, constata Castellà, que destaca l’impacte que han tingut aquests grups en el Pacte Verd i el Pacte de Migració i Asil, “fet a mesura de l’extrema dreta i que trenca amb tots els consensos dels drets humans. Fa deu anys hauria estat inacceptable, i ara els socialistes hi van votar a favor i el defensen”. En una entrevista recent a EL TEMPS, la investigadora del CIDOB Carme Colomina remarcava que es “va forçar a trobar un consens des del temor que aquest mandat encara podria ser més complicat”.
Pel que fa al Pacte Verd, Castellà destaca com “la dreta conservadora no ha tingut cap mania a pactar amb l’extrema dreta per descafeïnar aquests pactes”. Per tot plegat, afirma que “el cordó sanitari s’ha anat trencant a poc a poc”. Una mostra d’això són les declaracions d’Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea i líder dels populars europeus obrint-se a pactar amb el grup dels Conservadors i Reformistes. A aquest grup, de fet, a diferència dels identitaris, se li ha permès tenir presidències i vicepresidències de comitès i comissions, assenyala la politòloga.
D’altra banda, també cal esperar una reorganització interna dels partits d’extrema dreta europeus. D’una banda, perquè el grup dels identitaris ha expulsat de les seves files una de les seves principals formacions, Alternativa per Alemanya. De l’altra, perquè el Fidez, el partit del president d’Hongria, Viktor Orbán, va abandonar el mandat passat el PPE i ara podria acabar anant a parar al grup ECR, on hi ha aliats seus com els polonesos PiS o Vox. D’altra banda, Castellà explica que “hi ha hagut moviments d’acostament entre LePen i Meloni”, però matisa que també hi va haver fa cinc anys “i al final van acabar en res”. A més a més, “que el PP s’obri a pactar amb l’ECR i no amb ID va en la tendència oposada que es puguin unir. Unir-se els faria molt forts, però els restaria capacitat de negociació amb la dreta tradicional”.
La politòloga recorda, també que cal tenir en compte que Parlament a banda, cal tenir en compte el pes que té el Consell Europeu, on hi ha els estats membres i que, per tant, l’agenda no només la condiciona la força de l’extrema dreta al Parlament, “sinó en quins estats estigui governant o tingui ministres, perquè cap política no s’aprova si els estats no donen el seu vistiplau”.
Gestionar la guerra
Amb aquest escenari, caldrà gestionar la guerra amb Ucraïna i debatre la forma com la Unió s’hi ha d’implicar, és a dir, quin paper vol tenir en el terreny geopolític. L’investigador expert en l’espai postsoviètic, Abel Riu, creu que la UE podria anar adquirint més obligacions en aquest nou mandat i que el debat se centra en “fins a quin punt estan els països europeus, individualment o com a conjunt, disposats a arribar a la despesa de defensa necessària per fer front a les necessitats d’Ucraïna, que són ingents”. La dependència d’Ucraïna de la Unió Europea, a més, podria créixer si “guanya Donald Trump i els EUA es van desentenent del compromís de Biden de contribuir a la defensa d’Ucraïna en el que fos possible, amb alguns matisos”.
Inevitablement, doncs, el tema ha entrat en campanya. “Partits com els Socialdemòcrates, els liberals, el PP o els Verds —amb alguns matisos— tenen força clar que cal avançar en la construcció dels millors sistemes de coordinació en matèria de defensa i, sobretot, incrementar la despesa del continent pel que fa a la capacitat de producció de material de defensa”, destaca Riu. Quant a l’extrema dreta, en general, els dos grups s’han mostrat contraris a la integració de les estructures de defensa. Amb l’excepció de Germans d’Itàlia, en tant que “Meloni és una de les veus que més ha defensat seguir donant suport a Ucraïna”.
Mirant els països de l’òrbita postsoviètica, el president del Catalonia Global considera que hi ha força “unanimitat” pel que fa a Ucraïna, però aquestes eleccions poden sortir reforçades “les opcions polítiques que més radicalment defensin posicions contundents en aquesta qüestió. Per ells, la crisi oberta a Ucraïna és la preocupació principal, ho veuen com una amenaça existencial”. A més, els darrers mesos “hi ha una certa escalada retòrica o verbal” i guanyen pes propostes d’enviar tropes a Ucraïna per cobrir altres funcions i que els ucraïnesos puguin destinar més efectius al front.
La preocupació per la guerra, evidentment, té conseqüències també en la qüestió pressupostària. La investigadora de l’Observatori DESC i economista Marta Ribera exposa que el PPE, els Socialdemòcrates i l’ECR duen al programa “una proposta d’augmentar la despesa en militarització”, que va en la línia del que es va aprovar “en el Pacte d’Estabilitat i Creixement on la despesa militar té una consideració especial a l’hora d’avaluar els plans de reestructuració del deute i del dèficit”. De fet, comenta, “ja hi ha hagut propostes de crear un comissionat específic”.
Mar Reguant, economista de la Universitat Northwestern de Chicago, creu que derivat d’això “hi haurà pressió per renunciar a objectius climàtics i de transició energètica amb l’excusa dels blocs geopolítics que s’estan formant i la guerra de Rússia”. Ella considera, però, que “és una falsa dicotomia perquè avui dia la transició energètica ens fa més resilients i competitius”. Ho detalla exposant que “sovint es busca crear pànic dient que els panells solars provenen de la Xina, però, almenys, un cop els tenim ja són nostres. Amb el gas i el petroli, estem sempre a la mercè d’altres països, alguns d’ells clarament antagonistes”. Aquest augment de la inversió en armes en detracció de la transició energètica el dona per fer si, de nou i com tot sembla indicat, el PPE “és fonamental” i destaca que l’obertura de la seva pàgina web a hores d’ara és el lema “Europa ha de ser capaç de defensar-se a si mateixa sola”.
D’altra banda, Ribera exposa que, a partir dels debats sobre defensa, “el més interessant és com els diferents partits estan intentant voler reorientar les polítiques climàtiques del Pacte Verd Europeu. Veiem una tònica, fins i tot per part dels conservadors, d’advocar per criteris socials dins el Pacte Verd”. Uns canvis enfocats a la justícia social que també poden afectar les polítiques d’habitatge, perquè la inversió els últims anys pel pla de renovació d’habitatge per millorar l’eficiència energètica, en molts països “ha estat un agreujament de la crisi d’habitatge perquè s’ha transformat en una pujada de preu dels lloguers o una expulsió de les llogateres un cop es rehabilita l’habitatge”.
Ampliar fronteres
Una altra de les conseqüències de la guerra ha estat l’augment de gestos adreçats a una futura ampliació de la Unió Europea amb la inclusió d’Ucraïna, altres països de l’òrbita postsoviètica i dels Balcans. Tots ells, territoris que es consideren estratègics per a la Unió des del punt de vista geopolític, però que encara són lluny dels criteris que es demanen per formar part del club dels 27.
Pel que fa a l’òrbita postsoviètica, Abel Riu pensa que, en el cas d’Ucraïna, la incorporació a la UE podria entrar també “a la taula de negociacions amb Rússia”, si mai hi és i es planteja “fins a quin punt Rússia podria arribar a cedir en aquesta qüestió a canvi de concessions en un altre àmbit”. Mentre hi ha guerra, però, ho veu poc probable i es pregunta “fins a quin punt la UE es pot permetre integrar amb totes les conseqüències un país que té el 20% del seu territori sota control d’una potència ocupant” i creu que “l’acceleració del procés d’integració té molt de gest i encara està per veure fins a quin punt tindrà més o menys substància de política real”. En discussió també hi haurà els casos de Geòrgia i Moldàvia, a qui se’ls ha reconegut l’estatus de país candidat.
Un altre sector sensible cap on es discutirà l’ampliació el mandat vinent són els Balcans, on la influència russa és significativa. Ara bé, això no vol dir que s’accelerin els terminis: “És bastant improbable que s’avanci la incorporació dels països dels Balcans durant el mandant vinent. Charles Michel, president del Consell Europeu, ja va dir que, si hi havia ampliació, seria a partir de 2030 i a la majoria ja ens va semblar optimista”, explica Miguel Roán, director de Balcanismos. Detalla que això no només depèn de les reformes que puguin fer els estats, sinó també “de qüestions de seguretat fonamentals com el desenvolupament de la guerra d’Ucraïna”. Segurament, els països occidentals seran més reticents que els orientals als quals els pot interessar “la intergovernamentalitat” amb els països dels Balcans i també “establir una perifèria sòlida”, perquè ara com ara aquests països candidats “es troben en una situació d’incertesa i amenaçats per Rússia”.
La guerra és clau, segons Roán, perquè “l’ampliació s’entén com una necessitat geopolítica, però també defensiva”. Remarca, però, que no creu que “la integració es faci efectiva mentre l’escenari no es pacifiqui a Ucraïna” i adverteix que “la capacitat de Rússia d’influir als Balcans és molt evident, sobretot al món paneslau”, i, per tant, no només cal acabar la guerra, sinó “establir una mena de relacions amb Rússia que no siguin una amenaça per a la capacitat que té d’ingerir en la política de Sèrbia, Montenegro o Kosovo”.
Finalment, exposa que un problema que pot dificultar ara l’ampliació és que a partir del 2014 es va “establir oficialment la congelació del procés d’ampliació” i, per tant, es va “vulnerar el principi de condicionalitat necessari per al projecte d’ampliació”. Que complir certes condicions sigui el requisit per entrar a la Unió és un “incentiu perquè la classe política faci reformes” als països candidats. Però, en congelar el procés, “s’ha generat escepticisme respecte a l’ampliació i regenerar l’entusiasme no és fàcil”. Tot plegat “genera cert pessimisme i provoca una involució”. Posar l’horitzó el 2030, explica Roán, és una manera de “reanimar el procés”. Mentre, però, “els indicadors de corrupció o autoritarisme han augmentat”, com també “la presència d’altres actors com Turquia, els països del Golf o la Xina”.
Així doncs, tindrem un mandat on veurem les complicacions d’una ampliació que sembla necessària, l’impacte en molts fronts diferents de la guerra d’Ucraïna, més dificultats per impulsar l’agenda verda i l’augment de l’extrema dreta. Tot fa pensar que, com diria el pintor i poeta Sebastià Roure, “Europe change bad”. • Així doncs, tindrem un mandat on veurem les complicacions d’una ampliació que sembla necessària, l’impacte en molts fronts diferents de la guerra d’Ucraïna, més dificultats per impulsar l’agenda verda i l’augment de l’extrema dreta. Tot fa pensar que, com diria el pintor i poeta Sebastià Roure, Europe change bad.