La tomba de Benito Mussolini és un lloc insòlit. Una atenta vigilant seu a l’entrada del panteó. Té la mirada ombrívola i porta una camisa d’un negre fosc com era moda en els temps del líder feixista, aliat de Hitler.
No permet mai que els visitants s’allunyin a més d’un metre distància. Ni en baixar les escales que condueixen fins a la cripta, ni quan toca fullejar el llibre de dedicatòries on els seguidors perpetuen la seva admiració. “La família no ho vol”, retreu a un visitant.
Deixa, però, que li facin preguntes. Què són els objectes que hi ha darrere del nínxol, al costat del sarcòfag? “Són les botes que duia posades el dia de la seva mort”, diu amb un somriure. I la petita caixa de marbre de la vora? “Dins hi ha el seu cervell.” Els americans se’n van endur un tros als EUA, el van analitzar i no el van tornar fins al 1966.
“Grazie Duce”, hi diu en una corona de flors. I, davant del sarcòfag, hi llueix amb força la famosa làmpada en forma de flama. És la mateixa que llueix a la bandera de Germans d’Itàlia. És la flama de Giorgia Meloni i el seu partit.
El visitant de Predappio, localitat natal del dictador, no ha d’esperar trobar-hi cap mena d’enfrontament crític amb el passat. L’ajuntament d’aquesta zona rural de Rímini és un punt de veneració de l’heroi. Tot just al juliol, aquí hi va tenir lloc la celebració d’un àpat festiu per commemorar el 140è aniversari del naixement del seu ídol. I el mes d’octubre passat, s’hi va fer un acte de reconeixement de la Marxa sobre Roma amb la qual Mussolini va iniciar la dictadura fa 100 anys.
Encara n’hi ha més? Diu aquest culte res sobre l’actual dirigent italiana, sobre Meloni, que ha estat qualificada com la primera ministra més de dretes des del 1945? O instrumentalitzen els seus rivals aquest garbuix d’històries per desacreditar una política conservadora ordinària com denuncia la seva gent?
Un any enrere, el 25 de setembre de 2022, Meloni va vèncer en les eleccions al parlament italià. Va ser un triomf personal. Cofundadora del seu partit Germans d’Itàlia, en tan sols deu anys l’ha conduït de l’1,96 al 26 per cent dels vots.
L’ascens de la populista, de 46 anys, ha inquietat molta gent a Itàlia i a Europa, però també n’ha fascinat molta altra. Hi va haver preocupació que el seu país es pogués escorar extremament a la dreta i sospirs d’alleujament, com ara el de Joe Biden. Després de la seva victòria electoral, el president dels EUA havia avisat d’una era decadent per a la democràcia a Itàlia. A finals de juliol, li retia una calorosa acollida a la Casa Blanca: “Hem creat una amistat.”
El que vol, a qui representa, va quedar en l’aire.
La seva història sembla perfecta: de cop i volta apareix aquesta senyora que s’ha treballat el seu ascens a partir de simples contactes. Els avis no van arribar a tenir ni un simple sofà al seu minúscul pis i la mare va pujar la família escrivint novel·les de poca volada. Ella mateixa va buscar-se la vida fent de cangur i cambrera abans de fer el salt a la política. Així es presenta Meloni en la seva autobiografia, blanc de les crítiques perquè s’hi adverteixen certes omissions.
Com que a Itàlia fa temps que és coneguda, per molts no és vista com una extremista, malgrat que temps enrere ja va expressar obertament les seves simpaties: “Tinc una relació lliure amb el feixisme”, va declarar fa molts anys. D’adolescent, va militar a l’organització juvenil d’un partit nostàlgic de Mussolini que en aquell moment tenia l’ambició de construir el “feixisme de l’any 2000”. “Mussolini va ser un bon polític”, deia el 1996, cosa que avui no se li acostuma a recordar. Inclús quan, fa pocs dies, imitava davant de companys de partit, i suposadament en to de broma, la salutació romana dels feixistes que recorda la salutació hitleriana.
Meloni pretén convertir els seus Germans en un moviment nacionalconservador, completament alineat sobre la seva persona i lliure d’una competència amb cara i ulls en l’espectre de la dreta. Els seus socis de coalició, una Lliga desgastada i els diputats de Forza Italia, el partit de l’exprimer ministre Silvio Berlusconi, mort recentment, o bé s’hi sumen o desapareixen en la insignificança, segons els càlculs. Per l’esquerra, poca amenaça i poc perill, amb els partits de l’oposició perduts sense remei en mil i una disputes.
Absorbir o marginar, aquesta és l’estratègia de Meloni, amb la qual vol aconseguir no desaparèixer de l’escena política al cap d’un o dos anys com ha passat amb molts dels seus predecessors i així governar Itàlia durant molts anys. Els diputats dels Germans d’Itàlia ja somien amb una “Tercera República”. La primera va començar amb la caiguda de la monarquia el 1946 i la segona, amb l’ascens al poder de Berlusconi el 1994. Ara despunta una nova era. L’era de Giorgia Meloni.
La seva ambició es projecta més enllà del seu país. Després de fer-ho a Roma, vol canviar els equilibris de poder a la UE. A manca de nou mesos per a les eleccions europees, els seus partidaris treballen en una aliança de partits populistes i conservadors de dretes. Després del triomf electoral, les dretes europees han de dominar unides el continent.
La nova primera ministra es mou de manera més hàbil que Salvini, que com a ministre de l’Interior va posar-se mitja Europa en contra enfurismant-la amb les seves polítiques migratòries racistes. Comparat amb ell, Meloni és curosa, com si només li importessin els refugiats. De Tunísia a Etiòpia duu a terme un desplegament diplomàtic que es guanya el respecte arreu d’Europa, però que té el mateix objectiu: que els migrants no arribin a posar els peus a Itàlia.
Endemés, el rumb prooccidental pel que fa a la guerra d’Ucraïna li ha proporcionat el reconeixement dels socis de l’OTAN. El 2022 gairebé no havia trepitjat la seu del govern, el palau Chigi, el lloc on solia acabar les seves campanyes antieuropeistes (“S’ha acabat la festa a Europa”). Pel que fa a la Xina, es posiciona del costat occidental i intenta que el seu país en surti indemne si abandona el projecte de la Ruta de la Seda, sent Itàlia l’únic estat del G7 que s’adherí a aquest programa geopolític d’inversions impulsat per Pequín.
“Open to meraviglia”, obert als miracles. Amb aquest eslògan, el govern italià promociona el país arreu del món. La campanya mostra la Venus de Botticelli amb cabells pèl-rojos i arrissats i com a influenciadora posant per fer-se selfies davant la plaça de Sant Marc de Venècia o amb una bicicleta davant del Colosseu romà.
És curiós com aquest eslògan en anglès pot entrar en conflicte amb un projecte de llei amb el qual els Germans d’Itàlia pretenen sancionar l’ús d’anglicismes amb multes de fins a 100.000 euros. Tanmateix, el missatge de la campanya és clar. El públic ha d’oblidar la cridòria amb què la líder dels Germans va mobilitzar els seus seguidors abans de les eleccions. Meloni està en ple procés de reinvenció. El món de les dretes populistes se li ha quedat petit. I és que cerca tant i gaudeix tant de ser el centre de les mirades al panorama polític internacional que gairebé sembla com si eludís la política interna a Roma.
Però, s’hi pot confiar? Realment ha deixat de banda la ràbia per posicionar-se com una cap de govern moderada? O està fent un numeret per consolidar-se al poder i després fer realitat la seva vella agenda xenòfoba, nacionalista, homòfoba i antiavortista? Sembla que Meloni està creant un model per a d’altres populistes de dretes: externament, col·laboracionista amb la UE i l’OTAN; internament, via lliure.
El Palazzo degli Elefanti, denominació que rep l’ajuntament, es troba al centre de Catània, a escassos metres del mercat del peix. Destruïda diverses vegades per l’Etna, tot és negrós en aquesta ciutat de la costa est de Sicília. Inclús els elefants esculpits del pati interior són fets de fosca pedra volcànica. Als murs, hi queda adherida la cendra del volcà.
El batlle, Enrico Trantino, de Germans d’Itàlia, seu al seu despatx del primer pis. Unes contundents cortines daurades emmarquen els alts finestrals i, damunt de l’escriptori, hi penja una pintura a l’oli de Santa Àgata, patrona de la ciutat.
L’àrea de Catània i els seus 1,1 milions d’habitants és d’ençà d’uns mesos el gran bastió del partit de Meloni. El partit dels Germans, creat el 2012, no havia governat mai abans una gran ciutat. Els postfeixistes eren forts a les xarxes socials, però fluixejaven a les bases. Catània demostra que l’elecció de Meloni no ha estat pas un accident. La seva coalició ha guanyat gairebé totes les votacions a nivell regional i comunal, però en pocs llocs l’èxit va ser tan aclaparador com vora l’Etna: Trantino hi va aconseguir la victòria amb un 66 per cent dels vots.
El nou batlle és un amant de la literatura. En veu baixa, cita una escena de la seva obra preferida, el Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa: “El que volen els sicilians és dormir, i sempre odiaran qualsevol que vulgui despertar-los, fins i tot si és per portar-los els regals més bonics.”
Malauradament, aquí hi ha una forta propensió a la resignació, una decadència, sobretot moral, afirma el polític dels Germans. Aquesta gent ja no creia en res ni ningú, “aquest és el mal d’aquesta ciutat”.
Trantino, de 59 anys, s’hi esplaia un poc quan es tracta d’explicar el seu èxit. “La meva candidatura no constava en cap de les travesses”, diu. I afegeix que, de fet, ja tenia prou feina al seu bufet d’advocats. El 4 d’abril al vespre, tanmateix, Meloni li va telefonar per oferir-li de presentar-se. “Enrico, has de fer-ho”, explica que va dir-li.
Fa tot just un any, Germans d’Itàlia no passava de ser un ínfim partit de l’oposició. Entre els antics companys de viatge de Meloni, n’hi havia molts que s’estaven iniciant a superar-se entre ells amb lemes grotescos. La política centra els esforços a desradicalitzar el partit i trobar punts de connexió amb els centristes burgesos. Gent com Trantino. “La seva capacitat de lideratge i de transmetre, i la seva visió ara rep el reconeixement de tothom”, diu. “Crec que Giorgia ha crescut com a política i que encara creixerà més.”
El batlle fa bé de traduir els vells eslògans del món dels Germans d’Itàlia d’una manera que soni mesurada malgrat que mantinguin un to decididament conservador. Per exemple, en el cas de la renda bàsica, una de les poques prestacions socials d’Itàlia, que el seu partit vol suprimir. “Un motiu de la degeneració del sud rau en el fet que nosaltres li hem agafat el gust a l’estat del benestar”, afirma. Aquest seria el motiu pel qual moltes empreses tenen dificultats a l’hora de trobar nous treballadors.
O quan el tema són els refugiats. “Si limitem la migració que prové del nord de l’Àfrica, això no és pas una política contra els nostres germans que han estat menys afavorits pel destí”, diu, tot afegint que per descomptat que els refugiats s’han d’acollir, però malauradament el marge de maniobra per a la seva integració no és especialment gran.
Trantino assegura que els problemes de la seva ciutat i de tot el país només es poden resoldre si la gent recorda quina és la seva identitat. “Hem de prendre consciència de la nostra condició d’italians, sicilians i catanesos.” Només llavors podrà planificar-se un futur millor, rebla.
Les esperances que el populisme dretà ha reviscolat a Itàlia es poden comprovar al mar Adriàtic, concretament a la destinació vacacional de Pesaro. Llargues platges d’arena s’estenen al llarg de la costa i multitud de para-sols formen rengleres de colors.
Sabina Cardinali endinsa la mirada al mar i sospira. “No sabem si hi tenim futur, aquí.” Dècades enrere, la seva família va començar a posar a inicis d’estiu para-sols i gandules al seu lido, el Bagni Tigno. Van construir-hi casetes de bany i un petit restaurant de peix.
La UE vol liberalitzar el mercat de les platges de bany italianes. Les concessions per trams de platja s’han de treure a concurs a tot Europa. La preocupació és gran en el cas dels Cardinali i els seus col·legues que representa com a presidenta del lobby CNA Stabilimenti Balneari. “Gairebé tot són empreses familiars. Aquí no hi ha torres d’hotels anònimes propietat de companyies multinacionals com a la Costa Brava”, diu.
La lluita per les platges és un dels temes que aixequen més polseguera al país. Meloni se’n va servir durant la campanya electoral per crear un corrent d’opinió contra Brussel·les i avisava que trenta mil lidos serien “expropiats”.
Cardinali agafa un llibre sobre Pesaro i fulleja les pàgines plenes de fotos antigues. S’hi poden veure turistes fent esquí aquàtic i antics panells publicitaris de Campari. Eren els anys d’esplendor. “Això és la història de Pesaro. Però també és la història d’Itàlia”, diu. “Les nostres platges han marcat la identitat italiana.”
La seva entitat lluita des de fa anys contra els plans de la Comissió Europea. Va anar a Brussel·les en va, afirma. “El govern italià s’hauria d’haver adreçat a la UE en lloc nostre, però no ho ha fet mai. Itàlia no ha defensat els seus propis empresaris.” Assegura que no importa quins partits hagin passat pel govern, ja que cap ni un els ha ajudat. “Ens han deixat caure com una patata calenta.”
A finals de 2024 s’extingeix una autorització excepcional i el concurs començarà arreu d’Europa. En el futur, les platges podrien caure en mans de grans inversors, diu. “I la identitat italiana s’esvairà.”
Cardinali, en realitat, és d’esquerres, però no adreça cap mena de crítica cap a Meloni. “Tinc molta confiança en la primera ministra. Es tracta d’una persona pragmàtica. Per primera vegada, algú ens escolta i s’ocupa del nostre problema.”
El leitmotiv de la carrera política de Meloni era la seva lluita contra Europa i els valors d’una cultura suposadament d’esquerres. Les seves intervencions qualificaven els anteriors governs italians de gamarussos, “venuts als interessos de francesos i alemanys”, o de comparses de Brussel·les. “Nosaltres volem sortir de l’euro”, exclamava llavors.
L’alt endeutament, els salaris baixos i els problemes de la política de refugiats: la culpa, aparentment, sempre era d’Europa. Itàlia necessitava urgentment patriotes reals, com li agrada dir, per defensar la pàtria i combatre el “fonamentalisme climàtic” i la “ideologia de gènere”. “Jo soc dona! Soc mare! Soc cristiana!”, cridava en les seves aparicions. “Si el crucifix o el pessebre us molesta, és que no heu de viure pas aquí.”
Les campanyes identitàries no només han impulsat Meloni cap a la victòria electoral, sinó que tenen conseqüències que encara duren. En una enquesta de principis de juliol, només el 31 per cent dels seguidors dels Germans d’Itàlia expressava tenir encara confiança en la UE. A Meloni, això l’obliga a fer una mena d’espagat, ja que com a primera ministra no pot veure’s enemistada amb Brussel·les. I és que no vol posar en perill l’històric paquet d’ajuda de fins a 200 mil milions d’euros de la UE, el més gran rebut per un estat membre per combatre les conseqüències de la pandèmia. És per això que davant de les càmeres i en companyia d’Ursula von der Leyen posa en escena el seu somrís. I és per això, també, que busca un apropament a Olaf Schloz i Emmanuel Macron.
Primer, Meloni no es podia esperar de fer fora Mario Draghi. Després, va prosseguir la política del primer ministre europeista en punts centrals. La principal cartera, el ministre d’Economia i Finances Giancarlo Giorgetti, ja formava part del govern de Super Mario. Com a cap del banc central, s’ha designat un Draghi-Boy. I en les actuals deliberacions pressupostàries pot semblar que no és ella qui mou els fils, sinó ell. Meloni és més draghista que Draghi, afirma un acudit que circula per Roma.
Tanmateix, això també val per no caure en la necessitat de donar explicacions a les masses. Per això, Meloni parla tan sovint de la “pàtria”. Per això, defensa les platges enfront de Brussel·les com a bastió de la identitat italiana.
La seva estratègia de comunicació pretén afavorir-ho. Les conferències de premsa i les entrevistes no són el sant de la seva devoció. Les moltes peticions d’entrevista de Der Spiegel no han rebut resposta.
Meloni prefereix transmetre al món la seva visió de les coses sense filtres. “Les notes de Giorgia”, es diu el format en vídeo. “Sovint se’m demana per què porto una llibreta a sobre”, deia. “Ho anoto tot, el que he de fer, de què m’he de recordar, els pensaments que tinc.” Naturalment, només fa públiques les bones notícies.
També hi ajuda la televisió estatal Rai, on Meloni ha col·locat la seva gent. Pretén acabar amb l’“hegemonia” de les esquerres i “alliberar la cultura italiana”, deia sobre la purga. Des de llavors, a la Rai, se la ridiculitza qualificant-la de “Tele-Meloni”. Als canals privats, també hi ha poca crítica. En gran part, pertanyen a la família Berlusconi, que finança Forza Italia, partit aliat de Meloni.
La seva política migratòria demostra com de bé funciona la seva maquinària de relacions públiques. Fins al mes de setembre, gairebé s’ha duplicat el nombre de refugiats que arriben en vaixell a les costes d’Itàlia en comparació amb el mateix període de l’any passat. Si encara fos a l’oposició, Meloni estaria parlant d’una “invasió” i condemnant la incapacitat del govern. Tanmateix, aquestes xifres de rècord no són ni esmentades als mitjans de comunicació.
De les coses negatives, gairebé no n’hi ha cap de la qual se la pugui responsabilitzar. Amb els provocadors de la seva coalició practica una eficient divisió del treball: ella brilla a l’escena internacional i encarrega les provocacions destinades al públic local a la seva gent de segona fila.
Francesco Lollobrigida n’és un. Cunyat seu i ministre d’Agricultura, s’encarrega de difondre teories de la conspiració d’extrema dreta al voltant d’un suposat “canvi poblacional” que amenaça de venir de l’Àfrica.
O la seva ministra de Família, Eugenia Roccella. La política ultracatòlica afirmava que “malauradament” existeix el dret a l’avortament. I en la, ja de per si devaluada, llei de parelles de fet entre persones del mateix sexe, hi volia veure la fi de la humanitat.
El seu col·lega de l’àmbit de l’educació, Giuseppe Valditara, es mostrava entusiasmat pels avantatges de la pedagogia negra. “La humiliació és un factor important en la formació de la personalitat”, deia. El secretari d’Estat de Cultura, Vittorio Sgarbi, es va servir de la plataforma d’un museu per proferir atacs sexistes i fanfarronejar sobre els seus genitals.
Ignazio La Russa, president del parlament, no perd mai l’ocasió de causar desconcert. Al seu domicili, hi va tenir durant molt de temps un bust de Mussolini. També rondinava sobre les “dones grasses, lletges i estúpides” en política.
La cosa no s’acaba en les provocacions. A finals de juliol, el govern va enviar a 169.000 persones que perceben la renda bàsica, blanc de l’odi dels Germans d’Itàlia, un breu missatge al telèfon comunicant-los que, a partir del mes d’agost, se’ls suprimiria l’ajuda. Els sindicats avisen d’una “bomba social”.
Una calorosa tarda d’estiu, Lucio Malan ens rep a la seva oficina parlamentària. El president del grup parlamentari dels Germans d’Itàlia és un dels diputats més veterans. Són 22 anys els que fa que és propietari d’un escó al senat, primer per Forza Italia, després pels Germans. Està més de bon humor que mai. “Una coalició tan unida com aquesta, no l’he vista mai”, diu, i celebra la “capacitat de lideratge” i “fiabilitat” de la primera ministra.
Després recita com de bé, segons ell, estan anant les coses. “La borsa ha pujat al voltant d’un trenta per cent, i la inflació està baixant.” Del desastre que molts vaticinaven després del triomf electoral, afirma orgullosament, “no n’hi ha ni rastre”. Com més parlem amb ell, més de color de rosa sembla el futur d’Itàlia. “La majoria de ciutadans té confiança en l’estabilitat del govern. Això crea un bon clima per a les inversions, el consum i la natalitat”, diu. “Fem el que podem per portar el país al camí del creixement.”
Què se n’ha fet, dels lemes agressius i euroescèptics que durant anys i fins al triomf electoral se li van sentir dir a Giorgia Meloni? “Només una minoria de polítics renuncien a l’altisonància durant la campanya electoral”, diu Malan. “Nosaltres creiem en Europa.”
Si les dretes obtenen la majoria en les pròximes eleccions a Estrasburg i Brussel·les, la UE a la fi canviarà de rumb, per exemple pel que fa a l’acció climàtica. La Comissió Europea promou una visió “que considera les persones com l’enemic de la natura”, diu el polític dels Germans, i afegeix que això no pot ser.
Malgrat tot, els governs que tenen una visió diferent tampoc s’han de preocupar gaire, si Malan ho entén bé. “Itàlia ha provat que pot dialogar amb tothom.” Fa un esbós d’un món on hi ha d’haver lloc per a tothom i cita com a exemple les desfilades de l’orgull gai, amb les quals la comunitat LGBTQ es manifesta pels seus drets. “Es pot estar orgullós de ser lesbiana, gai, transsexual, etc.”, afirma, “però també es pot estar orgullós de ser italià i de tenir una família i valors ferms.”
Lloc per a tothom? Era finals de juny quan a Chieti, una ciutat universitària de la muntanyosa regió dels Abruços, hi va tenir lloc la primera desfilada de l’orgull gai. Parelles de pares del mateix sexe i els seus fills van ser escopits, insultats i amenaçats. La policia els va haver d’escortar per poder fugir amb els seus cotxes.
Alessia Crocini va anar des de Roma fins a Chieti. En la seva vida ha pres part en multitud de desfilades de l’orgull, “però una cosa així no l’havia vista en aquests 20 anys”, diu. La presidenta de l’associació de famílies homoparentals ha reflexionat força sobre com ha canviat l’opinió pública. “El partit dels Germans d’Itàlia sempre havia estat minoritari en les seves idees LGBTQ-fòbiques, però ara ocupa els càrrecs més importants de l’Estat”, afirma. “Queda clar que un noiet de vint anys que et vulgui provocar se sent molt més fort si la gent que és al govern té les mateixes idees que ell.”
Crocini afirma que, com a primera ministra, Meloni és representant ara d’un membre fundador de la UE i que quan s’asseu a la taula amb els poderosos ja no es pot permetre els seus discursos populistes. “En canvi, els atacs a les famílies homoparentals li surten de franc.”
Els infants amb dos mares o dos pares tenen ara mateix a Itàlia menys drets que a la resta d’estats de l’Europa occidental. Crocini ho ha viscut amb el seu propi fill. “Durant anys vaig ser una mare a l’ombra”, diu. Les visites mèdiques, les cites amb l’administració, etc., no hi havia res que no funcionés sense la mare biològica. El nou govern vol accentuar encara més aquest rumb. La prohibició del ventre de lloguer ja s’ha ampliat, ja que es tracta d’un “crim pitjor que la pedofília”, declarava un parlamentari d’alt rang dels Germans.
Per tot plegat, Joe Biden va criticar Meloni. El Parlament Europeu va aprovar una resolució contra la política italiana. Tot i això, Crocini està convençuda que la discriminació seguirà: “Tota la comunitat LGBTQ serà el blanc dels atacs.”
Què pot esperar ara Itàlia i els socis europeus de Meloni? El populisme de dretes té diferents corrents a Europa. Hi ha el partit aliat Vox a Espanya, que va mantenir un to clarament més radical i que a les eleccions del juliol va deixar perdre un èxit electoral que es donava per segur. I hi ha Viktor Orbán. Durant anys fou el líder indiscutible de la dreta, un ídol. El seu programa era un pla d’acció a nivell europeu per a les ambicioses noves generacions de moviments populistes.
Mentrestant, Meloni sembla que té altres objectius. Ha reconegut que els lemes extremistes a Itàlia causen més aviat estranyesa o astorament. Hàbilment, també s’ha desfet del seu mentor Orbán. Els anys han passat per al primer ministre hongarès, també ideològicament parlant. Quan va anar a Roma per l’enterrament del papa Benet XVI, ja no va ser rebut al palau Chigi, seu del govern.
La metamorfosi de Meloni sembla que gairebé ha acabat. Vol rellevar el seu model hongarès com a nova estrella al cel de les dretes europees.
Alguns temors relacionats amb la seva victòria electoral no s’han confirmat. De moment, Meloni no ha fet saltar pels aires la UE. Durant el primer any de mandat, no ha cridat l’atenció tampoc per les seves proclames neo, post o directament feixistes. Tot i això, segueix sent una estratega, els membres de govern i coalició de la qual defensen una política nacionalista i excloent. En el seu nom i la seva benedicció. La primera dona que ocupa el càrrec de primera ministra a Itàlia manté el seu caràcter contradictori.
A la terra natal de Mussolini, Francesco Minutillo ens rep al seu despatx. Rere el seu escriptori de Forlì, una localitat veïna de Predappio, hi ha un bust del Duce, el qual admira com a gran home d’estat. “Ell va construir Itàlia.”
Minutillo coneix Meloni de fa temps. Mentre ella fundava els Germans d’Itàlia a Roma, ell es cuidava de l’estructuració del partit a Forlì. A les eleccions regionals va rebre el seu suport, però avui ja no la pot reconèixer. “Giorgia Meloni no era atlantista i era contrària a les sancions contra Rússia”, diu, “i avui fins i tot subministrem armament a Ucraïna!” O sobre l’euro: “Sempre hem dit que l’economia italiana és el primer signe de llibertat i autodeterminació.” I afegeix que, des que és primera ministra, l’euro torna a ser una cosa magnífica. “Abans Meloni parlava d’un blocatge marítim, però ara no el fa.”
Decebut, Minutillo ha abandonat el partit. Segons ell, Meloni ja no és una dona astuta i intel·ligent, sinó una arribista que va començar a la dreta per acabar al centre. “S’avergonyeix de les seves idees. S’avergonyeix de la seva herència política. S’avergonyeix de ser una feixista.”
Traducció d’Arnau Ferre Sam