A les catacumbes de la guerra, quan cada instant ha comprat nombroses paperetes per ser l'últim, els refugis musicals d'esperança estan farcits de melancolia. El «Bella Ciao», una cançó de llibertat i d'exaltació contra l'invasor feixista, no és més que un testament líric perquè es recordara com a herois de la llibertat a tots els lluitadors de la resistència italiana.
La unió de democratacristians, liberals i esquerrans en aquell combat contra els fidels a les camises negres va provocar estampes antològiques dècades més tard, quan encara a terres transalpines surava un pacte antifeixista, malgrat l'anticomunisme de la Democràcia Cristiana. A un congrés de la mítica formació d'Alcide De Gasperi i Aldo Moro, va entonar-se aquell himne de guerra als hereus de Benito Mussolini. Avui, l'escena seria una heretgia per a la dreta italiana.
Europa va ressorgir de l'horror de la Segona Guerra Mundial, del genocidi perpetrat pel nazisme i dels crims atroços del feixisme, amb l'estat del benestar com a baluard i una família conservadora que renegava de qualsevol entesa amb els hereus de les camises marrons. No hi havia espai per al pacte amb la ultradreta. Amb el pas del temps, però, el cordó sanitari antifeixista s'ha esfilagarsat fins a convertir-se en una peça tèxtil vintage.
Itàlia fou un dels primers laboratoris de la normalització i el blanqueig de l'extrema dreta. Silvio Berlusconi va llegar al Vell Continent l'obertura de les institucions als ultres, els quals devorarien la seua criatura política —Forza Itàlia— i ascendiren amb la postfeixista Giorgia Meloni al govern del país mediterrani. La dreta pretesament moderada —si és que ha existit des dels anys noranta a terres transalpines— s'ha convertit en una relíquia electoral a Itàlia.
El terrabastall de nostàlgia imperial del Brexit ha provocat una mutació ideològica en els antics conservadors thatcherians: s'han transformat en una caricatura racista, populista i extremista que promou presons flotants per a persones migrades. O dit d'una altra manera: en un força intoxicada per un trumpisme made in UK que pot deixar l'històric partit en la irrellevància política a les pròximes eleccions britàniques, segons vaticinen les cases demoscòpiques.
Amb la dreta gaullista en respiració assistida i dubtant del seu compromís contra les noves cares del feixisme, França compta amb el seu particular mur de contenció dretà al virus feixista: un Emmanuel Macron de retòrica liberal, però amb la motxilla d'haver-se endinsat en terreny pantanós. Macron, no debades, ha impulsat una regulació migratòria que hauria format part dels somnis més humits de la ultradretana Marine Le Pen, la qual encapçala els sondeigs a França.
La CDU exercia, i encara actua, de tap enfront d'una Alternativa per Alemanya cada vegada gestualment més desacomplexada d'al·lusions al nazisme. Els democratacristians persisteixen inflexibles en el seu cordó sanitari a la ultradreta, però el discurs del seu president, Friedrich Merz, atresora afirmacions envers les persones migrades i els refugiats que serien inconcebibles per a un devot de l'humanisme cristià i per a qualsevol demòcrata vacunat de xenofòbia.
El bavarès Manfred Weber, company de files de Merz i president del Partit Popular Europeu, ha anat un pas més enllà: va renunciar al credo polític que històricament havien professat social-cristians i democratacristians germànics, és a dir, a la seua tradicional al·lèrgia democràtica als ultres. El conservador ha maniobrat els darrers temps per enllestir una aliança postelectoral a la Unió Europea amb l'extrema dreta que guarda fidelitat a l'OTAN, amb Meloni —i Vox— com a màxims exponents. L'Estat espanyol, amb les coalicions territorials dels populars amb el partit comandat per Santiago Abascal, ha estat l'avantguarda dels anhels del jerarca teutó.
Weber s'havia trobat amb l'oposició de la presidenta de la Comissió Europea i referent de la CDU, Ursula Von der Leyen. Tanmateix, l'alemanya ja ha deixat enrere les seues conviccions i no descarta una entesa amb la ultradreta atlantista, la qual ha rebut l'oferta unitària de Le Pen, enquadrara en l'extrema dreta tacada per l'ombra putinista i lluny de les equacions pactistes dels populars europeus. La deriva de Von der Leyen —auspiciada per Weber— és el símptoma de la radicalització dels conservadors, atrapats, com diria el politòleg Corey Robin, en el seu esperit reaccionari. Una mala notícia per a la supervivència de la democràcia liberal.
