Jove i amb rínxols, somreia davant la càmera. Jaqueta de cuir, suèter, camisa i mans a les butxaques. Caminava al costat d’una pancarta que lluïa el logotip de la Internacional Socialista: un puny que agafa una rosa.
És una fotografia d’octubre de 1983, quan es va celebrar una de les més grans manifestacions de la història de la República Federal Alemanya. Centenars de milers de persones van omplir els carrers de Bonn per manifestar contra l’OTAN. Era el moment més esplendorós dels moviments per la pau.
I al mig d’aquella imatge hi havia Olaf Scholz. A la imatge sembla expressar confiança en si mateix i tenir coses a dir. Quatre dècades després, aquest home ha arribat a la cancelleria alemanya. Durant les últimes setmanes, Scholz ha treballat en una coalició amb els Verds i amb els liberals de l’FDP. Aquest dimecres, el Bundestag l’ha escollit com a president per substituir Angela Merkel.
Scholz ha desenvolupat una llarga carrera. Ha estat en política durant quasi mig segle. Té 63 anys i es converteix en un dels cancellers més vells a assumir el càrrec. Només el superen, en aquest sentit, Konrad Adenauer (1949-1963) i Ludwig Erhard (1963-1966). I tot així, sorprenentment, poques coses se saben sobre Scholz. Menys encara sobre la seva vida fora de la política. Va ser secretari general de l’SPD, alcalde a Hamburg, ministre federal, diputat i vicecanceller. Però no han publicat cap biografia sobre el nou canceller alemany.
Això es pot deure al fet que Scholz protegeix la seva vida privada de manera hermètica. La seva família viu al nord d’Alemanya. Té dos germans: un és metge i dirigeix l’Hospital Universitari d’Schlewsig-Holstein. L’altre és director de la secció d’una empresa de tecnologia de la informació. La seva muller, Britta Ernst, també és política a Brandeburg.
Scholz no té carisma, és un alemany del nord, home de petits gestos i de conversa pausada. Ningú el troba suficientment interessant com per explicar la seva vida als llibres. Quasi ningú creia que algun dia governaria Alemanya.
La seva és una història de resistències i de derrotes. Li han impedit, en diverses ocasions, el seu ascens al si del seu partit. Scholz va nàixer a Osnabrück, a la Baixa Saxònia –nord-est del país– i la família es va traslladar a Hamburg, on va créixer l’actual canceller, al si d’un barri humil en una casa modesta amb un petit jardí. Günter Frank, company de Scholz a l’SPD, pensa que “la justícia social era important per ell” i que “sempre va mirar de millorar la vida de les persones”. El pare de Scholz, representant comercial, viatjava molt i la mare treballava a casa. La parella es va separar i Scholz es va quedar amb la mare.
Scholz va unir-se a l’SPD el 1975, quan només tenia 17 anys. “Era un bon orador, intel·ligent, eloqüent i compromès, mai no deia bajanades i prestava atenció a les seves pròpies paraules”, diu Frank. Un altre company de partit, Ekkehard Wysocku, detectava el talent polític d’aquell jove que ara és canceller. Scholz va ascendir al si del partit a nivell local tot just en una etapa de conflicte ideològic entre l’est i l’oest del país, quan encara hi era el mur de Berlín. Scholz era crític amb el capitalisme d’Estat, criticava “l’imperialisme” de l’OTAN i definia la República Federal Alemanya com “el bastió europeu de les grans empreses”. El 1978 començaria a estudiar Dret a Hamburg i continuaria demostrant habilitats al si del partit, com ara a l’hora de negociar, tot exhibint un gran talent per aproximar grups amb distints interessos.
El 1990, Scholz fundaria un despatx d’advocats, on va exercir com a advocat laboralista. Assessorava, a l’Alemanya de l’Est, els comitès d’empresa durant les negociacions amb els empresaris. També mirava de fer entendre que les retallades en els llocs de treball havien de ser acceptades. Potser va ser llavors quan va perdre les seves il·lusions en el socialisme real.
De tota manera, Scholz no acostuma a parlar de la seva etapa política juvenil. I quan ho fa, interposa distàncies. Es va convertir en pragmàtic i la viabilitat es va convertir en més important que els seus principis. Scholz continuaria en política a inicis dels noranta com a assessor local de l’SPD. El 1998 va ser elegit membre del Bundestag, tot just quan el seu company Gehrar Schröder va liderar una coalició de Govern amb els verds.
En aquell moment, la carrera política de Scholz prendria velocitat i en el 2000 es va convertir en líder de l’SPD a Hamburg. Els seus enfrontaments interns amb Schröder, lluny d’espantar el canceller, van convidar-lo a donar-li més poder pel seu atreviment. Així, Scholz s’integraria al comitè executiu del partit i en seria nomenat secretari general després de les eleccions federals del 2002.
Segurament començava, en aquell moment, la part més complicada de la seva etapa política, atès que era l’encarregat de liderar l’Agenda 2010 de Schröder, adreçada a reestructurar el sistema social que va afonar l’SPD en una crisi important. Scholz defensava la reforma, però ho feia sense arguments de pes i amb frases buides. Un defecte que ha anat polint fins canviar la seva imatge. Quan Schröder va renunciar a la presidència del partit, Scholz també va haver de marxar, tot i que va continuar al davant del partit a Hamburg i continuaria com a diputat.
El 2004 seria nomenat líder parlamentari del seu grup i el 2007, ja amb Merkel com a cancellera, Scholz accedeix al Ministeri de Treball en el primer govern de la democristiana, que es va haver d’entendre amb els socialdemòcrates per governar. Durant la crisi financera va tindre l’oportunitat de distingir-se com a gestor de crisis, i gràcies a la jornada reduïda el mercat laboral del país va resistir, si més no en part, els efectes més nocius de la depressió econòmica.
El 2009, però, l’SPD va perdre el 23% dels vots i el partit surt del Govern. Scholz, diputat, esdevé un dels líders del seu grup parlamentari i continua a la presidència dels socialdemòcrates a Hamburg, ciutat de la qual seria alcalde entre 2011 i 2018. Chirstoph Holstein va treballar per al canceller quan era cap del consistori d’aquesta ciutat de quasi dos milions d’habitants. Segons assegura, Scholz menyspreava les persones que fingien disgustos. “La sinceritat sempre ha estat important per ell”. És la manera com Scholz va governar Hamburg. La seua manera de governar el partit a nivell intern, això sí, va generar crítiques, atès que alguns militants acusaven Scholz de no tolerar el pluralisme.
Lector compulsiu i acostumat a viatjar entre Hamburg i Berlín –ciutats separades per 300 quilòmetres– quasi a diari per compaginar la vida política amb la familiar, també té al seu currículum algunes ombres. Per exemple, quan es va entestar a celebrar la cimera del G20 a Hamburg el 2017, no va preveure els avalots en què acabarien les manifestacions convocades pels extremistes d’esquerres, que deixaren desenes de cotxes cremats, centenars de policies ferits i dos-cents manifestants detinguts. Uns fets que van comprometre la seva popularitat.
El 2018 esdevindria vicecanceller federal i ministre de Finances amb Merkel al Govern, que afrontava la seva última etapa. El escàndol de Wirecard, empresa de serveis financers que va fer fallida, va ser ignorat per Scholz tot i els advertiments que van acabar perjudicant milers d’inversors minoristes. Però l’escàndol que més el pot afectar és el dels possibles tractes de favor al Warburg Bank, que va obtenir crèdits fiscals de vora 50 milions d’euros amb transaccions dubtoses d’accions per part de l’Ajuntament d’Hamburg. Scholz assegura no tenir res a veure amb aquesta decisió.
Ara, després de tota una vida en política, Scholz assoleix la cancelleria del seu país.