Extrema dreta a Alemanya

Alternativa per a Alemanya no conquereix el cor de Berlín

Entendre l’extrema dreta a Alemanya a cop de consigna és ben complicat. Es tracta d’un país on la història més convulsa és ben present dècades després de la derrota del nazisme. Per això, cobrir una manifestació d’Alternativa per a Alemanya (Alternative für Deutschland, AfD), és entrar de ple en un aparent món de contradiccions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El passat diumenge 28 d’abril tingué lloc a Berlín una gran mobilització d’aquest partit recentment estrenat al Bundestag. Compta 92 diputats. La manifestació, convocada en contra del Govern d’Angela Merkel, va reunir prop de 3.000 persones, tot i que les previsions eren de més de 10.000. A més, la marxa d’AfD va ser contestada per més de 25.000 manifestants antifeixistes que, amb tota mena de propostes imaginatives i ambient festiu, van voler deixar clar que la societat alemanya és, afortunadament, plural, diversa i tolerant. 

AfD, un partit jove i camaleònic

Entendre AfD és anar directament als seus orígens. El 6 de febrer de l’any 2013, 18 persones van decidir impulsar una marca electoral a la dreta de la CDU de Merkel. Tot davant del que ells consideraven una deriva dels conservadors alemanys amb la pèrdua de sobirania enfront de les decisions de la Unió Europea. De fet, el nom d’Alternativa per a Alemanya es deu precisament a les declaracions de la mateixa Merkel quan va dir que el rescat de l’euro no era una alternativa. Així naixia AfD com un partit conservador, liberal i euroescèptic. La recepta de l’extrema dreta arribaria al cap d’un temps.

No obstant, d’aquells 18 fundadors, només Martin Renner resta actiu al partit. D’altres pares d’AfD, com Bernd Lucke o Frauke Petry, van anar abandonant la formació per diferents motius. El cas de Lucke és interessant perquè el seu nom va aparèixer als mitjans de tot l’Estat en saber-se que havia anat a veure Puigdemont a la presó de Neumünster. El que no explicava la majoria d’aquella premsa que es va afanyar a titular que un fundador del partit d’extrema dreta visitava Puigdemont a la presó és que, precisament Lucke, tot i ser efectivament un dels fundadors d’AfD, va abandonar el partit després de la deriva xenòfoba que va prendre aquesta formació política quan els seus sectors etnonacionalistes a poc a poc van anar prenent posicions fins a agafar el poder. De fet, Lucke, economista i exmilitant de la CDU de Merkel, va marxar d’AfD l’any 2015 quan n’era el màxim dirigent i va deixar clara la seva postura el 4 de juliol de 2015 en un congrés a la ciutat d’Essen que va marcar el canvi de rumb definitiu del partit: “Hem d’ocupar-nos de manera inequívoca que a les nostres files no hi hagi lloc per a la xenofòbia, la intolerància i la ultradreta, de la mateixa manera que no n’hi ha per al radicalisme d’esquerres, per a posicions antioccidentals o anticapitalistes”.

Manifestant a la mobilització d'Alternativa per Alemanya amb una samarreta islamòfoba| Jordi Borràs
Bandera de la formació xenòfoba i ultranacionalista Alternativa per Alemanya| Jordi Borràs

Tal com explica el llibre Factor AfD, publicat l’any passat sota l’autoria del periodista Andreu Jerez i el politòleg Franco Delle Donne, aquesta frase de Lucke va ser la més xiulada de tot el seu discurs. Però el congrés acabà com el rosari de l’aurora per a Bend Lucke, ja que va perdre el lideratge del partit, que quedà en mans de Frauke Petry, qui va rebre el suport de la facció ultradretana, islamòfoba i ultranacionalista d’AfD. Lucke va deixar el partit i amb altres antics companys de files fundà, al cap de pocs dies del congrés d’Essen, una nova formació: els Reformadors Liberal-Conservadors (Liberal-Konservative Reformer, LKR). I va ser representant aquesta marca electoral sense representació al Bundestag però amb 5 eurodiputats com Lucke va anar a veure Puigdemont a la presó. 

AfD, però, acabaria prenent un altre canvi de rumb. El partit liderat a partir de llavors per Frauke Petry eclosionà com una marca que feia gala de la xenofòbia sense manies. Però Petry no era precisament del sector més radical, tot i algunes de les seves il·lustratives declaracions. Per exemple, en una entrevista al diari Manheimer Morgen digué que la policia fronterera hauria d’obrir foc contra els refugiats que intentaven creuar il·legalment el país com a última mesura per defensar les fronteres alemanyes. A Petry, coportaveu d’AfD des de 2015 i considerada del sector oportunista a cavall de l’ala nacionalconsevadora i l’etnonacionalista del partit, la seva ambició li jugà una mala passada al congrés de Colònia d’abril de 2017. Finalment, va abandonar el partit després de ser escollida diputada al Bundestag per AfD i anuncià en conferència de premsa que encapçalaria una nova formació: el Partit Blau. Des de llavors, el partit és liderat per Jorg Meuthen i Alexander Gauland, considerats de la línia idealista d’AfD i situats també en equilibri entre la família nacionalconsevadora i l’etnoncacionalista del partit.

Crònica d’un matí entre la claca d’AfD

Entendre AfD és assimilar que l’èxit d’aquesta formació rau en la combinació de les diferents famílies que el formen en oposició a les polítiques de Merkel. Si bé AfD abraçà l’euroescepticisme a partir del rescat econòmic de Grècia, actualment és impossible comprendre aquest moviment sense la islamofòbia i la xenofòbia, sembrats a partir de la reacció a la política del Govern de la CDU amb l’acollida de vora un milió de refugiats. Entendre AfD és comprendre com el partit fa servir el frame de l’amenaça latent amb la immigració bastint el seu discurs amb un relat basat en prejudicis, mentides i consignes fàcilment assimilables pel gruix de la societat víctima de pors fabricades a cop de prejudicis i esperonades pels mateixos que pretenen donar-los resposta.

Participant de la mobilització ultradretana amb una samarreta d'una organització xenòfoba d'origen finès, Soldats d'Odin| Jordi Borràs. 
Pancarta contra la cancellera Angela Merkel a la mobilització d'extrema dreta| Jordi Borràs

Així és com AfD ha trobat part del seu èxit: advertint dels perills que representa per a l’statu quo l’amenaça exterior, sobre tot d’una religió —l’islam— que consideren inassimilable per a la cultura occidental. Es tracta de crear una alteritat en forma d’amenaça i que aquesta sigui fàcilment identificable pel seu electorat potencial. Un electorat que no necessàriament ha de ser (només) d’ideari ultradretà i que es compon, també, d’una part important de vot protesta. Tot amb un tret antipolític evident i de rebuig al que consideren una deriva dels valors conservadors de la CDU. Tot plegat banyat per un ultranacionalisme d’Estat que, com a casa nostra, anomenen patriotisme.  

És per això que a les 12 del migdia d’un calorós matí de dissabte es reunia una amalgama prou variada de perfils, sota un mar de banderes alemanyes, a la cèntrica Washingtonplatz amb intenció de manifestar-se fins a la simbòlica Porta de Brandenburg. La primera foto que vaig fer a la plaça em va sortir de l’ànima. Amb una pipa de fusta i una quipà, hi vaig veure un home lluint una samarreta amb el lema “Xaria? No, gràcies” i conversant amistosament amb una dona de cabells rossos. Més d’una bandera d’Israel hi havia a la manifestació d’AfD, però també del moviment islamòfob PEGIDA, que tant va fer parlar a partir de 2014.

Al cap d’uns instants vaig identificar un home vestit de negre, amb tirants blancs, botes militars i tall de cabells de gust dubtós. Ens creuàrem una mirada de llampada. Coses de la vida, l’individu en qüestió el vaig conèixer quan, en fer-li una fotografia, m’aixecà el dit del mig en senyal de rebuig cap al meu ofici. Tot això va passar el dia anterior de la marxa d’AfD, quan un petit col·lectiu anomenat Hand in Hand i que políticament se situa a la dreta d’AfD, va fer una petita manifestació pel centre de la ciutat. A la marxa de Hand in Hand, amb parlaments on no es van estalviar de criticar AfD per ser “un partit més del sistema”, hi havia aquell personatge acompanyat d’un fricandó de caps rapats neonazis, dones enjoiades d’edat avançada i homes de mitjana edat amb evidents problemes d’alcoholisme. En total devien ser com a màxim una trentena. Però l’endemà me’ls vaig trobar quasi tots a la Washingtonplatz. 

Concentració antifeixista per contrarestar la mobilització de l'extremista Alternativa per Alemanya. El moviment antifeixista va aconseguir reunir més persones que no la formació xenòfoba| Jordi Borràs. 
La manifestació de l'antifeixisme alemany fou de caràcter festiu| Jordi Borràs. 

Entre la diversitat personal de la plaça no hi faltaven les pancartes amb consignes anti-Merkel, contra la política de fronteres del país, l’islam, l’euro i de rebuig al que ells anomenen “ideologia de gènere”. Una mescla de tradicionalisme, conservadorisme, ultraliberalisme i xenofòbia que es feia visible, també, amb els assistents a la marxa: nois joves tatuats de dalt a baix, el cap rapat i lluint samarretes amb l’emblema dels identitaris europeus —un cercle amb la lletra lambda al bell mig—, parelles amb bicicleta i estètica hippy, homes sols amb la gorra trumpista de Make America Great Again, militants de l’organització xenòfoba d’origen finès dels Soldats d’Odin, homes amb aparença de professors d’universitat, mares amb fills petits i noies d’estètica motera... un veritable quadre per entendre que AfD és un fenomen amb moltes arestes que amb molta habilitat política ha aconseguit ser el referent de la dreta populista teutona

La marxa d’AfD, tot i esperar uns 10.000 assistents, amb prou feines en va reunir 3.000. Cap a les 13.30 h va començar a moure’s pel centre de Berlín fins a la Porta de Brandenburg, on, protegits per un descomunal cordó policial, els organitzadors van fer els parlaments finals per cloure la jornada. Però a Alemanya no hi ha manifestació xenòfoba sense presència dels antifeixistes. Així va ser com vora 25.000 contramanifestants (un moviment àmpliament transversal anhelat a casa nostra) van rodejar la porta de Brandenburg, i van convertir la gran Avinguda del 17 de Juny en un festival de música tecno, bon ambient i pancartes amb lemes antifeixistes. Al llarg del recorregut, a cada cantonada i fins i tot al riu, damunt de barcasses enormes, hi havia milers d’antifeixistes cridant consignes contra els manifestants d’AfD. Com a casa nostra, els més radicals de l’extrema dreta, ben protegits per l’ampli cordó policial. El món al revés, també a Alemanya. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.