Emmanuel Macron li agrada tenir oportunitats de fer història perquè el catapulten més enllà de la quotidianitat política i l’eleven a un pla superior. Abans d’ell, cap altre president no ha retut honor a tants soldats morts, a tantes víctimes del terrorisme o a tantes personalitats franceses a la cort d’honor del palau dels Invàlids de París. Ningú no ha fet traslladar amb tanta passió tants ciutadans francesos al Panteó.
Les guerres fan història. Després de la invasió russa d’Ucraïna, durant molt de temps Macron va considerar-se un intermediari. Convençut de la seva capacitat de persuasió, va parlar en nombroses ocasions amb Vladímir Putin, tant abans com després de l’inici de la guerra, i fins i tot va deixar que un equip que preparava un documental el filmes en el procés.
Macron estava convençut de veritat que seria capaç de fer canviar de parer l’home fort del Kremlin: era, al capdavall, l’últim europeu a qui Putin encara li agafava el telèfon. De la mateixa manera que, el 2019, creia que podria empènyer Donald Trump perquè negociés amb l’Iran. L’estratègia del president francès té per objectiu convèncer l’adversari mitjançant tècniques de “seducció”, un principi d’allò més francès.
Des que, desafiant tota la lògica de la política, va aconseguir convèncer els electors francesos el maig del 2017, l’aposta principal de Macron ha sigut sempre Macron mateix. Fins i tot després que esclatés la guerra, encara creia en les seves pròpies capacitats individuals. El juny del 2022 fins i tot va advertir que Rússia no podia ser humiliada.
En aquell moment, Macron va perdre credibilitat enfront dels partidaris d’ajudar Ucraïna, una pèrdua que avui dia encara el persegueix. Se’l considera una persona vanitosa, inestable, poc seriosa. És fàcil riure’s de les seves propostes i titllar-les de ridícules, i les declaracions que va fer el 26 de febrer en parlar de l’opció d’enviar tropes terrestres a Ucraïna no van ser una excepció.
Aquell dia digué: “No es pot descartar res. Farem tot el que calgui perquè Rússia no pugui guanyar aquesta guerra.” Les seves paraules van trobar una oposició immediata, sobretot per part de Berlín. Ràpidament, es van considerar pròpies d’un home conegut per les seves sortides de guió individuals.
A la cancelleria de Berlín, Macron és considerat un home que torça les coses en benefici propi: un egocèntric empedreït.
I, en bona part, el responsable d’aquesta percepció no és altre que Macron mateix. El gener del 2023, va afanyar-se a comunicar que França havia decidit que al final sí que enviaria tancs a Ucraïna, una maniobra que no va millorar la seva imatge. Els Estats Units, Alemanya i França havien acordat fer aquest pas i volien anunciar-lo conjuntament. Macron, però, va avançar-se a la resta, com un nen petit que no pot estar-se de cridar “jo primer!”.
La mala imatge que es té de Macron a Berlín ja no ve de nou. La veritat, però, és que aquesta imatge no sempre és justa. Molt abans que Putin envaís Ucraïna i molt abans que Alemanya declarés que entraria en “una nova era”, el president francès ja feia temps que clamava perquè Europa tingués una política de seguretat més autònoma. El 2019, quan va afirmar que l’OTAN estava en “mort cerebral”, l’únic que feu va ser posar en paraules el que tothom veia des de feia temps: l’aliança no tenia cap mena de lideratge i estava debilitada per culpa de la presidència de Donald Trump. La conclusió de Macron fou que els europeus havien d’agafar les regnes de la seva pròpia política de defensa. Per a ell, la disrupció és un element clau: l’aprofita per iniciar debats, per posar les coses en moviment.
I ara surt amb les tropes terrestres. Hi ha veus que es pregunten si és una maniobra de distracció perquè, fins ara, França havia enviat menys armes i menys munició a Ucraïna que Alemanya. O potser és un intent d’assumir un paper de lideratge en el conflicte i, així, poder entrar als annals de la història. En qualsevol cas, a Alemanya no hi ha gaire gent que ho consideri un intent seriós d’impressionar el Kremlin.
Tanmateix, la doctrina de França en matèria de política de seguretat té una certa ambigüitat estratègica que Macron torna a brandar amb les seves declaracions: voler confondre conscientment l’adversari respecte de les intencions que es tenen.
Al capdavall, Macron no fa altra cosa que posar en pràctica uns principis que venen de l’històric general i president Charles de Gaulle: “Davant d’una amenaça, a partir de cert punt qualsevol pas enrere esperona més l’agressor i l’únic que fa és animar-lo a pressionar cada vegada més”.
Passat el primer any, en què Macron intentà comprendre Putin, la política de França respecte de Rússia va girar-se com un mitjó. “Macron també ha encetat una nova era, amb calma i després de ben reflexionar-ho”, explica Claudia Major, experta en seguretat de la fundació Stiftung Wissenschaft und Politik de Berlín. “Ha fet canvis de rumb de gran abast i molt notoris per posicionar-se en aquest nou context.”
El primer cop que va fer-se manifest fou el maig del 2023, durant el discurs que va pronunciar a Bratislava. Macron es va disculpar, per sorprenent que fos, per haver comès errors a l’hora d’interpretar la situació i va anunciar que prendria un nou rumb contra Rússia i en la política de França envers l’Europa de l’est. Entre altres coses, ara França s’ha posicionat a favor que Ucraïna entri a formar part de la Unió Europea i de l’OTAN.
Des d’aleshores, Macron s’ha mostrat molt dur envers Rússia i de manera continuada, contradient tots els clixés que el consideren un home inconstant. “Rússia no pot ser humiliada” s’ha convertit en “La derrota de Rússia és indispensable”. Fins a l’actualitat, Olaf Scholz no s’ha atrevit a pronunciar unes paraules tan contundents.
Cap altre cap d’estat i de govern europeu no parla de la situació militar d’Ucraïna en els termes que utilitza Macron, que la descriu com dramàtica. I no pretén dissimular la preocupació que li genera la potencial victòria de Rússia. Els països de l’est són els primers que valoren la seva actitud. A principis de març va convidar representants dels partits de l’oposició al palau de l’Elisi per informar-los de la situació militar d’Ucraïna. Va fer preparar uns mapes que els volia mostrar i, segons els participants en aquella reunió, il·lustraven una possible invasió russa fins a Odessa.
Així, Macron es posiciona de nou com a líder, tant a escala nacional com internacional. El 30 de gener, en el marc d’una visita a Suècia, va anunciar que la doctrina nuclear francesa adquiriria una nova significació en els temps que vivim. És clar que l’ús de les armes nuclears com a eina dissuasiva serveix “els interessos fonamentals de França”, va afirmar. Però també té “clarament una dimensió europea, la qual cosa ens atorga una responsabilitat important”.
“[Macron] ara mateix ens mostra el camí que cal seguir a l’hora de tractar amb Rússia”, explica François Heisbourg, expert en política exterior de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics de Londres. “Encara que molts que no obrin la boca. I encara que el canceller d’Alemanya s’hi ha posicionat en contra.”
La retòrica contundent de França, però, comet un error estètic. Seria més creïble si França donés més diners a Ucraïna. Segons les dades que el govern de París mateix ha publicat, des de l’inici de la guerra el país ha enviat ajuda militar per un valor de 3,8 mil milions d’euros; en el mateix període, Alemanya n’hi ha enviat per un valor de 17.000 milions. Scholz fa setmanes que els ho recrimina.
Tanmateix, el discurs de París és un altre: una guerra no només es guanya posant-hi diners. França ha enviat a Ucraïna un armament que necessitava amb urgència, els míssils SCALP; Alemanya, en canvi, es nega a enviar-los míssils Taurus. En paraules d’un assessor de l’Elisi, aquesta decisió té un valor incalculable. Alemanya ha enviat molt de material vell del qual l’exèrcit francès gairebé ni disposa, expliquen alguns experts militars francesos: el que ha enviat París són armes d’alta tecnologia molt rellevants des del punt de vista estratègic.
Macron és un home impacient. El ritme letàrgic de la maquinària política se li fa gairebé insuportable. La conferència que es va organitzar a París a finals de febrer, en què es reuniren representants dels governs de 27 països que volen donar suport a Ucraïna, il·lustra la seva manera de fer. Per a Macron, organitzar una trobada com aquesta en pocs dies perquè la situació requeria afanyar-se és el més normal del món i no té res de poc seriós. A Berlín, en canvi, l’endemà de la conferència remugaven que havia sigut una reunió precipitada amb una llista de participants d’allò més irregular.
“Sabeu per què Macron no va trucar a la cancelleria per organitzar la conferència juntament amb Berlín?”, pregunta un diplomàtic a París. “Perquè li haurien respost que de cap manera, que era massa precipitat. I va decidir actuar pel seu compte.”
Abans de la conferència, els francesos van enviar un document conegut com a non paper, un document de treball no oficial. En aquell text ja hi posava que, tenint en compte que la situació cada cop és més delicada, Europa havia d’intensificar les mesures de suport. Entre altres coses, París va proposar fer una coalició que pogués enviar personal militar a territori ucraïnès per alleugerir la feina dels ucraïnesos. S’encarregarien de formar soldats, de comandos antimines, de la guàrdia de fronteres o seria personal encarregat del manteniment del material militar.
El non paper no va causar cap commoció a Berlín, ni a Londres, ni a Praga. Els britànics ja fa temps que hi han enviat els seus propis soldats. Molts opinaven que era una idea prou assenyada. A la conferència del 26 de febrer, els participants sí que van parlar de la possibilitat d’enviar soldats europeus a Ucraïna, però la negativa es va imposar. Es va acordar que el tema no s’inclouria en la declaració final de la trobada.
Aleshores va arribar la roda de premsa en què Macron no va voler descartar la possibilitat d’enviar tropes terrestres cap a l’est. El president dels Estats Units, Joe Biden, se’n va distanciar ràpidament, com també ho va fer Olaf Scholz. Va prometre que l’OTAN no entraria en el conflicte i, com a canceller, va prometre que no enviar soldats alemanys a Ucraïna. Ni Macron ni ningú no li havia pas demanar que ho fes.
En diversos brífings, el palau de l’Elisi ja ha explicat que Macron no parlava de tropes per anar a l’ofensiva. A París els fa la sensació que Scholz vol malinterpretar Macron a consciència. El president francès li va servir en safata una possibilitat per convertir-se de sobte en un canceller que parla clar. De convertir-se en el canceller que diu “no” en el moment adequat.
Pierre Servent, expert en estratègia militar, afirma que Scholz s’ha alineat amb la colla de polítics europeus que no deixen d’intentar entendre què li passa a Putin dins del cap: “Per què es plantegen si Putin percebrà una decisió o l’altra com un intent d’escalar la violència? Per què mostren tanta submissió davant de l’agressor?”
Scholz s’ha quedat en la posició cautelosa que tant se li va criticar a Macron el 2022, mentre que el president francès ha arribat a la conclusió que l’únic idioma que entén Putin és el de la força.
Poques setmanes després de la polèmica declaració sobre les tropes terrestres, Emmanuel Macron es va deixar retratar per la seva fotògrafa oficial. A les imatges publicades se’l veu fent boxa al soterrani de l’Elisi, vestit amb indumentària de ring i exhibint uns bíceps imponents. Aquesta és la imatge que Macron sembla tenir de si mateix: la d’un home que puja al ring i que no té por del conflicte, ni tan sols d’enfrontar-se a l’home fort del Kremlin, a qui li solia agradar deixar-se veure exhibint masculinitat en escenes de lluita.
Davant d’una de les crisis polítiques més importants des de la Segona Guerra Mundial, els senyals que envien des de París i des de Berlín no podrien ser més divergents.
Traducció de Laura Obradors