En els últims anys, Europa s’ha aficionat a conviure amb la paraula crisi. L’esclat financer del 2008 va posar a prova les costures d’un projecte comunitari que va estar fregant el precipici, amb la paraula rescat instal·lada a l’imaginari de diferents països mediterranis. L’encabotament amb una austeritat excessiva, amb unes retallades que retiraven l’oxigen als malalts econòmics, va deixar l’eurozona en un estat de cataclisme que només aquell miraculós “faré el que faça falta” de Mario Draghi, llavors president del Banc Central Europeu, va aconseguir frenar.
La Unió Europea va enfrontar-se al traumàtic adeu del Regne Unit i va mostrar símptomes d’haver après les lliçons de la Gran Recessió quan un virus va confinar el món. L’impuls d’uns fons de recuperació permetria albirar una nova època d’integració europea. L’optimisme va provocar que s’hi parlara d’un moment Hamilton a l’europea, d’una mutualització del deute dels estats europeus que posara la primera pedra d’una futura construcció política, com va ocórrer als Estats Units d’Amèrica amb Alexander Hamilton (1757-1804) com a responsable de les finances.
Tanmateix, els europeus van tornar a les turbulències sense haver-hi eixit del túnel de la pandèmia. L’agressió bèl·lica de l’autòcrata rus Vladímir Putin a Ucraïna va despertar Europa del somni de la pau a les seues fronteres. La invasió russa va reactivar una OTAN que havia estat declarada en “mort cerebral” pel president francès Emmanuel Macron, abanderat de la reivindicació d’una defensa comuna i autònoma europea, en línia amb la tradició política gal·la. “Tota la vocació d’autonomia estratègica de la defensa europea va quedar aturada. Tothom va escollir l’OTAN com a marc de protecció fiable”, assenyala Félix Arteaga, investigador principal de Seguretat i Defensa del Reial Institut Elcano.
“La guerra d’Ucraïna va interrompre o, si més no, alentir el procés de convergència europea, perquè enfront d’una actitud molt agressiva de Rússia i la realitat embrionària d’una possible defensa comuna, els europeus han tornat a buscar suport i refugi en el seu principal aliat, els Estats Units d’Amèrica”, comparteix José Enrique de Ayala, general de brigada retirat, antic cap d’Estat Major de l’Eurocòs i membre del Consell de Seguretat i Defensa de la Fundació Alternativas. “L’OTAN, que estava en hores baixes, s’ha vist reforçada i ha recuperat el protagonisme absolut en la defensa d’Europa, la qual cosa dificulta en la pràctica que la Unió Europea faça els passos necessaris per a assumir aquesta responsabilitat”, contextualitza.
L’OTAN, de fet, ha ampliat el seu radi d’acció. “L’organització ha adquirit tanta vigència que ha augmentat de membres. S’hi han sumat Suècia i Finlàndia, uns països que havien estat neutrals durant tota la Guerra Freda i els anys posteriors”, indica Clara Portela, professora de ciències polítiques i membre del grup d’estudis europeus de seguretat i defensa de la Universitat de València. “La diferència entre la Unió Europea i l’OTAN pel que fa als membres cada vegada és menor i pràcticament intranscendent”, remarca. Xicotets estats com Malta o Xipre, o països com ara Àustria i Irlanda, són dels únics sense carnet en ambdós clubs.
La contesa bèl·lica a l’est del Vell Continent, tanmateix, va agitar la discussió a les institucions comunitàries sobre la idoneïtat de traçar la senda d’una defensa comuna europea. “La reflexió sobre la construcció d’una defensa comuna europea i sobre l’autonomia estratègica s’ha tornat a posar sobre la taula, encara que, de moment, només hi ha consens en la necessitat de millorar les capacitats i l’únic que s’ha fet fins ara ha estat augmentar de manera generalitzada els pressupostos de defensa”, expressa De Ayala. És una de les tasques pendents de la Unió Europea, però sovint invisibilitzada en els pocs debats d’abast europeu que s’hi generen de cara als comicis comunitaris.
Defensa, material sensible d’integració
Encara que Europa sempre ha confiat en la subcontractació de la seua defensa als Estats Units d’Amèrica mitjançant l’OTAN, ha fet passos per reforçar les seues capacitats castrenses. En els últims temps, s’han desenvolupat noves eines com ara el Fons Europeu de Defensa i el Fons Europeu de Suport a la Pau, així com es va dissenyar una estratègia de defensa que a l’esborrany planteja compres d’armament conjuntes, arsenals amb armes compatibles per als socis i proposa canvis per a finançar la indústria militar europea des d’organismes comunitaris. Encara més, a les institucions europees sura el debat sobre crear un fons de defensa, que hauria d’acumular un múscul de 100.000 milions d’euros, segons va xifrar Thierry Breton, comissari europeu del Mercat Interior.
La Unió Europea va publicar, fins i tot, la seua primera estratègia de seguretat i defensa en forma de brúixola europea. Aquesta ferramenta estratègica culminava, segons l’analista de la Fundació Alternativas, “un procés de construcció d’una política de defensa comú europea que havia començat en 1999 amb la creació de la política europea de seguretat i defensa com a part de la política exterior i de seguretat comuna, que es va convertir en política comuna de seguretat i defensa (PCSD), amb una incipient estructura pròpia, amb el Tractat de Lisboa en 2009”. “La PCSD mai va tindre com a intenció ni objectiu la defensa comuna d’Europa. Aquesta missió es deixava en exclusiva per a l’OTAN”, exposa.
“La defensa europea ha estat, i encara ho continua sent, l’assignatura pendent de la integració europea. És probablement l’últim que els estats permetran transferir a Brussel·les, perquè afecta no només a la seua seguretat, sinó també als seus interessos econòmics”, apunta Arteaga. Avançar cap a la integració europea en defensa suposa, per tant, tocar el moll de l’os de les potestats dels estats. “Europa fa temps que intenta avançar, però la defensa és una qüestió delicada: involucra la sobirania més absoluta dels estats. En el cas de les indústries, estem parlant de sectors molt protegits. Encara no estem en el moment per construir un sistema europeu potent de defensa integrat”, raona Àngel Saz, director del Centre d’Economia Global i Geopolítica d’ESADE.
La construcció d’una defensa comuna europea amb voluntat d’autonomia estratègica suposaria, com explica l’antic cap d’Estat Major de l’Eurocòs, “establir unes estructures de comandament i de forces exclusivament europees, sota la direcció política a efectes operatius del Consell Europeu, mentre que a efectes orgànics i administratius els exèrcits nacionals continuarien depenent dels seus governs respectius”. “La defensa comuna europea no seria incompatible amb l’OTAN. De la mateixa manera que els Estats Units d’Amèrica forma part de l’OTAN, però també tenen i exerceixen la capacitat d’actuar en solitari, la Unió Europea tindria una capacitat pròpia per a operar pel seu compte sense perjudici d’actuar, sempre en comú, en el si de l’OTAN”, puntualitza.
No tots els estats europeus tenen, però, la mateixa predisposició de cara a la construcció d’una defensa europea. “Hi ha diversos estats membres de la Unió Europea, particularment en l’est i el nord del continent, que només confien en els Estats Units d’Amèrica per a garantir la seua seguretat i no creuen possible, o ni tan sols convenient, crear una estructura europea autònoma que puga assumir la defensa d’Europa”, lamenta. “Ha quedat clar després de tants anys que no hi ha la voluntat política suficient”, manifesta Arteaga. La investigadora associada de l’oficina berlinesa de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics, Ester Sabatino, alimenta l’escepticisme: “Si s’entén la defensa comuna europea com la creació d’un exèrcit europeu, dubte que arribe a crear-se, almenys en un futur previsible”.
A pesar de les resistències d’alguns estats a la conformació d’una defensa comuna europea plenament autònoma, hi ha una senda d’integració per transcórrer. “Els estats membres i les institucions de la Unió Europea haurien d’invertir junts en capacitats militars conjuntes, especialment en els àmbits terrestre, naval i espacial. Això significaria posar en comú les inversions, aconseguir economies d’escala, desplegar equips comuns i així, sobretot, tindre unes forces armades europees millors i més fortes. Hauria de produir-se una divisió del treball entre l’OTAN i la Unió Europea”, planteja Alessandro Marrone, investigador de programes de defensa de l’Institut d’Afers Internacionals, ubicat a Roma.
“La Unió Europea hauria de dirigir la gestió de la crisi i les operacions d’estabilitat en el seu veïnatge, així com l’associació de defensa amb països tercers. L’OTAN, en canvi, hauria de liderar els aspectes operatius per a dissuadir Rússia i, en el pitjor dels casos, defensar un membre atacat per Putin”, segmenta. I ho argumenta: “L’OTAN té els comandaments, els plans i la base per a dissuadir i defensar que la Unió Europea no té, ni tampoc pot construir en pocs anys. A més, l’OTAN inclou la potència nuclear del Regne Unit, d’importants aliats com ara el Canadà, Noruega i Turquia, i recentment ampliada a Suècia i Finlàndia, fins a cobrir ara més del 95% de la població de la Unió Europea”.
La distorsió Trump
Abans de l’impacte de la guerra d’Ucraïna, Europa va ser conscient que els temps de la protecció dels Estats Units d’Amèrica s’havien erosionat. Si el demòcrata Barack Obama ja va donar senyals de com les prioritats estratègiques estatunidenques estaven virant cap al Pacífic, l’Administració del xenòfob i extremista Donald Trump va mostrar cruament el desinterès pels compromisos de l’Aliança Atlàntica. “Els Estats Units d’Amèrica no són un soci massa fiable, perquè no sabem què passarà amb les seues eleccions presidencials. Trump ja ha insinuat que no defensarien un país d’Europa que estiga a l’OTAN si és atacat”, ressalta Portela.
“Una tornada de Trump a la Casa Blanca suposarà una intensificació de tota la política que va desplegar durant el seu primer mandat. Atès aquest horitzó, s’hauria d’invertir en el projecte europeu de defensa, però sense deixar de banda l’OTAN. S’ha de recordar que els Estats Units d’Amèrica fa dècades que pressionen perquè Europa gaste més en defensa. No entenen per què han de costejar la seguretat d’uns països tan pròspers com els europeus”, dissecciona. “Europa no ha invertit en capacitats de defensa territorial. No ha estat capaç de dissenyar, desenvolupar i produir estructures de comandament i control, ja que sabia que comptava amb el suport dels Estats Units”, complementa Arteaga.
El retorn del magnat d’extrema dreta a la presidència estatunidenca podria tenir efectes en la guerra d’Ucraïna. “L’arribada de Trump a la Casa Blanca és un problema de seguretat i defensa dels europeus. Podria caure Ucraïna, i això seria un precedent complicat”, avisa Saz. “El suport estatunidenc a Ucraïna podria retardar-se, reduir-se o cancel·lar-se depenent de qui estiga a la Casa Blanca, però no podem ignorar el requisit que el Congrés aprove el suport a Ucraïna. Els europeus han d’assegurar-se que poden sostindre Ucraïna passe el que passe, i no podem donar per descomptat l’ajuda estatunidenca. De la mateixa manera, Europa hauria d’actuar pel que fa a la seua seguretat”, àmplia Sabatino.
“Si la principal amenaça és Rússia, com sembla en aquests moments, convé considerar la vertadera potència de l’exèrcit rus que ha sigut detingut per l’ucraïnès i es mostra incapaç de vèncer-lo. Rússia no té ni la capacitat militar ni demogràfica ni econòmica ni industrial per a representar una amenaça real per a la Unió Europea, si aquesta tinguera una defensa comuna”, considera De Ayala. “Cal recordar que França és l’únic estat que posseeix armes nuclears i que si bé no en té moltes, són bastants per assegurar una resposta suficient i per a exercir una dissuasió efectiva”, agrega.
La Unió Europea, esperonada per l’efecte Trump o per la necessitat de tindre un paper en un món geopolític canviant —marcat per la pugna entre nord-americans i xinesos—, segons dissecciona Marrone, compta amb el dèficit pendent d’augmentar “la seua autonomia en termes de capacitat industrial i tecnològica, seguretat de subministraments, accés a fonts d’energia, de matèries primeres i components clau”. “D’aquesta manera, guanyaria més autonomia i influència envers el competidor estratègic xinès i el soci estatunidenc”, considera. “El paraigua de seguretat col·lectiva de l’OTAN continuarà sent sòlid si els europeus compleixen el compromís de gastar el 2% del PIB en defensa”, valora.
“Trump condiciona la protecció que presten els Estats Units al fet que els europeus gasten més diners en armament estatunidenc, però tampoc vol que els europeus siguen capaços de defensar-se per si mateixos perquè llavors s'alliberarien de la seua actual dependència política. L’única forma que té la Unió Europa d’eludir aquesta situació és construir una política exterior i de seguretat comuna, incloent-hi una defensa comuna efectiva i autònoma, que li permeta exercir d’actor polític independent en l’escenari global”, reflexiona De Ayala. “La Unió Europea necessita readaptar la seua política exterior en un món sense regles i de països confrontats. Ja no és possible una política exterior innocent si no vol ser desplaçada a l’àmbit internacional”, adverteix Arteaga.
Augmentar la despesa militar?
El sotrac de la guerra d’Ucraïna a Europa ha provocat l’emergència de la discussió sobre la necessitat d’augmentar la despesa militar. “Els diners que gasten els 27 estats de la Unió Europea en defensa és més que suficient per a garantir la seua seguretat, sense perjudici que existisca un tractat de defensa mútua amb els Estats Units. No cal gastar ni un euro més per a tindre una defensa europea, només cal posar les despeses nacionals en comú, i fer una despesa millor”, defensa De Ayala.
“Segons dades de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm, els estats membres de la Unió Europea van invertir 311.525 milions de dòlars el 2023, una xifra que els situa només per darrere dels Estats Units i lleugerament per sobre de la Xina. Si ho comparem amb Rússia, el pressupost dels 27 estats membres quasi va triplicar la despesa de Rússia, la qual, a conseqüència de la guerra, ha augmentat el seu pressupost de defensa quasi el 80% en els dos últims anys a conseqüència de la guerra”, compara. I pronostica: “Aquesta proporció s’incrementarà en favor de la Unió Europea en el futur, perquè Rússia no podrà mantindre una despesa militar tan alta i els europeus la faran créixer”.
Aquesta despesa, però, no seria eficient. “Som els que més gastem per darrere dels estatunidencs, però ho fem d’una manera poc eficient, amb productes específics de cada país i moltes redundàncies, sense excel·lència i desproveïts de poder usar-los entre els socis. Necessitarem que aquells països que estan per sota d’una despesa del 2% del PIB en defensa complisquen l’objectiu, així com canviar en què invertim”, cartografia Saz. “Cal esperar que es preste més atenció al desenvolupament i l’adquisició conjunta d’equips, un fet que afavoriria el desenvolupament i l’enfortiment d’un mercat europeu. La realitat és que els estats membres no estan molt disposats a permetre que la Comissió Europea exercisca un paper més important en la indústria de defensa”, apunta Sabatino.
Sense voluntat per assolir una escala d’integració per a conformar una defensa comuna europea i amb els estats recelosos de perdre sobirania en matèria militar, la via sembla augmentar a poc a poc les compres conjuntes. “Els estats membres haurien d’integrar les seues forces armades i indústries de defensa respectives mitjançant l’adquisició conjunta de les capacitats principals. Si es redueix la fragmentació actual dels equips i s’augmenta la despesa en defensa fins al 2% del PIB, s’aconseguirà una defensa de la Unió Europea més forta, un pilar europeu de l’OTAN més robust i unes forces armades nacionals més sòlides”, destaca Marrone. Tot un repte per a la pròxima Comissió Europea.