Els carrers de Tavernes de la Valldigna s'havien despertat amb uns grafitis de missatge encriptat. La població de la Safor, incrustada entre les valls d'aixades balladores de Diània, havia estat tenyida de monets amb la frase «he sigut feliç». Tothom pensava que era una acció comunicativa de Zoo per ambientar el Festivern, el festival de les comarques centrals valencianes. Res més allunyat de la realitat: es tractava del preludi de l'adeu de la mítica banda, dels primers compassos del seu epíleg.
A través d'un missatge a les xarxes, d'un vídeo on el monet i el seu cantant, Toni Sánchez, alies Panxo, s'acomiadaven, Zoo anunciava que apagava els micròfons, guardava els instruments de vent a les seues fundes i desconnectava els teclats. La banda iniciaria una gira de comiat que passaria per Lugo, Pamplona, Múrcia, Barcelona, Bilbao o Madrid. Gandia, capital de la Safor i la seua ciutat d'origen, acolliria la seua última actuació dintre del festival Pirata Beach Fest.
Zoo, el grup que havia aconseguit demolir qualsevol frontera i s'havia erigit en una formació d'abast estatal expressant-se en la llengua pròpia del País Valencià, tancava una dècada apoteòsica amb un verger de cançons delicioses. Panxo ja n'havia escrit el testament a «Cançó pòstuma»: «Es tanca un cicle: victòria/La barca amarradeta, cançons podrint-se a la llibreta/Vos deixe ací el cadàver despullat/El nostre llegat, prim, la faena feta». En aquell moment, però, ningú gosava a dir que serien els versos premonitoris de la seua marxa.
Res del que passa és comparable a tu
La història d'èxit de Zoo arrancaria amb un sisme musical, amb un dels seus himnes intergeneracionals. Panxo llençava l'any 2014 a les xarxes socials «Estiu». Ho feia sense cap mena de pretensió, amb no massa recursos i ajudat de les seues amistats, tant a l'escena valenciana com fora del circuit. «'Estiu' va ser una bomba musical. En la seua primer cançó, van compondre una lletra amb unes trobades líriques brutals, la qual era el símptoma que acabarien jugant en una altra divisió, fins i tot si ho compares amb la resta de propostes estatals», explica Xavier Aliaga, cap de continguts d'El Temps de les Arts.
«Van connectar amb el públic pel bon rotllo que desprenia, per la qualitat del text, perquè era fàcil identificar-se amb la lletra, i pel flow tan particular que tenia Panxo. La seua dicció era molt original, i 'Estiu' va convertir-se ràpidament en fenomen viral», desgrana Josep Vicent Frechina, crític per excel·lència del panorama musical en la llengua pròpia del país. «L'èxit va ser immediat. Sense posar ni un duro i amb internet aleshores en un altre estadi, la cançó va assolir les 40.000 reproduccions de manera orgànica en una setmana. Era impressionant», expressa Mark Dasousa, mag de la producció sonora i un dels alquimistes inicials de la banda saforenca.
Sense cap suport d'una multinacional discogràfica, l'èxit del seu single abocava inexorablement a enllestir un disc. «Quan vam veure el ressò que havia tingut 'Estiu', vam entendre que calia fer un disc. Vam estar un mes treballant en el primer àlbum. Quan necessitàvem ajuda, recorríem als amics, i d'aquella manera va crear-se una mena de superbanda, de músics provinents dels grups que havien marcat l'escena fins aquell moment, com ara Obrint Pas, La Gossa Sorda, Orxata Sound System o Aspencat», narra el productor.
A la guarida musical d'Atòmic Studio, ubicada a Ondara (Marina Alta), va gestar-se un producte sonor irrepetible. Panxo, Dasousa i la resta d'involucrats inicials van crear una sonoritat hip-hop mesclada amb estrofes i tornades melòdiques, acompanyada per bases electròniques i els vents. Era una proposta diferent, original, singular, quasi inèdita que va mostrar-se en el seu primer treball, a Tempestes vénen del sud (Propaganda pel Fet!, 2014). «Fou un disc excepcional», afirma Quim Vilarnau, una de les autoritats de la redacció d'Enderrock. «Era un disc bestial», reforça Frechina.
«És un àlbum reivindicatiu en temps obscurs per a la nostra llengua, amb cançons icòniques com ara 'Corbelles', 'Carrer de l'amargura', o 'Vull'», remata Emma Tomàs, una de les firmes del circuit valencià en llengua pròpia. El treball era el resultat, com narra Amàlia Garrigós, la veu radiofònica més icònica del panorama musical valencià en l'idioma del país, «de l'aposta de Panxo per tirar endavant un projecte propi, on desenvolupara sons i textures vinculades a les músiques urbanes». «En la simbiosi inicial amb Dasousa, va tenir molt a veure el seu germà, Pablo Sánchez, de La Raíz. Panxo va introduir elements pop a les tornades del seu rap i junt amb Dasousa van construir un grup destinat a triomfar en directe», relata.
La retirada d'Obrint Pas, La Gossa Sorda i Orxata Sound System va provocar que Zoo, amb poquet temps de vida, agafara el relleu de l'escena junt amb Aspencat. Del bracet d'aquell mag de la producció, gràcies al talent de Panxo i d'uns components de la banda amb un bagatge impressionant, el qual havia estat adquirit a les seues anteriors experiències, va forjar-se un grup predestinat a ocupar la lletra grossa dels festivals.
Vingueren les provatures rap d'escenes quotidianes amb fins a quatre volums, els remix nostàlgics de cançons com «Camins», d'Obrint Pas, o «Esbarzers», de La Gossa Sorda, i la publicació d'un nou disc, de la seua segona obra, l'any 2017. Anomenat Raval (Propaganda pel Fet!), Panxo, el guitarrista Arnau Giménez, el trombonista Marcos Úbeda, el baix Natxo Císcar i el teclista Hèctor Galán van llençar el seu àlbum d'afirmació. «Està condicionat per l'èxit del primer. És un disc excepcional, però es percep l'ansietat per arribar al nivell del primer, la qual cosa s'aconsegueix», exposa Frechina. «Van saber estar a l'altura del primer, i això no era gens fàcil», confirma Vilarnau.
Aquell disc també va proporcionar himnes als seus fans: des de la mordaç «Cap per avall» fins a la desimbolta «Ventiladors». «Correfoc» va erigir-se en un d'aquells temes d'encenedors a la mà i pell eriçada per la preciositat dels seus versos i «La mestra» fou un exercici de memòria contra la repressió lingüística i a favor de la llibertat de pensament memorable. Ho repetia Panxo a cada concert: «D'ençà que vam començar, els nostres pensaments i les nostres conviccions han pogut canviar, però hi ha una que es manté: som fills de l'escola pública i en valencià».
Sense comprometre la línia del grup, amb la voluntat de l'assaig i encert, l'any següent va estar marcat per la publicació de singles com ara «Robot», «Omertà», «Cançons d'ofrena» i «Karrer de l'amargura», aquest últim amb Fermín Muguruza, mite del rock radical basc pel seu paper a Kortatu i Negu Gorriak. Zoo va pegar un salt de fama, tot i no tenir set de focus i de flaixos. La prova va ser l'any 2019, l'anterior a la pandèmia de la COVID-19: els saforencs van actuar a festivals mainstream com ara l'Arenal Sound o el Festival de les Arts. Encara més, van aparèixer a La Resistencia, un dels programes de televisió més famosos del moment.
Els amos del 'sarao'
El confinament va agafar a la factoria zoològica reclosa per armar el seu tercer i últim disc, Llepolies. Un àlbum que va transitar, com analitza Tomàs, «cap a unes sonoritats més melòdiques i que ens va deixar la seua cançó més transversal, aquella que va permetre-li connectar, fins i tot, amb el públic infantil, és a dir, 'Tobogan'». «És el cim del classicisme de la seua proposta. Es nota que ja tenen molt clar allò que volen fer i que han construït un llenguatge per a desenvolupar les seues idees. A Llepolies, Zoo es troba molt còmode i busquen no repetir-se sota una màxima inconformista», desbrossa Frechina.
A banda de «Tobogan», un hit imprevist que els encimbella als altars més transversals que cap altre grup valencià que canta en la llengua pròpia ha assolit, hi havia altres diamants sonors. «Llepolies» era la demostració de la seua sofisticació sonora, una lletra parida per Arnau Giménez que havia estat acompanyada melòdicament per un reguitzell de capes i registres musicals absolutament excelses. O dit clar i ras: era una peça d'orfebreria. «Llepolies» compartia àlbum amb altres cançons de recorregut icònic, com ara la màquina de demolició «Avant», la coctelera sentimental de «Sereno» o la indignació contestatària de «Tir al ninot».
Zoo s'havia convertit en una fera salvatge que funcionava com a un engranatge de cronòmetre helvètic, en una bèstia indomable que havia deixat enrere qualsevol topall. Als concerts massius de la postpandèmia, arribaren els seus dos darrers homenatges: fer una demostració del seu poder de convocatòria a principis de desembre del 2022 amb dos concerts al Wizink Center de Madrid i al Palau Sant Jordi de Barcelona. Eren, emprant el seu mateix llenguatge, els amos del sarao.
El llançament del projecte Zoo Il·lustrat, una col·lecció de cinc llibres amb cançons del grup il·lustrades, i la sortida independent de la cançó «Panya», l'exemple paradigmàtic del caràcter més irreverent, irònic i festiu de la banda, foren la cirereta del pastís a una trajectòria que es tancava amb el single de comiat «Epíleg». Un adeu que genera incertesa per la seua transcendència per a l'escena, per a la normalització lingüística i pels cims que encara haguera pogut escalar. «Zoo ha marcat època. Sempre estarà present a l'imaginari i a la memòria dels grups capdavanters de la música en català», ressalta Vilarnau.
«Una part important de la seua aportació ha estat la injecció d'autoestima lingüística que ens han donat als valencians. Han demostrat que la llengua no és cap barrera per a res», indica Frechina, per completar: «Ha normalitzat l'ús del valencià i l'ha dotat d'una presència pública inimaginable». «Zoo ha contribuït a la normalització d'una escena sempre pendent de normalitzar per culpa de determinats prejudicis cap a la llengua. Han exemplificat que pots cantar en valencià i triomfar a Galícia o a Madrid gràcies a la teua música», complementa el crític musical Carlos Pérez de Ziriza.
La feina feta (i per fer)
La ferocitat del fenomen Zoo, tant a escala estatal com, especialment, a l'escena musical valenciana, ha fet que el seu adeu siga vist amb preocupació. En un moment d'aturades temporals d'artistes com ara Xavi Sarrià, Smoking Souls o El Diluvi, l'epíleg dels saforencs s'ha concebut com a un cop per al circuit valencià en llengua pròpia, com l'obertura d'un període d'incertesa sense bandes que actuen com a referents i amb capacitat d'arrossegament per conèixer la resta de propostes emergents. Només resisteix La Fúmiga com a actor amb certa capacitat de mobilització.
«L'escena potser queda òrfena, però, al final, la creativitat continuarà bullint. És cert que el canvi polític pot afectar-hi, però també s'ha de recordar que el circuit sempre ha prosperat en un context d'adversitat», considera Pérez de Ziriza. La preocupació tampoc és una paraula que utilitzen des de la redacció d'El Temps de les Arts: «Hi ha molt de talent emergent. De fet, s'està produint un procés de feminització de l'escena, amb propostes com, entre altres, Sandra Monfort, La Maria, Colomet, Esther,Aina Koda, Pupil·les, Jazzwoman o Maluks, i això és una bona notícia».
Aquests projectes, junt amb altres com ara Auxili, Cactus o Pep de la Tona, la formació que encapçala Josep Nadal, l'antic cantant de La Gossa Sorda, caminem cap a una escena que, segons Garrigós, «ha de ser més coral i col·laborativa». «Els programadors de concerts i de festivals han de canviar la mentalitat. Cal que els caps de cartell siguen més corals. Els grups s'hauran d'ajudar encara més entre ells i s'haurà de procurar que tots i totes tinguen la mateixa presència», recomana.
«L'adeu de Zoo suposa una descapitalització artística i emocional de l'escena, ja que la deixa sense el seu principal exponent i amb una sensació de desencant. Ara bé, cal no oblidar que després de la marxa d'Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat o Orxata Sound System, va passar el mateix i va irrompre Zoo», contextualitza Frechina. «Afrontem aquesta nova etapa, a més, amb un públic consolidat com no hi havia abans i amb les barreres trencades. És cert que no hi ha quasi grups amb gran capacitat d'arrossegament, però tenim molta proposta jove. Només és qüestió que els projectes emergents connecten amb el públic», reflexiona. És la feina per fer. Zoo ha fet la seua, i ens deixa un llegat imponent. O en vocabulari zoològic: un verger ple de cançons delicioses.