S'havia acabat la classe i els alumnes no volien desapegar-se dels pupitres. L'escola no era per als xiquets i les xiquetes una experiència avorrida, reglada i matemàtica, pintada del gris del tardofranquisme i de la prohibició d'aprendre en la seua llengua. L'aula s'havia concebut com un espai d'esbarjo, de diversió i participació, on els jocs i les activitats lúdiques eren els instruments perquè els més xicotets aprengueren en valors i conductes, així com adquirien els coneixements demandats per desenvolupar-se a la vida adulta.
Aquella anomalia de col·legi estava a la població de Barx, situada a la comarca de la Safor i amb prou feines superant el miler d'habitants dècades i dècades de l'època d'aquesta història. A les parets del centre educatiu «Primo de Rivera», se sentien amb força les rialles, els debats entre els alumnes i els arguments de la mestra. El mobiliari de la classe era al·lèrgic a les jerarquies, i cada sessió escolar es pareixia més a una assemblea que no a una instrucció nacionalcatòlica.
La responsable d'aquella revolta educativa a Barx, a la pròrroga de l'obscura nit de la dictadura franquista, era una mestra que, com diria Zoo, destacava per ser «rebel, decidia i valenta». Una mestra que va apartar les oracions, els deures i la memorització fútil per incorporar altres mètodes educatius. Marifé Arroyo, natural de les comarques de Salamanca i filla d'un pare Guàrdia Civil, va trastocar aquell col·legi per a alegria d'uns alumnes engalipats amb la seua docent. Mai no agraïen prou que haguera deixat de banda la seua primera vocació d'entregar-se a Déu.
Arroyo havia canviat l'hàbit encotillat de monja per la llibertat dels llibres pedagògics. Estava inspirada pel moviment freinetista, per un corrent d'ensenyament de cosmovisió popular que va esperonar les primeres experiències rupturistes amb la corretja educativa franquista al País Valencià, siga mitjançant l'escola pública o a través de l'impuls de cooperatives d'arrel valencianista. En un moment de prohibició de l'ensenyament en valencià, Arroyo va introduir la llengua pròpia a l'aula.
El català era concebut com a un instrument de renovació pedagògica, com a un pont perquè els xiquets i les xiquetes pogueren entendre millor el món i estigueren més a prop de l'escola. Arroyo, castellanoparlant, va fer un esforç per aprendre la llengua del país. Com també va reclamar reformes de la infraestructura escolar al consistori de Barx només accedir a un centre que lluïa el nom d'un pistoler falangista. Gràcies a un inspector educatiu d'origen andalús, d'aquells amb un respecte rigorós per la cultura i la llengua pròpia del País Valencià, va aconseguir-se a Barx la despenalització de l'ensenyament en català.
Per aquella escola, passaren intel·lectuals i erudits com ara Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner. Fins i tot, va fer-se una biblioteca que estava regentada pels mateixos estudiants. Tot eren flors i violes fins a la publicació d'una carta al diari conservador Las Provincias, on s'assenyalava Barx com a una mena de xicoteta Catalunya, com si les terres principatines representaren l'infern i el dimoni personificat. El dictador Francisco Franco havia mort i en el procés de transició cap a la democràcia al País Valencià havia emergit el blaverisme, un moviment reaccionari i anticatalanista que rebutjava qualsevol passa cap a la normalització lingüística.
Arroyo va ser una de les víctimes del fanatisme antivalencianista de la mal anomenada Batalla de València, d'aquella guerra cultural impulsada per les forces dretanes i ultradretanes contra qualsevol expressió de progrés de l'autogovern i la llengua a les comarques valencianes. Per als sectors carpetovetònics de la societat valenciana, la mestra no era «la dona forta i visionària» com la definia el prestigiós xef Ricard Camarena, un dels seus exalumnes. Ni tampoc l'exemple de la tasca d'innovació pedagògica que moltes dones desenvoluparen a les escoles rurals del País Valencià, com ha destacat recentment la historiadora Carme Agulló.
L'homenatge audiovisual
Aquestes dues declaracions, les pronunciades per Camarena i Agulló, formen part del documental que Ambra Llibres i Ambra Projectes Culturals ha impulsat per recordar la lluita d'Arroyo i la campanya reaccionària que va patir, on arribarien a titllar-la de «terrorista». Sota el títol de 'La mestra' i dirigit per Sergi Pitarch Garrido, la peça audiovisual, que va estrenar-se setmanes enrere a Gandia (Safor), «busca recuperar la història d'una persona que va contribuir a millorar la nostra societat, i que, com altres, ha estat sovint oblidada». «Arroyo va sembrar la llavor de l'escola valenciana, de l'escola pública, en valencià i digna que volem, i cal reivindicar la seua figura», expressa Pitarch Garrido.
Amb un llibre de l'escriptor Víctor Labrado que recorda la seua història i una cançó elaborada per Zoo, el documental traça una panoràmica per la tasca didàctica de la mestra i narra la croada blavera i antivalencianista de la qual va ser víctima. Ho fa amb el mateix testimoni d'Arroyo, del seu company i escriptor Josep Piera, del xef i exalumne Ricard Camarena, del també professor a Barx Jesús Ferrando, d'exalumnes... Ara bé, també de personatges fonamentals en el desenvolupament del moviment de canvi pedagògic com ara Adela Costa o Ferran Zurriaga, així com del sociòleg Toni Mollà o els historiadors Carmen Agulló o Vicent Baydal. El poeta Marc Granell, Labrado o l'exdegà de Filologia de la Universitat de València, Joan Oleza, complementen les veus.
«La primera vegada que li ho vam proposar estava reticent, però després ja ens va dir que sí i ens va narrar la seua història», comenta el director. «Volíem explicar el seu cas, fer un exercici de memòria democràtica, però també relatar com aquests mestres, que eren molt joves, comencen a trencar amb els seus estudis de magisteri i posen en marxa unes dinàmiques més democràtiques, les quals buscaven una millor educació per als xiquets i les xiquetes», agrega, per contextualitzar que tota aquesta experiència va iniciar-se durant els darrers batecs del franquisme.
La mestra, segons ho defineix el documentalista, «va patir una autèntica persecució agitada per sectors mediàtics, polítics i civils de la dreta i la ultradreta». «Durant cinc o sis anys, va desenvolupar aquesta iniciativa educativa a Barx sense cap problema i amb uns resultats fantàstics. Tot va trencar-se, tanmateix, quan un una persona d'idees reaccionàries va enviar aquella primera carta al periòdic», lamenta. «L'excusa que van trobar-la per atacar-la, per ensenyar en valencià i defensar un model d'escola democràtic, va ser qualificar-la de catalanista, la qual cosa no és cap insult, però resultava curiós en una persona castellanoparlant i que va ensenyar-se valencià a Barx», afegeix.
«Era un atac a la llengua, a l'ensenyament en valencià, però també a tot un model d'escola democràtic que defensava el pensament crític i la capacitat de ser més lliures. Tot adobat amb un tractament igualitari entre el mestre i l'alumne, desposseint al docent de la càrrega negativa de l'autoritat», exposa el documentalista. Una inspectora imposaria a l'escola de Barx el castellà com a única llengua vehicular. O dit d'una altra manera: prohibiria l'ús del català a l'aula, incloent-hi, fins i tot, l'esplai. «Abans s'ensenyava el castellà i el valencià. Amb aquella actuació, només castellà. L'objectiu d'aquella ofensiva era clar: aniquilar el valencià», denuncia l'escriptor Labrado.
L'autor i, al seu torn, company de claustre d'Arroyo censura que «mentre la dreta va ser coherent amb la seua croada contra el valencià, l'esquerra va quedar-se de perfil». «La nostra llengua continua igualment amenaçada», crítica, per assegurar que «el documental no necessita presentació perquè es tracta d'una realitat similar en algunes coses a l'experimentada en l'actualitat». «El retrocés de la llengua a l'ensenyament respecte de l'última etapa del PP ha estat evident. És una de les ombres del Govern del Botànic», recrimina.
La llavor de la derrota
Arroyo va ser expulsada del col·legi. Forçada a un trasllat a Gandia. Els sectors carpetovetònics van derrotar-la. Els seus companys docents, els quals s'havien plantat tots a una si hi havia represàlies contra la mestra, també van ser obligats a eixir del centre educatiu. La biblioteca confeccionada per a gaudi dels alumnes va ser llençada en part a un barranc, on van cremar-se els llibres al més pur estil «mort a la intel·ligència». L'altra part va endur-se-la Arroyo, qui era conscient del desenllaç. Els alumnes van manifestar-se a favor de la seua mestra, però va imperar el càstig valencianòfob.
L'educadora va partir seqüeles psicològiques pel desterrament del seu projecte, però la persecució també va afectar el seu cos, va trastocar-la físicament. «Va encadenar en uns mesos tres còlics de renyó. Aquells efectes físics van produir-se perquè no entenia les motivacions de l'atac contra ella», afirma Piera al documental. La derrota d'aquella experiència pedagògica i d'escola en la llengua pròpia del País Valencià, però, va impulsar altres processos a diferents municipis valencians. Va ser una llavor per al canvi educatiu. Si l'aparició de mestres renovadors seria el germen de les escoles d'estiu i, més tard, de les trobades d'escoles en valencià, la popularització del cas d'Arroyo va inspirar altres docents, va empentar-los a l'ús del català a les aules.
«A partir d'aquells fets, va iniciar-se una mena de recuperació. Va produir-se una acció-reacció per part de les persones que pensaven que calia avançar cap a una escola democràtica i un model educatiu millor. El temps, de fet, li ha donat la raó a la mestra. La derrota, al remat, s'ha transformat en una victòria», indica Pitarch Garrido, qui ressalta: «Aquella experiència entre mitjan de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, de decidir ensenyar en la seua llengua a un alumnat 100% valencianoparlant i amb uns mètodes completament allunyats del franquisme, ja era una victòria».
Les lliçons que va llegar la iniciativa d'Arroyo i la seua lluita pedagògica contra la foscor lingüística, a parer de l'escriptor Labrado, «estan totes vigents». «Estem parlant de l'autoodi, de la precarietat de la llengua. Es tracta d'una història que no necessita cap nota a peu de pàgina, ja que podria ocórrer en l'actualitat, així com ens dona pistes de les polítiques contra la llengua que s'albiren». «L'exemple de la mestra ens deixa una lliçó molt clara: no ens hem de fer xicotets envers les adversitats, encara que ens coste la plaça o el lloc de treball», completa Garrido Pitarch.
A la crítica del documentalista contra l'oblit de la figura de la mestra, causada arran «d'un sistema patriarcal que deixa de costat sovint les referents femenines», se suma el recordatori sobre «la necessitat de lluitar quotidianament per la llibertat, la democràcia i la llengua». «Moltes vegades creiem que està salvada i que són drets assolits per sempre, però després es demostra que no és així. I aquest cas és paradigmàtic. Cal una lluita contínua i permanent, perquè a la mínima estan presents les forces reaccionàries, la foscor», subratlla. 'La mestra' erigida en una embranzida per la memòria democràtica i, al seu torn, en un avís per a les batalles lingüístiques del present, de les lliurades, parafrasejant a Zoo, pel seu alumnat avantatjat.