La festa havia començat abans d'hora. El càmping del Festivern encara digeria la ressaca de la nit anterior quan la música ressonava a dintre de les tendes. No era una rave improvisada als tarongers dels bancals del costat, sinó una conjunció astral de llepolies melòdiques, tobogans musicals i corbelles poètiques. La carpa del festival, celebrat cada any a Tavernes de la Valldigna (Safor) en el moment de canviar de calendari, havia estat conquerida per Zoo.
La banda natural de la Safor havia aconseguit omplir de gom a gom les instal·lacions del festival en una sessió exclusiva per als més menuts, on pares, mares, xiquetes i xiquets de qualsevol edat visqueren un èxtasi apoteòsic. Unes estampes de somriures balladors que van repetir-se a la nit, quan Zoo va actuar per última vegada al Cap d'Any musical més aborigen del País Valencià. La imatge del grup valencià desbordant el recinte dues vegades en un dia i, especialment, amb un públic d'un rang d'edat molt ampli eren la mostra de la seua transversalitat, d'un fenomen quasi irrepetible.
Zoo, en la seua dècada d'història damunt dels escenaris, ha estat un terratrèmol sonor que ha enderrocat qualsevol muralla. Cantar en la llengua pròpia del país no ha impedit la seua conversió en un grup d'abast estatal, capaç de transgredir tota mena de fronteres. La banda del monet, la seua identitat visual, ha desmuntat tanques fins a superar la penetració que va assolir anys enrere Obrint Pas. Els pavellons entregats, siga a les Illes Canàries, Galícia o la Comunitat de Madrid, són la fotografia d'un èxit complicat d'imitar. Com també desbordar de públic el Palau Sant Jordi de Barcelona.
El seu vestit melòdic, cosit amb pentagrames de sonoritats originàries dels circuits alternatius i d'altres provinents del mainstream, ha provocat que desfilara musicalment sense cap mena de prejudicis tant pel Viña Rock com per espais indie-pop com ara l'Arenal Sound o el Festival de les Arts. Arrasar al Wizink Center de Madrid, on van combregar fins a més de 8.000 persones, fou el cim simbòlic de la transcendència d'una fera musical indomable i amb un ADN ferotge que ha decidit aquesta setmana plegar, escriure el seu epíleg sonor.
Ací fem himnes
Encara que a «Estiu», el seu tro de sortida i una de les cançons més colpidores del grup, cantaven que «tenien set de vida i no de fama», Zoo ràpidament va col·locar el seu nom en la lletra grossa dels festivals valencians. Un dels factors que han propulsat, precisament, la banda cap als altars musicals ha estat el seu catàleg sonor. «Tenen un repertori bestial», remarca Xavier Aliaga, cap de continguts d'El Temps de les Arts. «Una de les claus del seu èxit, com ocorre en la majoria dels grups, són les seues cançons», determina Quim Vilarnau, una de les autoritats d'Enderrock.
La seua biografia sonora està farcida de temes icònics, des de les primerenques «Estiu» o «Carrer de l'Amargura», passant per «Ventiladors» i «Correfoc» o acabant per «Avant», «Llepolies» i «Tobogan». La frase expressada a «Estiu» pel seu cantant, Toni Sánchez, alies Panxo, ha estat profètica: «Ací no fem merda facilona, ací fem himnes». «Les seues melodies són tan apegaloses que provoquen la necessitat d'escoltar-les en bucle», expressa Emma Tomàs, una de les firmes periodístiques de l'escena musical del País Valencià en llengua pròpia.
«Zoo triomfa, entre altres causes, per la qualitat musical impecable de tots els membres de la banda. Aquest segell fa que la gent melòmana i no usuària de la nostra llengua li agrade la proposta», afirma Amàlia Garrigós, la veu radiofònica més icònica del circuit. «La banda atresora una bellesa màxima en la construcció de les lletres. Panxo compta amb un talent extraordinari. Sap connectar molt amb la realitat, i ser combatiu d'una manera poc explícita, ja que ho fa a través de la poesia i de la ironia», explica.
La singularitat melòdica va fer que el monet trepitjara en poc temps els grans escenaris valencians i, fins i tot, aquells d'escala estatal. «Van connectar amb el públic gràcies a combinar des del punt de vista vocàlic aquesta particular forma de rapejar de Panxo i les tornades de caràcter melòdic i cantables, a les quals se suma una base electrònica i l'acompanyament dels vents», exposa Josep Vicent Frechina, crític per excel·lència del panorama valencià en llengua pròpia. «Panxo té una habilitat molt gran per construir cançons que són conceptuals i, al seu torn, omplir-les de frases memorables. Té el talent per edificar un tema complet, però, al mateix temps, fer-lo de pedaços icònics», ressalta.
A la utilització de diferents registres, de vegades més animal i directe, com a «Corbelles», i en altres ocasions més líric, com a «Estiu» o «Llepolies», se suma una identificació amb el públic per la via empàtica. «Aborda la crítica social i política des d'un prisma personal, amb dosis elevades de subjectivitat i apostant sempre per un nosaltres integrador, per incloure's en l'experiència des de la qual arma el missatge reivindicatiu», dissecciona. «Les seues lletres van directes al cor», resumeix Tomàs.
«Hi havia un públic espontani i no organitzat que esperava un determinat producte. I aquest producte apareix en la figura de Panxo, que té una manera especial de transmetre el seu missatge social i reivindicatiu, que és capaç de pintar quadres amb les paraules. Aquesta habilitat junt amb l'aposta per una base electrònica, la qual no estava massa evolucionada aleshores, catapulten Zoo cap a l'èxit. El mestissatge de tots els elements combina a la perfecció amb un públic que aspira a divertir-se», raona Mark Dasousa, mag de la producció i un dels responsables inicials de l'ADN d'aquesta fera musical quasi inigualable.
Zoo, per la seua configuració amb integrants que abans havien militat a les bandes senyeres del panorama sonor valencià, beu de les diferents experiències musicals que havien triomfat al circuit. «Van nàixer amb aquest bagatge, i aquest fet assegurava el seu èxit», expressa Tomàs. «Zoo és una síntesi quasi perfecta d'algunes de les constants de la música feta en valencià durant els últims quinze o vint anys. Aquest tret va atorgar-li la seua gran transversalitat musical», discerneix el crític musical Carlos Pérez de Ziriza.
«Tobogan», amb un arranjament delirant de base rave de balkan disco, és el símptoma del nivell de transversalitat assolit pel grup, el seu màxim exponent de la capacitat de seducció de públics força diferents. La ballen totes les generacions, és present a les xarangues i a les orquestres de poble, «i ha fet cantar en valencià a gent que no ho haguera fet mai», expressa Aliaga.
«Els llocs sonors que visiten no tenen a veure ni amb les escenes urbanes, ni amb altra etiqueta musical. Zoo és pur talent. El que fan a cançons com ara 'Avant' o 'Llepolies' ja és fruit de voler experimentar. Si juntes tot el seu repertori, la quantitat d'influències que agafen és bestial, però encara ho és més com les sintetitzen», desgrana. «Són molt melòmans. Consumeixen molta música i estan el dia. Es nota la capacitat d'absorbir moltes influències, i tenir-les guardades al rebost per incorporar-les a les seues cançons», coincideix Pérez de Ziriza.
La banda saforenca, de fet, ha creat un estil molt propi, malgrat acumular diferents registres. «Totes les seues cançons tenen un segell molt clar. Han creat un univers molt propi, el qual està marcat per la veu de Panxo. Tot i algunes incurssions d'Aspencat, ningú havia practicat ni a l'escena valenciana, ni tampoc a escala estatal aquestes sonoritats fins a la seua arribada», remarca Aliaga. La seua transversalitat musical s'ha aconseguit gràcies a trobar en les seues cançons el punt de cocció ideal, aquell amb un sabor musical alternatiu, provinent dels ritmes underground del hip-hop que el van veure néixer, amb un regust indiscutiblement mainstream. «Han assolit el punt d'equilibri entre l'alternatiu i el mainstream, entre el Viña Rock i l'Arenal Sound», reforça Frechina.
La gent en peu al coliseu
L'escalada del monet per erigir-se en els reis de la fauna musical valenciana i trencar sense cap mirament les normes de la selva melòdica va ser meteòrica. La banda va actuar com a una mena de zoològic musical que va formar-se de diferents espècies provinents dels grans grups que havien dominat l'escena. Junt amb Panxo, que havia estat a Orxata Sound System, hi havia Arnau Giménez amb passat a La Gossa Sorda, Pablo Sánchez amb militància a La Raíz, Pasqu Giner amb experiència a Aspencat o Marcos Úbeda, qui havia estat part d'Obrint Pas i de La Gossa Sorda. Era un dream team predestinat a l'estrellat.
«La repercussió tan ràpida que van tenir els seus discs responia, en part, al bagatge que havien acumulat els diferents components del grup als seus anteriors projectes», indica Pérez de Ziriza. L'experiència acumulada i l'inici d'aquesta aventura musical «en una edat perfecta», en opinió d'Aliaga, van configurar una suma de talents preparada per a fer vibrar des del principi en directe. «La idea era clara: calia aparèixer com si fera deu anys que feien directes. S'havia d'oferir un espectacle potent, i per l'experiència prèvia tothom sabia com fer-ho. La potència escènica va convertir-se en una de les armes de Zoo per triomfar», narra Dasousa.
Ha estat una bèstia musical dissenyada per engalipar qualsevol espectador als concerts. «És un projecte per a sonar en recintes grans», aprecia Pérez de Ziriza. La banda del monet, de fet, és d'aquells grups que sonen bé tant en directe com als discs. «Sap mantenir l'energia i la calidesa del directe, però també transmetre amb els seus àlbums», considera Vilarnau. Amb els saforencs a l'escenari, no hi ha excuses per a jugar i rebolcar-se. «Són inimitables com a grup de festa», corrobora Aliaga. D'aquells grups que «no es limiten a reproduir el disc en directe», en paraules de Pérez de Ziriza.
A la seua potència escènica, hi contribueix no només Panxo, sinó també el guitarrista i cantant Arnau Giménez, el trombonista Marcos Úbeda o el saxofonista i percussionista Antoni Fort, més conegut al circuit com a Pollet. «El treball de Pollet i de Marcos Úbeda en la secció de vents és absolutament al·lucinant», destaca Aliaga. Són, en boca de Frechina, «autèntics animals escènics».
«Cal destacar la figura d'Arnau Giménez perquè tant en l'àmbit compositiu com en l'àmbit de directe és un contrapès perfecte per a Panxo», introdueix. Autor de bombes musicals a La Gossa Sorda com ara «Esbarzers», incorporada habitualment al repertori en directe de Zoo com a nexe nostàlgic amb l'anterior dècada de l'escena valenciana, ha estat el compositor de lletres zoològiques com ara «Llepolies». «Zoo no s'entendria sense les seues contribucions. És un contrapunt perfecte per a Panxo i la seua aportació amb la guitarra serveix per a eixamplar la proposta, per ampliar la connexió amb altres públics», observa Aliaga.
La capacitat escènica de Zoo, hereva dels moments de deliri a la pista de l'anterior etapa del circuit i dels instants gravats al cor d'encenedor a la mà, es combina amb una destresa comunicativa absolutament prodigiosa. Totes les seues aparicions, tots els seus missatges, totes les seues accions estan mesurades i suposen un manual de com relacionar-se amb els seus devots. «Panxo és un gran estrateg», comparteixen tant Garrigós com Dasousa.
«És un dels secrets de l'èxit de Zoo en el qual no s'ha posat massa èmfasis. Sempre han comunicat molt bé allò que han fet. La campanya de l'adeu, per exemple, ha estat brutal», apunta Frechina. Des de la redacció d'Enderrock, Vilarnau coincideix: «La capacitat de comunicació dels seus líders ha estat molt important, així com l'habilitat i la sort per irrompre en el moment oportú».
Els saforencs van emergir sobre un terreny fèrtil, ja adobat pels grups que els hi van precedir. «Hi ha un factor de sort perquè Zoo fa la irrupció quan hi ha un públic fet, construït per bandes com ara Obrint Pas, La Gossa Sorda, Orxata Sound System o Aspencat. Encara més, apareixen quan aquest públic està configurat i, especialment, quan aquests grups decideixen plegar per sempre. No sols es troben amb una demanda existent, sinó que es beneficien de l'adeu d'aquests referents. Es tracta d'un cop de fortuna. Ara bé, la capacitat per omplir el buit i traspassar totes les fronteres ja no és sort, sinó una combinació de gran talent i habilitat estratègica», reflexiona Frechina.
Tota aquesta coctelera de circumstàncies, qualitat, coneixements i bagatges ha produït un rellotge musical d'idiosincràsia suïssa, una fera inigualable que s'ha fet la reina de diferents boscos musicals i ha seduït els oïts de tots els animals de la selva. O com descriu de manera sublim Panxo a una de les seues creacions zoològiques: besaran per on xafe el monet.