L'assumpció celestial de La Maria

Arrancar un arbre, despullar la terra dels seus habitants més il·lustres, és un acte traumàtic. El dolor s'apega al cor, les llàgrimes brollen dels nostres núvols i el rostre, en la majoria de les persones amb devoció per les seues estampes de passat i de present, acaba desencaixat. L'horta proporciona somriures cansats, fatigues no recompensades, un romanticisme incompatible amb la duresa del seu treball. L'asfalt, en canvi, és sinònim d'una falsa modernitat, tenyida d'un gris desolador, asfixiant i derrotat enfront de la nostàlgia de futur d'un camp en la seua explosió primaveral.

Maria Bertomeu, coneguda artísticament com La Maria, natural d'Oliva (Safor) i estudiant del conservatori de Catarroja, a la comarca de l'Horta, va posar la seua veu angelical, així com solemne, vitalista i melancòlica al mateix temps, al servei de les velles melodies que han marcat als nostres avantpassats. De manera apoteòsica, com si es tractara d'una aparició mirífica, va pujar a les xarxes socials una interpretació de la cançó popular «Arranquen vinyes», d'Alcàsser (Horta), que va fer miquetes totes les expectatives de viralitat. Les seues cordes vocals, potents i delicades alhora, van captivar milers i milers de persones, les quals van quedar-se bocabadades davant aquest fenomen celestial.

Poc més d'un any d'aquella revelació musical, La Maria executa la seua ascensió als altars de la música tradicional del País Valencià. Amb un esperit inequívocament transgressor, de jugar amb els compassos i les estructures musicals, de reivindicar una hemeroteca de sonoritats populars, d'exhibir la vigència seductora de les cançons nascudes amb una mirada d'admiració cap als nostres antecessors, l'artista s'estrena amb L'assumpció (Propaganda pel Fet, 2023).

El disc està organitzat per sis romanços, que retraten les seues etapes vitals i mostren una biografia en la qual xoquen el vitalisme minvat i la tristesa creixent, la ràbia i el consol impossible, les pinzellades místiques i l'actitud iconoclasta de capgirar tradicions sacrosantes allunyades dels cànons igualitaris de l'actualitat. Tot un garbuix de sentiments i d'emocions que son ordenats amb ànima militar i formes llibertines per una veu que exerceix de conductora d'una obra musical construïda com si es tractara d'un llibre, com a una novel·la metafòrica de l'existència redactada a través de pentagrames.

Per escriure musicalment la seua història, per llençar al públic aquestes peces a cor obert, la cantant fa una demostració del coneixement de la tradició sonora valenciana, amb la utilització de nombrosos recursos originaris de les melodies de la nostra música d'arrel. La roda d'acords amb els tocats de dalt; els compassos d'evocació de fandango i d'homenatge a la malaguenya; aquella manera de moure la pua de la guitarra que apropa l'orella al cant d'estil; les havaneres; o, fins i tot, una versió violeta i de columna feminista del Misteri d'Elx són part d'un ADN de clam per les melodies de la terra, per aquelles que han servit històricament de passatemps de les capes populars.

La singularitat agregada d'aquest treball, tanmateix, és la seua combinació amb el pop o amb la música electrònica, amb els ritmes comercials als quals les generacions contemporànies han acostumat la seua oïda. «Clavells i flors» és, precisament, el paradigma d'una barreja efectuada amb cura, sense deixar cap segon de la peça a una improvisació no-planificada. Els registres vocàlics i les capes sonores acumulen pluralitat: el tema arranca amb les palmes com acompanyant d'una veu d'evocacions andalusines, d'inspiració aràbiga i mediterrània i de comportament empipat, fins a transitar cap a un clima amb protagonisme de la distorsió sintètica i d'una base musicalment dura, amb temptacions de jaquetes de cuir, cabells llargs i cadenes als vaquers força estrets.

Amb una potència innegable, amb unes cordes vocàliques que fan viatjar l'oient amb triennis a la seua esquena cap a les grans referents de les folklòriques espanyoles, la cançó està enregistrada per provocar una mena d'esclat sonor, seguint la terminologia emprada al subtítol del tema, per generar una sensació de ruptura difícilment d'oblidar. La malaguenya, no debades, exerceix de marc rítmic per oferir una de les joies cobejades d'aquest àlbum d'estrena, per reforçar una peça que s'endinsa directament a l'ànima sense demanar permís.

«Sepeli» no està exempta d'aquesta sensació. Construïda des del misticisme, des de la religiositat laica de transformar el Misteri d'Elx, aquella meravella del patrimoni musical del País Valencià, La Maria edifica una melodia amb vigor engalipador, que s'inicia amb unes cordes vocàliques solemnes i remarcades pels aires sacrosants per evolucionar cap a una nova dimensió, on les sonoritats electròniques esgarrades actuen com a transportistes bíbliques de terrenys onírics. És, com diu el subtítol del romanç, una assumpció musical, que passa d'aquella estança de tristesa d'un soterrar a un adveniment melòdic al vedat públic dels immortals, al regne sonor de les deïtats. O en paraules més profanes: un viatge metafòric, i melòdic, des de la mort a la resurrecció eterna.

Aquest joc amb els ambients que uneixen de manera inevitable defalliment i temples sagrats, pel qual solen transitar les reinvencions transgressores de les sonoritats populars que fan les meigues gallegues Tanxugueiras, s'allunyen a «Amodiño». Com a cant d'enyorança d'aquella època vital a Santiago de Compostel·la, l'artista valenciana articula una peça amb el gallec com a llengua vehicular i els instruments d'aquelles contrades, com puguen ser una viola de roda o les panderetes gallegues, com a actors secundaris amb un protagonisme indiscutible. Un tema farcit, com no podria ser d'una altra manera, de sonoritats gallegues amb un ànim més vitalista, de barreja entre una música electrònica d'inclinacions pop i unes cordes vocals de morriña racionalitzada.

El distanciament d'aquell plor engrescat, del sotrac inhumà injustificat, és encara més palès a «D'allà». Des d'una veu de capes dolces i, per què no dir-ho, hipnòtiques, la cantant nascuda en Oliva mostra la seua faceta més optimista, de superació de les tragèdies a través del remei natural d'apropar-se a l'aigua salada de la mar, amb una veu que torna a combinar les tècniques tradicionals amb una estructura pop, amb reminiscències a les peces de temàtica existencial d'Oques Grasses. Tota una síntesi entre un instrument tradicional, com ara el guitarró, i aquells llampecs de sonoritats astrals estripades, d'una aportació musical que desfà motlles preestablerts.

«Mon vetlatori» és com una mena d'unió de tots aquests climes abans descrits: hi ha capes vocàliques preses per l'abatiment; altres d'actitud més revitalitzadora; impactes musicals importats del rock més dur; acompanyaments de corda originaris dels cànons més tradicionals; o passatges que semblen enviar-te a les sessions còsmiques de les llargues nits de discoteques que tothom atresora, amb menor o major intensitat, al seu historial biogràfic. És un àpat de connotacions llagrimals, però de sabor, textura i presentació indiscutiblement deliciosa.

Cinc peces trencadores, d'atreviment innat a una actualització de la música tradicional amb el vernís de les sonoritats contemporànies, tot i no perdre mai les arrels, que es complementen amb una versió canònica d'aquella cançó que va provocar l'inici de la seua fulgurant carrera, és a dir, «Arranquen vinyes». Un tema que siga de manera voluntària o no, s'erigeix en un homenatge als cants més tradicionals del gènere, en un clam soterrat contra la injustificada invisibilització que ha experimentat durant anys i anys la música tradicional del País Valencià.

L'epíleg i el pròleg d'aquest llibre-disc, això és, «la iaia del piso» i la «iaia de la mar», denota aquesta convicció per rescatar de l'oblit les melodies que naixien com a entreteniment mentre els nostres avantpassats feien les tasques del camp o de la llar; cançons que s'identificaven amb rituals agraris com ara quan es batia el blat. Arrels, transgressió i protesta. Intimitat, honestedat i nostàlgia. Empipament, taüts i renaixements. Tres escenaris, tres ambients, que defineixen l'assumpció celestial de La Maria, un debut bestial al panorama musical valencià.