La lucidesa translúcida dels Smoking Souls

En la música, com en qualsevol altre negociat artístic, cal una dosi d’ambició i inconformisme per evitar les rutines, l’encarcarament i l’autoparòdia. En una entrevista concedida a la revista Enderrock, amb motiu de la publicació del seu nou àlbum, Translúcid, els Smoking Souls asseguraven ser conscients de tenir entre les mans “les millors cançons que hem compost mai fins a la data”. Fruit, deien, de “l’exigència individual i col·lectiva”. I de la voluntat d’arriscar i “fer en tot moment un pas més enllà”. Presumptuosos? Diguem-ne que la banda de Pego va saltar-se la regla no escrita ­—i perfectament prescindible— de mostrar un cert pudor i modèstia en les compareixences públiques pel que fa a l’obra pròpia. El cert és que no hi ha res en el disc que desmentisca aquestes afirmacions. Més aviat, passa el contrari: el nou treball dels valencians és resultat de la imprescindible dosi d’ambició i inconformisme de què parlàvem adés.

Smoking Souls arribaven a aquest treball amb un bagatge respectable, sobretot per un parell d’àlbums precedents, Nòmades i Cendra i or, que els van situar en un lloc de privilegi entre les bandes valencianes de rock. Discos, bàsicament el precedent, que ja alertaven sobre la saludable tendència del quartet a no abusar de fórmules testades prèviament. Passos sempre en la bona direcció. Translúcid, tanmateix, és un salt d’una altra dimensió, amb una altra magnitud.

Això es veu des del principi, amb l’elegant coberta de l’àlbum i amb una corfa conceptual amb molla. “L’espectador tanca el procés creatiu en atorgar-li la particular lectura a les cançons, extraient-ne diferents significats, vivències i conclusions”, explicava el guitarrista Pau Camps en l’entrevista que esmentava anteriorment. Això implica sobre el paper textos ni molt obscurs ni massa transparents, amb el punt de cripticisme just perquè l’oient acabe de configurar el missatge. A fer aquest procés conviden versos com “tinc el meu cervell i folla-te’l” (“140K”), “la vida és una trinxera” (“La trinxera”), “partir fa més mal a qui se’n va (...) hi ha molt d’amor i poques ganes d’arriscar” (“Volves de neu”) o “no entenc la llibertat si no em sent lliure” (“Ara”).

El fort del disc, amb tot, està en el sorprenent acabat global, amb una col·lecció de cançons entre el notable i l’excel·lent (diríem que totes) que fan de Translúcid el millor disc fins ara dels valencians.

Que hi ha substància es veu de seguida, amb el tema d’obertura, “140K”, una cançó melòdicament potentíssima, embolcallada amb unes cordes que reforcen l’èpica del tema, ple de viaranys, arrodonit amb una lletra suggeridora. “La trinxera” és una cançó menys cridanera, però l’acabat gòspel i el remat de piano són indicadors de l’ambició musical amb la qual s’ha afrontat la gravació, guiada per Mark Dasousa i enriquida per l’aportació de teclats i arranjaments de Joan Marc Pérez (Auxili). Un anar a per totes simbolitzat en la veu de Carles Caselles, qui fa ús del falset sense cap tipus de complex.

Després d’aquesta engrescadora entrada, s’acumulen les bones notícies: el fantàstic gir final de “Conclusió fatal”; el sofisticat trenat de guitarres en “Equilibri”, un altre tema de melodia musculosa; l’estructura irresistiblement ascendent de “Referents”; l’encertada intervenció dels Mafalda en “Adéu”, el tema tal vegada amb més concessions al romanticisme; l’elaboradíssima “Metralleta i cafè”, amb recitat de David Fernàndez; el punk-pop irresistible d’“Anestèsica” o l’encert igualment pop de “Cadenes i crisàlides”, un tema tan bo que et fa oblidar que algunes síl·labes estan encaixades a martellades.

Pecats venials en un disc que, cal remarcar-ho, aporta una enormitat com “Volves de neu”, una de les grans cançons del curs passat. La cirereta del pastís d’un àlbum que, sens dubte, també està entre el millor que ens ha deixat 2019.