L’afrodisíac ‘trap-reggaeton’ de Cactus

Les trampes de sensualitat, les mirades intempestives a les termes romanes, la recerca del plaer masculí amb aventures extramatrimonials i una bisexualitat arrelada a una concepció masclista caracteritzaven les pràctiques més clandestines i impúdiques de l’antiga Roma. Amb una deessa de l’amor i la fertilitat amb trets de la concupiscent Afrodita, la societat romana (especialment, en els seus estaments més privilegiats) estava induïda per la fantasia prohibida, la reivindicació d’onomatopeies entre llençols, l’exclamació de llengües disposades a rendir-se a la carn nua i al laissez faire, laissez passer en les temptacions dels més baixos instints. Roma, no debades, és l’escriptura al revés d’amor.

Aquest joc de paraules és emprat per Cactus, una jove formació nascuda a les comarques del Comtat i l’Alcoià, amb la intenció de posar nom a una descarada, atrevida i iconoclasta orgia musical. Roma, el segon àlbum dels valencians, és una desobediència als cànons establerts en l’escena alternativa en llengua pròpia, una heretgia comercial que busca eixamplar els límits d’un panorama profundament heterogeni. Es tracta, en definitiva, de saltar cap a l’univers escassament explorat de les músiques urbanes i dels espais que desplacen el rock com a gènere d’expressió juvenil.

La transgressió del grup valencià està fonamentada en els pilars d’una contrarevolució melòdica interna. El primer disc, amb la mateixa denominació de la banda, era una mena de ball permanent entre el rap underground d’influències nord-americanes de David Pascual i la potència melòdica de Samantha Gilabert, actualment una de les concursants més mediàtiques d’Operación Triunfo (vegeu número 1860). Aquesta essència rap, induïda per les inquietuds musicals del vocalista, només ocupa una posició hegemònica en una cançó de Roma. Es tracta del tema “Ho deixe tot”, una reedició amb segell i lletra pròpia del tema “Si tu me dices ven”, de Los Panchos.

Amb unes lletres que oscil·len des de les confessions doloroses de cors que bateguen llàgrimes a la desinhibició pornogràfica més bruta, Roma traspua seducció, incontinència i desig arrelat a uns ritmestrap-reggaeton de vocació purament comercial. L’exemple paradigmàtic és “Gossa-te-la”, una versió homenatge indecorosa i d’aires latin-trap de“Contando Lunares”, de Don Patricio. O “Porta’m a eixe lloc”, un tema suau, romàntic i melòdicament d’aroma trap-reggaeton amb pinzellades pop.

Emmirallats en els artistes trencadors del panorama urbà internacional, Cactus dinamita els esquemes de l’escena valenciana alternativa i s’atreveix a traspassar la línia que separa el hip hop electrònic del trap-reggaeton més mainstream. “No sabia lo que fer” és l’evidència d’aquesta aposta per introduir la música en català als circuits comercials que consumeixen les capes més joves de la societat. A manera de confessió profundament íntima, però sense oblidar l’essència contestatària i insubmisa del rap, Pascual transforma la seua vocació d’MC iconoclasta i subaltern per reivindicar la seua aspiració de relator llatí d’interioritats amoroses, al més pur estil de Bad Bunny en “Soy peor”. Això sí, amb un caràcter musical singular i constantment ancorat al seu gènere predilecte, com ocorre amb “K pateo”.

Aconsellats pel mag de la producció Mark Dasousa, la banda valenciana, fins i tot, endureix la seua idiosincràsia musical en “Al carrer!”, una cançó insurgent i de clam a prendre les places, i en “Frankeinsten”. Ambdues encara mostren la dualitat singular del grup: els beats de rap impossible de Pascual i les expressions vigoroses i emotives de Gilabert. La concursant d’Operación Triunfo exhibeix la seua potència de veu en “Cabrona de mi”, un tema connectat directament amb els registres melòdics del talent-show de TVE.

Com si es tractara d’una al·legoria de la promiscuïtat de l’antiga Roma, Cactus amplia la seua bacanal musical al remember de les discoteques dels noranta amb “Dis-me que sí”. Un tema en col·laboració amb Prozak Soup, que combina l’esperit electro-core distintiu dels saforencs i l’ànima musical del discjòquei de Cactus, Santy Mataix, devot de la Ruta del Bakalao. 

El desenfrè deRoma, fins i tot, s’apunta als ritmes festius i alegres que transmet “Ens veiem on sempre”, interpretada junt amb La Fúmiga i que transporta l’oient als antics sons provats en “Fusta”, del primer disc dels valencians. En l’actual, el missatge és diferent: seduir amb un ménage à troistrap-reggaeton el públic jove fora dels radars de l’escena alternativa. L’objectiu: eixamplar la base.