La suor al front era inevitable, a pesar del fred humit de Tavernes de la Valldigna (Safor). El vent de desembre obligava a col·locar les piquetes de la tenda a consciència, preparades per suportar nits d'hivern i l'agitació de la festa, d'aquells primers glops de cervesa abans d'acudir als concerts. A la panxa, a la gola, no hi havia gelor; només els nervis de gaudir de les actuacions dels grups favorits. El cartell d'aquell Festivern no deixava temps per al descans, ni tampoc per a respirar. Calia sopar prompte i fer una prèvia des del dinar. Quin remei.
El primer grup que pujava als escenaris era Tardor, una proposta trencadora amb els cànons musicals de la primera dècada del boom de l'escena valenciana en llengua pròpia. Els decibels de la guitarra augmentarien amb el seu relleu a la carpa: els pegolins Smoking Souls, artífexs d'un rock translúcid de segell impecable. Les sonoritats de la terra, adobades amb electrònica, del Diluvi serien el tercer plat fort d'una nit que acabaria amb Xavi Sarrià, excantant d'Obrint Pas i representant dels ritmes vertiginosos, de les lletres explícitament de combat, dels tempos desbocats al servei del ball skatalític.
Aquesta estampa imaginària d'una nit del festival de les comarques centrals, però perfectament real durant molts anys, serà un record nostàlgic en uns mesos. Si Tardor va celebrar el seu adeu musical, amb la indefinició de saber si serà temporal o perpetu, Smoking Souls, El Diluvi i Xavi Sarrià han anunciat recentment una aturada momentània, un parèntesi a la seua frenètica activitat durant anys i anys, un respir que ha posat en alerta a l'escena per la marxa de referents, d'aquells grups que exercien de caps de cartell.
És cert que Zoo, els monarques absoluts del panorama musical en l'idioma propi, segueixen en actiu, així com La Fúmiga, un autèntic fenomen social d'atracció de públic, compta amb unes constants vitals ben sanes, les quals es demostren amb l'anunci d'un disc que veurà la llum a principis de l'any vinent. El circuit encara disposa de l'esperit reggae d'Auxili, el dancehall tropical de Maluks, les lletres afilades de Jazzwoman, el mestissatge d'insercions rap de Cactus, propostes d'electrificació de les sonoritats tradicionals com Marala o La Maria, o l'emergència d'iniciatives com ara Malifeta o Colomet.
L'escena ha sumat nous projectes amb un futur impacte mediàtic com ara els encapçalats per antics components de grups mítics. És el cas d'Àlex Seguí i de Josep Nadal, antics components de La Gossa Sorda, i promotors per separat d'iniciatives musicals noves. Nadal, de fet, va anunciar aquest mateix divendres el naixement de Pep de la Tona. Fins i tot, Panxo, el vocalista i cara visible del transatlàntic musical en el qual s'ha convertit Zoo, s'ha embolicat junt amb Toni Mejías, raper de Los Chikos del Maiz, i el seu amic Andreu en un nou grup de hip-hop anomenat Rawpublic, que va estrenar a principis d'aquest mes el seu primer àlbum.
Tot i l'efervescència de propostes, els comiats temporals d'aquestes bandes i artistes han generat inquietud dintre de l'escena musical del País Valencià en llengua pròpia. «No estem en un bon moment. Aquestes aturades ens preocupen per a la salut del conjunt del circuit mal denominat de música en valencià», assenyalen algunes cares referents en privat. «És un moment difícil perquè una gran part dels caps de cartell de l'escena musical valenciana han anunciat quasi de manera simultània una aturada. Certament en cap dels comunicats s'ha dit que l'adeu és definitiu, sinó que es tracta d'una manera de prendre oxigen, però aquestes absències poden ser complicades de digerir per al públic», expressa Pau Alabajos, cantautor i portaveu del Col·lectiu Ovidi Montllor.
«És preocupant en el sentit que una part dels noms de referència deixen l'escena i, en conseqüència, l'efecte arrossegament que tenen per a dur més públic cap al circuit desapareix», afirma el musicòleg Josep Vicent Frechina, el gran expert de l'escena valenciana en l'idioma del país. «És una oportunitat per a les noves formacions, perquè d'alguna manera els caps de cartell de les principals programacions estaven copades per aquests noms i ara n'hauran d'aparèixer altres. Aquest fet permetrà el relleu generacional, però la gran qüestió serà si estan preparats per a assumir aquesta responsabilitat», reflexiona.
El repte del poder de convocatòria
La responsabilitat per als grups que assumisquen el relleu no serà una altra que atresorar el poder de convocatòria que ostenten els antics referents. «Zoo i La Fúmiga també és possible que no tarden massa a fer una aturada, encara que preferiria errar en el pronòstic. Ho dic perquè es tracta d'una qüestió generacional, a tot estirar demogràfica. En el seu moment, van acomiadar-se els grups que van sorgir d'aquelles primeres fornades i, en l'actualitat, ho estan fent els seus hereus, aquells que van emergir fa més o menys una dècada. És una qüestió natural: els components dels grups es fan major i volen estabilitzar la seua vida després d'anys d'experimentar la precarietat vital de la música», apunta el crític musical.
«El problema s'ha generat perquè han decidit marxar temporalment molts grups en poc espai de temps. La transició d'unes bandes a unes altres no s'ha produït com va ocórrer en el passat, on els referents i els caps de cartell visibilitzaven les altres propostes. Els comiats s'han fet de manera brusca i, per tant, s'està forçant també bruscament a una transició musical a l'escena», subratlla. Tot i això, contextualitza: «S'ha de tenir en compte que aquest boom de la música en valencià ja fa vint anys que està en marxa, i això no ha passat mai. L'altra gran eclosió, ocorreguda durant la dècada dels setanta del segle passat, només va prologar-se durant quatre o cinc anys». «Tenir una escena viva tants anys és quasi un miracle», remarca.
La pandèmia de la COVID-19 ha estat un dels factors, especialment en termes econòmics, que ha colpejat durament l'escena musical, així com la falta d'un entorn favorable arran del canvi polític al País Valencià, amb unes institucions valencianes força al·lèrgiques a l'impuls de la música en la llengua pròpia del territori. «Encara que el factor generacional i demogràfic ha estat, a parer meu, la clau de volta d'aquesta cadena de comiats, la crisi que va suposar la pandèmia vírica i el canvi d'expectatives amb el tomb polític han pogut influir per decantar la balança», analitza.
La crisi del coronavirus va marcar un abans i un després en la vida de moltes persones, i va afectar en la precària estabilitat que sol tenir un grup de música, on ha de coincidir el moment vital de moltes persones perquè la seua vida es perllongue. «Les vides dels grups són molt complicades de gestionar. Les situacions personals i laborals han de coincidir per poder continuar amb el projecte, la qual cosa va convertir-se en un repte més gran amb la pandèmia. Els comiats són, de vegades, la conseqüència més evident de la precarietat que patim els artistes, els músics», denuncia Alabajos.
«És una notícia terrible que tants caps de cartell, els quals han fet tant per la música en valencià i que han significat tant per a l'escena, s'acomiaden d'una tacada, però la llei de vida fa que altres grups ocupen aquest espai», indica amb més optimisme. Com a veu del Col·lectiu Ovidi Montllor, remarca que la seua feina serà, com han fet fins ara, «incentivar que cada vegada hi haja unrelleu generacional més important». «Crec que hi ha la base suficient», sosté.
La seua mirada sobre el problema del poder de convocatòria dels grups que assumisquen el relleu és de menys preocupació: «L'efecte arrossegament es va bastint en el temps. Hi ha moltíssims grups que tenen un gran talent i una gran producció discogràfica, i que podrien connectar amb el públic si en un moment determinat hagueren pogut tenir una quota de difusió més gran. Els grups comencen sempre des de baix, i entren en els cartells dels festivals a hores que són, de vegades, intempestives. Els caps de cartell ja tenen les millors hores assignades». «Quan aquests grups passen a tenir altres horaris, segur que experimenten més creixement i connexió amb els espectadors», confia.
Les llavors per a un relleu musical
La incertesa que generen aquests comiats no és tan forta com la produïda quan Obrint Pas va plegar les pues i les baquetes, i La Gossa Sorda va apagar els micròfons i va guardar en les seues fundes la dolçaina i el trombó. «En aquell moment, pensàvem que després no hi hauria res més. I van aparèixer grups com Aspencat o Orxata Sound Systema que van omplir el buit», rememora la veu del Col·lectiu Ovidi Montllor. «La retirada d'Aspencat i d'Orxata Sound Systema va suplir-se amb la irrupció inesperada i fulgurant de Zoo, amb el seu tema 'Estiu', i posteriorment amb l'emergència de La Fúmiga, qui ha tingut un impacte social importantíssim», incideix.
«Ara hi ha propostes, amb rutines de producció diferent, que beuen de més fonts musicals, perquè gràcies a internet poden arribar a influències que nosaltres no podíem. Als Premis Ovidi Montllor, no debades, van presentar-se per primera vegada més singles que discs. Això demostra un canvi, com l'aparició de grups amb una presència molt més gran de les dones, la qual cosa, per cert, ha modificat les dinàmiques de la creativitat i dels estils que es practiquen», argumenta. «Ningú esperava propostes com Marala o La Maria, amb aquesta barreja de folk i electrònica», ressalta. Tanmateix, l'elefant en l'habitació és l'efecte d'un hipotètic adeu de Zoo. Només imaginar-ho creixen els tremolors.
La singularitat de l'estil de la banda nascuda a la Safor fan, precisament, que l'espai més propici perquè apareguen grups amb gran capacitat d'arrossegament i per liderar la programació de l'escena en llengua pròpia del País Valencià estiga en les coordenades sonores de les denominades com a músiques urbanes, cuinades amb porcions de mestissatges, rap o electrònica. «Són les que estan assolint una popularitat més gran, especialment entre la gent jove. Al País Valencià, contràriament al que passa al Principat, no hi ha encara una proposta forta en aquest sentit. Zoo té una personalitat tan marcada que és complicat ubicar-lo en aquesta categoria», explica Frechina.
En el circuit valencià, hi ha propostes que poden atresorar aquesta etiqueta, com ara Colomet, Malifeta, Cactus i Maluks, però, de moment, no tenen aquesta capacitat d'atracció entre el públic. «Són propostes ben rebudes, amb molts seguidors i que ostenten una gran potencial. Ara bé, encara no estan en condicions d'arrossegar grans multituds, com sí que ho fa un grup com ara Zoo o un cap de cartell com ara La Fúmiga», detecta el biògraf musical del cantant Vicent Torrent, cofundador de la mítica banda de sonoritats tradicionals Al Tall.
«La clau de volta perquè un grup de sobte tinga l'habilitat per congregar un gran nombre d'espectadors ha estat sempre el mateix. Des de fa molts anys, el vincle amb el públic s'inicia amb la creació d'una cançó que connecte amb ells», exposa. I aprofundeix: «No és matemàtica, ni ciència. Un grup va fent cançons que tenen cert èxit, però que no peguen fort. I, de sobte, fan una cançó que acaba sent la definitiva, aquella que estableix un lligam directe amb el públic. Zoo, per exemple, ho va aconseguir de primeres amb 'Estiu', la qual va arrasar». «El secret, al final, està en la qualitat de la cançó, però, sobretot, en la connexió amb el públic. Mai saps quin tema s'erigirà en popular i establirà aquest vincle», resumeix.
La passada edició dels Premis Ovidi van aportar certa calma sobre el moment de l'escena musical valenciana. No debades, s'hi va comprovar una efervescència creadora, l'aparició d'un bon grapat de noves iniciatives, d'una pedrera amb talent per ascendir a la primera divisió musical valenciana. «Ha estat l'edició en la qual s'han valorat més estrenes discogràfiques», destaca el musicòleg, qui assenyala com a fet positiu: «Les noves propostes, a més, estan impulsades per gent que sol estar formada musicalment, per músics molt bons». A pesar d'haver-hi aquesta base, l'aturada tan brusca crea inquietud: «Hi ha poc temps per a la transició, perquè aquestes noves formacions connecten amb el públic», incideix. És la incertesa d'aquesta transició forçada.