La cistella s'havia pres festa. Els videomarcadors estaven apagats, la pista deixava de ressonar a cada bot de la pilota i les grades estaven orfes de seguidors patint per la victòria fins a l'últim compàs. El WiZink Center de Madrid, ubicat a tocar del cèntric carrer d'Alcalà de la capital espanyola, incrustat en una de les zones benestants del centre neuràlgic del poder estatal, s'havia llevat la samarreta del Reial Madrid de bàsquet per convertir-se en la casa de les feres musicals del País Valencià, en la primera parada del final de gira de Zoo. L'actuació a l'estadi merengue havia estat el preludi impactant de la mascletada final al Palau Sant Jordi, on la banda originària de la comarca de la Safor acomiada el pròxim dissabte dia 10 una ruta musical apoteòsica. O en llenguatge zoològic: absolutament bestial.
L'elecció d'aquests dos recintes, del WiZink Center de Madrid i del Palau Sant Jordi de Barcelona, és el símptoma de fins a quin punt l'agulla del sismògraf sonor s'ha estressat enfront de la dimensió del terratrèmol musical de Zoo. Al capdavant de llistes de venda de discs en alguns moments sense el suport de cap multinacional discogràfica al darrere, amb el català com a llengua predilecta de les seues cançons, els saforencs han enderrocat qualsevol mur idiomàtic amb una proposta que des del primer dia, en paraules de la periodista musical i veu radiofònica del circuit Amàlia Garrigós, «ha penetrat en el cor de la gent i els ha proporcionat un xut d'adrenalina, on s'unifica el punt més alternatiu i underground amb una part mainstream, que connecta amb el públic d'una manera més transversal».
Zoo, de fet, va tenir una irrupció a l'escena en llengua pròpia que va col·locar-los com a referents, sense cap necessitat, com expressa Quim Vilarnau, una de les autoritats de la redacció d'Enderrock, «de créixer a poc a poc, de guanyar públic amb el pas dels concerts i després d'anys damunt dels escenaris». La cançó «Estiu», tret de sortida l'any 2014 del projecte per iniciativa de Toni Sánchez, àlies Panxo, i amb la participació del productor i alquimista melòdic Mark Dasousa, va erigir-se en un fenomen viral. «Aquest tema connecta amb força amb la gent. Prepara el terreny per a la seua arribada en un moment propici per la retirada de caps de cartell. La seua qualitat, la publicació d'un disc boníssim, ompli el buit que s'havia creat. És junta la fam i les ganes de menjar. I això els impulsa a l'èxit», radiografia Josep Vicent Frechina, crític musical per excel·lència de l'escena sonora del País Valencià.
«Hi havia un públic espontani i no organitzat que esperava un determinat producte. I aquest producte apareix en la figura de Panxo, que té una manera especial de transmetre el seu missatge social i reivindicatiu, que és capaç de pintar quadres amb les paraules. Aquesta habilitat junt amb l'aposta per una base electrònica, la qual no estava massa evolucionada aleshores, catapulten Zoo cap a l'èxit. El mestissatge de tots els elements combina a la perfecció amb un públic que aspira a divertir-se», expressa Dasousa, comandant d'Atòmic Studio i peça rellevant en el naixement d'aquesta fauna musical triomfant. És aquest mag de la producció, no debades, qui empenta Panxo, amb passat a Orxata Sound System i a Los Chikos del Maíz, a confeccionar un disc. En el procés de creació, a més, va configurant-se el grup. S'incorporen Arnau Giménez, de la Gossa Sorda; Pablo Sánchez, de La Raíz; Pasqu Giner, d'Aspencat; Marcos Úbeda, d'Obrint Pas i també de la Gossa Sorda, per amistat amb el talentós cantant i amb el productor.
La banda creada acaba sent, en boca de Dasousa, «un all star de músics». «Zoo apareix ja en forma de supergrup. Simbòlicament, es presenta per la composició dels seus membres com una fusió d'aquells grups que fins al moment arrasen a l'escena. Ara bé, ho fan amb una proposta nova», assenyala Frechina. L'experiència dels components fa que els directes siguen potents, propis d'una formació musical amb una carrera de llarga trajectòria damunt dels escenaris. «La idea era clara: calia aparèixer com si fera deu anys que feien directes. S'havia d'oferir un espectacle potent. Era fonamental perquè Zoo es convertira ràpidament en un autèntic referent musical», explica el productor, que agrega: «No hi havia cap proposta similar, ni pel que fa a les melodies ni amb el missatge».
«Zoo connecta discursivament amb el públic per la via empàtica. Panxo aborda la crítica social i política des d'un prisma personal, amb dosis elevades de subjectivitat i apostant sempre per un nosaltres integrador, per incloure's en l'experiència personal des de la qual arma el missatge reivindicatiu», observa Frechina. El productor que ha acompanyat Zoo durant la seua trajectòria ho complementa: «Han estat capaços de recollir el sentiment compartit per molta gent de malestar amb el sistema d'una manera diferent. No ho fan d'una forma pamfletària, sinó des d'un compromís personal que mostra honestedat i sinceritat en el missatge». «Les lletres també són un factor determinant del seu èxit, perquè són capaces de desencadenar reflexions i sensacions profundes, però alhora amb una forma molt lleugera, molt melòdica, molt lluminosa, molt enganxosa, i això és propi de la genialitat de Panxo», destaca Garrigós.
Els versos melòdics del grup saforenc compten amb l'avantatge d'oferir un discurs clar, encara que estiga adobat de metàfores i es facen aproximacions delitoses al camp de la poesia. «Són molt conceptuals en la lletra. Les cançons tenen una idea motriu i no hi ha opció per a dispersar-se, com ocorre en altres grups que busquen transmetre massa idees de cop», aprecia Frechina, que subratlla: «Musicalment, a més, han conduït el rap cap a una altra dimensió». «El concepte musical de Zoo fuig de l'ortodòxia del rap», precisa Garrigós, com, per exemple, amb la introducció de tornades per insistència del productor Dasousa. «Aporten un llenguatge musical nou que connecta de manera transversal amb les anteriors generacions, i també amb les noves fornades. De fet, compta amb uns intangibles que asseguren un èxit transversal», remarca Vilarnau.
La seua irrupció triomfal a l'escena no va quedar-se circumscrita al panorama valencià, sinó que ràpidament van convertir-se en cap de cartell del domini lingüístic catalanoparlant. L'exploració d'altres horitzons en els seus discs, com ara l'evolució cap a un estil més melòdic, han provocat que enderroque muralles idiomàtiques i, fins i tot, que penetre en un públic més transversal, allunyat de les coordenades habituals del circuit i de les coordenades ideològiques del grup. La seua presència en festivals de caràcter indie pop n'és un bon indici. «Han aconseguit la fórmula més complicada: fer una música comercial i de molta qualitat. I ho han fet sense cap mena de suport darrere, perquè, per exemple, a Catalunya pràcticament no es radien les seues cançons», apunta Frechina. Tota una mescla d'estils amb base electrònica, de lletres delicioses i combatives, de directes engalipadors i vibrants, que han creat un Zoo amb un ADN ferotge.