-El primer disc són quatre versions d'Ovidi Montllor. Com va néixer aquesta idea?
Flora Sempere: La idea va néixer arran de l'apertura del cassal Tio Cuc d'Alacant. Com a coneguts nostres, ens van demanar si podíem fer de manera informal unes versions d'Ovidi Montllor. Per a fer-ho, vam contactar amb diversa gent que ens coneixíem prèviament del conservatori o d'altres àmbits, però que no formava part de la nostra colla d'amics. Vam reunir-nos per primera vegada i vam assajar de manera molt breu cinc o sis versions del cantautor alcoià. Aquell concert va agradar a la gent i, a partir d'aleshores, ens van demanar si podríem tocar en altres pobles. Així fou quan vam decidir posar-nos nom i escollirem El Diluvi.
Daniel Garcia: Cert! Durant un temps vam denominar-nos popularment com Andreu, Miquel i amics.
F. Sempere: La bona acollida entre la gent va propiciar que traguérem el nostre primer disc, el qual s'anomenava Ovidenques i que eren versions del músic d'Alcoi.
-Al segons disc, Motius, també hi ha versions d'Ovidi Montllor. Què representa per a vosaltres aquesta figura de la música valenciana?
F. Sempere: Ovidi Montllor és la nostra essència. No debades, vam néixer gràcies a interpretar versions de cançons seues. Al seu torn, observàvem que era un cantautor que estava molt oblidat. A parer nostre, la seua memòria i el seu llegat musical no estava tan viu com poguera estar, per exemple, amb Lluís Llach. El primer disc, de fet, és un homenatge a la seua figura. Encara més, en cada disc sempre hi ha cançons, lletres o referències cap a l'artista d'Alcoi. És com la nostra manera de tindre'l present.
D. Garcia: El Diluvi sense l'Ovidi Montllor no s'entén. I per això, com ha dit la meua companya, sempre intentem fer-li un homenatge. Si hi ha cançons que ja no podem musicar, doncs busquem lletres. O al contrari: en «Sageta de foc», una cançó del nostre darrer àlbum Junteu-vos, la música és de l'Ovidi Montllor. Nosaltres vam agafar una versió que havia fet el cantautor de Joan Salvat Papasseit i vam elaborar «Sageta de Foc».
-Seguim amb els clàssics. La lletra de «I tu, sols tu», una de les cançons més reconegudes del vostre grup, està inspirada en un poema de Maria Mercè Marçal. S'hi reflecteix una recerca constant de referències de figures culturals en llengua catalana.
F. Sempere: Sí, té a veure amb la nostra essència. La lletra va elaborar-la Majo Domènech, que ens ha ajudat en diverses cançons. Fou ella qui va escollir aquesta referència a Marçal.
D. Garcia: A banda de Maria Mercè Marçal i d'Ovidi Montllor, tal com afirmes, comptem amb lletres inspirades en altres personalitats de la cultura. La cançó «Alacant bandera clara», per exemple, conté uns versos del poeta Vicent Andrés Estellés. Ens agrada incloure versos de poetes reconeguts. També en «Heroïnes de la fosca nit fem referència a Pablo Neruda.
-«I tu, sols tu», precisament, s'ha convertit en una mena d'himne feminista. Quin paper juga dintre de l'essència, diguem-ne, més política del grup?
F. Sempere: El feminisme forma part del nostre ideari. Tal com s'ha fet «I tu, sols tu», s'ha elaborat «Heroïnes de la fosca nit». També vam compondre «Respira» o «Revolució», la qual compta amb una lletra d'Ovidi Montllor i col·laboren Roba Estesa, Suu, Tremenda Jauría i Jazzwoman.
D. Garcia: Tot aquest ideari forma part de l'ADN del Diluvi. D'una manera o d'una altra, sempre sorgeixen projectes i cançons amb aquest discurs i amb aquestes reivindicacions.
F. Sempere: És una qüestió que ens ix de manera natural, que no està planificada. Ens ix sense pensar-ho perquè ho tenim incorporat en el nostre pensament.
-Heu citat grups com ara Roba Estesa i Tremenda Jauría, així com cantants com ara Suu i Jazzwoman. En els darrers anys, s'ha produït una irrupció d'artistes femenins dintre de la nostra escena musical. Però quina és la situació de la dona?
F. Sempere: Crec que és semblant a la resta d'àmbits de la societat. La dona ocupa encara un paper més reduït a l'escena musical perquè històricament no l'han deixat estar-hi al mateix nivell que els homes. Actualment, hi ha més presència de les dones a dalt dels escenaris, però cal aconseguir la igualtat. Sí que hi ha festivals o programadors que estan més conscienciats en cridar grups femenins, però hi ha altres que no tenen aquesta sensibilitat.
-Després de l'èxit de la cançó «I tu, sols tu», vau realitzar versions en castellà, basc, gallec, occità, asturià, aragonès, anglès i francès. És un gest de reivindicació de la pluralitat lingüística de l'Estat espanyol i el francès.
D. Garcia: És un altre element de la nostra idiosincràsia. Arran de la nostra creença en el plurilingüisme i en la diversitat lingüística, vam trobar encertat fer versions en diversos idiomes d'una cançó amb un missatge tan potent com ara «I tu, sols tu».
F. Sempere: Al remat, la intenció era visibilitzar i donar-li protagonisme a les llengües minoritzades, les quals les situàvem al mateix nivell que la resta d'idiomes més hegemònics.
-La música, de fet, sembla ser una eina per trencar barreres i prejudicis lingüístics. Durant tot el Festivern, per exemple, hi ha grups que canten íntegrament en gallec o en basc.
D. Garcia: Exacte. Estic convençut que la música és una eina molt potent per trencar aquestes barreres.
F. Sempere: Per descomptat. L'altre dia ho comentava en un company d'Smoking Souls: «Això de cantar en valencià a l'Estat espanyol és molt bonic». I ell em contestava: «Sí. Seguint el camí d'altres grups, estem trencant les barreres lingüístiques». Crec que hem assumit la normalitat d'escoltar música en qualsevol idioma. En un concert d'un grup que s'expressa en alemany, anglès o francès, cap persona diu que no acudeix per la llengua passa. Amb el valencià a la resta de l'Estat o quan vénen grups gallecs o bascos al País Valencià ocorre el mateix. El concert d'Huntza al Festivern fou l'exemple de tot plegat.
-Des de la vostra experiència, quina és la interconnexió dels grups valencians amb Catalunya?
F. Sempere: Per la nostra experiència, diria que bastant fluida. A nosaltres, ens han acollit en els braços oberts quan hem tocat a Catalunya. També és cert que al Principat valoraven més a l'Ovidi Montllor que al País Valencià.
-La vostra música és molt mestissa. Quins grups i estils vos influencien més quan componeu una cançó?
F. Sempere: A la primera etapa, érem molt folk. S'ha de tenir en compte que no dúiem ni bateria. Ell tocava el caixó flamenc, la qual cosa ens feia fer una música més íntima i més personal. Com a referent absolut, teníem Al Tall. Érem, tal com dic jo, molt folkies.
D. Garcia: Seguim sent-ho!
F. Sempere: Sí, però hem sortit de la denominada zona confort.
D. Garcia: En la primera etapa, sí que teníem més influències de Joel Minguet o la Troba Kung-Fú. Però, clar, actualment el panorama musical està canviant molt. Imagina't com ha evolucionat d'ençà que vam començar a tocar. L'escena s'està obrint molt. Mai pensàvem que faríem una cançó més rap. Al remat, passem de Motius, que tenia una preeminència més folk, a Respira amb trossos rapejats per Tremenda Jauría i Jazzwoman. Les nostres influències i sonoritats han evolucionat al ritme que ho feia la música.
F. Sempere: La nostra evolució també s'ha donat en l'actitud dels espectadors dels nostres concerts. Si al principi fèiem una música per a un públic que gaudia assegut de la música, després vam afegir més festivitat a les nostres cançons. No era, però, perquè t'ho proposaves. Simplement t'abellia fer temes més per a gaudir-los ballant i no asseguts.
D. Garcia: L'evolució es dóna, al seu torn, perquè descobreixes nous grups. En els darrers discs, per exemple, s'obrim cap a tendències pop gràcies a influències com ara el Colectivo Panamera. Estils com ara l'indie o el pop ens marquen.
F. Sempere: També els ritmes llatins com ara cúmbies o merengue. Recorde que per fer «No hi ha ningú» vam buscar sonoritats de l'estil de Juan Luis Guerra. Evidentment, no volíem fer-ho de manera exacta, però buscàvem introduir-ho.
D. Garcia: Si agafes el darrer àlbum de Junteu-vos, s'evidencia una influència rellevant de l'electrònica. Al final, és aproximar-se als àmbits musicals que són tendència en l'actualitat. No debades, hem incorporat guitarres elèctriques, sintetitzadors, efectes, etc.
F. Sempere: Al final, com deia abans, ixes de la teua zona de confort de tocar el teu instrument. Evolucionar i reinventar-se dóna més joc a les cançons i les melodies del grup.
-Heu parlat de les tendències actuals. A l'escena musical valenciana, precisament, s'ha passat d'un cert monopoli del rock-ska a una pluralitat dominada per les bandes que aposten per l'electrònica i el rap. No crèieu que hi ha un risc d'homogeneïtzació d'estils amb la preeminència actual d'aquests ritmes?
D. Garcia: És cert que hi ha una tendència cap aquests estils, però potser és només pels grups que coneixem. Segurament hi ha altres bandes que practiquen diferents gèneres, tot i que amb menys projecció mediàtica.
F. Sempere: Com està de moda el trap i aquesta mena d'estils, els programadors acaben escollint els grups que opten per aquests gèneres. Són sonoritats que, òbviament, estan molt bé. Però si només promociones aquesta mena de música, sembla que tots els grups que hi ha a l'escena estiguen tallats pel mateix patró. En realitat, tens a grups com ara Gener que estan guanyant molts premis. Hi ha altres apostes musicals molt bones, tot i que és cert que, al final, això funciona per modes. Si ara és tendència un estil, doncs és potència.
D. Garcia: Aquesta situació té efectes negatius. Si un estil està tan de moda i es promociona, les noves fornades adoptaran segurament aquest gènere. Això provoca, és clar, que la majoria dels grups siguen d'eixe rotllo.
F. Sempere: En les dones que s'hi dediquen a la música, s'observa amb més intensitat. Exceptuant Roba Estesa, Mafalda, Key Dey o Balkan Paradise Orchestra, la majoria de les dones que pugen dalt dels escenaris practiquen rap. No ho critique, però sí que és cert que hi ha una elevada concentració en aquest estil i estaria molt bé veure-les tocar altres apostes musicals, com ara punk o rock.