—Afirma que Espanya com a nació és una creació. Com es construeix?
—No s'ha construït, evidentment, de la nit al dia, sinó que ha necessitat segles i, sobretot, un relat. Qualsevol nació és el resultat d'un relat, en el qual poden identificar-se i combregar els uns i els altres. I, òbviament, darrere del relat, hi ha uns protagonistes, que són els historiadors. Ara bé, també hi han contribuït tota la gamma diversa de les ciències socials. A més, s'ha afegit l'acció d'un estat, especialment a partir del segle XIX, que és quan la idea de nació s'associa a un estat. No hi ha una hora zero de la construcció de la nació, sinó que és un procés d'allò més complex. De fet, és un projecte inacabat. I en són una prova les crisis recurrents i les tensions que hi ha.
—Espanya seria el projecte nacional de Castella sobre la resta de pobles de l'Estat?
—Crec que això seria excessivament reduccionista. Castella ha subministrat i ha proporcionat el relat, i ha posat la llengua, que no és poc. I, a més a més, el nacionalisme espanyol s'ha identificat amb els valors, o amb els presumptes valors, del que és Castella: la severitat, el paisatge, l'austeritat, una idea comunitària i democràtica de les classes populars... Fins i tot, s'ha aplicat la seua praxi política, com es va veure amb la imposició dels decrets de Nova Planta, que estenien les lleis de Castella a la resta de nacionalitats del territori hispànic. S'ha agafat Castella com l'ànima i l'espill d'Espanya, però no s'ha edificat un projecte nacional castellà, sinó un d'espanyol.
—Què caracteritza el nacionalisme espanyol?
—Crec que una de les qüestions fonamentals —i ho hem vist en el Mundial i en els fets de Ceuta— és la sacralitat de la idea de nació. A nosaltres, no ens incumbeix decidir res sobre la nació. La nació ja està escrita, s'ha preestablert, és preconstitucional, ens és causada pel temps. És l'obsessió per la continuïtat de la nació, de dir que Espanya existeix des d'Atapuerca a l'euro. Són 750.000 anys pel capbaix. El nacionalisme espanyol té aquesta obsessió de la continuïtat, i també s'ha referenciat en valors com ara la virilitat i la bel·licositat. Està present, de fet, en la ficció, el teatre, la literatura, la pintura, la premsa, l'escola i la política. És un nacionalisme que necessita una espurna per a traure aquests valors, com veiem amb la qüestió de Ceuta.
—Quines singularitats i diferències tindria el nacionalisme espanyol amb la resta de nacionalismes estatals d'Europa?
—Tots els nacionalismes d'estat, de vegades, s'assemblen. Aquests trets que defineixen el nacionalisme espanyol també els podem trobar al nacionalisme rus, francès o alemany. El que ocorre és que cada casa es fa sa guerra. El nacionalisme espanyol ha revestit tots aquests trets amb la seua literatura, les seues imatges, els seus herois i els seus mites. La diferència no és de fons, sinó més aviat de forma. No trobes un Don Pelayo o la Reconquesta a França o Rússia. Hi ha tota una sèrie d'esdeveniments que no es poden intercanviar i que constitueixen les particularitats del nacionalisme espanyol.
—El nacionalisme espanyol ha construït una història de la creació d'Espanya des de temps immemorials. Quan arranca?
—El relat ja comença per l'any 1000 amb uns capellans que construeixen la idea dels pobles asturlleonesos com a continuadors de la monarquia visigòtica. I, més tard, Castellà s'erigirà en pal de paller d'aquesta construcció. Fins a la guerra de la Independència, hi ha una lentíssima edificació dels paràmetres que serviran de base per a armar una nació. Una nació no s'improvisa. Un estat sí, però una nació no. Amb les revolucions liberals, és quan es posa tota la carn en la graella. Espanya era només una geografia i és llavors quan es nacionalitzen les carreteres, s'articula una constitució, es funden les acadèmies, etc. La construcció de la nació va aparellada a la construcció d'un estat. És el seu bot salvavides: la nació necessita l'estat.
—És l'element d'èxit en comparació amb els nacionalismes que manquen d'estat propi.
—Clar. Quina diferència hi ha entre els Països Catalans, el Tibet, els gal·lesos o els escocesos amb els espanyols, britànics o russos? Que no tenen, en efecte, aquesta agència de socialització i de violència que és l'estat. És qui posa els mitjans, com ara els coactius. Tot estat nació és una forma de violència, i és un fet que sol oblidar-se. En el relat normatiu espanyol no estan presents les barbaritats que es van fer a Amèrica, ni tampoc la repressió brutal que va significar l'exili després del 1714-1718. Totes aquestes violències s'obvien.
—El nacionalisme espanyol és insegur de si mateix? Al llibre, sosté que Espanya pateix una crisi d'identitat.
«En el relat normatiu espanyol no estan presents les barbaritats que es van fer a Amèrica, ni tampoc la repressió brutal que va significar l'exili després del 1714-1718»
—I tant. Ho hem vist al mundial, on repetien que no hi havia bascos, catalans o andalusos, sinó que només hi havia espanyols. Aquell que està segur de si mateix no insisteix en aquesta idea ni la repeteix ni la divulga constantment. És l'exemple de la seua inseguretat permanent. La promoció d'aquesta idea s'ha combinat amb un llenguatge histriònic i virulent, com es veia en les imatges d'un bou espanyol humiliant un gall francès. La hipèrbole s'ha emprat també a Ceuta. S'ha dit que és «espanyolíssima». No espanyola sols. O que «Ceuta i Melilla no es negocien, es defensen». Aquesta dinàmica ens duu a una idea: tot pot canviar excepte la nació. Potser una monarquia, una república, una dictadura, però la nació ha de restar intacta.
—Un exemple d'aquesta inseguretat seria la manca de tolerància i d'acceptació de les altres llengües diferents del castellà a l'Estat espanyol?
—Totalment. Una de les idees bàsiques del nacionalisme és la unitat a tot preu, el centralisme, la centralització. Els nacionalismes alternatius treuen l'espanyol de la seua zona de confort. Des de l'escola, el carrer, els programes de televisió o la finestra immensa d'internet, Espanya i el seu nacionalisme s'erigeixen en una qüestió de sentit comú, de trellat. Aleshores, hi ha uns aixafaguitarres que diuen: per què no puc expressar-me plenament en la meua llengua? Per què no ha d'estar en el mateix pla d'igualtat? Aquestes reivindicacions desplacen el nacionalisme espanyol de la seua zona de confort i li provoquen neguit, inquietud, inseguretat. És quan es nega la plurinacionalitat i la diversitat dels pobles que integren l'Estat espanyol.
—En desplaçar-lo de la seua zona de confort, la resta de nacionalismes a dintre de l'Estat espanyol es converteixen en els enemics. De fet, se'ls atribueix connotacions negatives a diferència del nacionalisme espanyol, que es concep com la posició comuna.
—Hi ha una perversió del llenguatge. Els nacionalistes espanyols són patriotes, però la resta som els nacionalistes. Fins i tot, els nacionalistes espanyols parlen de patriotisme constitucional i ho associen a valors positius, admirables, de voler el bo i el millor per al teu poble. El nacionalisme, en canvi, fractura. Ells no s'autoperceben com a nacionalistes. Qualsevol reivindicació de la llengua està analitzada per la por i la reticència. Perquè creuen que després sempre hi ha la independència, la fractura d'Espanya, que ha costat suors, llàgrimes, sang i guerra construir. Aquesta visió, aquest maniqueisme, ens situa sempre en el costat dolent de la seua història.
—Fins a quin punt aquesta cosmovisió del nacionalisme espanyol com l'element de sentit comú impregna el pensament dels partits que defensen nacionalismes sense estat?
—És una qüestió ben fotuda. No hi he pensat massa, però m'ho mire amb inquietud. Diríem que determina les estratègies, les pors, les aliances i les debilitats d'aquests partits que defensen les nacions sense estat. Aquesta influència es nota, especialment, a l'àmbit valencià. És difícil trencar amb el marc mental espanyol.
—En quin moment es troba el nacionalisme espanyol? Quin diagnòstic en faria?
—Hauria volgut que el meu llibre estiguera obsolet i s'haguera superat aquest nacionalisme espanyol intransigent, identitari, exacerbat, viril, patriota... Però és que el nacionalisme espanyol no es transforma. Fa com l'energia: roman en els seus trets essencials. A més, un nacionalisme espanyol com aquest, que sempre té problemes d'identitat i mostra una inseguretat permanent, necessita episodis, com ara la crisi a Ceuta, per alimentar-se. Requereix enemics per sobreviure. En aquest cas, seria la immigració o el Marroc. Per què ningú s'ha preguntat quant costa Ceuta i Melilla, quant ens costa en termes de seguretat, de fronteres? No es pregunta per què Espanya no es negocia. Malgrat aquestes inseguretats, Espanya és forta nacionalment.
—Explique's.
«Espanya, doncs, està sempre i està forta, com vam veure al Mundial de futbol. L'efervescència patriòtica espanyola fou impressionant, fins i tot a Catalunya o Euskadi»
—Com a estat, disposa dels instruments —tribunals, mitjans de comunicació— adequats per a no perdre aquesta fortalesa. Espanya, doncs, està sempre i està forta, com vam veure al Mundial de futbol. L'efervescència patriòtica espanyola fou impressionant, fins i tot a Catalunya o Euskadi. Tot i això, té les seues debilitats congènites, que creu que es poden resoldre amb petites concessions. En realitat, hi ha un problema permanent mentre no es canvie el marc de la Constitució espanyola i la seua unitat coercitivament indissoluble, que tomba qualsevol realitat federalista. Reflectir al seu títol primer la indissoluble unitat és, de fet, una mostra de debilitat, de creure que està amenaçada permanentment. Aquesta por és el problema d'Espanya, del nacionalisme espanyol.
—Per què?
—Per què prefereix la irracionalitat emotiva a parlar de la situació de l'eix mediterrani o de colònies com ara Ceuta i Melilla. Prefereix la irracionalitat a asseure, dialogar serenament, ser crític amb el que ha passat, amb el que està passant i amb el que pot passar. I com que la nació és innegociable, s'arrosseguen permanentment els problemes.
—Aquest problema pot agreujar-se en cas que la governança de l'Estat estiga en mans d'una pulsió política encara més nacionalista espanyola?
—Si ho mirem en retrospectiva, es veu molt fotut. Qui assegura que tots els assoliments que han fet els nacionalismes catalans, bascs i gallecs, així com més modestament els altres, no siguen reversibles amb una altra aritmètica parlamentària? Qui garanteix que els estatuts d'autonomia, que són xicotetes concessions, puguen romandre d'ací a moltes dècades?
—Acabem. Vostè ha dit adés que era molt complicat trencar amb el marc mental espanyol. Què es pot fer per erosionar-lo?
—Ho podem fer a través de treball cívic, polític i quotidià. No ens podem permetre el luxe de ser pessimistes, ni d'abaixar el cap. Hem rebut les lliçons dels nostres antecessors i aquesta és una tasca col·lectiva duríssima, amb sovint amb més pèrdues que guanys. Tanmateix, no podem declinar aquesta obligació moral. Crec que hem millorat si ens comparem em fa cinquanta anys. Tenim molts més instruments per a l'expressió pròpia. Hem avançat, tot i que els passos endavant han estat massa curts i són poc encoratjadors. Perquè l'adversari és tot un estat, amb el seu exèrcit, els seus jutges, el seu marc constitucional. Amb un adversari tan dur, ens cal una resistència hercúlia.