Abans que la COVID-19 condicionara les nostres biografies, en un temps en el qual la quotidianitat no era sinònim de lluir mascareta, ni de rentar-se les mans amb gel hidroalcohòlic, Tavernes de la Valldigna (Safor) va convertir-se en capital musical de la nostra llengua. A la carpa del Festivern, al festival degà de les comarques centrals del País Valencià, va produir-se una exhibició de l'escena sonora nacional. Xavi Sarrià, El Diluvi, Oques Grasses, Ebri Knight o Pirat's Sound Sistema van exercir en el Cap d'Any del 2019/2020 de guardians d'aquest circuit i d'agitadors festius d'unes jornades melòdiques que evidenciaven la irrupció imparable d'una nova banda amb potencial de fenomen social: la Fúmiga.
Amb només un disc a la seua esquena, el divertidíssim Espremedors (Halley Records, 2019), i amb diverses cançons convertides en autèntics èxits del panorama valencià com ara «Mediterrània», la banda nascuda en Alzira (Ribera Alta) cremava etapes a un ritme vertiginós. En 2019, per exemple, acumulava quatre dels vint-i-cinc clips en català d'artistes valencians amb més reproduccions al YouTube. Encara més, tres dels cinc temes més escoltants d'aquella llista eren de la Fúmiga. Una penetració entre el públic que va impulsar-los a gaudir de l'oportunitat d'actuar en les hores reservades per a les grans bandes al Festivern del 2019/2020, així com a protagonitzar la cançó promocional del festival d'aquell any junt amb els marmessors espirituals d'Ovidi Montllor, El Diluvi, i el jove raper terrassenc Lildiami, qui intervenia en qualitat més aviat de col·laborador.
Després de l'aturada del confinament, el qual va convertir-se en un sotrac de dimensions imprevisible per a la xicoteta indústria musical valenciana, han realitzat fins a mig centenar de concerts. Aquest divendres, a més, la banda d'Alzira estrenava Fotosíntesi (Halley Records, 2021). Es tracta del segon àlbum del grup valencià, el qual reforça el seu moment dolç, la seua conversió en fenomen. «La Fúmiga s'ha convertit en tendència, en una banda de moda a la nostra escena musical. Si existiria una mena dels 40 Principals en valencià, la Fúmiga ocuparia les primeres posicions sense dubte», determina Amàlia Garrigós, referent periodística a l'àmbit musical. «S'han convertit en un xicotet fenomen al País Valencià i, fins i tot, a Catalunya, on ha arrasat a diversos festivals», consolida Josep Vicent Frechina, crític musical per excel·lència de l'escena sonora valenciana.
«El secret principal de l'èxit de la Fúmiga és la complicitat entre els 12 integrants, entre un grup d'amics d'Alzira que provenen de la banda de música del seu poble. La Fúmiga, de fet, és el resultat d'una barreja de cultures, d'una mescla entre les tradicionals bandes de música del País Valencià i l'escena alternativa autòctona», radiografia Garrigós, qui assenyala: «Cada actuació de la Fúmiga és festa, la qual cosa forma part de l'ADN d'una banda amb un ric ventall instrumental en incloure saxofons, trompetes, trombons o bombardins». Una festa que, segons com indica la veu radiofònica que ha promocionat la música en llengua pròpia, «va començar com a una xaranga que feia versions d'Aspencat, la Gossa Sorda o Obrint Pas».
La interpretació de cançons mítiques de grups que havien penjat la guitarra, els teclats, la dolçaina i les baquetes anys enrere va propulsar, precisament, la Fúmiga cap al seu èxit a l'interior de les fronteres valencianes. «Un dels factors que ha catapultat la Fúmiga ha estat la seua aparició dintre d'un moment de col·lapse de caps de cartell, el qual es dóna entre el 2013 i el 2017. En aquell període, grups com ara Obrint Pas, la Gossa Sorda, Aspencat o Orxata Sound System pleguen. Mentrestant, la Fúmiga irromp, principalment, com a una banda de versions, la qual ompli un buit que semblava de dimensions quasi còsmiques. La Fúmiga aconsegueix una acollida sensacional als festivals perquè apaga aquesta nostàlgia, perquè són capaços de retornar a la gent aquells sentiments perduts de compartir amb els seus amics aquestes cançons mítiques, aquells moments de fer la cabra i passar-ho d'allò més bé», explica Frechina.
«L'exemple paradigmàtic de l'èxit de la Fúmiga com a banda que va saber omplir el buit de nostàlgia que hi havia dels antics grups vaig experimentar-lo a la sala Stroika de Manresa (Bages). En aquell mateix escenari, vaig escoltar Aspencat en 2014 i la Fúmiga en 2019. La banda d'Alzira va aconseguir fer vibrar amb més intensitat els espectadors amb versions d'Aspencat que el mateix grup amb les seues cançons. Aquella experiència fou brutal, i era simptomàtica de l'ascendent que estava agafant la Fúmiga», relata l'analista musical, qui complementa: «L'altre factor d'èxit és el seu directe. És molt potent, així com connecta de manera immediata amb l'imaginari valencià les bandes de música i de les xarangues, la qual cosa genera una simpatia quasi immediata entre el públic i el grup situat a sobre de l'escenari». «És impressionant com van aconseguir-ho tan prompte», anota.
A la seua connexió nostàlgica amb el públic i l'articulació d'un directe identificat com a sinònim innegable d'esbarjo, se suma el treball de les persones que han explotat des de l'ombra les potencialitats de la Fúmiga. «S'ha de ressaltar la tasca de promoció del grup que ha desenvolupat Pro21 Cultural, qui ha catapultat la banda a festivals com ara l'Aplec dels Ports, el Festivern i el Feslloch, i el treball de producció del mag Mark Dasousa, el qual s'ha convertit en una màquina de fabricar èxits musicals al País Valencià a través del seu estudi d'Ondara (Marina Alta), Atomic Studio», incorpora Garrigós. «La Fúmiga, al seu torn, ha sabut aprofitar la plataforma de promoció dels nostres grups que ofereix À Punt», completa Frechina.
Les col·laboracions amb cantants com ara Panxo, dels monarques absoluts de l'escena nostrada Zoo, o amb el fenomen de masses arreu de l'Estat espanyol i, fins i tot, més enllà de les fronteres estatals, Samantha Gilabert, han contribuït a situar la banda alzirenya entre els escalafons més alts de popularitat a dintre del panorama sonor en català. «Han encertat moltíssim en les col·laboracions, les quals han propulsat el coneixement del grup i han encaixat perfectament en el seu estil musical», sosté Garrigós, qui subratlla: «La Fúmiga s'ha convertit en un fenomen social transversal, especialment al País Valencià, perquè compta amb un estil que és capaç d'identificar-se com a festa assegurada dintre d'una època amb necessitat social d'esbarjo després de les restriccions, així com perquè les seues melodies funcionen de manera transversal, per exemple, per ensenyar valencià o per a falques publicitàries». «Han aconseguit superar barreres, fins i tot convertint-se entrant en les llistes musicals dels banquets de bodes», remarca Frechina.
Convertits en una mena de sisme al panorama musical valencià, han volgut incrementar la magnitud del terratrèmol al circuit amb la publicació aquesta setmana de Fotosíntesi, el seu segon àlbum després de treure diversos EP. «Es tracta d'un disc de sonoritats més electròniques, que s'apropa força a l'indie-pop, amb missatges més romàntics i amb un posat un poquet més seriós», dissecciona Garrigós. Una combinació de rock-pop adobat de pinzellades festives que ofereixen la seua rica composició de metalls, un experiment amb ganes d'endinsar-se en les sonoritats de tendència de la música contemporània, una aposta per les lletres d'amor combinades amb lleugeres incursions reivindicatives que busca ampliar el fenomen de la Fúmiga. Volen expandir la dimensió del seu terratrèmol a l'escala Ritcher de la música valenciana. I van pel camí d'aconseguir-ho.