La preocupació s'havia propagat pel conjunt dels estaments del Vaticà. Encara que res feia presagiar un desenllaç fatal, l'ingrès del pontífex Francesc a l'hospital Gemelli de Roma per una malaltia respiratòria, concretament per una bronquitis, generava inquietud. La salut del papa argentí, no debades, s'havia deteriorat en els darrers temps. O, si més no, aquestes eren les informacions que sorgien des de la ciutat vaticana.
L'argentí Jorge Bergoglio, però, eixiria prompte del centre hospitalari i es prepararia per a encapçalar els actes vaticans de la Setmana Santa, la celebració més important del calendari catòlic junt amb la festivitat de Nadal. En aquells esdeveniments, iniciats amb el tro de sortida del Diumenge de Rams, la presència de Francesc com a papa ja no era cap novetat. Feia deu anys que des del col·legi cardenalici s'havia escollit el primer pontífex sud-americà, qui va arribar a la Santa Seu amb promeses de canvi a l'Església catòlica i una retòrica marcadament de perfil progressista.
L'actual representant de Déu a la terra, de fet, ha observat com els sectors més reaccionaris del catolicisme s'han conjurat contra les seues accions, així com han preparat el terreny per a evitar que el futur comandant de l'Església catòlica continue amb una línia si fa no fa de caràcter oberturista. Els seus discursos i algunes de les mesures adoptades, com ara baixar del cel eclesial a la terra clerical a l'Opus Dei, han provocat granellades en els corrents més conservadors del catolicisme i, fins i tot, en les formacions polítiques més lligades a les altes institucions clericals, com ara la dreta o la ultradreta espanyola.
«L'arribada de Francesc com a pontífex ha estat una primavera real, amb totes les conseqüències, després d'un llarg hivern de la involució, que va durar quasi quaranta anys», assenyala José Manuel Vidal, teòleg, sociòleg i director de la publicació especialitzada Religión Digital. «El seu mandat ha estat un canvi de paradigma a tots els nivells. Ha col·locat l'evangeli, els pobres i la dignitat humana al centre de les seues preocupacions. És molt fàcil dir-ho en paraules, però ho ha acompanyat de fets», expressa.
El discurs de Francesc s'ha caracteritzat, segons aquest analista de l'actualitat de l'Església catòlica, per «la denúncia profètica» enfront del sistema capitalista. «Els anteriors pontífexs blanquejaven el sistema. Francesc, en canvi, ha afirmat que el capitalisme mata, i que té uns efectes horribles per a la gent i per a la mare terra», explica, per puntualitzar que «aquesta denúncia ha estat plasmada per escrit a les seues dues encícliques». «En els seus missatges polítics, econòmics, socials i ecològics, ha fet passos molt importants en comparació amb els papes anteriors», coincideix Juan José Tamayo, secretari general de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII i director de la Càtedra de Teologia i Ciències de les Religions de la Universitat Carlos III de Madrid.
«Els papes anteriors han criticat el capitalisme, però Francesc ha anat un pas més enllà fins a afirmar que el capitalisme no és injust per les seues conseqüències perverses, sinó per la seua mateixa arrel. De fet, ha pronunciat unes afirmacions molt crítiques contra la globalització neoliberal, amb declaracions com ara que els diners s'empren per a dominar i no per a servir», exposa, per destacar «els passos rellevants efectuats dintre de la doctrina social de l'Església» i la denúncia de Francesc «de la cultura del descart, de com els poders econòmics decideixen quina població sobra al món».
Una Església circular?
Si l'accés al comandament de la Santa Seu de l'argentí ha suposat un canvi substancial en el compromís polític de l'Església catòlica contra la desigualtat, hi ha divergència d'interpretacions envers la profunditat de la reforma anunciada de la institució catòlica. «Francesc està impulsant un model d'Església catòlica descentralitzada, circular, polièdrica, on cada cristall, és a dir, cada membre de la comunitat catòlica, puga brillar sense que hi haja un predomini d'un altre», assenyala Vidal, qui destaca com aquest procés «s'ha produït, per primera vegada a la història de l'Església catòlica, amb una consulta al conjunt de la comunitat catòlica».
Sense possibilitats de transformar el corpus doctrinal catòlic, és a dir, el credo, el papa argentí «està trencant tabús en tot allò que es pot canviar», segons ho interpreta el director de Religión Digital. «S'està caminant per canviar aspectes com ara el celibat, l'ordenació dels sacerdots o la moral sexual. Si no s'han produït ja aquests canvis, és perquè Francesc està convençut que les transformacions han de ser lentes perquè siguen assimilades. No s'ha d'oblidar, a més, que l'Església catòlica està present a tot el món, i que les visions no són les mateixes a l'Àfrica, Europa o Amèrica Llatina», analitza.
Aquest procés de democratització i conversió circular de l'Església catòlica ha comptat amb veus discrepants. «Els rigoristes, per un costat, han qualificat tota acció del papa com a un atemptat contra la doctrina, fins i tot han arribat a definir-lo com a un heretge. Hi ha una part de l'Església de base que, per una altra banda, voldria que el procés fora més ràpid, especialment per la por a una possible involució si hi haguera un canvi de terç en el futur amb el relleu de Francesc», desgrana.
«Francesc ha defensat una reforma de l'Església catòlica amb la qual buscava que fora més solidària, propera i sensible, especialment amb aquells sectors més vulnerables i oprimits de la societat», concedeix Tamayo, per qui el desenvolupament d'aquestes reformes «s'han quedat curtes»: «Francesc no ha tingut la força i la capacitat de decisió suficient per a impulsar les profundes transformacions que necessita l'Església catòlica». «No s'ha democratitzat l'elecció dels bisbes, ni s'ha fet cap reforma perquè les comunitats o les parròquies tinguen veu en el nomenament d'un bisbe o d'un sacerdot», exemplifica.
La confecció d'una comissió per a la reforma de l'Església catòlica conformada, segons detalla un dels teòlegs de l'alliberament més significatius d'Europa, «només per bisbes, arquebisbes o cardenals mostra una voluntat de reformar de dalt cap a baix, sense participació dels representants de les congregacions religioses, dels sectors cristians populars, de teòlegs o teòlogues, els moviments apostòlics, les comunitats eclesials de base o l'exclusió total de les dones». «Ha estat un intent de reforma des del poder, i, per tant, mancat de sensibilitat cap als sectors de base de la mateixa Església catòlica», lamenta.
Conjura reaccionària
La retòrica progressista i el tarannà oberturista de Francesc com a màxim representant de la institució catòlica ha estat rebutjada pels corrents més integristes, els quals han efectuat una conjura reaccionària contra els seus missatges. «El principal problema de Francesc és l'oposició d'una part de l'extrema dreta política-religiosa, que compta amb molts diners, està present en molts països, especialment als Estats Units d'Amèrica, i s'infiltra a través d'organitzacions com ara El Yunque. A través de tots els seus mitjans d'expressió, difonen tota mena de mentides i exageracions per intentar que l'Església catòlica retorne a la senda involucionista dels anteriors papes, quan l'únic camí per a l'Església catòlica a Occident està en aquests canvis, en intentar reconnectar amb els signes del temps i amb la gent jove», reflexiona Vidal.
«Els sectors ultraconservadors, amb poder i amb capacitat econòmica, ja estan influent de cara a la successió de Francesc, parlant d'un conclave a l'ombra per escollir el futur papa», avisa el sociòleg i teòleg, qui, tanmateix, considera «difícil que el pròxim papa compte amb una línia diferent de la marcada per Francesc». «L'actual pontífex és un gran polític, concebent-ho des d'una visió positiva. No debades, ha fet passos per controlar el conclave, per assegurar-se que una gran majoria dels escollits són fidels a la seua filosofia», indica.
L'oposició visceral i, al mateix temps, subterrània d'aquestes organitzacions fonamentalistes s'ha produït per la retirada a l'Opus Dei dels seus privilegis, així com per modificar els estatus de Comunió i Alliberament per dotar d'una reorientació ideològica a un moviment fins ara enquadrat en postures ultraconservadores. «En teoria ha marcat distància amb aquesta mena de moviments i ha pres decisions importants, però, per exemple, no ha estat ferm amb els Legionaris de Crist, exigint-los que demanen perdó i redreçant la filosofia educativa que es pregona en els seus col·legis i universitats cap amb una opció allunyada de l'elitisme i per als sectors més marginats», contraposa Tamayo.
«Hi ha organitzacions d'aquest perfil, com ara les comunitats neocatecumenals, o l'Associació Catòlica de Propagandistes que no han estat revisades críticament per Francesc. Crec que és necessària una actuació per a reorientar-les d'acord amb el model d'Església catòlica del papa Francesc, ja que es tracta de moviments allunyats de les línies d'orientació reformista del Concili Vaticà II», subratlla, per recordar que «aquestes organitzacions estan habitualment vinculades amb el poder econòmic, així com en el cas dels neocatecumenals, estan emmarcats en unes tendències polítiques molt conservadores».
Igualtat: assignatura pendent
A pesar d'haver emergit com a un pontífex especialitzat a trencar amb temes tabús i exhibir una consciència social més ferma que els seus antecessors, capficats en les preocupacions tradicionals dels sectors integristes de l'Església catòlica, la màxima autoritat eclesiàstica ha realitzat escassos avanços en matèria d'igualtat de gènere. «Les dones continuen sent discriminades i amb una posició de subalternitat a l'Església catòlica. És cert que ha nomenat algunes dones en llocs destacats del Vaticà i que ha mostrat una sensibilitat més gran envers la discriminació que pateixen a la societat, però l'estructura de l'Església catòlica encara és jeràrquica, piramidal i patriarcal», critica Tamayo.
«És la principal assignatura pendent d'aquest papa. No digereix bé la qüestió de la igualtat de gènere. Té problemes per assumir el feminisme en plenitud. Fins i tot, ho ha confessat en alguna entrevista. En aquest àmbit, s'haurien de fer passos més ràpidament», comparteix Vidal, qui, en canvi, observa un gir amb Francesc en els assumptes vinculats a la moral sexual: «L'actual pontífex ha eliminat el rebuig a l'homosexualitat o l'avortament com a principis innegociables, els quals ho eren a les etapes anteriors de Joan Pau II i Benet XVI». «Sí que és cert, però, que en el dret a la vida, és quasi impossible que l'Església catòlica modifique la seua postura», precisa sobre l'avortament.
Allunyat de «l'obsessió per aquestes temàtiques que tenien els anteriors papes», en paraules del teòleg Tamayo, el papa ha comptat amb actuacions contradictòries sobre el reconeixement dels drets més elementals del col·lectiu LGTBI. «D'una banda, va dir, després d'un viatge al Brasil, que ell no era ningú per jutjar una persona homosexual; i, d'altra banda, ha expressat que no considerava l'homosexualitat un delicte, però sí que era pecat», contextualitza Tamayo. I defensa: «L'Església catòlica ha de canviar la seua actitud envers l'homosexualitat perquè no es pot posar un fre a l'amor, que és la virtut fonamental del cristianisme». «Crec que tard o d'hora, acabarà promocionat una reforma per eliminar del catecisme catòlic la condemna a l'homosexualitat», confia Vidal.
Transparència i gestos cap als oblidats
En la seua mirada empàtica cap als oblidats i aquells que l'escriptor uruguaià definia com «els ningú», Francesc ha protagonitzat trobades amb moviments populars i, fins i tot, amb les comunitats indígenes. «Crec que no és agosarat afirmar que es tracta del primer papa decolonial per la seua solidaritat amb les comunitats indígenes i el seu compromís amb la defensa de sostre, treball i terra amb els moviments socials, amb els quals s'ha reunit en diverses ocasions. Tanmateix, no s'han produït aproximacions amb el moviment feminista». «Es tracta d'un aspecte negatiu d'aquest pontificat».
«A pesar d'aquestes crítiques a determinades actuacions del seu mandat, s'ha de ressaltar que Francesc és avui en dia un líder moral inqüestionable a escala internacional, especialment pel seu compromís per la pau, així com és el primer papa en la història que ha escrit una encíclica per a defensar la cura d'una naturalesa depredada per l'actual model de desenvolupament científic i tècnic», anota el reconegut teòleg de l'alliberament. «Francesc ha estat un pontífex que s'ha enfrontat als grans poders econòmics, socials i polítics mundials. Està convençut que la seua missió és intentar canviar el món i, en conseqüència, ha denunciat els excessos del capitalisme, la guerra, el tràfic d'armes o de persones humanes», consolida Vidal.
A les crítiques a la màfia italiana i una censura pública de «tot allò que impedisca l'amistat social al planeta», en paraules de Vidal, s'ha sumat la gestió dels nombrosos casos d'abusos sexuals que han esquitxat l'Església catòlica. «Francesc ha mostrat una fermesa més gran que el seu antecessor contra els abusos sexuals i, especialment, amb les malifetes del líder dels Legionaris de Crist, Marcial Maciel», assenyalat com a depredador sexual de menors. «Ha aprovat, no debades, una norma per expulsar qualsevol bisbe o sacerdot que encobrisca abusos o casos de pederàstia. S'ha acabat la impunitat de canviar-se de parròquia», assegura.
Amb assignatures pendents, amb clarobscurs, així com «amb una dosi més elevada de transparència en una institució tradicionalment opaca», segons remarca el director de Religión Digital, Francesc ha protagonitzat una dècada al capdavant del catolicisme on ha imperat la sensació de canvi, d'adveniment d'una primavera amb dies de temperatures baixes després de l'hivern neoconservador anterior. L'eppur si muove de l'Església catòlica.