El papa Ratzinger, conegut a Roma a l’època de Joan Pau II com el Panzerkardinal' o “El rottweiler de Déu” passarà a la història potser com un dels personatges amb més matisos entre els que han ocupat la cadira de Pere (que ni és cadira, ni la va ocupar mai Pere, tot cal dir-ho!). Com a teòleg, dues de les seves obres, Introducció al cristianisme (edició original, 1968) i Fe i futur (1970) sens dubte quedaran com a clàssiques i la seva batalla doctrinal amb Hans Küng s’explicarà a les universitats durant anys.
Home de la màxima confiança de Joan Pau, en poc més de 23 anys com a garant de l’ortodòxia des de la Congregació de la doctrina de la fe va aplicar a la vigilància de la fidelitat a la fe un zel inusitat. Va obrir fins a 120 processos contra teòlegs que considerava poc ortodoxos, entre els quals tots els teòlegs de l’alliberament, però com a Papa no va poder amb el pes d’una organització desgastada pels escàndols econòmics (i sexuals), tot i haver posat fre a conductes repugnants com les de Marcial Maciel, fundador de la polèmica congregació dels Legionarios de Cristo, de qui està demostrat que va abusar sexualment de prop de 175 menors al llarg de quatre dècades.
Com a papa alguns els veuran com un intent fracassat de continuar la línia conservadora marcada per Joan Pau II i com a pastor des dels Països Catalans serà el “culpable” d’haver nomenat cardenals dos personatges tan nefastos (el qualificatiu en aquest cas és pietós i es queda curt) com Ricard María Carles i Antonio Cañizares.
Les seves dues estades als Països Catalans no seran recordades com un moment especialment gloriós del seu pontificat. La visita de Benet XVI a València l’any 2006 en ocasió de l’Encuentro Mundial de las Familias va acabar literalment com el rosari de l’aurora, amb dues causes judicials, 19 condemnes i 20,3 milions d’euros (mal)gastats. Però això sí, tota la carcúndia local es va fotografiar amb un Papa... i això no té preu.
La consagració de la Sagrada Família a Barcelona el 2010 fou tota una altra cosa. La missa davant més 6.500 persones (aquest cronista hi era) va ser un èxit, malgrat els esforços dels ultres de Comunión y liberación per convertir la celebració en un acte polític amb crits de Viva Espanya que el mateix Papa va aturar decididament. En un moment determinat fins i tot va fer un gest d’emprenyat molt clar quan la secta de Kiko Argüello li impedí escoltar l’escolania i aconseguí silenciar-los. Però el que va quedar de l’acte va ser la penosa imatge de les Operàries diocesanes netejant l’altar a tota pressa, que va servir per posar l’accent en la situació subordinada de la dona en l’església. Els carrers, a més, van estar pràcticament buits.
A diferència del papa Wojtyła que havia estat obrer a la planta química Solvay i havia fet teatre (fins i tot va escriure algunes obres teatrals), Ratzinger era un universitari de timidesa proverbial. Com explica el seu biògraf Peter Seewald “no és un showman nat i quan es presenta en públic es posa nerviós, com els passa als actors amb trenta anys d’experiència”. Potser un dels seus moments “polítics” més nefastos com a comunicador va ser el de deixar-se fotografiar l’any 2005 amb el tricorni de la Guàrdia Civil espanyola, en una audiència en mig de la plaça de Sant Pere del Vaticà. Fou una imatge que òbviament va fer molt mal al catolicisme català però que va excitar les més baixes passions dels ultres espanyols.
Qui no està dotat per al teatre, poca política pot fer. Bona part de la pèrdua d’influència social de l’Església catalana actual es pot adjudicar al pontificat Benet XVI, tot i que ell no en fos conscient. Potser això, que no en fos ni tan sols conscient, és el més greu.
L’home Ratziger hauria estat feliç a Roma estudiant teologia, escrivint llibres i anant d’en tant en tant a la Cantina Tirolese, on podia menjar el plat del dia per deu euros i prendre el pastís de poma, Apfelstrudel, que li recordava la seva Baviera natal. Però ni era un polític ni tenia idea del que era políticament correcte. Va ser víctima de moltes de les seves frases tretes de context i, especialment, de la seva incomprensió de l’Islam que l’any 2006 va provocar un conflicte colossal quan en un discurs a Ratisbona va dir que l’Islam havia fet coses “dolentes i inhumanes” frase que no era seva sinó una citació de Manuel II Peleòleg (un emperador bizantí dels segles XIV i XV). El Marroc, per exemple, va retirar el seu ambaixador al Vaticà.
Però tota la gent que el va tractar coincideixen a dir que en Benet XVI hi ha hagut dues persones diferents en una de sola: l’intel·lectual, que era brillant, i el polític, que no se’n va sortir. El seu propi germà, Georg, també sacerdot, deia d’ell que “es prenia massa seriosament l’oposició” i que “quan treballa es concentra tant que es torna irritable i quan descansa torna a ser sociable”. Fernando Ocáriz, posteriorment prelat de l’Opus Dei, ha deixat constància que “se li podien expressar tranquil·lament opinions contràries a la seva i era ben clar que això no el molestava (...) Es notava que no li importaven les idees per ser seves, sinó la veritat” (Sobre Dios, la Iglesia y el mundo, 2013). Fins i tot Hans Küng, amb qui va sostenir una pugna teològica durant dècades, estava d’acord amb això.
En el fons, Ratzinger va topar amb dos problemes que no podia resoldre. La maquinària burocràtica de l’església catòlica era (i és!) massa feixuga i va per lliure. De fet, els seus intents per desmuntar l’organització ultra de mossèn Marcial Macial es va quedar en poca cosa i la seva dona i la seva filla continuen vivint folgadament a Madrid. Però, sobre tot, Ratzinger va topar amb un problema filosòfic i teològic impossible: el catolicisme tradicional té poc espai en un món on la “tradició” (amb tantes cometes com es vulgui) esdevé molt poca cosa perquè la tecnologia l’ha destruïda de cap a peus. Cosa que segurament és una desgràcia, i fins i tot un drama, però que està resultant irreversible, almenys per ara.
Ratzinger va ser honest amb ell mateix i amb la seva missió, però no va ser feliç. El seu biògraf Peter Seewald, al llibre Benet XVI, una vida (2020) explica que en una de les seves converses abans de plegar com a papa li va demanar: “és vostè feliç?” i que li va respondre “Estic content amb la meva vida”. Entre estar content amb la vida i ser feliç hi ha tot un món. Deixem-ho aquí.