Segons el text que ha donat a conèixer el Vaticà, la iniciativa del Consell per a un capitalisme inclusiu "significa la urgència d’unir els imperatius morals i del mercat per a transformar el capitalisme en una força poderosa per al bé de la humanitat" i els líders empresarials es comprometen a reunir-se un cop a l’any al Vaticà amb el Papa i el cardenal Turkson, responsable dels temes de justícia social dins la jerarquia catòlica, per tal d’ “aprofitar el potencial del sector privat per tal de construir una base econòmica més justa, inclusiva i sostenible per al món" (sic.)
Peter Kodwo Appiah Turkson (1948) és un cardenal ghanès, nomenat pel Papa Joan Pau II, i presideix el Consell Pontifici per a la Justícia i la Pau des del 2009. És un de la desena escassa de cardenals africans, que ha estat sovint vist com un papabile en potència, i ara se li gira feina. Si les coses van com s’espera, tindrà la responsabilitat de coordinar el “gir moral del capitalisme”, en coordinació amb “el milloret” d’un món empresarial cada vegada més indignat amb un neoliberalisme d’escola de negocis que augmenta els beneficis empresarials però empobreix cada cap més els potencials consumidors.
Inclusive Capitalism no és una iniciativa del Vaticà, sinó de multinacionals occidentals que han buscat l’empara de l’església catòlica per a una “nova evangelització” en la sostenibilitat capitalista. No és que l’Esperit Sant hagi començat a bufar per Wall Street, fins ara un cau de brokers despietats, maçons amb nivell i plomada i llops de les finances. Ni tan sols es tracta de “fer un reset” en el sistema per replantejar-lo. La nova tendència és el capitalisme moral que significa potenciar les “bones pràctiques” associant-se al capitalisme verd, potenciant la col·laboració publico-privada i la introducció de canvis tecnològics de forma inclusiva.
"El capitalisme ha creat una enorme prosperitat global, però també ha deixat enrere massa persones, ha portat a la degradació del nostre planeta i la societat no té gaire confiança", afirmà Lynn Forester de Rothschild, fundadora del Consell i sòcia gerent a Inclusive Capital. Altres directius que participen al grup son Ajay Banga (Mastercard), Brian Moyniham (Bank of America), Alex Gorsky (Johnson & Johnson), Oliver Bate (Allianz); William Lauder (Estée Lauder), o el director executiu de Visa Inc., Alfred Kelly. També en formen part el mexicà Angel Gurría (OCDE) i l’australiana Sharan Burrow, secretària general de la Confederació sindical internacional a la qual pertanyen Comissions Obreres i la UGT. El nou pacte social necessita a tothom.
Per la banda dels grans empresaris, el grup serà coordinat per Tidjane Thiam, de Costa d’Ivori i director general del Crèdit Suís. Una simple recerca a Internet permet saber que Thiam va cobrar 12,7 de milions de francs suïssos en 2018. Digueu-me demagog, però un obrer espanyol que cobri el salari mínim trigaria una mica més de 94 anys a ingressar el que rep el CEO de Crèdit Suís en un any. Una cosa és predicar i altra blat donar. En tot cas, està previst que a la trobada empresarial de Davos, que enguany es farà del 13 al 16 de maig a Singapur (i ja es veurà en quin format), el tema del capitalisme moral sigui un eix central en l’agenda del que es vol presentar com a “Gran Reinici” post Covid-19.
El comú denominador de tota aquesta moguda empresarial és la profunda sensació que, fins i tot més enllà de la pandèmia, les coses no pinten bé per al capitalisme. Regular-lo es fa imprescindible per continuar funcionant. Exhaurida la crítica política socialista –i és molt suposar que avui dia algú tingui ni punyetera idea sobre què vol dir socialisme–, són paradoxalment els grans conglomerats industrials els primers interessats en la defensa de l’ecologia i del desenvolupament sostenible. Anunciar temps apocalíptics no és suficient per aconseguir que la gent accepti limitacions en les llibertats i en el consum. Amb el “bon rotllisme” ecològic tampoc n’hi ha prou, perquè el problema és sistèmic. En aquest sentit les paraules de Francesc en la seva al·locució als Guardians són clares: "Cal urgentment un sistema econòmic que sigui equitatiu, digne de confiança i capaç d’abordar els desafiaments més pregons a què s’enfronta la humanitat i el nostre planeta”.
No hi ha cap executiu espanyol dins el grup, però un dels ideòlegs del capitalisme amb valors ha estat el catedràtic de política econòmica a la universitat de Barcelona, i president del Cercle d’Empresaris, Anton Costas, autor des de fa anys de llibres sobre el tema. Tot i que la seva eficàcia és molt més que discutible (o per dir-ho clar és nul·la), existeix a l’Estat espanyol un Observatori Empresarial per al Creixement Inclusiu, format por BBVA, Fundació "La Caixa", Divina Pastora (assegurances), Fundació KPMG (auditories, fusions empresarials i “challenge warriors”!), Open Value Foundation (“apostem per un model híbrid entre filantropia i inversió”), SENER (aeronàutica i enginyeria) i Fundació UNIR (residències d’ancians).
Des del temps de la Rerum Novarum de Lleó XIII (1891), gairebé tots els Papes han escrit encícliques amb crides a la justícia social. Sempre han estat un miratge d’èxit diguem-ne descriptible. Tan descriptible que els mestres de les escoles cristianes i les cuidadores de les residències d’ancians vinculades a ordes religioses cobren a l’Estat espanyol al voltant d’un 20% menys de salari que els seus equivalents públics. Però Joan Pau II, molt vinculat al sindicat polonès Solidarnosc, també feu grans prèdiques contra el neoliberalisme i l’última d’aquestes encícliques socials es la del Papa Francesc, Fratelli Tutti.
No cal ser un profeta, com Harari o Piketty, per saber que la societat tecnològica que s’acosta, porta a desigualtats socials immenses i a conflictes que cada cop seran més intergeneracionals. No n’hi haurà prou amb un “capitalisme de la vigilància” que vinculi els aparells d’Estat amb el control big data de la vida privada. A la Fundació Ford o la Fundació Rockefeller són conscients que als propers anys caldrà actuar sobre les consciències, usant el “know how” (o com es diu en català “les habilitats pràctiques”) de les tradicions religioses. Que el capitalisme i l’església catòlica uneixin les seves forces d’una manera pública no és necessàriament dolent. Al cap i la fi, en privat sempre han tingut unes relacions immillorables i són institucions d’eficàcia provada. Està per veure si el “capitalisme moral” serà la propera ensarronada publicitària en mans de publicistes i escoles de negocis o si aportarà alguna cosa.