El passat 8 de març, Henry Mance anunciava des de les pàgines del Financial Times la fi de l’era de les possibilitats infinites, és a dir, la fi de la globalització. Mance, un globalista d’estil de vida global—del que Simon Kuper, del mateix diari, anomenaria l’«elit global»—es pregunta si el món que sobreviurà i eixirà del coronavirus serà diferent. Molts senyals li indiquen que tot el que coneixíem fins ara, el projecte d’un món neoliberal fluid i profundament connectat, s’acaba; el que vindrà, conclou Mance, serà un món de restriccions i on ja no existiran les possibilitats infinites.
Les preocupacions de Mance són pròpies d’algú que justament pertany a aquesta «elit global», algú que viu de la mobilitat extrema i les possibilitats infinites de la globalització neoliberal. En un món sense restriccions i sense arrels, de sobte, la terra crida, i l’arrelament no és que es faci necessaris: s’imposa per les quarantenes i confinaments que les autoritats estan decretant a mants països per tal de frenar la corba exponencial de propagació del coronavirus, COVID-19—aquesta mena de SARS menys perillós però molt més infecciós que ha sacsejat profundament les nostres societats, la nostra economia i, sobretot, la nostra mentalitat i estil de vida globalistes.
És possible que el somni globalista neoliberal es vegi llunyà i estranger per a molts catalans. A penes es percep. Un grup selecte del nostre país ha pogut certament accedir a aquest estil de vida; la resta, molts, la majoria, viuen com vivien els nostres pares i els nostres avis però amb l’accés a Internet que permet de somiar—i emular l’estil de vida inaccessible de l’«elit global». El que ha estat prosperitat d’uns pocs, ha estat la indiferència i misèria alleugerida de molts, especialment en les zones no urbanes i els treballadors no qualificats. A diferència d’alguns discursos absurds que ja s’estan escampant per Catalunya—terra fèrtil en discursos absurds—el coronavirus no és la malura de l’«elit global»: és la malura de tothom, radicalment horitzontal i interclassista. És cert, però, que a qui ha impactat més ha estat a l’elit dels nòmades globals que salten d’un país a un altre, d’un continent a un altre a cop d’avió i d’hotels.
El coronavirus és l’epidèmia del nostre temps, una malaltia a la mesura de les nostres pors. En realitat, el que Mance elogia al seu article és la mort d’una globalització que fa força més temps que es troba tocada de mort. Aquesta mort anunciada només necessitava un catalitzador. El passat 2019, un parell de llibres van irrompre amb la tesi que la globalització es trobava en retirada. Es tracta de The Levelling. What’s Next after Globalization de Michale O’Sullivan i The Crisis of Globalization, editat per Patrick Diamond. Les causes són diverses: des de la desacceleració del creixement del trànsit de mercaderies fins a la irrupció d’un món multipolar on l’institucionalisme internacional és de gestió molt complexa. Amb tot, la circulació de coneixement i de dades mai havia estat tan elevada—o aparentment de xifres tan aclaparadorament grans. En l’escepticisme que van aixecar ambdós llibres, James Crabtree, tot glossant les obres, va avisar que un creixement baix i una crisi econòmica a la xina podrien desfermar un col·lapse del sistema internacional. És exactament el que està passant i el causant final ha estat un virus—l’element globalitzador més potent d’ençà els temps antics. Amb tot, la causa final podia haver estat qualsevol altra, perquè la crisi i col·lapse eren inevitables.
La crisi econòmica de la Xina va arribar amb l’epidèmia que va esclatar a Wuhan el desembre de 2019. Amb la ràpida disseminació del virus, el país es va paralitzar. L’economia xinesa es va veure profundament afectada per aquesta paràlisi. L’activitat productiva va decaure fins a uns nivells que, per exemple, van permetre la dissipació dels núvols de pol·lució sobre Pequín i la Xina central. Si ja a l’estiu de 2019 hi havia hagut una temor creixentd’una recessió—tots els indicadors econòmics semblaven prefigurar-la—, la tan temuda crisi econòmica xinesa la servia. Els reguladors financers mundials encara esperaven que tot podria quedar en una desacceleració. En definitiva, els mercats eren clarament alcistes—bullish en l’argot de finances. Al darrere de tot això, l’economia mundial, especialment la dels països desenvolupats, era extremadament fràgil. Només cal fer una ullada al deute públic i privat de les grans economies.
El coronavirus era predestinat a viatjar, com viatgen els nòmades globals. El virus es va anar estenent pels països veïns de la Xina, ben aviat als Estats Units i, finalment, a Europa. El que durant els mesos de gener i febrer tenia l’aparença de ser un problema llunyà, s’ha acabat convertint en un problema molt proper. En escriure aquestes línies, Itàlia té més de deu mil casos de pacients infectats amb el coronavirus, centenars de morts i, el que és més perillós, un sistema sanitari al límit i amb protocols de triatge característics d’un conflicte bèl·lic. Per la seva banda, l’Estat espanyol ha decretat l’estat d’alarma, Madrid va de camí de quedar completament paralitzada i Catalunya adopta mesures preventives severes però necessàries, com el confinament del país, per tal d’evitar la situació de col·lapse que experimenta Itàlia—el país europeu més avançat en l’expansió de l’epidèmia.
En aquest escenari, el daltabaix financer ha estat la conseqüència inevitable. El pànic, aquell mecanisme psicològic tan humà, es va desfermar entre l’11 i 12 de març, amb totes les borses experimentant les pitjors caigudes de la seva història o, almenys, d’ençà el crash del Dilluns Negre de 1987—la major caiguda del Dow Jones. Amb l’explosió financera alimentada per la pandèmia global declarada per l’Organització Mundial de la Salut, la recessió que ja es podia intuir a l’estiu de 2019 s’ha materialitzat, com el virus, en la seva versió més agressiva i violenta. Tot i les recuperacions posteriors del 13 de març, els mercats tanquen el cicle de recuperació posterior a la Gran Recessió de 2008 i entren en un nou cicle de crisi—bearish en l’argot de finances.
El 12 de març, el dijous negre, en unes poques hores, una fràgil però saludable economia productiva que hauria pogut aguantar una recessió sense coronavirus s’escolava pel desguàs i entrava en una severa recessió necessitada de tots els flotadors possibles. Si el virus ja havia danyat notablement el teixit productiu paralitzant països sencers, ara l’esfondrament financer donava l’estocada final. En moments així, és interessant de fer una ullada a les inversions refugi. Paradoxalment, ni els bons ni l’or aguanten les jornades de l’11 i 12 de març. És un comportament molt inusual. Els inversors s’evaporen i es fan invisibles—com els seus diners, que surten del circuït inversor i dels mercats. No feia ni quatre dies els bons semblaven que ho havien de salvar tot, mentre l’OPEC s’esbatussava per motius geopolítics i entrava en una guerra de preus entre Rússia i l’Aràbia Saudita.
En tot aquest desgavell, els estats no tenen marges per injectar esteroides: porten massa anys injectant-ne. La recuperació posterior a la Gran Recessió es va basar exclusivament a salvar i beneficiar institucions financeres per tal de recuperar la bonança dels mercats—l’únic interès que va guiar la sortida d’aquella crisi. Com deia, amb un alt endeutament públic i privat, només els queda de treure la impressora i començar a imprimir bitllets, amb les conseqüències que això té. Els bancs central ja comencen a organitzar els enèsims paquets d’emergència per aguantar l’economia. A Europa, Alemanya no pot contenir més la despesa dels estats membres i es dóna carta blanca per a flexibilitzar dèficits. Els estímuls—més estímuls després de 10 anys d’estímuls continuats i tipus d’interès ridículs—s’anuncien amb l’esperança de satisfer la psicopatia dels mercats i de sostenir l’economia que ja inevitablement es dirigeix a la recessió. La pròpia Alemanya obre paquets de crèdits mentre Merkel avisa que l’escenari sanitari italià es pot repetir al país germànic. Com sempre, els qui no es van beneficiar mai de la globalització seran els més afectats per aquesta nova recessió—amb els problemes socials que això desencadenarà.
En tota aquesta crisi global, el paper dels Estats Units és incert. En plenes primàries del Partit Demòcrata, amb les eleccions presidencials al novembre, i amb una economia que ha canviat de la nit al dia, l’escenari roman més obert que mai. Trump ha passat de negar l’existència del coronavirus a oferir una resposta caòtica i insuficient, histriònica—com tot el que té a veure amb la seva presidència. Amb l’estat d’emergència declarat, la Cambra de Representants havent aprovat un paquet de mesures i alguns focus importants del virus a Seattle o a New Rochelle—prop de Nova York—, la multiplicitat d’agències i governs complica la resposta. Molt més seriosa és la manca d’un sistema de salut públic i un accés universal i fiable als tests del coronavirus. En escriure això, els Estats Units viuen la il·lusió que tot va bé perquè té molt poques dades fiables sobre l’evolució del virus. Més enllà d’aquest fet, en el moment que l’epicentre del virus es traslladi d’Europa a Amèrica—com es va traslladar de la Xina a Europa—, els efectes poden ser encara més devastadors que al vell continent, on l’estat del benestar i la medicina socialitzada permeten un control i una resposta efectius contra l’epidèmia. En aquesta incertesa, Trump es juga una reelecció afavorida pels bons indicadors econòmics dels quals fins ara havia gaudit. Amb el liberal-moderat Joe Biden en ascens en les primàries demòcrates i assumint part del discurs d’un socialista Bernie Sanders cansat, desgastat i agre, els demòcrates podrien tenir una oportunitat per tornar a la Casa Blanca.
La pandèmia del coronavirus encara no remet. L’expansió continua i continuarà en els mesos a venir. Més enllà dels milers d’infectats i centenars de morts que ha deixat i deixarà, el llegat del virus serà el d’haver estat el catalitzador final i necessari d’un nou món en crisi i capgirat. Podria ser que només fos un estadi més en l’accidentada globalització neoliberal, com ho van ser l’atemptat de les torres bessones de 2001 o la Gran Recessió de 2008. Tanmateix, aquest cop el virus ha delmat aspectes fonamentals que sostenen la globalització i el món sense barreres de l’«elit global». La por i la germafòbia—fòbia als gèrmens—ens obriran les portes a una nova mena de terror. Mentre que la terror de l’islamisme terrorista va complicar els viatges en avió i els va fer molt menys agradables, el nou terror biològic pot tenir unes conseqüències molt pitjors. Quan l’enemic no es veu, l’enemic és encara més terrible i temible. Ara que el món es paralitza i es contreu, el coronavirus anuncia un nou món que, combinat amb la fallida final del neoliberalisme i l’ascens populista, tots els escenaris són possibles.