L'Estat espanyol a la fi s’igualarà a d’altres països respecte a com afronta el fenomen dels abusos sexuals a menors en el si de l’Església catòlica. O si més no així sembla que passarà, a jutjar per la iniciativa del PSOE que la resta de l’esquerra ha assumit. En primera instància els partits progressistes al marge del socialista volien imposar una comissió d’investigació parlamentària. Finalment, però, sembla que s’imposarà la voluntat del PSOE de situar la iniciativa dins de l’esfera de la responsabilitat del defensor del poble, el socialista —i exfrare— Ángel Gabilondo. La idea que va transcendir al febrer és que el defensor presidirà la comissió que estarà formada per un ample ventall de membres, on hi haurà especialistes de tota mena en abusos a menors, membres de l’Administració pública i víctimes, i també es convidarà els responsables de l’organització catòlica, perquè hi designin els seus representants. Els socis parlamentaris del PSOE s’hi han mostrat d’acord, així que tot indica que sortirà endavant.
Fins al febrer, l’actitud de la cúpula del poder catòlic organitzat va consistir a no dir ni piu. Això sí, a través de la seva ràdio, COPE, i televisió, Trece, s’ha repetit una i mil vegades que tot és una “exageració”, perquè en el si de la citada Església no s’hi haurien comès més que un percentatge “ínfim” del total d’abusos a menors que s’han produït en el si de la societat. La mateixa teoria —de fet exculpatòria— ha estat assumida per la resta de mitjans de dreta —ABC, La Razón, Libertaddigital...— i tots plegats impulsen dia sí i dia també la consigna al respecte: que l’organització catòlica no té res a a amagar i que estem davant d’una “operació per encobrir” els abusos a menors en comunitats autònomes governades per l’esquerra, com Balears i País Valencià. El PP va “comprar” aquesta teoria i qui era el seu líder, Pablo Casado, es va mostrar contrari de forma radical a aquesta investigació centrada només en l’organització catòlica a l’Estat espanyol.
El govern executiu del catolicisme orgànic espanyol, la Conferència Episcopal, no contestà oficialment la proposta del Govern de Pedro Sánchez. Cosa que contrasta fort ferm amb la postura que adoptaren els seus homònims d’altres països que des de fa vint anys començaren a col·laborar amb les investigacions polítiques i judicials sobre aquesta xacra. Segons explicà el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, quan li va presentar el projecte al cap de la Conferència Episcopal, Juan José Omella, la lacònica resposta fou que “ho hem de pensar”. Resulta impactant que s’hagin de “pensar” quelcom al respecte del fet de col·laborar a saber quants professionals de la seva organització han abusat i/o violat nens i nenes. Fins ara només l’Església catòlica només ha reconegut 220 casos en els últims vint anys. Una xifra que, per la simple comparació amb el que ha passat a d’altres països, resulta absurda, per baixa. El seu líder internacional, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, cap del Vaticà, ha dit en nombroses ocasions que cal fer el que calgui per lluitar contra aquesta “vergonya”.
S’ignora quant de temps podria durar la investigació, però a ben segur que no seran pocs mesos. Per exemple, a França va durar dos anys i mig. “Els terminis en això no són curts, per l’experiència internacional. Estem parlant d’anys. No és una investigació fàcil. És complicada, amb molta documentació. El més important és fer-ho amb rigor, que les víctimes se sentin emparades”, va assenyalar el ministre. No pot escapar a ningú que, en cas d’un tomb de majoria parlamentària a les pròximes eleccions generals —a finals de l’any que ve—, el destí d’aquesta comissió podria ser molt diferent a l’ànim amb el que sembla que es posarà en marxa.
Vergonya global
Els abusos i les violacions de menors per part de pederastes amb sotana no té fronteres. A cada país que s’ha investigat se n’han pogut documentar molts. El nombre global de víctimes no fa més que créixer i créixer cada any, d’ençà que s’iniciaren les investigacions, ara fa vint anys, als Estats Units. Les documentades ja són centenars de milers.
El Boston Globe publicà el 2002, quan era propietat de The New York Times —el 2013 l’adquirí el magnat John W. Henry, també propietari, entre d’altres societats, del club de futbol anglès Liverpool—, una sèrie de reportatges d’investigació sobre els abusos sexuals de menors en el si de l’Església catòlica. Cal recordar que a l’estat de Massachussets i a la seva capital Boston domina la confessió catòlica entre la població: 46% i 50%, respectivament, mentre que en el conjunt dels Estats Units són el 24%. L’escàndol fou majúscul. En primera instància, els caps catòlics no sabien com reaccionar i intentaren desviar l’atenció, però les dades, aclaparadores —amb nombrosos testimonis de persones que donaven fe d’haver estat abusades i/o violades—, els acabaren convencent de col·laborar amb les investigacions oficials posteriors.
L’exemple del Boston Globle es va generalitzar: a molts d’indrets del país començaren a aparèixer reportatges amb dades esgarrifoses. El nombre de víctimes es multiplicava. La justícia imputà capellans, caigueren bisbes, d’altres càrrecs catòlics importants i es pagaren indemnitzacions per valor, fins ara, d’uns 3.000 milions de dòlars, de resultes de la qual cosa 26 diòcesis i tres ordes acabren en fallida en no poder fer front a les altes quantitats que havien de pagar.
Des d’aleshores, gairebé cada any hi ha hagut alguna novetat de persones que afirmen haver estat abusades i/o violades per pederastes amb sotana. Un dels més importants casos recents esclatà l’estiu de 2018, quan es publicà l’informe d’un gran jurat de Pennsilvània —que comptà amb la col·laboració de sis diòcesis de l’estat que es mostraren “consternades” pels fets— que concloïa que almenys 300 clergues havien violat i/o abusat a com a mínim 1.000 menors d’edat durant setanta anys. Amb l’agreujant que l’organització catòlica de 54 dels 57 comtats de l’estat —la tercera unitat administrativa i política estatunidenca, per sota de l’àmbit federal i l’estatal— havia maniobrat durant tot aquell llarg període de temps per ocultar la vergonyosa realitat, i que d’ençà el 1963 el Vaticà n’era conscient.
El volum de casos als Estats Units ha estat tan important que el nou cap catòlic des de 2013, Bergoglio, per deixar clar que no només condemna aquests tipus de fets sinó que actua, va expulsar el 2019 l’excardenal i arquebisbe de Washington Theodor MacCarrick —una de les veus més progressistes del catolicisme estatunidenc—, acusat d’abusos a menors i de mantenir relacions sexuals amb altres professionals —molt joves— de la seva organització.
L’exemple del que passa als Estats Units s’ha anat estenent a d’altres països del món. Com a Irlanda. El fet que molts bostonians tenguin arrels irlandeses va fer que aquell primer escàndol causés un profund impacte. Tot d’una s’iniciaren investigacions periodístiques que no tingueren difícil fer emergir casos de persones abusades per pederastes amb sotana. El Govern de Dublín s’hi implicà i creà una comissió d’investigació que finalitzà els treballs el 2009: presentà un informe de 700 pàgines, segons el qual —tal com va publicar aleshores la BBC— van existir fins a mitjan dècada dels noranta 320 denúncies de persones violades/abusades i la cúpula catòlica l’única preocupació que tingué, en connivència amb el poder polític, fou “evitar l’escàndol”, així que tapà l’assumpte. L’informe no arriscà un nombre de víctimes, més enllà de les que denunciaren, però assegura que “han estat molts milers”.
A Austràlia una real comissió d’investigació sobre l’activitat criminal dels pederastes amb sotana va documentar 4.447 víctimes. L’enfrontament de les autoritats civils i confessionals ha estat molt dur, en aquell país, per aquest motiu. En dos dels estats l’Administració pública s’ha prohibit el secret de confessió, per evitar que els professionals de l’estructura orgànica catòlica s’hi escudin per no revelar el que saben.
A Xile, Itàlia, Holanda, Mèxic... també han aparegut en els últims anys informes —a vegades de mitjans de comunicació, altres d’organitzacions civils... — que parlen de milers de casos documentats. El mes recent i amb un volum més important ha estat el cas de França. Davant l’acumulació de denúncies que els mitjans publicaven, l’autoritat catòlica del país decidí —una actitud aplaudida internament i, també, a l’exterior com a exemple que hauria de passar per tot arreu— obrir una investigació independent, a finals de 2018, que va fer públiques les seves conclusions el passat 5 d’octubre. Les extractava France 24: “Bisbes i sacerdots de l’Església catòlica francesa han abusat sexualment d’almenys 216.000 menors d’edat durant els últims 70 anys (...) Tanmateix el nombre de víctimes augmenta a més de 330.000 si es té en compte als afectats (d’abusos i violacions) per part de membres laics”.
Abans de saber-se la xifra francesa, Ending Clergy Abuse Global —“Posar fi a l’abús global del clergat”—, entitat especialitzada en la investigació d’aquests fets, més coneguda com ECA Global, parlava d’una xifra a tot el món superior a 100.000 menors abusats i/o violats per part de capellans i, també, algunes monges. “És raonable pensar en almenys centenars de milers de casos a tot el món”, deia un dels seus portaveus, Miguel Ángel Hurtado, en declaracions a eldiario.es el 2 de setembre de 2018. Cert, amb el cas francès la xifra ja va cap al mig milió.
Països Catalans
A l’espera que es posi en marxa l’anunciada comissió d’investigació en el si de l’estructura del defensor del poble espanyol, els Països Catalans també s’ha vist sacsejats per alguns fets de la mateixa naturalesa.
Un dels més famosos al País Valencià ha estat el del rector de Carcaixent, Pablo Ortega, que fou condemnat el 2013 a presó per exhibició de pornografia i abusos sexuals a dos nens de 13 i 14 anys. També va ser força impactant el 2018 el cas d’un monja expulsada d’una orde per abusos a una joveneta que havia ingressat en el convent cinc anys abans, com a menor tutelada. I, entre d’altres, el més recent que s’ha conegut, fa quinze dies, és el d’un home abusat quan era nen i cursava EGB en un col·legi dels Agustins. Gairebé al mateix temps que es coneixia aquest episodi, l’arquebisbat de València assegurava que els membres de la seva organització a l’Estat espanyol són responsables a molt estirar “del 0,2% dels actes d’aquest tipus”, per la qual cosa creu que la investigació anunciada hauria d’incloure “els comesos en el si de les famílies” o “en els entorns socials que depenen de l’Administració”.
A les Illes també s’han conegut casos. El Tribunal Eclesiàstic de Mallorca fou el primer de tot l’Estat que declarà culpable, el 2013, un sacerdot, Pere Barceló Rigo, per abusos sexuals a un nen i l’expulsà. Per segona vegada, el 2018 decidí el mateix en la persona de l’antic prior del monestir de Lluc, Antoni Vallespir, per considerar-lo culpable d’haver abusat sexualment d’un nen.
Tampoc Catalunya se’n salva. Els casos més mediàtics han estat protagonitzats per monjos de Montserrat, l’últim dels quals es va esdevenir l’estiu passat, quan el monestir anuncià que havia apartat de totes les seves funcions un dels monjos després que els Mossos informessin d’una denúncia d’abusos sexuals —suposadament comesos el 2019 a un jove de 17 anys— en contra seva. L’episodi segueix a un altre, prou famós, que es va fer públic el 2019: el cas del monjo Andreu Soler, que fou titllat per una comissió d’investigació del mateix monestir com un “depredador sexual i pederasta” que agredí a prou menors durant dècades.