En una entrevista que el papa Francesc va oferir a la cadena COPE, el periodista Carlos Herrera, un dels referents de la dreta mediàtica espanyola –i un d’aquells que entenen el periodisme com una provocació constant– es va atrevir a preguntar al pontífex sobre la situació política a Catalunya. Concretament, li qüestionava sobre les «fractures» que «s’han produït» al si de la societat espanyola arran el referèndum de l’1 d’octubre. Herrera, intencionat, li demanava «quina actitud hem d’adoptar davant un plantejament de ruptura». Possiblement de manera inesperada per al periodista, el pontífex es va referir a la història per esmentar els casos europeus en què s’han desenvolupat processos d’independència. «Són fets històrics caracteritzats per una sèrie de particularitats», deia. Tot per afegir que «la clau en qualsevol país amb aquest tipus de problemes és preguntar-se si s’han reconciliat amb la seua pròpia història. No sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seua pròpia història, sobretot la del segle XX. I si no ho està, n’ha de fer un pas de reconciliació», etzibava.
El Papa Francesc també demanava diàleg i fugir de les ideologies, «que impedeixen la reconciliació». Per a ell, «la unitat nacional mai no s’aconseguirà sense la reconciliació dels pobles». És evident que aquestes paraules queden molt lluny d’un suport del pontífex a la causa independentista catalana. Però va al moll de l’os d’una qüestió que el nacionalisme espanyol, que domina ideològicament i de manera incontestable totes les estructures de l’Estat, no vol reconèixer ni reconeixerà. De fet, Carlos Herrena situava, en resposta al Papa, la Transició com un procés de reconciliació «admirat pel món sencer». És la prova fins a quin punt el nacionalisme espanyol és incapaç de reconèixer que aquell procés, tot i servir per superar un període dictatorial, no va depurar els responsables del franquisme: més aviat els va acomodar a la nova realitat política. I encara més: en aquell període hi va haver centenars d’assassinats amb motivacions polítiques, bona part d’ells provocats per les forces de l’ordre, que no s’han vist mai compromeses per aquests fets, i que han trobat l’empara incondicional de l’Estat, encara ara, sempre que es pretén jutjar els botxins d’aquells que sí que volien fer transitar el sistema cap a una democràcia plena.
No content amb això, Herrera, hàbil, responia amb la sentència que «el nacionalisme ha sembrat Europa de morts i d’immigrants» per preguntar al Papa sobre els refugiats i les fronteres, i continuar així l’entrevista. Era la manera d’evitar que el Papa Francesc continuara exposant una idea d’Espanya, defensada també per molts espanyols –tot i que no sempre amb la determinació necessària– però que, alhora, repugna el nacionalisme –encara que ells reneguen del terme– imperant al si de l’Estat. Una idea d’Espanya que mira de reconciliar els pobles per evitar situacions de conflicte, que exigeix empatia, proximitat, diàleg constant, respecte i identificació amb la pluralitat. Una idea que molesta i que és rebutjada sota una sèrie de tòpics –Transició modèlica, nacionalismes conflictius, etc.– molt senzills de posar en evidència.
De fet, és el mateix Papa de Roma qui ha desmentit aquest relat, qui ha evidenciat que l’Estat espanyol no està reconciliat amb si mateix. I entre altres coses, podríem afegir, això passa pel simple fet que el nacionalisme espanyol sobreviu gràcies al conflicte constant i a la persecució contra els pobles de l’Estat, històricament assenyalats com a culpables de cada crisi i de cada drama viscut.
El nacionalisme espanyol no assumirà mai el seu problema. Tampoc si ho assenyala el Papa. Ja ho deien els franquistes a les acaballes de la dictadura: «Iglesia sí, Vaticano no».
