En directe i per totes les televisions, els espectadors catalans van poder veure al febrer de 2019 com el partit d’extrema dreta Vox tenia un paper protagonista en el judici contra els líders independentistes. Una ocasió de luxe per projectar-se com a garant de la “defensa de la sacrosanta pàtria espanyola” davant desenes de milers de televidents. Una mina de clips de vídeo per embriagar-se de repiulades a les xarxes socials. La figura de l’acusació popular els permetia una publicitat magnífica, pagant una fiança de 20.000 euros i no sense polèmica per la seva legitimitat o no per ser en aquella posició.
Aquesta és només, però, la punta de l’iceberg de tota una estratègia desplegada per l’extrema dreta i l’ultraconservadorisme de l’Estat espanyol -però també d’arreu del món- per intentar imposar la seva agenda a cop d’amenaces judicials i d’aprofitar les escletxes de les estructures jurídiques per aconseguir visibilitat i incidència política més enllà dels marges parlamentaris. A escala econòmica, una derrota és relativament barata. Mediàticament, una victòria és una bomba.
Modelar el dret a la protesta, a la llibertat d’expressió, els drets sexuals i reproductius o la reinterpretació del delicte d’odi són alguns dels seus cavalls de batalla. També l’oposició política als governs no afins, com es va veure amb la denúncia -guanyada- de Vox davant el Tribunal Constitucional contra confinament durant el primer estat d’alarma.
Burlar i acovardir
Per comprendre la dimensió d’aquesta estratègia, cal fixar-se en dos conceptes. D’un costat el litigi estratègic, i de l’altre les conegudes com SLAPP (Strategic Lawsuits Against Public Participation, en català Plets Estratègics Contra la Participació Pública).
La litigació estratègica es defineix tradicionalment com l’acció de presentar demandes amb la voluntat de generar un canvi social i influir en les polítiques públiques. Tradicionalment havia estat utilitzada pels grups defensa dels drets humans, però els darrers anys, l’extrema dreta i l’ultraconservadorisme ho han importat al seu marc estratègic -un dels molts aspectes dels moviments socials d’esquerres que aquest espectre ha intentat mimetitzar els darrers anys.
L’advocada Laia Serra, especialitzada en aquestes qüestions, explica que una de les voluntats d’aquests plets és generar antecedents i marcs interpretatius favorables als interessos de l’extrema dreta.
D’una banda, exposa, hi ha una jurisprudència menor dictada pels jutjats penals de base i els provincials que “no vincula, però va obrint camí” perquè la teva interpretació “té més recolzament si hi ha jutjats que ja l’han avalat anteriorment”. En aquests casos, però, el jutjat té la llibertat de decidir “fer-ne cas omís o acceptar-ho”. En canvi, si és el Tribunal Suprem qui ho diu i “hi ha dues sentències en la mateixa línia, això sí que és vinculant per tots els tribunals de tots els nivells”. Per exemple, en el camp de l’odi ideològic. “El Tribunal Suprem ja fa anys que ha acceptat que s’apliqui un agreujant de discriminació ideològica en atacs d’antifeixistes contra gent d’extrema dreta”.
Serra detalla que quan es parla de litigi estratègic molta gent pensa en procediments judicials penals, però tot i que “molts són així”, “la dreta utilitza tots els recursos legals per consolidar les seves postures polítiques. Hi ha moltes vies legals, com els recursos al Constitucional”. Per exemple, el recurs contra la llei de violència masclista catalana, on “s’inclou un nou concepte de consentiment sexual” i que s’ha recorregut al Constitucional “amb el pretext de la manca de competències, però al darrere hi ha una postura ideològica. “No només hem de tenir en compte les denúncies penals, sinó tota la seva activitat judicial a l’hora d’incidir a les lleis progressistes”, constata Serra, que parla de “tota una estratègia legal d’impugnació”.
D’altra banda hi ha les SLAPP, un tema que preocupa els grups de defensa dels drets humans europeus. Tant que a la Comissió Europea hi ha un grup d’experts sobre la qüestió. Es tracta de litigis que cerquen imposar un efecte paralitzador sobre la premsa i les organitzacions pels drets civils, intentant desincentivar la seva tasca. “Són procediments que no tenen ni la intenció de ser guanyats, volen generar impactes comunicatius, inhibició de la crítica, desgast… incidir a l’opinió pública”, conclou l’advocada Laia Serra.
De fet, el jutge madrileny Antonio Seoane creu que més que voler crear jurisprudència, el que importa a la dreta i l’extrema dreta espanyolista quan utilitza les acusacions penals és “fer soroll, merder a curt termini, que actua com a propaganda. Mobilitzar la gent contrària, agrupar-la i desacreditar i impedir treballar amb normalitat els organismes democràtics”. Conclou que “amb un cost molt baix, aconsegueixes efectes publicitaris molt alts. Més encara si l’aparell mediàtic de la dreta i l’extrema dreta se’n fa ressò. La justícia a Espanya és molt cara, però bàsicament pels honoraris dels advocats. Si disposes d’advocats que no et cobrin, els costos són molt baixos”.
A més, recorda que “les querelles criminals i demandes civils sempre tenen càrrega pejorativa per qui és objecte de la demanda. A qui es demanda sempre està sota la sospita d’haver incomplert alguna cosa”. I sentencia que “a vegades és millor que et clavin una pallissa que no que et sotmetin a un assetjament de demandes judicials”.
Guerra judicial, guerra cultural
En la mateixa línia opina Maria Palomares, directora executiva de l’organització pels drets de les dones Calala. Posa d’exemple el cas de l’humorista Pamela Palenciano que està acusada de delictes d’odi contra els homes per part de l’Associació d’Homes Maltractats. “Volen desmantellar les mesures de gènere, que a l’Estat espanyol estan avançades en relació a altres llocs d’Europa. Saben que és difícil d’aconseguir i a nivell jurídic estan intentant influir en certs jutges perquè facin sentències més conservadores. Però, més que canviar la llei, tot plegat els va bé per sostenir el debat polític i els dona eines per fer la retòrica de la dictadura progre”, descriu Palomares que pensa que aquesta mena de grups cerquen, a través de querelles, “anar aconseguint veus que secundin els seus discursos que diuen que la violència masclista no existeix”. També hi veu una “estratègia electoral”, perquè un cop hi ha un precedent judicial, “ja no és només Abascal qui ho diu, hi ha jutges que també ho fan”. Això, al seu entendre, provoca “un impacte a nivell cultural”, perquè “s’havien aconseguit una sèrie de consensos sobre la violència masclista que estan anant enrere per aquesta batalla cultural que fan”.
Serra, que és advocada de Palenciano, té clar que els denunciants no se senten atacats pel monòleg, sinó que “el que volen és aconseguir un precedent d’una dona condemnada per maltractament o delicte d’odi a un home, perquè això els és útil a nivell conceptual i electoral. Per això s’entén que és litigació abusiva. Amb el pretext de tutelar drets s’intenta aconseguir objectius polítics”. Rebla que, al final, l’objectiu és “qüestionar la desigualtat per motius de gènere, qüestionar les esquerres i diluir els valors que les diferencien de la dreta per guanyar terreny electoral”, perquè “si aconsegueixen establir el relat que una dona també pot maltractar un home, tota la legislació de gènere no té sentit”.
En el camp del dret a la protesta, per exemple, Serra considera que els “partits d’extrema dreta generen situacions prefabricades de confrontació perquè els tribunals vagin generant precedents cada cop més restrictius a l’accés a l’espai públic que normalment és utilitzat per les esquerres i els col·lectius desafavorits”.
També actuen en el camp dels delictes d’odi. Una porta que segons l’advocada se’ls obre perquè la tipificació “de l’odi per ideologia és totalment indefinida i la Fiscalia juga un paper ambigu” fent que hi entrin col·lectius que no encaixen en la categoria de desafavorits. “Si ho miréssim, ens adonaríem que un percentatge dels denunciants són la dreta contra l’esquerra i no al revés”. Afirma que, “com que el tipus del delicte d’odi és ambigu, s’acaba aplicant pels corrents interpretatius que genera el poder i la Fiscalia que l’aplica”.
Sobre aquesta qüestió, apunta a més que “el gir del Movimiento contra la Intolerancia és escandalós”. Es tracta d’un dels col·lectius que havia estat de referència en la lluita contra els delictes d’odi i que lidera Esteban Ibarra. Les seves posicions dels darrers anys han estat discutides per molts col·lectius. “A l’últim monogràfic parlava d’hispanofòbia i comença a introduir un concepte que està fent molt de mal, el del racisme invers”, diu Serra. Això, explica, pot acabar tenint “una translació en l’àmbit jurídic” perquè la batalla també es dona en la “creació conceptual” que “acaba aterrant als tribunals sempre”. Només els cal trobar un tribunal afí. Serra també és molt crítica amb la Fiscalia i denuncia que “des de 2019, amb la seva circular, ha blindat que tot atac per antagonisme ideològic és delicte d’odi”.
Tot plegat, també porta a Seoane a considerar que aquestes organitzacions ultraconservadores o d’extrema dreta estan fent “un ús fraudulent del sistema judicial”. Creu que la justícia “està feta per resoldre conflictes, no per crear conflictes o obtenir avantatges polítics”. Creu també que l’Estat tindria eines per dissuadir aquestes pràctiques, per exemple, demanant fiances altes en els casos d’acusació popular o “condemnant-los a pagar les costes perquè “els surti car si es veu que no tenen fonament”, aplicant les consideracions de temeritat i mala fe. També pensa que moltes querelles no s’haurien d’admetre i que si no es fa és per “un excés garantista per part dels jutges mal entès. Davant el dubte, si una cosa és abusiva, cal estar per la víctima”. Al seu entendre, però, per la composició ideològica, “molt conservadora” de la carrera judicial “hi ha jutges que els estan desitjant que els arribin aquestes querelles”.
Serra posa encara un altre contrapunt, també cal anar en compte amb les denúncies que es posen des dels moviments pels drets humans. “La dreta busca els límits de la llibertat d’expressió perquè determinats col·lectius o la Fiscalia els denunciïn. Si no prospera, poden acabar obtenint precedents positius que van pujant el sostre del que poden dir o no”, explica l’advocada. En el cas de l’autobús trànsfob d’Hazte Oír, “tenir una resolució on es diu que allò és lícit, els apodera i situava la discussió sobre la legitimitat del missatge en el terreny legal quan es tractava de disputar l’espai públic i la batalla ideològica”.
Tot plegat acaba tenint un impacte en el debat públic i la manera de fer política arreu. David Paternotte, Professor de Sociologia i Estudis de Gènere de la Universitat Lliure de Brussel·les, fa anys que fa recerca sobre la qüestió. Explica que “a escala europea han canviat molt poc les lleis o els reglaments, però el debat a canviat moltíssim i es discuteix de temes que era impensable fa un temps”. Assenyala, també, que “l’impacte més difícil de distingir, però potser el més eficaç, és que hi ha coses que estan paralitzades”. Posa com a mostra el cas francès on, diu, “Macron fa el que sigui per no tornar a tenir aquests sectors contraris a les polítiques de gènere al carrer. Ha legislat una mica, però amb molta cautela i de manera molt discreta per evitar el conflicte”.
Fronts oberts a l’Estat espanyol
La llista de casos judicials on Vox, amb el dirigent i advocat Javier Ortega Smith al capdavant, busca fer forat polític s’acumulen sobre la taula. En l’actualitat exerceix com acusació popular en el cas dels CDR detinguts el 23-S acusats de terrorisme conjuntament amb l’Associació de Víctimes del Terrorisme i l'Associació Espanyola de Guàrdies Civils. Alguns dels seus diputats o afiliats també han fet el pas a personar-se com acusació particular contra persones que s’han manifestat contra les seves paradetes informatives arreu del país, segons relaten fonts d’Alerta Solidària. Per exemple, Ignacio Garriga, líder del partit a Catalunya, s’ha personat també contra activistes antiracistes que el van escridassar durant una visita al barri del Raval l’any 2020 amb la diputada de Vox Rocío de Meer, que dies abans s’havia referit al barri com a “femer multicultural”. Han estat també acusació en el cas que va acabar amb la inhabilitació del president Quim Torra o en el cas Neurona i el cas Diana contra la direcció de Podemos. També alguns líders socialistes han estat objecte de querella, com el valencià José Luís Abalos per l’anomenat cas Delcy, que finalment seria arxivat pel Suprem.
Ençà de les darreres eleccions al Congrés espanyol, quan superar els 50 diputats els ha permès presentar recursos d’inconstitucionalitat, Vox s’ha abocat també al Tribunal Constitucional. Ha presentat recursos contra la llei Celaà o la llei de l’eutanàsia, contra el Parlament català per deixar-los sense senadors de designació autonòmica, contra el jurament del càrrec dels diputats independentistes al Congrés, contra la Llei de Salut Pública de les Illes Balears o contra la normativa que regula l’ús de l’èuscar per part dels ajuntaments del País Basc, entre d’altres.
El recurs de Vox, conjunt amb el PP, contra el nomenament de Dolores Delgado com a Fiscal de l’Estat va acabar amb la paciència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem espanyol, que el passat novembre va assenyalar als dos partits que “ni aquesta jurisdicció ni aquesta Sala són el lloc adequat per dirimir controvèrsies de caràcter polític”.
En la tasca d’omplir de querelles judicials l’esquerra i els moviments socials, Vox ha pres els darrers anys el relleu al conegut col·lectiu de funcionaris públics Manos Limpias, que dirigia l’ultradretà Miguel Bernad -condemnat a quatre anys de presó el 2021 per estafes i extorsions que feia des de l’entitat. “Et poso una querella i si me la pagues te la trec”, exposaven excol·laboradors de l’organització en un reportatge de Vice News. L’entitat s’havia querellat contra el matrimoni homosexual o contra el jutge Garzón per investigar el franquisme, contra vaguistes del metro de Madrid, contra candidatures independentistes com ara Sozialista Abertzaleak o Iniciativa Internacionalista o contra la gestió econòmica del Govern de Zapatero, entre altres.
Amb aquesta organització fora de joc, però, Vox no està sol en l’ofensiva dretana als tribunals. Ha trobar la perfecta aliança d’altres organitzacions conservadores i ultracatòliques que ja des del tombant de segle treballen en una direcció clara: combatre “la ideologia de gènere” i defensar una suposada “llibertat religiosa”. En aquest entramat, sobresurten dues organitzacions: Hazte Oír i Abogados Cristianos.
La primera, Hazte Oír, és una organització secular ultracatòlica els líders de la qual, segons va desvetllar Público, estan vinculats “a la societat secreta paramilitar El Yunque”, fundada a Mèxic l’any 1953 amb l’objectiu “d’infiltrar-se a les institucions polítiques per imposar una agenda ultrareligiosa”. L’organització la presideix Ignacio Arsuaga, molt amic de Santiago Abascal, que l’any 2012 va ser guardonat amb el premi de l’organització.
Entre les causes que ha intentat Hazte Oír hi ha la denúncia a l’alcalde de València, Joan Ribó, pel cas del bus #StopFeminazis, que va acabar arxivada i que només és una de les múltiples querelles presentades per les protestes contra els busos trànsfobs o antifeministes que ha fet circular l’entitat els darrers anys. Tampoc va prosperar la denúncia de 2011 contra els jutges del TC que van tramitar la legalització d’EH Bildu i que HO va presentar conjuntament amb Manos Límpias i DNAES -que en aquell moment dirigia Abascal. La llista de querelles que no prosperen és llarga: hi consta també una contra el pallasso Leo Bassi o contra el sindicat CNT per un concurs de vinyetes atees. Darrerament, Hazte Oír s’ha querellat, amb Abogados Cristianos, contra el Tribunal Constitucional per no resoldre el recurs del PP contra la llei de l’avortament o contra el Govern de Pedro Sánchez per la gestió de la pandèmia, al·legant “homicidi imprudent”, “prevaricació” o “delictes contra els sentiments religiosos”. Recentment, també han amenaçat amb denunciar aquells professors i directors escolars que es neguin a implementar el conegut com a pin parental.
Molt propera, estratègicament i ideològica, a Hazte Oír, hi ha l’associació Abogados Cristianos, que des de 2021 opera legalment com a fundació. És sobre ella que recau el major pes de les querelles ideològiques. Segons informació publicada a El Confidencial, la seva dirigent principal, Polonia Castellanos, portava l’any 2019 una seixantena de casos. Segons el mateix article, s’assenyala que Castellanos també estaria vinculada a El Yunque, tot i que ella defuig respondre sobre aquesta qüestió. Les mateixes fonts impliquen en l’organització secreta el seu marit Alfonso González Rodríguez-Vilariño, que ha anat a les llistes de Vox en diferents ocasions i és vocal del partit a Valladolid.
El reguitzell de querelles interposades per Abogados Cristianos és divers. El 2014 es van querellar contra les comparses del Coño Insumiso i el Santísimo Chumino Rebelde de Sevilla i Màlaga, respectivament, per ofendre els sentiments religiosos. Les primeres van quedar absoltes, però en el segon cas la condemna va ser de nou mesos de pena multa a raó de deu euros per dia. El 2016 es van querellar, sense èxit, contra la poeta Dolors Miquel per una reinterpretació feminista del Parenostre i en diverses ocasions s’han querellat contra l’actor Willy Toledo per ofensa a sentiments religiosos. Toledo va passar una nit a la garjola, però acabaria absolt. Les clíniques antiavortistes, les iniciatives per retirar creus franquistes, els ajuntaments que pengen banderes LGTBI, els metges que realitzen la eutanàsia o els governs que aproven lleis LGTBI són part de la seva cartera habitual. El 2021 es van querellar contra el ministre Marlaska per “atacar la llibertat de culte” durant l’Estat d’Alarma.
La xarxa internacional contra les polítiques de gènere
El fet que l’extrema dreta i l’ultracatolicisme a l’Estat espanyol utilitzin termes com ara ideologia de gènere no és fruit de l’invent puntual de l’assessor de torn. Forma part d’una estratègia global que, això sí, té un fort segell espanyol. «Espanya en va ser pionera», sentencia Paternotte, especialista en estudiar els grups contraris a les polítiques de gènere a Europa. Tot plegat sorgeix després de dues cimeres de les Nacions Unides que els anys 1994 i 1995 reconeixen els drets sexuals i reproductius i el concepte «gènere». Davant d’això, «la Santa Seu fa tot el que pot per oposar-s’hi, perquè és un derrota per a ells», diu l’analista. La conclusió del Vaticà és que «el feminisme ha passat del bon feminisme al feminisme de gènere, que obre la porta a les lesbianes i als avortaments: inventen la ‘ideologia de gènere com a explicació’». Això va acompanyat d’un gir estratègic molt lligat a «les teories de Gramsci sobre l’hegemonia cultural». Comencen la contracampanya mediàtica arreu del món i, a més, deixen de projectar-se públicament només a través dels bisbes, i passen a fer-ho a través de grups de seglars que imiten els moviments socials.
Una de les primeres mostres d’això és l’oposició als governs de José Luís Rodríguez Zapatero, en un moment en què Antonio María Rouco Varela, líder llavors de la conferència episcopal, té bona relació amb els mitjans. A partir de 2006, irromp amb força el grup Hazte Oír, fundat el 2001. Segons Paternotte, «comença a fer-se molt gran sobretot després de 2012, quan acullen a Madrid la reunió mundial dels antigènere, el Congrés Mundial de les Famílies (WCF). Allà fan molts contactes perquè en aquesta organització hi ha grups dels EUA, de Rússia i també europeus». Arran d’això, el 2013 HO impulsa la seva divisió internacional, Citizen Go, amb seu a Madrid, a través de la qual tenen presència a una quinzena de països. Paternotte exposa que aquesta organització és molt propera a Vox, diferents diputats i regidors del partit tenen doble militància, i «segons Open Democracy, Citizen Go i HO podrien haver funcionat com a mecanisme per recollir diners per a Vox o fer campanya per ells sense dir-ho».
Segons l’informe de la Fundació Rosa Luxemburg ‘De los Neocon a los Neonazis’, Citizen Go «té al seu comitè de direcció suports internacionals molt poderosos, com Alexei Komov, el mencionat soci de l’oligarca ortodox Konstantin Malofeev». A més, una investigació de Público d’agost de 2021 revelava que Arsuaga, dirigent d’HO, hauria demanat 100.000 euros a Malofeev, milionari rus que alguns defineixen com una mena de George Soros ultraconservador, en sintonia amb el Kremlin, però amb agenda pròpia que, segons va publicar El País, és a la llista de sancionats per la Unió Europea finançar grups prorussos que lluitaven a la guerra del Donbass. Al seu torn, segons el mateix mitjà, Komov és membre del patronat de Citizen Go i representant del WCF (Congrés Mundial de les Famílies) davant l’ONU. El seu nom va aparèixer involucrat en l’escàndol de finançament rus de la Lega de Salvini. Segons Paternotte, un altre dels contactes clau d’Arsuaga és el nord-americà Brian S. Brown. líder de l’Organització Mundial de la Família, cara visible del WCF i membre de Citizen Go.
A escala internacional també destaca un altre vell conegut de la política espanyola, l’exministre del PP Jaime Mayor Oreja, «que ve del catolicisme més tradicional», apunta Paternotte. Mayor Oreja és al capdavant de dues organitzacions clau a l’hora de fer de lobby en instàncies internacionals, One of Us -una iniciativa que aplega grups ‘provida’ d’arreu d’europa- i la International Network for Values, que agrupa polítics autoanomenats ‘provida’ i ‘profamília’, on hi ha també José Antoni Kast, excandidat d’extrema dreta a les eleccions xilenes, que «ara presideix la ministra de Família d’Orban, Katalin Novak».
A Europa actua també l’European Center for Law and Justice que, segons Paternotte, «és la franquícia europea de l’American Center for Law and justice», i «encara més important és l’Alliance Defending Freedom, una organització d’advocats que fan litigi estratègic sobre el dret d’expressió i la llibertat religiosa que fan servir per justificar discriminació de drets. A Europa te seus a Brussel·les i Viena».
La majoria dels grups que actuen a Europa s’agrupen des de 2013 sota el nom d’Agenda Europa, que el Fòrum Parlamentari Europeu sobre Població i Desenvolupament defineix com un «grup de reflexió europeu inspirat en el cristianisme i el desenvolupament d’estratègies pel moviment provida a Europa».
Paternotte destaca que, a nivell internacional, el discurs contra la suposada ideologia de gènere actua com a «cola ideològica» per a l’ultraconservadorisme, doncs és «el que Laclau anomena un significat buit, pot comportar molt i poc a la vegada i adaptar-se fàcilment segons qui el fa servir». Totes elles comparteixen, a més, el fet de compaginar la batalla cultural amb la legal i jurídica i amb la complicitat dels sectors més conservadors del Vaticà, com el cardenal Vincenzo Paglia, proper a Hazte Oír.
Hidra llatinoamericana
En el cas d’Amèrica Llatina, la investigadora i activista feminista Sonia Correa explica que, des de fa temps, “les forces neoconservadores fan litigi estratègic contra el dret a l’avortament”. En general però, a la regió la legislació pels drets sexuals i reproductius ha estat bloquejada abans per “les forces conservadores al poder”, i el litigi s’ha fet des de l’esquerra. En llocs com ara Brasil, les mesures “antigènere” s’han aplicat des del Govern, sobretot a partir de l’entrada de Bolsonaro. En el cas d’Argentina, on sí que estan prosperant aquesta mena de Lleis, Correa explica que “hi ha hagut accions judicials contra la llei d’avortament, la d’educació sexual o contra una llei per les persones trans”. A Brasil, exposa, hi ha una forta disputa judicial per la llibertat d’expressió que està tenint conseqüències per molts activistes antibolsonaristes.
En aquesta regió, diu, les “forces antigènere són com hidres de molts caps, a vegades contradictoris, però que van en la mateixa direcció”. En general, però, pensa que a Amèrica Llatina ho lidera una aliança “ecumènica religiosa conservadora” al voltant de la qual s’agrupen actors seculars i “molts metges i advocats”. També grups “llibertaris de dretes, com la gent del moviment Brasil Lliure”. Al Brasil també és present Hazte Oír a través de Citizen Go, de la mateixa manera que a països com ara Colòmbia, Xile o l’Argentina. Cal destacar, també, que el que fou candidat a la presidència de Xile, José Antonio Kast, és assessor de la Political Network for Values.
L’organització brasilera més rellevant és Tradiçao Família Propiedade, “que no existeix com a tal al Brasil, perquè en morir el seu líder es va fracturar, però sí que és present a Europa i als EUA. Estan connectats amb el neoconservadorisme global des dels vuitanta”. Paternotte, de fet, assenyala que l’organització polonesa Ordo Iuris -molt propera al partit ultraconservador de govern, Llei i Justícia (PiS)- és “l’antena polonesa” d’aquesta “xarxa ultraconservadora del Brasil, tan conservadora que l’Església catòlica ja no la reconeix com a catòlica”. Ordo Iuris ha estat l’organització que ha promogut “lleis per retallar el dret a l’avortament o les zones sense LGTBI” al país i “acaba d’obrir una universitat a Varsòvia”.