Poques setmanes abans de les eleccions municipals del 2019, una llarga llista de col·lectius van manifestar-se a la capital del País Valencià sota el lema «València no està en venda». Aquell era un clam d'oposició a iniciatives com ara l'ampliació del Port de València i al desenvolupament de projectes urbanístics que el consistori progressista havia heretat de l'etapa de la conservadora Rita Barberá, com ara la posada en marxa del PAI de Benimaclet.
En aquell crit de protesta, hi havia, al seu torn, un rebuig al procés que estava experimentant el cap i casal valencià envers l'accés a l'habitatge, especialment en el cas dels joves i de les capes més precàries de la societat. Els lloguers, a conseqüència de fenòmens com ara la gentrificació o la turistització dels barris, entre d'altres, estaven disparant-se. Cada vegada era més car llogar un pis sencer i, fins i tot, el preu de les habitacions estava creixent sense cap horitzó d'aturada.
Treball de barri
Un dels primers col·lectius a advertir d'aquesta problemàtica fou l'Espai Veïnal Cabanyal, fundat l'any 2015 i més tard rebatejat com a Sindicat de Barri del Cabanyal. De constituir-se com a una assemblea veïnal, dedicada singularment a denunciar l'incipient procés de gentrificació que estava produint-se al barri marítim, van evolucionar fins a centrar-se en la lluita per l'habitatge digne. «Amb l'objectiu de sumar esforços, vam fer una reflexió sobre a qui ens havíem de dirigir. Des d'una perspectiva de classe, vam entendre que ja no ens dirigíem al conjunt del veïnat del Cabanyal, on poden haver-hi dirigents empresarials com Paco Roig, sinó a la classe treballadora», sosté Guillem Ribera, membre del Sindicat de Barri del Cabanyal.
«L'objectiu», en paraules d'aquest activista, «era convertir el sindicat de barri en un instrument útil per a la classe treballadora, per facilitar la vida de la nostra classe social en funció de les nostres possibilitats». Amb aquest propòsit, el col·lectiu ha destacat per intentar aturar tots els desnonaments possibles, «alliberar habitatges dels bancs, els fons voltors o, fins i tot, dels rendistes per a la classe treballadora» o per exercir el boicot contra diversos actors econòmics amb interessos al barri marítim de València. «A través de les nostres accions, hem aconseguit parar desnonaments, s'han negociat la millora de contractes i s'han assolit lloguers socials a la Sareb [el denominat popularment com banc dolent, on les entitats financeres van depositar els seus actius tòxics]», ressalta.
Aquest sindicat amb l'habitatge com a columna vertebral de la seua activitat també ha treballat per a la cessió de dos blocs de pisos al Cabanyal perquè «passen dels fons voltors a la Generalitat Valenciana perquè els immobles s'arrenden amb lloguers socials». «Va ser la primera vegada que s'aplicava la fórmula del tanteig i el retracte», assegura, per agregar que «en l'actualitat s'està en negociacions perquè la Generalitat Valenciana adquirisca un altre bloc de pisos per a destinar-lo també al lloguer social».
«Ho hem obtingut gràcies a la lluita i a l'acció directa», subratlla, així com reclama a l'Ajuntament de València que resolga ja el concurs per a la cessió d'un local amb la meta d'impulsar el Cassal Popular del Cabanyal 'El Clot', que disposaria d'una escoleta popular per a la xicalla, un gimnàs popular, la cuina de barri de Cabanyal Horta i acolliria la xarxa de repartiment de menjar, la qual va néixer durant la pandèmia de la COVID-19. «Encara funciona. Donem menjar a desenes de persones de barri cada setmana», remarca.
L'estela va reproduir-se a Malilla. Tot i que primer va néixer com a un col·lectiu veïnal «sense una idea massa clara», en paraules de Mònica Chirivella, activista del rebatejat posteriorment com a Sindicat de Barri de Malilla, l'emergència sanitària del coronavirus va establir unes coordenades inequívoques d'actuació. «Vam observar com les condicions de la gent del nostre barri, poblat per la classe treballadora, s'agreujaven de manera agressiva. Veiem que molta gent estava perdent el seu treball, l'endarreriment de les ajudes socials promeses i com les neveres de les famílies es buidaven», desgrana.
Com activitat més immediata, van aixecar una xarxa de repartiment d'aliments als més necessitats, sota el nom de Malilla Solidària. «Si bé la fam que pateix la gent és un problema que s'estava accentuant, també ho era la problemàtica de l'habitatge. Molta gent estava sent expulsada de les seues cases arran de la pujada dels lloguers i, en els últims temps, per l'increment del preu de les hipoteques», assenyala, per denunciar que «mentre aquesta problemàtica amb l'habitatge creixia, va consolidar-se un projecte d'expansió urbanística al barri que no estava destinat a les capes amb necessitat real d'habitatge, així com atresorava les condicions per tenir un impacte gentrificador al conjunt del barri».
El sindicat, tot i centrar-se en la lluita per un habitatge digne, va sumar aleshores una branca cultural al seu projecte veïnal, vehiculat a través del col·lectiu Surcultura. «Es tracta d'oferir una sèrie d'activitats organitzades per a les treballadores del barri que comprenen àmbits com ara el cinema la fresca o activitats esportives. Ho fem, especialment, perquè els joves del barri tinguen alternatives a l'oci destructiu. Les activitats que impulsem, a més, serveixen com a ferramenta per a fomentar l'associacionisme entre les treballadores del barri. El sindicat actua com a un element dinamitzador de Malilla», defensa.
Quasi de manera paral·lela a l'experiència de Malilla, va desenvolupar-se el projecte de combat per l'accés a l'habitatge i de preocupació per les necessitats del barri a Montolivet. El sindicat, no debades, ha engegat una escola popular, una xarxa de distribució d'aliments a les persones empobrides i ha creat un gimnàs popular, amb l'objectiu de prestar un servei que determinades capes de la societat no es poden permetre. Tots aquests espais estan al cassal social La Trinxera. «El gimnàs també servei per als activistes, ja que d'aquesta manera els prepara per a la violència física durant els desnonaments», agrega Andreu, membre del Sindicat de Barri de Montolivet.
L'experiència d'aquest barri feia temps que estava implantada a Orriols, una zona popular de València. Tot i que l'origen del moviment per l'habitatge en aquest barri va néixer amb la irrupció en 2018 d'Orriols en Bloc, s'ha transformat fins a mutar l'any passat com a Sindicat de Barri d'Orriols. «Des d'un principi, ja vam estar gestionant desnonaments, però, en aquell moment, no aconseguíem arribar a la gent. Quan vam reformular el projecte, fent el canvi al sindicalisme de barri, és quan vam créixer potencialment, tot i que tenim pendent encara l'impuls d'estructures populars com hi ha en altres barris amb sindicats agermanats al nostre», radiografia Paula, activista del Sindicat de Barri d'Orriols.
«Érem molt poqueta gent i havíem de gestionar molts casos d'habitatge, amb la qual cosa se'ns feia impossible arribar a més. A partir d'aquest moment, amb el creixement que hem assolit, podem dedicar-nos ja a crear aquestes estructures populars», dissecciona, tot i precisar l'alerta roja que existeix encara envers l'accés de l'habitatge al barri: «Hi ha setmanes amb 20 casos de desnonament. Principalment, són per finalització de contractes de lloguer, encara que també en tenim d'hipoteca. La dimensió d'aquesta problemàtica és molt preocupant».
El moviment per l'habitatge, l'aposta pel sindicalisme de barri, amb referents, per exemple, al Raval de Barcelona, va travessar les fronteres del terme de València i va ampliar-se cap a la seua zona d'influència metropolitana. D'aquesta manera, durant els anys d'intensitat de l'emergència sanitària de la COVID-19, va veure la llum Construir Burjassot, malgrat agrupar persones provinents de Paterna, Benimàmet o Godella. «Vam centrar-nos en la lluita per l'habitatge, ja que tant a Burjassot com a la resta de municipis de l'Horta Nord estàvem veient com el preu dels habitatges i dels lloguers s'estava multiplicant per dos», relata Sonia, del col·lectiu de Burjassot.
Aquest increment dels preus en aquestes localitats s'havia donat perquè arran de la pujada dels lloguers a València, hi havia moltes famílies que miraven cap a les poblacions properes. «També augmentaven per la seua ubicació de proximitat a la universitat», agrega l'activista, per assenyalar com el focus «dels rendistes i dels fons voltor s'estava fixant en aquests municipis» i recordar la tasca d'oposició a un projecte urbanístic a Godella que «destruïa un paisatge protegit». «Vam veure l'oportunitat per crear una comunitat de lluita que assumisca la consciència de classe a partir de la lluita per l'habitatge», descriu, abans de reconèixer l'assignatura pendent de crear «estructures populars» al caliu del sindicat d'habitatge.
Unir forces
Els cinc sindicats de barri van adonar-se que aquesta feina sectorial tenia limitacions. «Al final de l'estiu passat, de manera un poc més informal, ja havíem debatut les limitacions que ens estàvem trobant com a sindicat de barri, com ara un marcat localisme que no tenia sentit. Veiem la necessitat que tots els sindicats de barri amb un projecte en comú ens unirem», apunta Ribera, qui explica: «Vam estar preparant el projecte des de setembre a gener, per fer-ho públic ja en aquest mes».
«En el transcurs de la tasca feta des de Montolivet, ens vam adonar que restringir la lluita per l'habitatge a cada barri no ens ajudava a avançar. Era necessari fer aquest bot, perquè, al final, si el problema que tractem de solucionar és global, és a dir, no passa només al Cabanyal, Montolivet o Orriols, ni tan sols només a Espanya, sinó a altres indrets del món, la passa més lògica era crear una estructura de ciutat per tenir una millor capacitat d'actuar», indica el representant del Sindicat de Barri de Montolivet. Arran d'aquest debat i de la reflexió feta als diferents espais de defensa d'un habitatge digne per a tothom, va crear-se el Sindicat d'Habitatge de València.
L'objectiu, segons la veu del col·lectiu del Cabanyal, «és comptar amb una unitat d'acció en el conflicte col·lectiu de l'habitatge, això és, que els desnonaments siguen aturats entre totes». «Ara bé, això no implica la desaparició dels sindicats de barri perquè la idiosincràsia de cada barri també comporta que hi haja assumptes que són necessaris abordar autònomament des de cada barri i no des d'una perspectiva més àmplia de la ciutat», puntualitza.
«El propòsit és lluitar perquè la classe treballadora puga accedir a l'habitatge, la qual cosa es manifestarà de diferents formes, com ara aturar desnonaments o alliberar cases dels fons voltors i entregar-les a les veïnes que ho necessiten», completa Chirivella, per enumerar altres tasques com ara «l'assoliment d'espais per desenvolupar l'activitat política de la classe treballadora, és a dir, impulsar cassals, ateneus o centres socials dels diferents col·lectius». És el full de ruta del nounat actor social per un habitatge digne a la capital del País Valencià.