«Volia tractar els processos psiquiàtrics amb respecte i la màxima empatia possible»

—Els dies bons va tenir una acollida magnífica entre la crítica i el públic que encara perdura perquè va ja per la cinquena edició. Fins i tot es va fer una versió teatral. Vist amb perspectiva, com valores tot el que va passar al voltant de la novel·la?

—No ho sé... [dubta]. Crec que va ser molt millor del que s’espera per a una persona que no ha publicat mai i menys amb l’edat que tenia jo en aquell moment. En la literatura catalana tenim un circuit ja muntat per a la gent que és coneguda, que ha publicat, està establerta... És complicat entrar-hi si no guanyes un premi. El premi [diu en referència a l’Alfons el Magnànim] ho va catapultar tot. I, a partir d’aquí, és més fàcil poder obrir portes. El que m’alegra i em sorprèn és que ara, cinc anys després, tenc encara actes relacionats amb Els dies bons, gent que vol fer club de lectura, que la llegeix per primera vegada. És brutal això.

—La segona novel·la ha tardat un temps. Tenies a sobre una certa responsabilitat o simplement ha estat una qüestió de ritmes vitals i creatius?

—Diria que una mescla de tot. Per una banda, Els dies bons m’ha mantingut molt ocupada, encara tinc actes sovint relacionats amb la novel·la, com deia abans. Llavors, no és tan fàcil deixar de banda una cosa que t’ocupa tant d’espai mental i posar-te amb una altra. Al mateix temps, soc una persona precària, que fa feina, que ha canviat de pis, coses d’aquestes que ens passen a la majoria avui en dia. Els ritmes vitals que tu deies. A més, no volia fer qualsevol cosa, sentir-me obligada a publicar de nou. Volia trobar un tema que em motivàs. Bé, el tema el tenia, però necessitava sentir-me a gust, que valia la pena dedicar els meus esforços. Això, lligat a la pressió que sí que sentia per la bona acollida d’Els dies bones, la sensació que hi havia unes expectatives. Fins que va arribar el moment; necessitava demostrar-me a mi mateixa que podia seguir escrivint i volia seguir escrivint independentment de si la gent la rebia com Els dies bons o no.

—En tot cas, has tornat a complir el teu lema que la literatura és alhora plaer i incomoditat. No has deixat d’incomodar els lectors.

—[Riures] Em sap greu, perquè tothom em diu «ai, és que és molt dur això que escrius». Fins i tot mumare, que em crida preocupada per preguntar-me si estic bé. No ho puc evitar. És l’eina que tenc per transitar el dolor i el malestar, no només meu, perquè en aquesta novel·la no estic parlant de coses que m’hagin passat a mi. Però igualment els malestars que tenim en el nostre voltant a mi m’afecten, soc una persona sensible i tot allò que veig en el dia a dia, allò que em conta la gent que estim o que conec, necessit transitar-ho, en certa manera. La literatura és una eina súper bona per fer això, per fer aquest exercici d’empatia, d’observació i de comprensió.

—Els dies bons era un retrat molt dur del tema de les addiccions i, en general, de com de difícil pot ser l’ofici de viure. Per a De gran vull ser una casa abordes una temàtica gens fàcil, la de la salut mental. Es tracta de projectes que aborden escriptors i escriptores o molt viscuts o que tenen molts anys d’observació. I tu continues sent molt jove.

—Gràcies, m’afalaga. Crec simplement que la clau és aquesta que t’he dit, sortir un poc de tu i contar realment amb altres persones per fer un projecte que siga una cosa més oberta, col·lectiva en certa manera. Aquest llibre —i l’anterior— no l’he escrit tota sola, he tingut persones que m’han guiat, m’han donat no sols la seva opinió, sinó també la seva perspectiva de vida. Volia tractar els processos psiquiàtrics amb respecte i la màxima empatia possible. Per això necessitava que qualcú que s’havia trobat en aquesta situació m’explicàs com se sentia. Després, evidentment, cada cas té coses diferents. M’ha interessat cercar aquesta diversitat d’opinions, parers que anassen en contra del que jo tenia establert, els discursos més institucionals, més públics, que arriben als mitjans de comunicació.

«La literatura és l’eina que tenc per transitar el dolor i el malestar, no només meu, perquè en aquesta novel·la no estic parlant de coses que m’hagin passat a mi»

—En algun moment, Emma, la protagonista, es queixa de no ser tractada com la resta de malalts, de portar a sobre un estigma. Li diuen que la seua és una malaltia com les altres, però ella el que veu és que el tracte és diferent.

—Sí, és una d’aquelles coses que m’hi vaig trobar quan parlava amb aquestes persones. Hi ha qui accepta que això forma part del seu dia a dia, que s’han de medicar i complir totes les imposicions de l’hospital, la consulta psiquiàtrica o el que sigui. Però hi ha molta gent que es qüestiona els diagnòstics, si sobrediagnosticam, si sobremedicam. Si el diagnòstic tracta l’arrel del problema o tan sols els símptomes.

—Emma és un personatge molt complex, algú amb un món interior riquíssim i que, alhora, té dificultats per conviure amb el passat i amb ella mateixa. Hi ha forces xocant en el seu cap.

—Sí, tot està en lluita en el seu intern. Diu que hi ha una Emma petita que li parla. En molts àmbits es pot veure aquesta lluita, passa també amb el tema de la sexualitat, sobretot en les relacions amb els homes, coses que van lligades amb el que ella ha viscut. Coses explícites i altres que no ho són tant, però allà hi ha moltes ferides. Passa també en el tema del territori i la turistificació, ella rep l’evolució del seu barri com una cosa que li fa mal, però a la vegada contribueix a aquesta evolució, té una actitud passiva. Són moltes lluites.

—En les teues novel·les optes per la primera persona, traces un contacte molt directe amb el lector, contes les coses amb cruesa, sense subterfugis ni circumloquis. És un llenguatge molt cru, molt potent.

—L’altre dia pensava que m’agradaria escriure una novel·la en tercera persona i no sé molt bé encara com ho faria. No m’agradaria perdre aquesta...

—Aquesta veu?

—Sí, aquesta veu tan directa. Però també el tema de la llengua, del dialecte. La primera persona la puc fer servir per emprar un llenguatge més arrelat al territori. Però bé, són reptes que m’agradaria provar més endavant.

—Aquell registre informal i la primera persona no impliquen que no visites registres més literaris, com ara amb fragments molt lírics, els petits capítols enganxats al títol d’una obra plàstica. És com un altre registre de la protagonista.

—Exacte. Per això vaig haver de trobar un motiu per canviar de registre. I vaig decidir que faria això dels quadres. També m’han dit que aquest llenguatge més col·loquial, balear, s’ha anat polint des d’Els dies bons. És important veure que De gran vull ser una cosa l’he escrit amb format dietari, a mode de confessió. Amb això m’he permès jugar una mica més a aquesta cosa poètica o lírica, no sabria com dir-ho, perquè poesia no en sé fer... Jugar un poc amb un llenguatge no tan col·loquial, més líric.

—Pel que fa al tema lingüístic, el que fas ho podem veure en les comarques del nord del País Valencià o a les Terres de l’Ebre, autores com Emma Zafón o Maria Climent, entre més, que es distancien de l’estàndard per trobar un llenguatge que és més a prop de les seues vivències.

—A Mallorca també hi ha gent que ho fa, gent jove a més. Darrerament estic pensant molt en Olívia Lund, que ha tret un llibre que es diu Corcs, que fa servir una llengua increïble, que té la sonoritat de les nostres padrines i mares. És difícil escoltar ja una persona que parli així, però abans sí se sentia cada dia. Ella ho recupera molt bé. En altres nivells, Miquel Àngel Adrover, que és un glossador i poeta, té poemes que una persona que no és de Mallorca —o fins i tot que ho sigui però no ha viscut fora vila— no entendria ni una frase sencera. A mi això em sembla beníssim. Però bé, tot és necessari, em sembla magnífic que hi hagi autors que siguin capaços d’escriure en estàndard una obra bellíssima o complexíssima, amb molts de matisos. Perquè això no sé si ho sabria fer, té molt de mèrit.

—Sense treure misteri a la novel·la m’agradaria que feres cinc cèntims sobre el títol, que em sembla extraordinari, i que no sé si és polisèmic i juga a un doble simbolisme pel que fa a la ment de la protagonista i el tema de la turistificació. No sé si va per allà...

—Vas beníssim per on vas. Jo pensava en la part més física i material del que representa una casa, aquelles quatre parets que ens protegeixen i ens fan sentir segurs dins el nostre cap. Això és una metàfora del cos i la ment d’Emma, de la recerca constant per trobar un lloc tant físic com emocional on ella es pugui sentir segura, cuidada —per ella mateixa i pels altres—, ocupar un espai on pugui viure sense fer-se mal.