Del Cabanyal-Canyamelar, deien que era el “caramelet” més ben guardat de València. Una joia que la ciutat tenia amagada per casa i que ara, rescatada de l’oblit i la deixadesa, malda per recuperar la seua lluentor. Perquè no hi ha un barri amb una identitat tan marcada en tot el cap i casal. Un dels quatre que integren la façana dels Poblats Marítims conjuntament amb els de Natzaret, el Grau i la Malva-rosa. El més extens i populós de tots quatre. El que, malgrat tots els entrebancs, conserva un sabor més autèntic.
Des del cel, la seua fesomia tan particular, conformada per fileres paral·leles i perpendiculars de carrers estretets i llargueruts, li proporciona una imatge d’eixample comprimit. Un conjunt urbanístic amb solatge, farcit d’edificis peculiars, que li va valdre la consideració de Bé d’Interès Cultural: les torres-miramar i el modernisme popular que impregnen moltes d’aquestes construccions captiven l’atenció dels turistes —dècades enrere, quan n’hi havia pocs, al barri en deien “visitants”—, tot i que, durant massa temps, van ser menystinguts pel poder local.
Perquè els carrers que avui contemplen el renaixement del teixit comercial —amb profusió de bars— que sempre va caracteritzar el Cabanyal-Canyamelar —dos barris en un de sol— s’han salvat de miracle d’esdevenir un Berlín a la valenciana. Fet i fet, Salvem el Cabanyal va acabar sent molt més que un lema, convertint-se en el nom d’una plataforma —una guerrilla desarmada, però implacable—que va ser capaç d’aturar la migpartició d’aquesta trama urbana tan singularíssima.
En efecte, els anhels destructors de l’alcaldessa gairebé perpètua Rita Barberà van topar amb una resposta ciutadana encara més perseverant. Salvem el Cabanyal va dissoldre’s ara fa dos anys amb la satisfacció de la feina feta. David va vèncer Goliat. Van evitar la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar, una artèria de 150 metres d’amplària que hauria suposat un mur com el berlinès.
El projecte en qüestió, aprovat l’any 1999 i que no va quedar definitivament soterrat fins a l’arribada del nou equip de govern municipal, en 2015, comportava la destrucció de 1.651 habitatges en què —en el moment inicial— estaven censades 1.951 persones. Prop de mig miler d’aquelles vivendes van ser adquirides —i en alguns casos, enderrocades— pel consistori a fi d’avançar en la mutació del barri. Els últims anys amb prou feines n’ha venut una vintena. La burocràcia infinita torna a ser l’enemiga número u de l’Administració pública.
Quants punts negres?
La degradació progressiva de l’entorn, consentida i fomentada des de l’Ajuntament amb la missió de guanyar voluntats en favor de la megaactuació urbanística, ha llegat un barri enormement castigat però que a poc a poc renaix de les cendres. I que ja tothom escriu Cabanyal en lloc de Cabañal. Una altra petita victòria del col·lectiu.
Maria Villora va ser-ne una de les principals activistes. “Es mantenen actius alguns dels punts negres, però després de 20 anys de maltractament, el canvi global em sembla evident: s’han renovat molts dels carrers i s’ha incrementat la neteja”, afirma amb perspectiva.
Els “punts negres” que esmenta Villora són les àrees que presenten una depauperació més aguda, en què la venda de droga no ha deixat de ser la tònica habitual. Les diverses zones zero que coexisteixen al Cabanyal. Posar-ne una xifra concreta no és tan fàcil. La manca de seguretat ciutadana i la inacció dels serveis socials en són els hàndicaps principals.
L’arquitecte Vicente Gallart, gerent de la societat Pla Cabanyal-Canyamelar, integrada al 50% per la Generalitat i l’Ajuntament, admet que alguns enclavaments problemàtics ho continuen sent —concentrats, sobretot, al rectangle acotat pels carrers d’Amparo Guillem i dels Pescadors i els de la Reina i de Lluís Despuig—, però subratlla que n’han desaparegut gairebé tots els que existien als carrers d’Escalante, del Progrés o de Sant Pere. “Hi havia deu focus grans i ara n’hi ha un parell”, argumenta, “al marge, és clar, del conflicte al bloc dels portuaris”. En aquest cas, la conflictivitat se circumscriu als replans, a les escales dels edificis, a penes perceptibles des de l’exterior. De qualsevol manera, una part de la droga que abans es comercialitzava al carrer, ara es trafica a l’interior d’edificis com aquests.
Barri nou, riscos nous
Deixar enrere la simbiosi Cabanyal - conflictivitat social és una necessitat absoluta. Hi està emergint un nou barri, atractiu a ulls de famílies estrangeres que volen establir-se a la ciutat i de joves valencians —o no tan joves— que ara fa 10 o 15 anys no s’haurien plantejat aquesta opció. Aleshores no resultava gens suggerent.
“Ací mai no hi ha hagut una tradició de lloguer, proliferaven els habitatges buits de titularitat familiar, massa menuts i envellits, uns habitatges que ara, en canvi, sí que reporten una rendibilitat gràcies a la seua reconversió en apartaments turístics”. No pagava la pena llogar-los per 200 euros mensuals, doncs, però sí que interessa fer-ho per 200 euros el cap de setmana.
“No ens consta, malgrat tot, que hi haja queixes per problemes de convivència ocasionats per aquest tipus de turisme”, sosté Gallart. “Tinc uns quants apartaments turístics al costat de casa, en un radi de 100 metres, i no generen problemes”, continua, “però és obvi que aquest factor ha incrementat el preu del lloguer de llarga estada, que era escàs i ara s’ha encarit prou”.
La sensació és que es tracta d’un barri més viu, més alegre. “Tret dels punts més calents, si alguna cosa caracteritza el Cabanyal-Canyamelar és la tranquil·litat dels seus carrers: no tenen res a veure amb algunes zones saturades de Ciutat Vella o de Russafa”, rebla Gallart.
Amb tot, el pla urbanístic de reforma del barri proposat pel nou equip municipal no ha satisfet, en primera instància, les expectatives dels veïns. Preveïa zones amb un màxim del 30% i el 40% d’apartaments turístics, i fins a cinc altures en les edificacions que s’aixecaren entre Eugenia Viñes i el jardí del Doctor Lluch.
Després de les milers d’al·legacions presentades per veïns i col·lectius, el consistori ha decidit rebaixar el percentatge d’apartaments turístics al 10% al conjunt del Cabanyal i reduir a només tres el màxim d’altures dels edificis ubicats a l’àrea en qüestió.
I és que una de les pors del veïnat radica, precisament, en la reconversió de barri proletari mariner a barri de perfil turístic com ja ho són, de manera nítida, determinades zones del Carme, al centre de la ciutat. Desitgen una gentrificació controlada.
“S’hi han invertit 60 milions per propiciar un canvi radical que permeta tornar al barri els fills i nets dels que van abandonar-lo al seu dia”, explica Gallart, el qual destaca la “revalorització” del Cabanyal-Canyamelar, un gran “pol d’atracció” de la ciutat. “Tenim una llista de 1.500 persones, la major part de les quals valencianes, interessades a adquirir-hi un habitatge.”
Tanmateix, encara no hi ha una catalogació exhaustiva dels edificis a protegir i dels elements arquitectònics a tenir en compte: ceràmiques, reixes, fustes… En el seu moment, els tècnics municipals van fer-ne una aproximació, però els amants del barri troben a faltar una anàlisi més concreta que permeta salvar de la piconadora les possibles ànsies futures de governants i constructors.
També incomoda, i molt, la presència de fons voltor a la recerca d’oportunitats d’inversió. Amb un pla ben traçat, a més: invertir en l’adquisició d’edificis sencers o de vivendes soltes que d’ací a uns anys, amb el barri més bonic, puguen ser traspassades al doble de preu.
L’ànima cabanyalera
“Ací continues saludant la gent amb un ‘bon dia’ i et responen amb un ‘bon dia’”, s’enorgulleix Maria Villora per remarcar “la vitalitat del valencià”. Una vitalitat recobrada després que no poques famílies, durant el règim franquista, optaren per educar els seus fills en castellà.
Només cal gratar-hi una mica, però, per descobrir el caràcter genuí dels cabanyalers, l’ADN amb olor de salnitre que porten molts dels veïns i veïnes. Els testimonis d’un passat fecund que transmeten la Llotja de Pescadors o la Casa dels Bous. La consciència de classe dels qui treballaven moltes hores per dur el pa a casa. L’ànima rebel, revolucionària, dels que van organitzar vagues sonades quan aquella paraula era gairebé desconeguda. L’anticlericalisme de l’oriünd Blasco Ibáñez combinat amb la passió d’una Setmana Santa que desperta interès a escala internacional. L’orgull granota heretat de generació en generació, encara que el Llevant Unió Esportiva militara a la tercera divisió. El color dels capvespres vora mar que va reflectir Sorolla als seus quadres.
En definitiva, el sabor que desprenen les descripcions que hi ha fet Manuel Vicent o que Felip Bens va elevar a categoria de llibre amb València al mar. L’esperit cabanyaler que fins el 17 d’octubre podem assaborir també al Carme Centre de Cultura Contemporània (CCCC) de València, a través de la mostra “1998-2015. Cabanyal Portes Obertes. Cultura i ciutadania”.
Hi podem recordar aquell moviment cultural sense parió, en què les cases del vell Poble Nou de la Mar van esdevenir, durant setze anys, museus temporals de cap de setmana. Una manera única de combatre la ferum destructora. L’art convertit en escut de les cases. •