ENTREVISTA

«M’estranya que el valencianisme no es mobilitze contra Lim»

Acaba de fer 80 anys, però conserva intacta la capacitat d’indignar-se. Afirma que Francisco Camps va arruinar-lo i adverteix que el València CF, que va presidir del 1994 al 1997, navega a la deriva a mans d’un capità de Singapur i un timoner indi. EL TEMPS entrevista al seu despatx l’impetuós Paco Roig. Cordeu-vos el cinturó.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sempre incisiu i sempre excessiu, Francisco Roig Alfonso és el primogènit d’una de les nissagues més importants de la València contemporània. Apassionat d’una altra nissaga, la dels Borja, s’indigna en veure els valencians en una posició subsidiària, lluny de la situació que, segons ell, haurien d’ocupar. Com a paradigma d’això esmenta el mausoleu dels dos papes valencians, Calixte III i Alexandre VI, ubicat portes enfora del Vaticà, a la Via di Monserrato de Roma, on hi ha l’antiga església catalana de Montserrat.

Entre els anys 1994 i 1997, Paco Roig va presidir el València CF, la principal entitat esportiva del país. Volcànic com és, el seu pas pel món del futbol va ser inesborrable. Es podria dir que, amb Jesús Gil y Gil, va conformar una parella populista èpica. Si aleshores haguera existit Twitter, l’un i l’altre haurien fet més mal que Toni Cantó i Marcos de Quinto junts.

Però, sobretot, Roig és un gran coneixedor del rerefons de la societat valenciana. La seua faceta empresarial —compartida amb els germans Juan, propietari de Mercadona i del València Bàsquet, i Fernando, propietari de Pamesa i del Vila-real CF— li ha permès descobrir què es cou rere les bambolines. Aquesta entrevista retrospectiva així ho evidencia. Perquè, en definitiva, el major dels Roig és un outsider de la burgesia autòctona. Mai no ha deixat de caminar per lliure.

 

—Senyor Roig, acaba de fer 80 anys.

—Sí. Vaig nàixer el 24 de febrer de 1939, l’any de la victòria.

—“L'any de la victòria”! Comença fort...

—Com que mon pare estava perseguit pels rojos, no va poder donar-me d’alta fins al 8 d’abril, quan ja va entrar Franco. 

—De quin aspecte de la seua trajectòria, tan dilatada, se sent vostè més satisfet?

—De tot. He gaudit molt d’aquesta vida. Recorde especialment quan anava als salesians. Bé... Hi anava, però no estudiava. Em pegaven unes guantades que em partien per la meitat, però era feliç. Quan he viatjat pel món i m’he trobat amb salesians, sempre els he dit que jo també ho soc. Em considere salesià. 

—No ha dut precisament una vida de reclusió, sinó que ha estat un personatge públic molt conegut. Què li diu la gent pel carrer?

—Em demanen fotos i n’estic encantat. M’agrada complaure la gent. Cada vegada que vaig al Mestalla, me’n demanen alguna. Només m’han insultat una vegada: a una cantonada de la Gran Via del Marquès del Túria van cridar-me “fill de puta”, però en girar-me per veure-li la cara a qui ho havia dit, ja no hi havia ningú.

—Quan va a l’estadi, on seu? A la tribuna o a la llotja?

—A la meua localitat de tribuna. Abans tenia dos seients a la llotja, però el president actual [Anil Murthy] me’ls va furtar. Un president anterior me’ls havia atorgat de manera vitalícia per la meua condició d’expresident i l’indio gorra me’ls ha llevat. És un lladre!

—L’indio gorra és Murthy?

—És clar que sí, i ni tan sols no va tenir collons a dir-m’ho. 

Paco Roig, al seu despatx, en un moment de l'entrevista. / Carme Ripollés

—Per què l’anomena així?

—Perquè em recorda l’acudit de l’indio gorrón que arriba a un poble de l’oest i li pregunta a un vaquer si coneix un tal Thomas; quan el vaquer li contesta “¿qué Thomas?”, l’indi li diu: “Un whisky doble”. Com que, a més, sempre va amb gorra als entrenaments del primer equip i els partits del València Mestalla... Doncs bé, l’indio gorra és el més cínic de tots els presidents que hem tingut, i mira que n’hem tinguts, començant pel traïdor de Manolo Llorente! L’indio gorra ens està fent la vida impossible a tots. Ara s’acaba de carregar la Curva Nord.

—La Curva Nord estava plena de feixistes.

—Si són feixistes, que ho siguen! No són pitjors que els comunistes. Si els hagueren deixat, els comunistes haurien acabat amb el planeta. 

—Al camp del València, hi va sovint. A Guinea Equatorial hi ha tornat mai?

—No. 

—Com va ser aquella experiència?

—Hi vaig guanyar molts diners fins que, un dia, el president [Teodoro Obiang] va comunicar-me que ja no podíem utilitzar les carreteres de l’Estat per transportar la fusta. Li vaig proposar de construir autovies modernes com les que ja hi havia a Itàlia i Alemanya. Un cop les havia fetes, va exigir-me 800 o 900 milions de pessetes [uns 5 milions d’euros] que jo li devia, encara que ell me’n devia 2.000 [12 milions d’euros]. Ell pretenia que jo li pagara abans i jo vaig dir-li que només ho faria si prèviament em deixava eixir del país. 

Paco Roig, davant un quadre de la pintora Carmen Calvo inspirat en la nissaga Borja. / Carme Ripollès

—Retornem al present. Els negocis que manté són principalment immobiliaris. 

—Els meus fills, jo ja no faig res. Els meus fills gestionen un parell d’hotels, porten els tarongers que tenim...

—Què en queda, de Roig Grupo Corporativo?

—No res. El PP s’ho va endur tot.

—Què diu?

—Vaig invertir moltíssims diners en la compra de terrenys que havien de ser urbanitzables i, a l’hora de la veritat, van fotre’m tant com van poder. Vaig perdre tota la pasta.

—Paco Roig se sent l’aneguet lleig dels anys del boom?

“Davant o darrere de Camps hi havia algú que li deia què havia de fer i què no”

—Qui va decidir acabar amb mi? No ho sé, però van aconseguir-ho. Tant a Alzira com a Algímia d’Alfara, Torres Torres i Estivella, la predisposició dels alcaldes i dels grups de l’oposició cap als meus projectes era total, la documentació estava en ordre, però la Conselleria del PP va aturar-los en sec. Per què? Ho desconec. Prohibint els meus camps de golf, el PP va arruinar-me. Quan [l’any 2006] va entrar com a conseller Esteban González Pons, net d’un gran contrabandista de farina, tot es va començar a frenar: va dir que practicaria la “política sandía”, verda per fora i roja per dins. En principi, el PP semblava molt favorable a aquest tipus d’urbanitzacions, però van impedir que es construïren les meues. Malgrat que tot estava en regla, Isabel Bonig, com a consellera, també s’hi va negar. Ella va liquidar-les del tot.

—Li tenien mania?

—El PP? I tant que sí!

—Deixa intuir que hi havia una mena de conspiració en contra seua. N’assenyala, en concret, algun culpable?

—Qui estiguera davant o darrere de Francisco Camps.

—Qui?

—Davant o darrere d’ell sempre hi havia algú que li deia què havia de fer i què no.

—Aquells projectes estan completament morts o podrien revifar ara que repunta l’activitat immobiliària?

—Diria que estan morts. De ganes de revifar-los, a la meua edat, no en tinc. En cas que isquera alguna oportunitat, potser tornaria a intentar-ho, però ho dubte moltíssim.

—Amb la compravenda de palaus històrics de València, vostè sí que va fer bones operacions amb la Generalitat.

—Sí. Vaig comprar-li a molt bon preu un edifici a la sogra de González Pons; potser per això m’ha tingut sempre tanta mania. Vaig adquirir-lo per 90 o 100 milions de pessetes [uns 600.000 euros] i 14 o 15 inquilins a dins. El meu advocat va avisar-me que era impossible treure’ls d’allà, però vaig insistir-hi molt. Calia aconseguir-ho, de la manera que fora. Vam pagar tot allò que, un per un, ens van anar exigint. Les primeres que van marxar van ser unes mongetes a les quals vam haver de pagar molt poc. I l’últim, un xic homosexual que havia enviudat de l’home i s’havia casat amb una dona amb la qual acabava de tenir un fill. Aquell xic va eixir bastant més car. Quan ja no quedava ningú, vam reformar l’edifici sencer i li’l vam vendre a la Generalitat. 

—Parla del Palau dels Català de Valeriola, la seu de Vicepresidència. L’any 2003, la Generalitat va abonar-li a canvi 8,8 milions d’euros.

—Sí. I quan van quedar-se’l, no van deixar-me visitar-lo per dins. El senyor Camps fins i tot va negar-se a posar-hi una placa que recordara que la rehabilitació havia estat meua. M’he sentit molt maltractat per ell.

 Paco Roig, en un moment de l'entrevista. / Carme Ripollés

—Ara és ocupat per Mónica Oltra. Qui els ho havia de dir, a vostè i el senyor Camps...

—Doncs sí.

—En qualsevol cas, la venda de les 31.000 accions del València CF per 31,6 milions d’euros és el millor negoci que ha tancat mai.

—No. El del València va ser el segon millor negoci. El millor de tots fou la venda a Llanera del projecte de camp de golf de la Bega, a Cullera.

—Se sent maltractat per Camps, però durant la seua època vostè va signar operacions molt rendibles. El traspàs de les accions del València, sense anar més lluny, fou animat pel Consell...

—Camps era un impresentable, un inútil total que jugava al tenis mentre algú manava d’ell. I, gràcies a això, qui manava d’ell feia tot allò que li venia de gust.

—Però qui manava d’ell era un polític o una altra persona?

—Ah! No ho sé, no ho sé... Pregunte-l’hi vostè.

—Ja sabem què opina de Camps, però no ens diu res d’Eduardo Zaplana.

—A Zaplana vaig demanar-li una llicència d’ITV per al meu fill, que tenia unes gasolineres. Juan Francisco García [cap de gabinet de Zaplana a la seua etapa com a president valencià] va assegurar-me que me la concedirien, però la llicència mai no va arribar. Zaplana estava obsessionat amb la idea de vertebrar la Comunitat Valenciana i pensava que el València CF hi havia de jugar un paper clau. De fet, va demanar-me que l’equip jugara gratis dos partits amistosos a Castelló i Alacant. Vaig advertir-lo que a Alacant ens dirien de tot i, efectivament, aquell dia, a l’estadi Rico Pérez, van dir-nos “fills de puta” als dos.

—La germanor.

—Un altre dia Zaplana va dir-me que s’havia compromès amb Pedro J. Ramírez [director d’El Mundo] perquè la seua dona [la dissenyadora Ágatha Ruiz de la Prada] treballara per a Mercadona. Finalment vaig aconseguir que ho fera per a Pamesa, l’empresa [ceràmica] del meu germà Fernando.

—Fernando Roig va participar activament en la creació de Valmor Sport SL, l’empresa organitzadora del gran premi de Fórmula 1 a València.

“La idea del circuit urbà va ser meua. Li la vaig proposar a Francisco Camps als lavabos del Palau de les Arts el dia que Fernando Alonso va presentar-hi el seu McLaren”

—La idea del circuit urbà va ser meua. Li la vaig proposar a Francisco Camps als lavabos del Palau de les Arts el dia que Fernando Alonso va presentar-hi el seu McLaren. Camps va preguntar-me si jo hi diposava dels diners suficients i vaig contestar-li que sí. Va dir-me que em posaria en contacte amb [el president de Bancaixa, José Luis] Olivas, amb qui vaig anar a Istanbul i més llocs. Tot anava bé, però 15 dies abans de signar el contracte definitiu van citar-me a una reunió amb Fernando, Olivas i Domingo Parra [exconseller delegat del Banc de València]: allà van dir-me que no me’n faria càrrec, perquè jo era promotor immobiliari, i que seria Fernando qui entraria a l’empresa. Olivas va confessar-me que em compensarien aquell disgust i encara ho estic esperant.

—...

—L’endemà vaig telefonar Camps per dir-li que era un traïdor i que no tenia vergonya. Van deixar-me fora a l’últim moment.

Paco Roig / Carme Ripollés

—Amb Zaplana manté el contacte?

—Sí. Parlem de tant en tant.

—L’any 1996 va cedir el Mestalla perquè el PP celebrara el seu míting més multitudinari, amb José María Aznar a les portes de La Moncloa.

—I més tard, quan Aznar ja va visitar València com a president, vaig haver de donar moltes colzades perquè em deixaren fer un cafè amb ell. Així m’ho van pagar.

—Era normal que en un club de futbol cedira el seu estadi a un partit polític?

—Sí. Era el partit que manava.

—Se’n va penedir després, d’haver-ho fet?

—No, però havien dit que em tractarien bé i van portar-se com uns cabrons.

—Ha parlat de Valmor, un gran fiasco que va acabar endeutant les arques de la Generalitat. L’empresariat valencià no ha comès errades?

—L’empresari valencià és bo. Fallen els polítics i els jutges, no els empresaris. 

—Vostè va participar als inicis de Mercadona, la principal empresa de capital valencià. Evoque breument aquella etapa.

—Mon pare va crear Cárnicas Roig, amb un parell de fàbriques d’embotits a Tavernes Blanques i a la Pobla de Farnals. Després vam obrir una botiga a Sueca... I li veníem productes nostres a un senyor que tenia un supermercat xicotet a la plaça principal de Montcada, que era on paraven els autobusos. Ens devia diners i un dia vam decidir comprar-li’l. Aquell va ser, en realitat, el primer Mercadona. El logotip van idear-lo Andreu Alfaro i Vicent Ventura, de l’empresa Publipress.

—Quan observa el Mercadona actual, sent orgull de família?

—Sent que el meu germà [Juan] ho fa fet molt bé. Jo no hauria estat capaç de fer-ho tan bé. El mèrit és seu. I punt.

—Les caixes d’estalvi valencianes no han tingut tanta sort. Ja no existeixen Bancaixa ni la CAM, que va ser venuda a un euro, ni tampoc el Banc de València, venut per un altre euro.

“Els valencians, com a poble, som una merda”

—Lladres, lladres, lladres... Lladres a punta pala! Però els uns tapen les vergonyes dels altres i els altres tapen les vergonyes dels uns. Lladres! En general, lladres. Els valencians, com a poble, som una merda.

—Així com vostè se sent maltractat per Camps, sent que Espanya ha maltractat el País Valencià?

—Ningú no ha fet res per València. Ni Cánovas ni ningú. Ni tan sols Vicente Mortes Alfonso, nascut a Paterna, que fou ministre de Vivenda [del 1969 al 1973] amb Franco i era família de ma mare. Un dia, quan jo tenia 14 o 15 anys, mon pare i una altra gent van fer-li un homenatge a Ignasi Villalonga Villalba, que havia fundat el Banc de València i després va dirigir [del 1943 al 1970] el Banc Central. Des de Madrid, però, ell tampoc no va fer res en favor de València.

—A què atribueix aquest menysteniment?

—No ho sé. Només sé que la vergonya més gran que hi ha a Espanya és el País Basc. El PNB pacta amb la dreta i amb l’esquerra amb l’única missió de mantenir els seus privilegis i obtenir més diners encara... Són uns traïdors nats.

—Els furs bascos va respectar-los Franco, fins i tot.

—Doncs molt malament! Per què no ens donen el mateix, als valencians?

"Jo mai no he sigut monàrquic. Mai. Jo soc valencià. Espanyol i valencià". / Carme Ripollés

—Quan sent parlar de l’infrafinançament crònic que arrosseguen els valencians, vostè es deu posar nerviós.

—Als valencians ens sobren polítics i ens cal treballar més.

—No treballem prou?

—No treballem prou, no. Però n’hi ha de pitjors. Sap qui viu la mar de bé i no ha treballat mai?

—D’aquests, n’hi ha uns quants.

—Jaime de Marichalar! Ell no ha doblat ni al dominó!

—Amb qui era el seu cunyat, Iñaki Urdangarin, vostè tampoc no va tenir una bona experiència.

—És cert. Per culpa seua vaig palmar 300.000 euros.

—Va col·laborar activament en l’organització dels certàmens Valencia Summit.

—Miguel Zorío [empresari i exvicepresident del València CF] va proposar-me participar-hi i no m’hi vaig negar.

—L’Institut Nóos organitzava actes que eren un bluf amb l’aquiescència —i els diners— d’algunes administracions públiques.

—A la Fórmula 1 també hi van participar administracions públiques, i en tantes altres coses... No entenc que Urdangarin haja acabat a la presó per organitzar aquells actes.

—Després de l’infructuós contacte amb Urdangarin, es considera monàrquic? 

—Jo mai no he sigut monàrquic. Mai. Jo soc valencià. Espanyol i valencià. El problema d’Espanya és l’estafa de democràcia que tenim: jo no vote un partit perquè després s’ajunte amb un altre.

—Són les coalicions. Europa en va plena.

—Doncs són una estafa de coalicions.

—S’ha trobat molts polítics corruptes durant la seua vida? Polítics comissionistes, per dir-ho més clarament.

—Alguns. En això dels diners tots ells es posen d’acord de seguida. Quan han d’apujar-se el sou, hi voten a favor els uns, els altres, els feixistes, els comunistes... Tots!

—Li ha agradat l’ascens de Vox?

—Tant me fa Vox, el PP... Només demane una miqueta de seriositat. He votat el PP i ací de vegades he votat el PSOE. Ben poquetes, però ho he fet. Ara veig que Vox és l’enemic número 1, tots volen matar-lo. Em sap greu que els diguen feixistes. Fins on jo sé, no han mort ningú.

Paco Roig. / Carme Ripollés

—Se sent més espanyol que mai?

—No. Com sempre. Em molesta molt, això sí, tot el que està succeint a Catalunya. Quan jo tenia 15 anys, mon pare va enviar-me al matadero de Barcelona. Ara li diuen escalfador o no sé què. El gran problema d’Espanya han sigut les autonomies. Els romans, quan van instal·lar-se ací, van dominar tota la Península amb tres o quatre governadors. Ara, en canvi, necessitem 17 governs... Mare de Déu santíssima! Sabeu tota la gent que cobra de l’erari públic?

—Se’l veu molt allunyat dels partits tradicionals. Ciutadans també li ha desencantat?

—Ciutadans va guanyar les eleccions catalanes i Inés Arrimadas se’n va anar a Madrid. Però això com és? Com pots guanyar unes eleccions a Catalunya i fugir cap a Madrid? No, Albert Rivera i ella tampoc no m’agraden.

—No podem acabar l’entrevista sense tornar a referir-nos al València CF. Ha canviat molt el futbol des que no és president?

—Sí. Els jugadors sempre han sigut molt egoistes, però ara són més professionals, es cuiden bastant més.

—Vostè va fer que el Luis Casanova s’anomenara novament Mestalla. Quan s’inaugure el nou estadi, però, segurament durà el nom d’una marca comercial.

—El fill de Casanova va dir-me de tot i vaig haver de recordar-li que son pare no havia fundat el club ni l’estadi. Amb tot, algunes coses no han canviat tant com sembla: els anys 50 ja hi havia molts estrangers als equips, el València d’aquella dècada va arribar a jugar amb cinc sud-americans. Ara hi juguen dos o tres espanyols, encara menys.

—Què en pensa, de l’actual directiva, plena de noms i cognoms asiàtics?

“Què ha de saber de futbol aquell home que hi ha a Singapur? Totes les reunions importants, les fan allà! Si no pot venir a València, hauria de vendre el club”

—Que no em representen gens. Si em representaren, defensarien molt més el València i tot el que significa. No fan res. Ni tan sols no defensen Marcelino [García Toral, entrenador del primer equip]. Què ha de saber de futbol aquell home [Peter Lim, propietari del club] que hi ha a Singapur? Totes les reunions importants, les fan allà! Si no pot venir a València perquè té tantíssima feina, hauria de vendre el club.  

—Què li ha cridat més l’atenció, del primer lustre de Lim?

—M’estranya que la gent estiga tan callada, que el valencianisme no es mobilitze en contra seua. Val a dir que la premsa també ha estat prou benèvola. Però Lim no ha de jugar amb foc: si la societat valenciana comença a girar-li l’esquena, es quedarà tot sol al camp. 

—Ell recorda que va salvar el València.

—Lim és un lladre que s’ha endut el València gratis, però ningú no diu res. Espere que els valencianistes reaccionen d’una vegada.

—Va posar-hi 94 milions, que no és poca cosa.

—Caldria saber qui es queda les comissions per cada operació, com es distribueixen els diners dels fitxatges... Però ningú no s’hi posa.

—Parlant de diners, com va gestar-se la prima que els jugadors del València CF van rebre per l’empat contra el Deportivo de la Corunya que va donar-li al Barça la Lliga 1993-94?

—Va telefonar-me el senyor [president del FC Barcelona, Josep Lluís] Núñez el dia abans del partit. Va preguntar-me si els jugadors del València rebrien cap prima nostra en cas de victòria i vaig respondre-li que de cap manera. Anàvem els vuitens, els jugadors no mereixien cap prima. Uns dies després del partit vaig tenir notícia que els havia arribat un maletí amb 40 milions de pessetes [240.000 euros].

Paco Roig, fotografiat al costat de la plaça de l’Ajuntament de València. / Carme Ripollés

—L’estiu següent el València va ser convidat al trofeu Joan Gamper i el Barça va disputar el trofeu Taronja. Hi havia molt bon rotllo.

—I en aquella època el Barça de bàsquet també va jugar un partit amistós contra el València Bàsquet a la Font de Sant Lluís. L’equip acabava de baixar de la lliga ACB a la lliga EBA i calia un revulsiu. Fou un regal meu.

—Amb Jesús Gil tenia bona relació?

—Sí, molt bona. Només vam xocar una vegada, quan va fitxar el nostre porter Molina per 70 milions de pessetes [420.000 euros]. Amb qui vaig xocar més va ser amb [el periodista radiofònic] José María García.

—Per quina raó?

—Quan nosaltres vam fitxar Viola, un davanter brasiler del Corinthians, va acusar-me d’haver-me quedat una comissió d’un milió de pessetes [6.000 euros], cosa que era mentida. I es burlava de mi quan jo exigia més diners de les teles per al València. En aquell moment rebíem 2.500 milions de pessetes anuals [15 milions d’euros], una quantitat que em semblava indigna per a un club com el nostre. Va dir-me “vendedor de humo”, però el cert és que, al cap de pocs anys, el València va passar a cobrar 3.500 milions anuals [21 milions d’euros].

—Amb què es queda, del seu pas pel València CF?

—A més de canviar-li el nom al camp, vam fer-ne una ampliació que ens va permetre guanyar 25.000 cadires; vam recuperar els pantalons i els mitjons de color negre, vam decidir convidar una banda de música de cada poble a l’inici i el descans de cada partit i vam introduir el valencià a la megafonia. La idea de les bandes va proposar-la Zaplana, que també considerava que era una manera de vertebrar la Comunitat. Ara Lim ha estat a punt d’eliminar-les, com ja ha fet amb el valencià. La megafonia ara és una barreja de valencià, castellà, anglès i xinès. Un desastre!

—S’ha de dir que, en matèria lingüística, vostè sempre ha tingut clara la unitat de català i valencià.

—Sempre.

—Fins i tot diuen que, de menut, el seu segon equip era el Barça.

—Viatjava sovint a Barcelona amb mon pare i allà escoltava parlar valencià. M’agradava. 

—És cert que, com a màxim accionista de l’Hèrcules CF que vostè seria més tard, va sol·licitar a Joan Laporta la cessió de Leo Messi, que aleshores jugava al filial blaugrana?

—Ja ho havia oblidat [riu]... Sí, però va dir-me que de cap manera.

—Vostè va lluitar per trencar el duopoli Barça-Madrid, però qui finalment ho ha aconseguit és l’Atlètic de Madrid.

—Sí, ara l’Atlètic està molt per damunt nostre. I mentre continuem tenint un propietari de Singapur, la situació del València no millorarà... Aquell senyor només vol guanyar pasta. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.