Esther Tallada: «Faulkner estira al màxim el pacte de versemblança amb el lector»

—Els invictes (Ed. del 1984) és una bona novel·la per entrar a la literatura de Faulkner?

—Sí, de fet són cinc o sis contes que ell va escriure per separat quan anava just de diners, i que, després, quan en va tindre tres, va veure que els podia ajuntar i fer una novel·leta. I llavors va escriure l’últim conte, que està escrit expressament per a aquest llibre. Per què és una bona porta d’entrada? Perquè hi ha tot l’univers de Yoknapatawpha, aquest escenari inventat de Faulkner, i hi entren molts personatges dels que després continuen sortint en altres obres. La concepció de la novel·la és més lineal, potser precisament per això, perquè la va anar fent a trossets i la va fer més lineal. També és una bona entrada perquè... A veure, Faulkner sempre són focs d’artifici...

—Sí, això hi és.

—Sí, el que passa és que és més moderat, potser perquè ja té l’estructura lineal. Tampoc hi ha gaires paraules inventades i altres elements que fan més difícil la lectura. Aquí és bastant planer.

—Però sí que hi ha aquelles filigranes sintàctiques seves en frases llarguíssimes, com seria el cas de l’escena del despatx, bastant al començament.

—I tant. Aquella és molt complicada i molt llarga. Perquè parla d’una presència, la personalitat aclaparadora del coronel Sartoris, que plana per tota la novel·la. De fet, el coronel Sartoris —que surt a molts contes i novel·les— està inspirat en el besavi d’en Faulkner. Si mires la biografia del besavi, quadren moltes coses: havia lluitat a la guerra de Secessió amb els confederats; havia fet unes milícies a banda perquè el van destituir per no se sap quina història; va ser constructor d’una línia del ferrocarril, i, quan es va morir, el van enterrar al cementiri... crec que d’Oxford —no n’estic segura—, en un promontori sobre la vall que era propietat seva. Era una família de diners i terratinents. Tot això són detalls que surten a Els invictes i que Faulkner agafa del seu besavi, una mica eixelebrat.

—La novel·la està narrada pel fill del coronel, en Bayard, que al començament té tretze anys i va amunt i avall sempre amb un amic negre, en Ringo.

—Sí, senyor. De fet, tota la novel·la la narra en Bayard que, a l’últim capítol, ja té més de vint anys. És xocant, perquè Faulkner estira aquest pacte de la versemblança amb el lector i tens un narrador que, en certa manera, té un discurs infantil —amb poques subordinades, etc.—, però després apareixen les frases llarguíssimes, supersubordinació, vocabulari elevat i registre elevat. Com a lector, t’ho creus, però és una veu molt madura.

—Creu que això també fa més fàcil la lectura d’Els invictes, que de bon començament té un regust de personatges de Mark Twain: Tom Sawyer, Huckleberry Finn, el negre Jim...?

—Sí, la primera aventura és molt això que dius: novel·la americana de dos nois jovenets, sobretot quan agafen el mosquetó de la llar de foc. Aquella escena és molt divertida perquè han d’acabar amagats per l’àvia, que és un altre personatge superfabulós de Faulkner. I en Ringo també té una aventura molt divertida amb l’àvia, en la qual volen recuperar el bestiar que els ha furtat l’exèrcit ianqui. És una aventura picardiosa molt divertida. I molt difícil de traduir, perquè aquesta picardia, aquesta martingala que es munten l’àvia i en Ringo per aconseguir el bestiar dels ianquis, està basada en un joc de paraules que implica el nom de dos negres i dos muls. En l’original has d’entendre que els ianquis —per l’accent de l’àvia— no l’acaben d’entendre i quan ella els reclama els dos negres i els dos muls, els ianquis entenen que li han de tornar cent muls i dos baguls de plata. Però clar: perquè això passi en català, vaig haver de canviar els noms de tots. Això em va portar hores.

—Això són els capítols «Ràtzia» i «Riposte in tertio»?

—Sí.

—L’han premiada per la traducció d’Els invictes amb el Premi Aurora Bertrana, però creu que, en el fons, és un reconeixement a tot el que ja ha traduït de Faulkner, que ja són tots els Contes i sis novel·les més?

—Sí, ja era la quarta nominació que tenia a l’Aurora Bertrana (tres per Faulkners i una per la Mary Wollestonecraft que vaig fer per A Cal Carré: Maria o el món contra les dones) i aquí el jurat va fer un comentarI genèric de l’estil «pel treball de translació de tots aquests registres». Això no és només per Els invictes; és Llum d’agost, és Mentre em moria, i són, fins i tot, els Contes —que l’any passat estaven nominats. Sí, crec que era una mica a la trajectòria faulkneriana.

—Quan va traduir Llum d’agost explicava que havia de trobar una solució també per traduir els dialectalismes. Aquí també n’hi ha?

—En Faulkner sempre és el mateix. Hi ha una voluntat de retratar la llengua dels pagesos —menys polida perquè no han anat a escola— i la dels negres, que tampoc no han anat a escola i, a més, tenen una fonètica diferent que prové de la seva llengua d’origen. Com que jo no sé com parlen els negres en català, el que faig és marcar-los amb una sèrie de trets d’oralitat, de llengua oral: per exemple, amb elisions. En compte de dir, «si haguessis» els faig dir «si ‘guessis»; els faig dir «aiga», «iclésia» i altres. No reprodueixo cap dialecte català en cap cas. Només intento crear una diferència en la forma de parlar i que sigui més col·loquial. Els negres eren esclaus, no havien tingut formació i tenen una parla menys polida. Amb els pagesos els intento marcar també oralment però una mica menys. Els blancs diran «dugues» i «iclésia» però no faran elisions, per exemple. Intento fer una bateria diferenciada de trets, perquè es vegi una mica de diferència. És molt laboriós, també.

—Fa poc ha traduït al català Amada (Beloved) de Toni Morrison (1931-2019) per Segona Perifèria, una novel·la d’una època semblant però escrita per una autora afroamericana contemporània nostra. Morrison també fa diferències que vostè ha de traduir?

—També parlen diferent. Tant ella com Faulkner crec que intenten reproduir la realització oral de la llengua per part dels negres, que tenen accent. Ara no, però en aquella època tenien una manera de parlar concreta influïda per les seues llengües d’origen. En Faulkner pot haver-hi també una intenció de retratar l’analfabetisme. En canvi, Toni Morrison diferenciava la llengua dels blancs i dels negres, però ho feia intentant plasmar la realització de la llengua per part dels negres —la fonètica, sobretot—, però no hi ha una exaltació de la dignitat d’aquella raça: no els vol fer semblar analfabets ni curts de gambals —que en Faulkner de vegades ho feia. A Amada vaig haver d’anar molt amb compte com els marcava, perquè no havia de ser gens estripat, però també havia de ser diferent. A més, un dels temes de la novel·la és la identitat i aquella manera de parlar era un tret identitari. Per tant, era important conservar-ho. En conseqüència, em vaig limitar a fer marques amb elisions, de manera que es notés que parlen diferent però sense connotar res més. Re en compte de res (però això també ho fem molts parlant). Quansevol en compte de qualsevol...

—Toni Morrison també és complicada de traduir?

—Molt. Al començament em va semblar que no. Anava fent i pensant: bé, no hi ha registres gaire literaris, tot i que té moments molt lírics; està escrit amb molt de gust, però amb un vocabulari senzill i anava fent i pensava que no era tan difícil. Quan em vaig adonar de la complexitat, va ser en la revisió perquè fa moltes el·lipsis. I quan ho vaig rellegir no sabia si ho havia fet bé perquè no ho acabava d’entendre. Havia de tornar a l’original i confirmar cada cosa. L’estil de Morrison és difícil perquè barreja passat, present i futur, i costa saber on estàs. De vegades, quan tradueixes, interpretes el que està passant. I una mateixa paraula pot ser una campana o un timbre. I tu decideixes si és una cosa o una altra. Amb Morrison has d’anar amb peus de plom amb coses així. Detalls que et fan anar molt lenta en la revisió.