Quan la Júlia Laredo, de vint-i-dos anys, va penjar la primera fotografia des de Lisboa, encara no havia desfet la maleta. A la imatge mostrava un cafè a una terrassa, una façana de rajoles blaves i un cel d’aquells que semblen retocats. «Comença l’aventura», havia escrit. Durant els dies següents, les publicacions es van omplir de carrers amb pendent, sopars improvisats i copes amb estudiants que acabava de conèixer. A casa, tothom semblava convençut que vivia una d’aquelles experiències que et canvien la vida, però el que no va explicar va ser que, la primera nit, després de deixar les coses a l’habitació d’un pis compartit, es va asseure al llit i va trucar a la mare perquè la va aclaparar de sobte sentir que estava sola a una ciutat estrangera.
«Em pensava que estaria emocionadíssima cada dia, que coneixeria gent de seguida i que tot em semblaria una aventura. Però els primers dies em sentia completament fora de lloc, i em feia vergonya explicar-ho perquè semblava que tothom s’ho estava passant molt millor que jo», explica. La seva història no és excepcional en el fons, encara que cadascú la visqui d’una manera diferent, ja que la distància entre les expectatives i la realitat pot ser especialment incòmoda quan tothom espera que siguis feliç.
L’Erasmus s’ha convertit en una mena de relat compartit que gairebé no admet esquerdes. Abans de marxar, els amics et diuen que aprofitis cada segon; durant l’estada, les xarxes socials semblen exigir-te que demostris que ho estàs fent, i, quan tornes, les preguntes semblen esperar la resposta correcta i positiva. Costa respondre que sí, que ha sigut bonic, però que també hi ha hagut dies horribles, perquè sembla que reconèixer les dificultats equivalgui a no haver sabut aprofitar l’oportunitat.
La solitud enmig de la festa
En Marc Girona, un estudiant de vint-i-dos anys que va passar tot el semestre a Bolonya, recorda que les primeres setmanes van ser una successió de plans, grups de WhatsApp i persones que semblaven disposades a convertir-se en amigues per sempre. El calendari estava ple abans que hagués tingut temps d’aprendre’s els carrers de la ciutat i gairebé cada vespre apareixia alguna proposta per sortir. El problema va arribar quan aquella primera eufòria es va anar esgotant i va descobrir que conèixer molta gent no era exactament el mateix que tenir algú amb qui parlar quan les coses anaven malament.
«Tothom tenia ganes de fer coses, però quan et trobaves malament no sabies gaire a qui explicar-li-ho»
«Podia sortir quatre nits per setmana i, tot i així, passar-me el diumenge sense parlar seriosament amb ningú. Tothom tenia ganes de fer coses, però quan et trobaves malament no sabies gaire a qui explicar-li-ho», diu. En un entorn on les amistats es formen a una velocitat insòlita, de vegades costa distingir entre la intimitat real i aquella complicitat provisional que neix de compartir una ciutat, una universitat i la sensació que cal aprofitar el temps abans que s’acabi el semestre.
També hi ha una pressió menys evident però present al llarg de l’Erasmus, que és la de semblar interessant, espontani i disposat a tot. Dir que no a una excursió, quedar-se a casa un divendres o reconèixer que aquell cap de setmana no et pots permetre un viatge pot fer la sensació de ser un avorrit o estar desaprofitant l’experiència. L’Erasmus és una oportunitat per sortir de la rutina, però aquesta mateixa promesa pot convertir-se en una obligació permanent de fer coses, conèixer gent i acumular records que després es puguin explicar.
La llibertat també costa diners
La precarietat és una altra de les parts menys visibles de l’intercanvi. La beca ajuda, però no sempre cobreix les despeses reals d’una estada, sobretot en ciutats on els lloguers s'han encarit i trobar una habitació assequible ja és una aventura per als mateixos residents. Entre la fiança, el transport, la compra setmanal i les factures, el pressupost pot quedar compromès abans que comencin els viatges que tothom associa amb l’experiència.
La Laia de la Torre, que va viure a París durant cinc mesos, havia imaginat que aprofitaria els caps de setmana per descobrir altres ciutats europees. Però al final va acabar fent números abans de cada pla i mirant les fotografies dels companys que sí que podien permetre’s agafar un tren divendres a la tarda. «Em feia vergonya dir que no podia anar a sopar o que preferia no apuntar-me a un viatge perquè havia de guardar diners per al lloguer. Semblava que tothom tenia el mateix pressupost i a vegades em sentia de menys per no poder seguir el ritme», explica.
La qüestió és que no tothom marxa amb les mateixes condicions. Per a alguns estudiants, l'intercanvi significa independència i la possibilitat de descobrir el món, però per a d'altres és una experiència que només poden sostenir gràcies a l’ajuda familiar, a estalvis acumulats o a una feina que han de compaginar amb les classes. La llibertat de decidir un dijous que dissabte es pot anar a Amsterdam no és igual per a tothom, encara que les fotografies que apareixen a Instagram s'assemblin molt.
Tornar sense saber ben bé què has viscut
Quan s’acosta el final del semestre, l’experiència sembla adquirir una intensitat nova. Els carrers que durant els primers dies eren desconeguts es converteixen en escenaris familiars, els bars habituals acumulen records i les persones amb qui potser no tornaràs a coincidir comencen a ocupar un lloc que costa explicar. L'última setmana es passa entre sopars de comiat, promeses de visites i la sensació que encara queden massa coses per fer, com si cinc mesos no haguessin estat suficients.
Però la tornada també pot ser estranya. La Júlia, que a Lisboa havia après a moure’s sola per una ciutat nova i havia descobert que era capaç de resoldre situacions que abans li feien respecte, va arribar a casa amb ganes de recuperar les rutines i, alhora, amb la sensació que alguna cosa s’havia acabat massa de pressa. Els amics continuaven quedant als mateixos llocs, la seva habitació era exactament igual i la família li preguntava per les anècdotes més divertides, però li costava explicar aquella barreja d’alegria, cansament i nostàlgia que no encaixava gaire amb el relat d’una aventura perfecta.
«Em pensava que tornaria sent una persona completament diferent, amb totes les respostes i amb ganes de començar una vida nova. En realitat, vaig tornar amb moltes preguntes i amb la necessitat de descansar», diu. Potser el canvi no és tan espectacular com ens agrada imaginar, ni apareix en forma d’una revelació que es pugui resumir en una frase bonica, sinó que de vegades consisteix a descobrir que pots viure lluny de casa i trobar-la a faltar al mateix temps, o que una experiència pot haver valgut la pena sense haver estat extraordinària cada dia.
Hi ha una tendència a convertir l’Erasmus en una història que només es pot explicar des de la felicitat, com si les dificultats fossin una interrupció accidental d’allò que hauria d’haver estat una aventura perfecta
Hi ha una tendència a convertir l’Erasmus en una història que només es pot explicar des de la felicitat, com si les dificultats fossin una interrupció accidental d’allò que hauria d’haver estat una aventura perfecta. Però marxar també significa perdre les referències habituals, negociar una nova manera de relacionar-se amb els altres i assumir que la llibertat no sempre ve acompanyada de la sensació de saber què estàs fent. Potser, per això, la pregunta interessant no és si l'Erasmus ha estat el millor semestre de la teva vida, sinó què n'has après quan les coses no han anat com esperaves. Hi ha amistats que duren anys i d'altres que desapareixen quan s'acaba el vol de tornada, ciutats que s'estimen des del primer dia i d'altres que només s'entenen quan ja s'han deixat enrere, com també hi ha qui torna amb ganes de marxar de nou o qui descobreix que necessita quedar-se una temporada a prop dels seus.
I potser no passa res si, quan tothom et pregunta com ha anat, la resposta no és una successió d’anècdotes brillants, sinó una explicació més difícil d'ordenar. Explicar que has rigut molt, que t’has sentit sol algun vespre, que has conegut persones que trobaràs a faltar i que també hi ha hagut dies en què hauries donat qualsevol cosa per tornar a casa. La cara B de l’Erasmus no és una altra cosa que descobrir qui ets quan la vida que coneixes deixa de sostenir-te i has d'aprendre, a poc a poc, a construir-ne una altra.