Els límits tradicionals del municipi eren els dels barris actuals de la Vila de Gràcia, el Camp d’en Grassot i la Salut, més un sector que, ara, forma part de l’Eixample. Vallcarca, els Penitents i el Coll, tot i que avui també integren el districte de Gràcia, pertanyien a Horta. La Vila pròpiament dita queda limitada per la via Augusta i la Riera de Cassoles, a una banda; els carrers de Bailèn —l’antic torrent del Pecat— i de l’Escorial, a l’altra; i el carrer de Còrsega i la travessera de Dalt com a límits inferior i superior, respectivament. Les seves artèries principals, que creuen la Vila, són el carrer Gran de Gràcia, el camí que connectava Barcelona amb la via Augusta al seu pas pel Vallès, i que continua pel passeig de Gràcia; i la travessera de Gràcia, que segueix el traçat de l’antic camí del Mig, que anava de Sant Andreu del Palomar a les Corts i que és una de les poques vies romanes que conserva gairebé tot el traçat original.
Del naixement a la independència
Se situa la fundació de Gràcia el 17 de gener de 1626, amb l’establiment del convent dels carmelites descalços de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep —els “Josepets”—, on ara es troben la plaça de Lesseps i l’avinguda de la Riera de Cassoles. Al voltant del convent i de l’església que l’acompanyava, que continua dempeus, hi van créixer diverses masies: Cal Santpere, Cal Comte, Ca n’Alegre de Dalt i Ca n’Alegre de Baix... D’aquesta darrera, enderrocada el 1958, només en queden les tres grans palmeres que es poden veure a la mateixa plaça de Lesseps.
Durant els segles XVIII i XIX, alguns burgesos barcelonins van construir cases d’estiueig a la zona, un costum reflectit, per exemple, a Les històries naturals (1960), del gracienc Joan Perucho. Baixant per Gran de Gràcia i tombant pel carrer de les Carolines se’n pot veure la més destacada: la Casa Vicens, primera obra important d’un Antoni Gaudí de només vint-i-sis anys. Al carrer Gran, però, hi ha més edificis modernistes dignes d’esment, com les cases Francesc Cama, Salvador Andreu o Elisa Bremon d’Espina.
La zona havia començat a rebre el nom de Gràcia quan van començar a arribar-hi els primers artesans i menestrals. A principis del segle XIX, ja hi havia tres nuclis estructurats al voltant de convents: un als Josepets, un al de Jesús, al principi del carrer Gran, i un als Caputxins Vells, al costat de la Travessera, a prop de les obres del mercat de l’Abaceria Central.
Va ser aleshores quan el nou poble va voler independitzar-se de Barcelona. La Constitució de Cadis permetia als nuclis de més de 1.000 habitants esdevenir municipis, i Gràcia ho va fer el 4 de març de 1821. Això, però, es va acabar amb la tornada de l’absolutisme menys de tres anys després. Després d’un segon intent infructuós poc més tard, el 6 de juliol de 1850, finalment, la Vila de Gràcia va esdevenir un municipi de ple dret.
La Festa Major
A principis del segle XIX també va néixer un dels esdeveniments populars més importants de Gràcia: la Festa Major, durant la segona quinzena d’agost. Tot i que les històries sobre el seu origen són contradictòries, es va consolidar al llarg del segle i, amb la constitució definitiva de l’Ajuntament, se’n va començar a guarnir la façana, cosa que va ser imitada per les societats i entitats de la Vila i, més tard, pels veïns dels carrers. El concurs de guarniments va començar la dècada de 1920 i, amb els anys, els envelats van ser substituïts pels concerts que, avui dia, omplen els carrers i places de Gràcia durant una setmana. Una festivitat que atreu milers i milers de persones de tot el país, amb les molèsties que això comporta per a molts veïns que veuen com el seu enorme èxit multiplica les mostres d’incivisme any rere any.
El campanar i la Marieta, símbols de Gràcia
Ja com a municipi independent, el 1862 l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias va impulsar la construcció d’un campanar davant de l’Ajuntament, és a dir, a l’aleshores plaça d’Orient, que ha canviat de nom —Constitució, Rius i Taulet— fins a l’actual: plaça de la Vila de Gràcia. Com que totes les esglésies tenien campanars baixos i lluny del centre, calia una torre que pogués veure’s des de qualsevol punt del poble i que, a més, en seria l’únic campanar civil. El rellotge que la corona va ser obra del suís Albert Billeter, i la campana, la Marieta, d’Isidre Pallarès. Aquesta darrera, justament, va protagonitzar un moment determinant de la història de la Vila: la Revolta de les Quintes.
Els moviments obrers, progressistes i republicans van marcar a sang i foc la Gràcia del segle XIX. Ja durant els aldarulls de 1856, que van posar fi al Bienni Progressista, set oficials van ser executats als actuals Jardinets de Gràcia, davant de la Casa de la Marquesa, que va ser incendiada. Una setmana després, setze graciencs van ser afusellats sense judici davant de les restes de la casa.
El 1870, quan es van voler imposar les lleves obligatòries a l’exèrcit, els graciencs s’hi van negar. Quan les tropes es van apropar al poble per endur-se els joves, la campana va començar a tocar a sometent, i va continuar durant els sis dies de setge que va patir la Vila. Els militars van bombardejar el campanar des del passeig de Gràcia, però la Marieta, esquerdada i tot, no va deixar de cridar a la insurrecció.
Segons va afirmar Antoni Esclasans als anys trenta, la dona que la tocava va ser empresonada fins que el president de la Primera República Espanyola, Estanislau Figueras, la va perdonar. El 1874, amb el cop d’estat que va iniciar la Restauració borbònica, Gràcia es va declarar en vaga i la campana la va tornar a protagonitzar. Un cop sufocada la revolta, va ser despenjada i no va tornar al seu lloc fins al 1929, gràcies a la pressió popular i després d’haver estat a punt de ser fosa.
La torre i la Marieta, doncs, són símbols del republicanisme de la Vila. A més, van donar nom als dos diaris satírics més importants i longeus de la premsa catalana: La Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa, que van tenir com a col·laboradors Pitarra, Alomar, Puig i Ferreter, Apel·les Mestres, Opisso, Escobar, Rusiñol, Bertrana, Rovira i Virgili, Tísner, Calders o, fins i tot, un jove Picasso.
La Gràcia obrera
Al segle XIX la Vila es va convertir en el que és avui. Amb la Revolució Industrial, s’hi van instal·lar tot de fàbriques. Dues de les més importants eren a prop de la plaça de la Vila: el Vapor Vell, al carrer del Perill amb Torrent de l’Olla, i el Vapor Nou, entre els carrers de Puigmartí i de Siracusa. Tota aquesta activitat va ser clau per al creixement de la Vila, i va marcar-ne fortament el caràcter, com apareix a la novel·la de Víctor Català Un film (3000 metres), de 1926.
Les reivindicacions obreres, és clar, van esdevenir habituals. La història del Vapor Nou, o Vapor Puigmartí, és paradigmàtic. Amb mig miler de treballadors, la conflictivitat laboral va dur a diversos intents de sabotatge i, fins i tot, a un suposat intent d’assassinar-ne el propietari. Finalment, un incendi la va destruir el maig de 1876 i, al seu lloc s’hi van construir habitatges. La zona també va canviar molt amb la construcció del mercat de l’Abaceria Central a finals del segle XIX, just davant de l’antic Vapor Puigmartí. Un mercat que, amb el de la Llibertat, a l’altra banda del carrer Gran, havia d’articular l’activitat comercial de la Vila que, malauradament, va deixar de ser-ho amb l’annexió per part de l’Ajuntament de Barcelona, lloc el 1897.
La Gràcia gitana
A principis del segle XIX també van arribar els primers integrants d’una de les comunitats que ha donat el seu caràcter a la Vila: els gitanos, que es van instal·lar a sota de la plaça de la Vila. La seva importància en el teixit social i cultural de Gràcia ha estat tan important d’aleshores ençà que, el 1993, l’Ajuntament va dedicar-los l’única plaça del món que homenatja els gitanos: la plaça del Poble Romaní. Una plaça que, a més, acull una xemeneia que constitueix l’única part que queda dempeus, precisament, del Vapor Nou.
Gràcia, amb la comunitat gitana més gran de Barcelona, va ser la llar tant d’Antonio González “El Pescadilla”, un dels pares de la rumba catalana juntament amb el mataroní Pere Pubill “Peret” com del gracienc d’adopció Xavier “Gato” Pérez, que té una placeta amb el seu nom al cor de la Gràcia gitana.
Fins als nostres dies
Al segle XX, el caràcter gracienc i l’extracció humil de molts dels seus habitants va continuar marcant el seu destí. A partir dels anys setanta, de fet, i juntament amb el Raval, va esdevenir la llar de moltíssims artistes del que ara anomenaríem emergents. En aquella època, els pisos eren molt més barats i estaven en més males condicions que a la majoria de Barcelona, i tot de músics, poetes i pintors s’hi van traslladar. Ells també van fer una aportació important a l’esperit gracienc, un toc de transgressió que trencava amb les expressions de la cultura tradicional, sovint lligades a la religió, com la romeria de Sant Medir. Tots ells no només van revitalitzar l’activitat de la Vila, sinó que en van marcar fortament el caràcter. La primera okupació moderna de la ciutat, per exemple va tenir lloc a la cantonada dels carrers de Tordera i del Torrent de l’Olla el desembre de 1984, amb la qual s’iniciava un moviment reivindicatiu que ha durat fins als nostres dies.
Aquesta història tan convulsa ha marcat tant el caràcter gracienc com la seva vida cultural. Des de fa dècades, i encara avui dia, l’associacionisme hi ha estat central. Des de les entitats històriques —Lluïsos, Orfeó Gracienc, Cercle Catòlic, Centre Moral...— fins a d’altres més modernes com el Centre Artesà Tradicionàrius, La Violeta, el Teatre Lliure, Gràcia Territori Sonor o l’Associació de Joves Gitanos de Gràcia, els intents dels graciencs per mantenir cohesionada la Vila davant la pressió immobiliària i la “barcelonització”, és a dir, per impedir que Gràcia esdevingui un parc d’atraccions, són nombrosos i molt potents.