Trobar un pis de lloguer amb un preu assequible s'ha convertit, especialment a les grans ciutats de l'Estat espanyol, en una proesa quasi impossible. Són hores i hores de rastrejar a la xarxa, de disseccionar gran part dels anuncis dels portals d'oferta immobiliària, d'esperar -en cas que es puga conjugar aquest verb amb les necessitats vitals – el miracle d'un pis que no consumisca una part tan important d'un sou compromès amb la resta de les factures -aigua, llum, telèfon, internet, etc. - i amb una cistella de la compra cada vegada més cara per l'escenari d'inflació. La recerca és un exercici de temptar a la fortuna, a la variable que marca sense gaire capacitat de reacció les nostres biografies, a l'element que desmunta habitualment qualsevol reivindicació falsa de la meritocràcia. S'ha de recordar que, tal com exposa el prestigiós economista Branko Milanovic, al voltant del 75% dels nostres ingressos en l'etapa adulta es deuen a circumstàncies que no són atribuïbles al nostre esforç o a les nostres eleccions.
En cas que la deessa fortuna haja proveït de vent favorable, és a dir, s'haja trobat un immoble de lloguer que puga adaptar-se a les circumstàncies i als ingressos, s'inicia, de manera força freqüent, una carrera de fons amb diferents obstacles. Has de disposar d'un aval econòmic, d'una seguretat d'ingressos que els joves generalment no tenen atesa la precarietat laboral a la qual estan abocats. També has de tenir el múscul financer per abonar diverses mensualitats de cop, a manera d'entrada, on generalment una immobiliària que no has contractat exigirà una comissió per aquest servei que, realment, ha estat prestant al propietari.
Aquests entrebancs, però, es transformen sovint en requisits mínims per accedir a la fase final, al moment en què els arrendadors i les empreses de gestió d'habitatges decideixen quin candidat és el millor per quedar-se amb el pis. Tot, val a dir, si els posseïdors de l'immoble són particulars. La situació és encara més complexa si es tracta de companyies amb una àmplia cartera d'habitatges per extraure'n benefici, constituïdes sobre un model econòmic clarament rendista i allunyat de l'anomenada economia productiva. Moltes persones i famílies han estat víctimes, i ho continuen sent, de les urpes dels fons voltors, habituats a desenvolupar pràctiques absolutament reprovables sobre els inquilins amb l'única missió d'especular amb un dret bàsic com ho és l'habitatge.
Les últimes dades disponibles de l'Observatori d'Emancipació Juvenil del Consell Valencià de la Joventut són descaradament il·lustratives: amb uns salaris mitjans de 964 euros, és a dir, per sota del Salari Mínim Interprofessional, els joves d'entre 16 i 30 anys han de destinar un 64,2% de les seues retribucions per llogar un pis. Si ampliem la mirada al conjunt de l'Estat espanyol i encarem el focus en els joves d'entre 25 i 35 anys, la situació és demolidora per emancipar-se: els lloguers han augmentat vuit vegades més que els sous d'aquestes generacions des de l'any 2008.
L'alt preu dels lloguers, la pressió del turisme de masses per ampliar l'oferta d'apartaments amb els quals s'obtenen guanys més fàcils i els salaris baixos dels joves, víctimes de la precarietat laboral i d'un atur encara ubicat en guarismes poc tolerables, han convertit l'accés a un habitatge en un malson. No debades, en cap de les quatre ciutats més poblades de l'Estat espanyol, això és, Madrid, Barcelona, València i Sevilla, és possible llogar un habitatge amb una mida i un preu lligat a la mitjana del moment sense haver de perdre més del 50% del salari, d'acord amb les dades del portal immobiliari Idealista. En el cas d'un jove resident a la capital de Catalunya, aquest percentatge escalaria fins al 60%. Tot quan el Banc d'Espanya recomana no destinar-hi més d'un 30%.
Barcelona i Palma, segons va cartografiar el diari 20 Minutos arran de les xifres que ofereix el Ministeri de Transport, estarien entre les sis ciutats estatals amb més dificultats d'accedir a un habitatge. Les demarcacions de Barcelona i València entrarien en el rànquing d'aquelles províncies on s'han encarit més els preus del lloguer en el període 2015-2020. I la capital del País Valencià seria una competidora exigent dintre de les grans ciutats estatals amb un descens dels habitatges amb lloguers de preus més assequibles: la proporció d'habitatges de lloguer inferiors als 750 euros ha passat de representar el 54% a un escàs 9% només en l'últim any. Solament ha estat superada per Girona, on fa un any comptava amb un 66% d'oferta d'habitatges a preus per sota dels 750 euros i, en l'actualitat, representen el 19% del conjunt d'aquest mercat.
Aquesta situació ha provocat que els joves acaben per compartir pisos. El creixement de la demanda d'habitacions, com bé reflecteix aquest reportatge de La Vanguardia, ha disparat els seus preus. Si en 2018 es podia llogar-ne una a València per 150 euros, la tarifa s'ha multiplicat per dos en quatre anys, fins a assolir una quantitat pròxima als 300 euros. Una solució que, segons el darrer informe de l'Observatori d'Emancipació Juvenil del Consell Valencià de la Joventut, també obliga a fer malabarismes amb les finances domèstiques: de mitjana, no debades, un jove del País Valencià ha de destinar el 35,1% del seu salari per sufragar el lloguer d'una habitació.
L'emergència d'accés a l'habitatge que pateixen els joves suposa un fre a les seues expectatives laborals i de construcció d'una vida independent dels seus progenitors. No hi ha possibilitats de dissenyar i d'imaginar un endemà en totes les seues dimensions sense disposar d'un habitatge digne, si els preus dels lloguers impedeixen que consoliden la seua emancipació. Condemnar als joves a compartir pis fins ben passada la trentena és invertir en generacions amb amors trencats, il·lusions laborals minvades, afeccions mentals per la manca de privacitat, projectes comuns ensorrats, etc. Dit clar i ras: s'està dotant a les noves fornades d'un futur de perspectives totalment magres, amb les conseqüències imprevisibles que s'hi poden produir.
Enfront d'aquest panorama gens engrescador, hi ha experts en economia, com ara Gonzalo Bernardos, o analistes de l'actualitat que han menystingut aquesta problemàtica, a parer meu de primera magnitud, a les pantalles de la televisió. La frase pronunciada per Bernardos en el nounat programa de debat de La Sexta, aquell «si no pots viure a Madrid, ves-te'n a Móstoles», és una mostra d'aquesta manera de considerar una emergència que afecta de manera especial als joves, tot i que, certament, no només. Aquestes veus amb influència mediàtica apel·len sovint, amb un caràcter alliçonador, a l'esforç i la capacitat de sacrifici de les anteriors generacions per accedir a un habitatge. I ho fan oblidant l'equilibrisme practicat per les noves fornades amb uns inicis en el mercat de treball marcats per encadenar sotracs econòmics com ara el crac financer del 2008, la pandèmia de la COVID-19 i, en aquests moments, les conseqüències a manera de pujada de preus dels productes bàsics per l'agressió bèl·lica de Rússia a Ucraïna.
És cert que la problemàtica de l'accés a l'habitatge compta amb solucions que requereixen temps, especialment mesures clau com ara augmentar l'esquifit parc públic d'immobles. És cert que existeix un debat sobre l'eficàcia d'altres intervencions reclamades com ara la regulació del preu dels lloguers, la qual, per cert, fou exitosa quan va aplicar-se a Catalunya, segons ha corroborat un informe de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona. Però també és cert que hi hauria fórmules perquè la ingent quantitat d'habitatges buits que hi ha a l'Estat espanyol foren mobilitzats, especialment aquells pertanyents a l'anomenat banc dolent, i per aturar una emergència que dessagna el futur de les noves generacions. A la part socialista del Govern espanyol, però, sembla important-li poc, d'acord amb la seua postura envers les reclamacions d'Unides Podem per aprovar una llei d'habitatge necessària -més enllà de la valoració en termes d'invasió de competències autonòmiques- per a començar a mitigar una problemàtica extremadament greu. Ens hi juguem el futur d'una gran quantitat de persones joves.
