Les caixes plenes d'objectes no són impediment perquè la xicoteta de la família jugue i intente rebolicar-ho tot. Amb dos anys i una energia que du de cap els seus pares, Eva viu en una finca ubicada a la línia fronterera entre l'antiga Manises i les noves construccions fetes al caliu de la bombolla immobiliària. Els pares, Fèlix i Antónia, suporten la inesgotable capacitat lúdica de la seua filla menuda amb l'angoixa d'esperar la carta que els deixe al carrer, sense sostre. Les seues cares mostren cansament, fatiga psicològica i desesperació. Malgrat tot, no perden l'esperança. Tenen prohibit rendir-se. «No podem tirar la tovallola», afirma Antónia.
Amb tres fills que no superen la tanca de la dècada d'existència, i a l'espera de sumar en poc temps un nou membre a la família, Antónia cobra escassament 400 euros. Atrapada en una cadira de rodes i arrossegant una malaltia que podria arrabassar-li la seua cama, és víctima de violència masclista. La seua antiga parella va amenaçar-la de mort. «A causa d'aquestes amenaces, van imposar-li una ordre d'allunyament que fa uns mesos s'ha acabat. Ara tinc por que puga matar-me», relata. Fèlix, el seu marit actual, està aturat. Pateix els inconvenients d'haver-hi superat la cinquantena i dedicar-se a la construcció i als tallers de mecànica i fontaneria. Encara que compta amb amics al sector, l'edat pesa per contractar-lo. Tots són palmades a l'esquena. Ni l'economia submergida és una sortida.
«Nosaltres vam pagar religiosament el lloguer fins que ens vam trobar en dificultats. Per evitar problemes majors, vam intentar negociar amb la propietària. Vam demanar-li uns mesos de moratòria sota el compromís d'abonar el lloguer més tard, però s'hi va negar», explica Fèlix. «Al primer impagament, vam moure els fils per denunciar-nos al jutjat. Va negar-se a parlar amb nosaltres. Nosaltres l'entenem, però crec que va actuar malament», apunta Antónia. «El pis està ubicat a tocar de l'aeroport. És una zona molt apetitosa, en la qual no has de tenir problemes per treure rendiments al pis. La propietària volia especular amb el preu. Volia pujar-nos el lloguer», complementa Fèlix. «En cap cas, podíem fer front a una quantitat tan elevada», lamenta Antónia.
Ambdós reben al menjador del seu domicili a José Luis González, activista de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH). Vestit amb la samarreta verda reglamentària dels lluitadors antidesnonaments i entre les caixes emblades per quan toque marxar, exerceix les tasques d'assessoria legal, social i administrativa de la parella. No debades, demana els documents a la família per poder ajudar-los a traslladar el cas a la Generalitat Valenciana. L'objectiu és desbloquejar la concessió d'ajudes d'emergència per pagar l'habitatge, així com aconseguir una alternativa habitacional. «Habitualment no solem intervenir quan es tracta del desallotjament de persones llogades a un particular. Aquest cas, però, té unes connotacions especials», afirma González.
L'activista contra els llançaments hipotecaris pregunta a la família si han acudit als serveis socials de Manises (Horta) per demanar una casa. «Per la meua condició de víctima de violència de gènere, ens van oferir un pis reformat, el qual era per a nosaltres. Ara bé, el pis estava ubicat a Manises, i jo no hem sent segura a la població. L'ordre d'allunyament respecte del meu agressor s'ha acabat. I tinc por: ell viu a Manises. Aspire, si més no, a poder baixar sola i sense la protecció de la meua parella al parc per jugar amb els meus fills», exposa Antónia. «Ens van oferir un segon pis, però era un quart sense ascensor. Jo no puc pujar escales per la meua situació física, a més que estava ubicat en aquestes dues poblacions. Vull marxar d'ací. Vull deixar de patir com quan tenia l'ordre d'allunyament vigent, ja que em trobava el meu ex a escassos metres del meu pis fent-se una cervesa. Vull marxar a un pis que puga pagar. Però més de 500 euros és una despesa inassumible per a mi», lamenta.
Fèlix i Antonia, a banda dels agreujants de la seua situació personal, no són les úniques persones afectades pel creixement insostenible dels lloguers. Només a València la quantitat que paguen els inquilins als seus arrendataris s'ha incrementat un 37% respecte dels darrers quatre anys. Una bombolla que ha mantingut la problemàtica incessant dels desnonaments. «És cert que les xifres són inferiors respecte de l'etapa en la qual va produir-se l'eclosió pública de la PAH. Ara bé, continuen havent-hi desallotjaments en una proporció considerable, especialment en lloguers i en pisos ocupats arran de la manca de lloguers assequibles», apunta González.
Les dades oferides pel Consell General del Poder Judicial avalen les paraules de l'activista antidesnonament. En el segon trimestre de 2019, el País Valencià ha registrat 1.960 desnonaments, situant-se com al tercer territori de l'Estat espanyol amb més llançaments als seus domicilis. Tot i que la pèrdua d'habitatge s'ha reduït un 12,7% respecte del mateix període de 2018, el guarisme ha continuat pràcticament inalterable si es desglossen les estadístiques per impagaments de lloguer. Els desnonaments per aquesta causa només han experimentat un decreixement de l'1,5%.
La persistència d'aquesta xacra s'ha evidenciat, fins i tot, amb la mediació del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides en desallotjaments a les comarques de l'Horta i la Safor. En el passat estiu, de fet, l'ONU va demanar la suspensió d'un desnonament d'una família amb menors a Oliva (Safor). «Cal evitar possibles danys irreparables per als inquilins», deia Nacions Unides. «Es tracta d'un matrimoni amb diversos fills que no tenen recursos i han ocupat una casa buida d'una entitat bancària que, de moment, ha aturat el desallotjament per la pressió i les campanyes fetes des de la PAH», exposa Joan Cogollos, activista de la plataforma antidesnonaments, el qual ha sigut víctima de la mordassa aplicada al col·lectiu que lluita per l'habitatge digne. La Fiscalia sol·licita un any i mig de presó per a Cogollos per oposar-se pacíficament a un llançament hipotecari. També demana una sanció de 1.800 euros.
«En poblacions com ara Oliva, trobem altres casos d'amenaça de desnonament com el d'una família que està ocupant una casa d'una entitat financera. La inexistència d'alternatives habitacionals per a les persones amb escassos recursos acaba empentant-les a fer aquesta mena d'accions», indica Cogollos. «Arran de les desastroses polítiques que la Generalitat Valenciana del PP va fer en matèria d'habitatge i les mesures dutes a terme pels populars i els socialistes al Govern espanyol durant dècades, ens manca un parc públic d'habitatges amb el qual combatre aquestes situacions. És força complicat per a les administracions actuals solucionar aquesta mancança. Ara bé, és la seua responsabilitat. I més amb els procediments continuïtats que hi ha a causa de la pujada desorbitada dels lloguers», reforça González.
Urpes immisericordes
Les expectatives de negoci immobiliari per l'augment dels preus dels lloguers ha incitat l'apetit voraç dels fons voltors, els quals han adquirit, de manera majoritària, grans paquets d'habitatges a uns bancs delerosos d'espolsar-se cases i finques. El canvi de propietat, però, s'ha convertit en un malson per als seus inquilins. Al barri de Nou Benicalap, a València, l'aparició dels fons Blackstone ha suposat l'increment d'un 68% del lloguer. Tal com va publicar EL TEMPS, 144 famílies poden ser expulsades de les seues cases arran d'aquest increment estratosfèric del pagament mensual pel pis.
.jpg)
A Orriols, un dels barris més castigats per la desigualtat i la pobresa de la capital valenciana, Raquel i Salem s'han enfrontat a les urpes immisericordes de Cerberus, qui compta com a director el fill de l'expresident espanyol José María Aznar. «La meua parella i jo vam ser víctimes d'una estafa. Ens van llogar un pis que, realment, no era de la seua propietat. D'aquesta manera, i tot i haver-hi abonat dos mesos al fals caser, ens van enviar l'ordre de desnonament. Malgrat explicar-ho al fons, no volen negociar. I van ordenar el desnonament», comenta Raquel. Aquell desallotjament fou sol·licitat per Divarian Propiedad SA, la societat impulsada pel fons voltor per gestionar diversos actius immobiliaris.
«Amb Raquel treballant de manera parcial i Salem sense capacitat de fer-ho per no comptar amb papers, s'han trobat amb la negativa del banc a facilitar un lloguer social», narra l'activista veïnal al barri i militant comunista Arturo Peiró. «Només van deixar d'abonar les mensualitats quan van adonar-se de l'estafa», agrega. «Només tenim 300 euros per destinar-los al lloguer. Hem trobat altres pisos, però no podem fer front a tots els pagaments anticipats que demanen. No ens ho podem permetre», manifesta Raquel.
Gràcies a la tasca d'Orriols en Bloc i de la PAH, així com a comptar amb menors a càrrec, han pogut aturar el desnonament diverses vegades. «Va ser molt emocionant i estem molt agraïts a la gent que ens ajuda. Nosaltres diem que no marxem d'aquest pis fins que ens donen una alternativa habitacional. De moment, però, l'Ajuntament de València no n'ha oferit cap», crítica. «Actualment, tenen tres mesos de pròrroga. Ara bé, el desallotjament es reactivarà dintre d'unes setmanes, tal vegada a l'hivern. Necessiten una alternativa habitacional. En cas que no la faciliten, resistirem com hem fet durant cinc vegades», avisa Peiró. «Aquesta situació és desesperant. No ho recomane a ningú», confessa Raquel. «És angoixant. Però són l'única família. Hi ha, per exemple, una dona divorciada que va ser víctima de violència masclista i que compta amb fills que està sense alternativa habitacional i amenaçada de desnonament», apunta Peiró.
A la desigualtat, la pobresa i la precarietat que pateixen els habitants de la denominada València oblidada, s'afegeix els anhels de negoci que fons voltors observen en barris amb projecció turística, com ara a la zona de Ciutat Vella. Jesús Arrué, artista de professió, n'és una víctima de tot plegat. Inquilí durant tres lustres a un edifici del Carme i veí històric del barri, l'empresa Good Capital Investment vol expulsar-lo de la seua casa. Segons denuncia Veïnat en Perill d'Extinció i Entre Barris, la companyia ha apujat els preus del lloguer amb el propòsit de reconvertir turísticament l'edifici en el qual resideix Arrué. Tota la finca, on viuen dones d'edat avançada que van instal·lar-se al bloc de pisos durant els anys 60, està amenaçada d'expulsió.
«Fa un any i mig, vam descobrir que els antics propietaris volien vendre l'edifici. Havien rebut una oferta molt sucosa per una finca molt apetitosa en un context de turistificació imparable al centre de la ciutat. D'aquesta manera, nosaltres vam moure fitxa per intentar aturar-ho i negociar amb la mercantil, la qual ens ha ensenyat la porta de sortida de les nostres cases amb aquest increment del lloguer», assenyala Arrué. «Treballant d'artista en règim d'autònom i pagant un altre lloguer per al meu estudi, no puc abonar ni 50 euros més. Visc al límit. I no puc buscar un pis alternatiu perquè els preus són prohibitius», assenyala. «Al final, m'estan obligant a deixar la meua feina per poder trobar una alternativa habitacional, és a dir, em forcen a abandonar l'estudi», lamenta. I crítica: «M'han decebut Joan Ribó i Sandra Gómez. Cap dels dos ha oferit una solució».
Les paraules de suport de Ribó, alcalde de València, i Gómez, vicealcaldessa de la ciutat, als veïns, així com la promesa que l'ús de l'edifici no canviara arran de la petició d'una llicència d'obres del grup inversor que vol desallotjar els inquilins, van ser durament contestades per Veïnat en Perill d'Extinció. «Aquestes declaracions són insuficients i estan allunyades de la realitat. Saben que no resolen l'emergència habitacional dels inquilins, els quals marxaran al carrer siga quin siga l'ús de l'edifici. No autoritzar un canvi d'ús no impedirà la massificació turística del barri, tal com patim els veïns. Les restriccions dutes a terme no han tingut efecte», criticaven.
«Si el barri segueix així amb el turisme, finalment no quedarà ningú», alerta Arrué. I ratifiquen des de Veïnat en Perill d'Extinció, els quals asseguren que aquesta problemàtica està incorporada al Pla Especial de Protecció de Ciutat Vella. «Resistirem fins que puguem. Ho intentarem tot per evitar que ens tiren de les nostres cases. Domicilis que, com el meu, he reformat i he modernitzat amb els meus estalvis, malgrat estar-hi llogat. És injust que ens vulguen desallotjar d'aquesta manera», s'indigna. És un dels rostres de la xacra persistent dels desnonaments. Com ho és Eva, la menuda que jugava entre les caixes embalades que esperen un desallotjament indesitjat.