La incertesa s'ha convertit en la definició de l'època actual. Al contrari que a l'etapa posterior a la Segona Guerra Mundial, la qual va caracteritzar-se als països occidentals per l'estabilitat que assegurava l'Estat del Benestar, les darreres dècades han estat dominades per la precarietat i la manca de seguretat per consolidar entre grans capes socials un projecte vital. La societat s'ha instal·lat, tal com teoritzava el sociòleg alemany Ulrich Beck, en el risc. O dit d'una altra manera: en l'emergència continua, especialment arran del canvi climàtic.
En aquesta època d'acumulació d'emergències, n'ha sorgit una que ha capgirat tot el planeta. La pandèmia del coronavirus ha provocat un terrabastall que ha arrasat amb la vella normalitat, malgrat els intents desesperats i ineficaços per tornar-hi ràpidament durant la desescalada. L'actual crisi sanitària, tanmateix, no ha estat una excepció, ni una emergència aïllada de l'actual sistema econòmic. La seua irrupció ostenta causes polítiques, arrelades a un model incompatible amb la supervivència del planeta i de la vida mateixa. O, si més no, així ho analitzen Pedro Gullón, portaveu de la Societat Espanyola d'Epidemiologia i especialista en medicina preventiva i salut pública, i Javier Padilla, metge de família i comunitat i expert en salut pública, a l'obra Epidemiocracia. Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo (Capitan Swing, 2020).
Prologada per l'activista ecofeminista Yayo Herrero, el llibre és viatge per com les estructures econòmiques, els models sanitaris i les diverses desigualtats impacten sobre les epidèmies, així com ofereixen un paquet de mesures per a una sortida progressista a l'actual crisi sanitària, social, política, econòmica i mediambiental. Un clam, en definitiva, pel dret a respirar, el qual coincideix, tal com recorda Herrero, mentre «la població afrodescendent ha sortit al carrer cridant I can't breath», «la gent s'afona a la Mediterrània» i «als hospitals manquen respirador». Encara més, quan «respirar a les nostres ciutats emmalalteix». «No és una exageració reivindicar el dret a respirar. No és una exageració organitzar-se per viure amb dignitat», defensa l'antropòloga, qui reivindica: «Necessitem cuidar-nos i protegir-nos de manera col·lectiva. I més quan la pandèmia està inserta en altres dues grans crisis: la social i l'emergència ecològica».
«Les epidèmies», comparteixen els autors, «no són fenòmens aleatoris sense història natural, ni causalitat, sinó que tenen les seues arrels en els sistemes polítics, l'estructura de les societats, les pràctiques de l'economia i el medi ambient». «És impossible analitzar la resposta dels països davant una pandèmia sense desgranar les condicions prèvies. Això inclou les mateixes estructures dels sistemes de salut, la fortalesa dels seus sistemes de vigilància, les condicions econòmiques, les polítiques en el territori dels darrers anys, l'estructura social i laboral...», reforcen. D'aquesta manera, i amb l'objectiu de disseccionar la resposta sanitària a l'Estat espanyol, apunten dos factors fonamentals: «la falta d'aplicació de la Llei General de Salut Pública, i l'aprimament pressupostari dels serveis de salut pública des de 2008».
Una crítica al menyspreu dels diferents governs espanyols a la salut pública que està acompanyada d'una reivindicació de la seua dimensió política. «Durant molt de temps, els professionals de la salut pública han intentat distanciar-se de les decisions polítiques en un intent per legitimar el seu professionalisme i minimitzar els conflictes d'interès. No obstant això, la capacitat d'incidència política forma part de la tasca de salut pública tant o més que l'enriquiment del coneixement disponible. Aquesta inhibició per part dels professionals sanitaris en aconseguir èxits d'incidència política suposa deixar el camí obert als lobbys industrials que es dediquen a influir en les decisions de salut mitjançant regals, pressió directa, influència mediàtica o amb l'ús de portes giratòries en alts càrrecs», denuncien.
«És legítim protegir l'aspecte tècnic dels interessos partidistes, però això no ha de significar l'allunyament de les decisions polítiques. Ans al contrari: el distanciament podria situar als professionals de la salut pública com al doctor Manhattan en Watchmen, un ésser que tot ho veu, però que mai fa res per canviar-ho», consoliden. I subratllen citant els experts Edwin Ng i Carles Muntaner: «Donats que els nostres temes d'investigació estan carregats de valor de manera intrínseca, és impossible i, fins i tot, no desitjable que els investigadors en salut pública romanguen lliures de valors en la seua persecució de la justícia social». «Com podem romandre objectius i apolítics quan la nostra professió intenta reduir les desigualtats en salut causades per relacions injustes?», es pregunten agafant les paraules de Muntaner i Ng.
Aplanar la corba social
Compromesos amb aquesta filosofia, ambdós especialistes en salut pública evidencien el desigual impacte que ha tingut la pandèmia sobre la població espanyola. «Durant el confinament, va haver-hi molt de romanticisme respecte de les activitats que s'hi podien fer, fins i tot, destacant-se que William Shakespeare i Isaac Newton realitzaren gran part del seu treball durant una quarantena. No obstant això, més enllà de la situació de quarantena, hi havia un altre fet en comú: no comptaven amb responsabilitats de cures», apunten sobre la desigualtat entre gèneres. I amplien: «Les dones són les principals cuidadores, un fet que les pot exposar a un risc més elevat de contagi, així com a la càrrega de pensar que poden ser transmissores de la malaltia quan curen persones d'alta vulnerabilitat. [...] Les dones són majoria al sector salut. Aquest fet és especialment marcat en infermeria, amb un 84,5%».
«El distanciament social, necessari en la tasca de contenció de l'epidèmia, comporta un menor distanciament de les dones respecte dels seus agressors. Encara més, en situacions de crisis epidèmiques, la contenció i la detecció de la violència de gènere des dels serveis d'atenció primària pot veure's minvada per un transvasament de recursos a l'atenció hospitalària», avisen sobre el risc que ha comportat l'aïllament domiciliari per a les dones maltractades o víctimes del terrorisme masclista. El confinament, a més, ha afectat les persones empobrides amb unes condicions d'habitabilitat deficients: «La mida de les llars, la seua qualitat i les condicions del barri converteixen el distanciament social requerit en una qüestió de classe». «Les malalties infeccioses tendeixen a ser més letals en les persones amb malalties o condicions prèvies que n'alteren la resposta. A menys capacitat socioeconòmica, menor és l'accés i la capacitat per emprar els seus recursos en béns i serveis saludables», afegeixen, així com citen un mapa interactiu de Barcelona, el qual mostrava una major incidència del virus en barris empobrits que en zones riques de la ciutat.
La pandèmia, de fet, ha suposat un problema més per a les persones sense llar o per aquelles amb treballs informals, les quals «és probable que es queden fora de tota l'ajuda dels governs». «L'existència d'aquestes situacions correspon més a una decisió política que no a la història natural de les epidèmies», retrauen. «La mercantilització de les cures a través del règim de gestió empresarial de residències de persones grans, a més, ha comportat un model del qual hem lamentat les conseqüències durant l'actual crisi de salut pública», incorporen dintre del seu angle de les desigualtats durant l'emergència sanitària.
A conseqüència d'aquestes bretxes, aposten per aplanar la corba social, en clara al·legoria a la proclama sanitària d'aplanar la corba epidemiològica, amb un conjunt de mesures generals d'urgència. Ara bé, també plantegen un paquet de mesures per a la reconstrucció, com ara la implementació d'una renda bàsica, la qual, segons ambdós experts, «s'ha demostrat inevitable durant aquesta pandèmia», o la creació d'un sistema nacional de cures. «Si bé la llei de Dependència va servir per traslladar a l'àmbit institucional un assumpte domèstic, per fer responsable a la societat d'una qüestió que no solia traspassar l'àmbit íntim, i encara que ho va fer de manera infrafinançada i posant l'accent més en la laboralització de les cures, cal fer un pas més. És a dir, cal ampliar el concepte de cures, escollir l'autonomia relacional de les persones com a valor fonamental perquè la tasca institucional abandone l'assistencialisme, i el valor de les cures impregne les polítiques de treball, ingressos, sanitat, educació, urbanisme o medi ambient», suggereixen.
.jpg)
«Es tracta, en definitiva, de crear un Sistema Nacional de Cures que servisca per abordar dos dels grans problemes dels nostres temps: la desigualtat social i la soledat no desitjada, materialitzant el lema de posar la vida en el centre», ressalten. Un sistema estatal de cures, però, que estaria complementat amb un pla de reconstrucció sanitari, és a dir, amb una mena de Public Health New Deal. «Tindria tres prioritats: dissenyar totes les polítiques amb una mirada de salut, incentivar la salut en tots els sectors i canviar l'actual concepte de salut», expliquen. I detallen a través d'un decàleg: el desenvolupament de programes de rendes garantides; impulsar iniciatives que potencien la proximitat de les infraestructures; implantar l'avaluació d'impacte en salut entre els diferents nivells de l'administració i de les diverses polítiques públiques; combinar estratègies de prevenció d'alt risc amb poblacionals; integrar l'àmbit social i el sanitari; enfortir els serveis de salut pública; aplicar el lema de cap persona està salvada si no ho està el medi ambient; reivindicar els drets col·lectius sobre les llibertats individuals; apartar la col·laboració pública-privada i apostar per la pública-social/comunitària; i les cures com a eix superior de les polítiques públiques.
Amb aquest full de ruta, els autors assegurarien el dret a la proximitat, el qual encarna l'aposta per una ciutat dels 15 minuts; el dret a l'arrelament, que defineixen com a «la intersecció entre el dret a la proximitat i l'assumpció de la interdependència com a aspecte consubstancial a l'existència»; i el dret a l'oci, el qual «implica reconèixer que el temps lliure és part fonamental de la realització de l'ésser humà i que la seua distribució no pot quedar-se a expenses de la renda de cada persona». Ara bé, el paquet de mesures garantiria el dret a respirar, és a dir, a gaudir d'un aire lliure que poder inspirar sense que supose un risc per a la salut, comptar amb una renda que evite arribar ofegat a final de mes i garantir la subsistència més enllà d'accidents de naixement, herència i conjuntura laboral, i poder rebre una assistència sanitària adequada a les necessitats.
«El dret a respirar podria ser vist com el més ampli de tots, el qual comprèn les tres accepcions del terme respirar i que estan íntimament relacionades amb els fenòmens experimentats a Espanya durant la crisi de la Covid-19», assenyalen ambdós experts. Un clam per respirar que, al remat, és doble crida: salvar el planeta i dotar d'una seguretat bàsica a la població en un context de superposició de riscos.