Passar la pàgina del segle XX

Sense la figura de Fidel Castro, no s’entén ni la història contemporània d’Amèrica Llatina ni la dels moviments d’esquerres a la regió. Però ja forma part del passat. Ara en retrocés a tot el continent, les forces progressistes tracten de construir nous relats, referents i lideratges.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’any 1960 va aparèixer al moll del port de Miami, a Florida, un cartell ben gros. Anava signat pel comandant Fidel Castro, que feia tan sols un any havia arribat al poder a través de les armes a la veïna illa de Cuba, enderrocant una ferotge dictadura protegida pels Estats Units. En aquest cartell es podia llegir: “Ara Cuba és lliure. Donem la benvinguda als nostres amics americans”.

La realitat és que, immediatament després de la presa del poder l’1 de gener del 1959, l’administració Einsenhower va adaptar-se a la nova situació i va reconèixer el nou Govern revolucionari de Cuba. En aquell moment la revolució cubana era presentada com un simple moviment nacionalista, sobiranista, que va fer fora el dictador Fulgencio Batista, titella d’una potència estrangera. Quan, de visita oficial als Estats Units, li preguntaven a Fidel Castro si eren comunistes, ell responia que de cap manera. “Vull que quedi ben clar: no som comunistes”, afegia. I se’l creien. La seva capacitat de seducció, el seu carisma, la seva retòrica no coneixia límits.

Aquest poder d’atracció és el que va portar Herbert Matthews, un reporter del New York Times que també havia cobert la guerra civil espanyola, a desplaçar-se fins al campament guerriller de la Sierra Maestra el 1957. “Estava davant d’un fanàtic, un home d’ideals, de coratge i de qualitats per al lideratge (...) Les seves idees de llibertat, democràcia, justícia social, necessitat de restaurar la Constitució, de celebrar eleccions, estan ben arrelades”, escrivia Matthews després d’entrevistar-se amb Castro.

En cròniques posteriors, arribaria a dir que “no només no és comunista, sinó que és decididament anticomunista”. Herbert Matthews és el mateix periodista a qui, en aquella entrevista a la Sierra Maestra, van fer creure que tenien diferents brigades repartides per les muntanyes. En aquell moment amb prou feines eren una vintena d’homes.

Si Fidel Castro no era comunista, com ell mateix insistia durant els primers mesos del govern revolucionari, com va acabar abraçant la causa del marxisme-leninisme i convertint-se en tota una icona del comunisme? Per entendre-ho, cal tenir en compte el context de la Guerra Freda en una Amèrica Llatina intervinguda pels Estats Units.

Si bé durant els primers mesos del 1959, Fidel Castro és fins i tot ben rebut als Estats Units, hi ha dues decisions de l’Havana que trenquen aquesta lluna de mel. En primer lloc, l’aprovació d’una reforma agrària -sota la tutela del 'Che Guevara- que va confiscar totes les propietats de més de 420 hectàrees, la majoria en mans nord-americanes, sense cap mena de compensació. En segon lloc, l’expropiació primer de les refineries de les petrolieres Texaco, Shell i Esso, i després, de gairebé totes les companyies nord-americanes a l’illa.

La resposta dels Estats Units va ser tant o més contundent. El 16 de desembre del 1960, el president Dwight Eisenhower va tallar totes les relacions comercials amb Cuba amb la imposició del que alguns anomenen “bloqueig” i altres “embargament”. El 3 de gener del 1961, Washington va trencar les relacions diplomàtiques amb l’Havana, que no van ser restablertes fins al desembre del 2014 amb Barack Obama i Raúl Castro.

Mentrestant, la Unió Soviètica, que s’ho mirava a la barrera, va realitzar la seva primera visita oficial a Cuba el febrer del 1960, encapçalada pel vice-primer ministre Anastas Mikoian. Els cubans necessitaven ingressos i protecció, i els soviètics obtenien a canvi un aliat al Carib, a tocar dels Estats Units. Durant la visita van signar diversos acords, com un crèdit per valor de 100 milions de dòlars o l’intercanvi de petroli soviètic a canvi de sucre cubà. Castro va declarar-se marxista-leninista i va adaptar el seu règim al model soviètic.

“L’apropament de l’URSS i la proclamació de la revolució com a marxista-leninista va ser per necessitat, perquè els Estats Units va intentar impedir la independència econòmica de Cuba”, sosté la investigadora Eilin Ling, de la universitat sueca de Lund, en el seu assaig “Un estudi sobre el perquè del canvi al comunisme en la revolució cubana”. I afegeix: “Com Fidel Castro era l’únic en condicions de realitzar aquest canvi, va passar que ell simultàniament va declarar-se comunista i va convertir la revolució en comunista”.

En una Amèrica Llatina totalment intervinguda, directament i indirectament, pels Estats Units, els resultats d’aquella revolució van marcar un precedent: és possible fer fora les imponents botes nord-americanes del seu territori. La revolució cubana es converteix des del moment del seu triomf en una referència, un símbol, una icona. Ràpidament comença a estendre’s per tota la regió.

“Hi ha un efecte contagi: una revolució que triomfa, un discurs molt seductor i potent intel·lectualment, un cert esperit aventurer que connecta amb els joves... I una circumstància compartida per tots els països: la influència directa i indirecta dels Estats Units”, explica Antoni Traveria, director de la Casa Amèrica Catalunya i professor de relacions internacionals a la Universitat Ramon Llull. En la mateixa línia, Anna Ayuso, investigadora del CIDOB per Amèrica Llatina, assenyala: “Ell perquè n’ha sigut el líder, però el referent durant molts i molts anys ha estat la revolució cubana. És la victòria, enfront dels fracassos dels models de Perón i Allende”.

Salvador Martí, professor de la Universitat de Girona i expert en moviments socials i polítics a Amèrica Llatina, destaca dos elements que ajuden a construir la seva icona. En primer lloc, Fidel Castro demostra que “és possible conquerir el poder en poc temps”. Fins llavors, els moviments d’esquerres el que havien fet era esperar que es donessin les circumstàncies. “Fidel Castro, que en un inici no és comunista, té una lògica molt diferent: agafar el poder directament a través de les armes, un trencament amb la línia clàssica soviètica”, apunta l’investigador. En segon lloc, un cop agafa el poder, el líder revolucionari cubà “té una gran capacitat de generar un referent cultural de ruptura”.



Primer, per les armes

El comandant Ernesto ‘Che’ Guevara, que era més bon pensador que combatent, i un internacionalista convençut, va ser qui ho va teoritzar en el seu llibre La guerra de guerrilles, publicat un any després del triomf de la revolució. L’experiència cubana demostrava que “no sempre cal esperar que es donin totes les condicions per a la revolució”, escrivia Guevara. Hi havia una manera ràpida d’accedir al poder. En van dir foquisme: la creació de petits focus en zones rurals, entre els camperols, que desafiessin l’Estat, el poder establert, amb accions típiques de la guerra de guerrilles.

“És evident que l’esquerra llatinoamericana posterior als 60 no es pot entendre sense tenir en compte Cuba”, assenyala Salvador Martí, que explica: “A principis dels 60, després de la revolució cubana, gairebé tots els països experimenten escissions dels partits comunistes i l’aparició de moviments guerrillers. Si mirem país per país, gairebé ningú se n’escapa”.

Durant la dècada dels 60 i dels 70, neixen tota una sèrie de moviments guerrillers que tracten de fer la seva pròpia revolució: els montoneros a l’Argentina, els tupamaros a l’Uruguai, els zapatistes a Mèxic, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional a Bolívia (en el qual participar el 'Che' Guevara), les FARC, l’ELN i l’M19 a Colòmbia, el Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR) i el Front Patriòtic Manuel Rodríguez a Xile, el Front Farabundo Martí a El Salvador… El peruà Sendero Luminoso, encara actiu en una regió del país, va néixer durant els anys 80. No obstant això, a part de la cubana, tan sols una revolució va acabar triomfant: la del Front Sandinista d’Alliberament Nacional a Nicaragua.

El mateix govern revolucionari va posar en marxa el 1970 el Departament d’Amèrica (DA), primer anomenat Direcció General d’Alliberament Nacional. Subordinat al Comitè Central del Partit Comunista de Cuba, aquest organisme s’encarregava de totes les operacions de subversió a Amèrica Llatina. Els proporcionava suport logístic i ideològic, però també recursos, en forma d’armament o diners. Estava dirigit per Manuel Piñeiro, àlies comandant Barba-roja, primer una de les figures més importants de la revolució i després un important funcionari del règim castrista. “Va formar part de la política exterior de Cuba des de la dècada dels anys 60 fins a la dels 80”, afirma el professor de la Universitat de Girona.

“És mentida que Cuba creés les guerrilles, que les van fer els mateixos països en els seus contextos, però un cop van néixer sí que els va proporcionar suport logístic i ideològic, molt sovint contra l’opinió de la Unió Soviètica”, assegura Martí. “No sols no estava promocionat per l’URSS, sinó que, en molts casos, més aviat li tocava la pera. Va ser una de les principals divisions entre Moscou i l’Havana”.

No les va crear, però des de l’Havana hi havia una clara voluntat d’exportar la revolució cubana. És en aquest context que cal situar, també, les aventures africanes del castrisme, en les quals van morir milers de cubans. El Congo, Algèria, Angola, Etiòpia… La revolució anava molt més enllà d’Amèrica Llatina. Des de l’òptica internacionalista, s’estenia a tot el sud, a tots els territoris oprimits. Així van néixer organismes com l’Organització de Solidaritat dels Pobres d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina (OSPAAAL) i l’Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS), totes dues amb seu a l’Havana, que aplegaven diversos moviments revolucionaris i antiimperialistes.

“En aquell moment gairebé totes les guerrilles d’Amèrica Llatina tenen la seva seu, el seu espai d’entrenament, logística i sanitari, a Cuba”, recorda Salvador Martí. També, en moltes ocasions, quan han tingut problemes, l’Havana ha estat refugi per a membres de les FARC o fins i tot d’ETA. “Cuba és el santuari dels moviments guerrillers, la referència”, sosté Antoni Traveria.

No és casualitat que les conversacions de pau entre el Govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC, que han acabat donant lloc a un acord després de quatre anys molt intensos, s’hagin dut a terme a l’Havana. Cuba, que era un país mediador juntament amb Noruega, ja va acollir les primeres converses inicials entre les dues parts. Més endavant, i durant quatre anys, allà va establir-se la taula de negociacions. “Els transcendentals acords que s’han anunciat per la taula de negociacions ens apropen com mai abans al final del conflicte armat que, durant més de cinc dècades, ha patit el poble germà colombià”, es felicitava Raúl Castro després de l’anunci del primer acord final de pau.

En certa manera, Traveria creu que Fidel Castro va tractar d’erigir-se en un líder supranacional. “Una vegada es troba còmode i percep que el país està protegit, ell ho veu més clar”. Ayuso ho veu de la mateixa manera: “A ell Cuba li quedava petita: ell volia canviar el món. Per això se’n va anar fins i tot a l’Àfrica”.

De tots els moviments guerrillers que van sorgir a tot el continent arran de la revolució cubana, tan sols un va aconseguir prendre el poder per les armes: el sandinisme, a Nicaragua l’any 1979 (EFE) De tots els moviments guerrillers que van sorgir a tot el continent arran de la revolució cubana, tan sols un va aconseguir prendre el poder per les armes: el sandinisme, a Nicaragua l’any 1979 (EFE)

Després, per les urnes

Enfront de la revolució armada que propugnava Fidel Castro, el xilè Salvador Allende sempre va defensar la via democràtica. Així li ho va dir ell mateix al líder revolucionari cubà, que la revolució xilena “ha de fer-se dins la democràcia burgesa i amb les vies legals d’aquesta democràcia”. Castro, però, insistia que la motivació dels revolucionaris era “la lluita per la vida”. La conversa íntima, que van mantenir tots dos líders als jardins del palau presidencial de La Moneda a Santiago de Xile, va quedar enregistrada per a la història.

Salvador Allende no va voler saber res de les armes. El seu objectiu era arribar al poder a través de les urnes. Primer va ser ministre del Govern del president Pedro Aguirre Cerda (1939-1942). Després va ser senador de la República (1945-1970). Finalment, després de tres candidatures presidencials fracassades, l’any 1970 va convertir-se en el primer president marxista del món que arribava al poder democràticament. La llegenda popular diu que, el dia del cop d’Estat del general Augusto Pinochet, Allende va suïcidar-se amb el fusell que li havia regalat Fidel Castro durant la seva visita a Xile.

“Allende sempre va rebutjar les armes, fins i tot el dia del cop militar. Podria haver decidit armar el poble, però no ho va fer”, assegura Antoni Traveria, que afegeix en aquest sentit: “Vist amb perspectiva, va ser una decisió intel·ligent: hi hauria hagut una autèntica carnisseria”. Per a Anna Ayuso, “Allende era l’opció democràtica per construir uns canvis socials sense haver de passar per la Unió Soviètica”. Però la intervenció dels Estats Units, que va finançar una campanya de desprestigi, va impedir-ho.

Malgrat l’agre final, Allende va demostrar que era possible una via diferent de la de les armes. Dues dècades més tard, les esquerres van començar a tornar al poder, començant per Xile. Després que xilens votessin “no” a la dictadura d’Augusto Pinochet, la Concertació de Partits per la Democràcia va imposar-se en les primeres eleccions democràtiques l’any 1989. Va ser en primera volta amb el 55% dels vots. Malgrat que el president Patricio Aylwin era del Partit Democristià, els altres integrants de la coalició eren d’esquerres: el Partit Radical, el Partit Social Democràcia Xilena, el Partit Socialista i el Partit Humanista. Onze anys més tard, el socialista Ricardo Lagos guanyaria les presidencials del 2000.

El 1998, a Veneçuela, un militar que es deia Hugo Chávez, que havia liderat un cop d’Estat fracassat però que durant la campanya electoral tractava de presentar un perfil moderat i dialogant, guanyava les presidencials com a candidat del Moviment Cinquena República amb el 56% dels vots.

El següent va ser el brasiler Luiz Inácio Lula da Silva. Obrer i sindicalista, membre fundador del Partit dels Treballadors, va guanyar les eleccions presidencials del 2002 amb el 61% dels vots. La seva successora seria l’ex-guerrillera Dilma Rousseff, empresonada i torturada durant la dictadura, que va assumir el càrrec el 2011.

A continuació va venir el torn de Néstor Kirchner. Va ser durant l’Argentina posterior al corralito, que va empobrir considerablement el país i va tensar molt la situació social. Des del peronisme d’esquerres, el maig del 2003 guanyava les eleccions presidencials amb el Front per a la Victòria. El 2010, cediria el bastó presidencial a la seva dona, Cristina Fernández, pel deteriorament del seu estat de salut que va acabar posant fi a la seva vida.

Els van seguir l’uruguaià Tabaré Vázquez, del Frente Amplio, que va guanyar l’alcaldia de Montevideo el 1990 i la presidència el 2004, i va ser succeït per l’ex-guerriller José Mujica; el bolivià Evo Morales, un sindicalista i dirigent indígena que va emportar-se els comicis del 2005 com a candidat del Moviment al Socialisme (MAS); i Rafael Correa, un economista equatorià que, al capdavant de l’Aliança PAÍS, va imposar-se en els comicis del 2006. L’hegemonia d’esquerres ja era una realitat al continent. I no gràcies a les armes, sinó a les urnes.

Malgrat això, totes encara tenien un fort vincle emocional amb Cuba. “L’esquerra que agafa el poder en la dècada anterior deu la seva vida a Fidel Castro”, assegura Salvador Martí. “Des de Michelle Bachelet fins a Dilma Rousseff, passant per Pepe Mujica, i fins i tot Cristina Fernández de Kirchner, en algun moment durant els anys 70 van haver de refugiar-se ells o les seves famílies a Cuba”.

“Comencen a arribar les urnes perquè deixa d’haver-hi cops militars i intervencions directes dels Estats Units en els processos electorals. També hi ha una necessitat de canvi després de la dècada perduda dels 90”, explica Antoni Traveria. Segons Salvador Martí, estem davant d’una conjuntura diferent de la de les dècades anteriors, amb el final de la Guerra Freda i la desaparició de la Unió Soviètica. “L’única opció política que existeix és la democràcia liberal. L’alternativa revolucionària o comunista ha desaparegut de l’agenda”, assenyala l’investigador.

Des d’aquesta posició dominant, les esquerres van construir institucions amb un fort component ideològic, com és el cas de l’Aliança Bolivariana per Amèrica (ALBA), que posava molt èmfasi en el combat contra la pobresa i la desigualtat. “El lideratge espiritual de l’ALBA és cubà. Cuba va tornar a la regió, va tornar a tenir influència”, sosté la investigadora Anna Ayuso. “L’ALBA té a veure amb aliances geoestratègiques i econòmiques de suport entre règims polítics en sintonia. En alguns casos, tenia coses bones, com la promoció de les polítiques socials”, defensa Martí.

Però el cicle d’or de les esquerres a Amèrica Llatina, el que va ser anomenat socialisme del segle XXI, està arribant a la seva fi. També a través de les urnes, avui les forces progressistes estan perdent força i cedint terreny a governs de dreta i centre-dreta. Ja ha passat a l’Argentina, on el liberal Mauricio Macri ha derrotat el kirchnerisme; al Brasil, on la petista Dilma Rousseff ha estat destituïda amb un impeachment i substituïda pel conservador Michel Temer; i al Perú, on el Govern de centre-esquerra d’Ollanta Humala ha estat reemplaçat pel gabinet del centrista Pedro Pablo Kuczynski.

Les coses no tenen millor aspecte per a les forces progressistes en altres països de la regió. A Bolívia, el president Evo Morales va perdre aquest any el referèndum amb el qual volia aprovar per a ell una nova reelecció que li permetés estar en el poder fins al 2015. A l’Equador, Rafael Correa ja ha anunciat que no es presentarà a les eleccions del 2017, i fins i tot si guanya el seu vice-president, aquest és d’un perfil més moderat. A Xile, segons les enquestes, Michelle Bachelet té un rebuig del 70% de la població. Els mateixos sondeigs situen l’ex-president de centre-dreta Sebastián Piñera com a principal favorit a les presidencials del 2019.

Aquesta fotografia té només tres anys. Tres dels seus cinc membres –Kirchner, Mujica i Rousseff– han abandonat el poder. Els altres dos –Morales i Maduro– travessen greus problemes (EFE) Aquesta fotografia té només tres anys. Tres dels seus cinc membres –Kirchner, Mujica i Rousseff– han abandonat
el poder. Els altres dos –Morales i Maduro– travessen greus problemes (EFE)

Els últims aliats de l’Havana

El col·lapse i caiguda de la Unió Soviètica a principis dels anys 90 va significar, també, el col·lapse de la Cuba dels Castro. Enfront del bloqueig dels Estats Units, l’Havana havia depès econòmicament de Moscou: petroli soviètic a canvi de sucre cubà. Durant l’anomenat període especial, de severes restriccions, el PIB cubà va arribar a contraure’s un 36%. Però, a finals dels noranta, apareix un nou actor, que n’agafa el relleu: la Veneçuela d’Hugo Chávez.

“Probablement Hugo Chávez era el més castrista dels castristes”, apunta Antoni Traveria. Aquest militar convertit en president –que set anys abans de guanyar a les urnes encapçala un cop d’Estat fracassat, condemnat pel mateix Castro– es converteix en el millor aliat de Cuba. Veneçuela no sols té petroli com els soviètics, sinó que en té les reserves més grans del món. Aquest petroli, a canvi dels reputats metges cubans destinats als barris més humils de Caracas, van ser el salvavides d’un país petit que ho havia passat molt malament.

Avui, però, la situació és totalment diferent. Ni el barril de petroli està per sobre dels 140 dòlars com llavors −amb prou feines supera els 50− ni Nicolás Maduro és Hugo Chávez. La situació política, econòmica i social és desesperada. “La capacitat de lideratge, el suport i els recursos que tenia Chávez no els té Maduro; tampoc la posició de poder, que avui és molt inestable”, assegura Salvador Martí. “A Cuba li interessa que aguanti, perquè encara depèn del petroli veneçolà, però Raúl Castro no es cremarà els dits per Maduro com ho va fer per Chávez”, afirma Anna Ayuso. “Els enemics de l’esquerra estan encantats amb l’existència de Nicolás Maduro. No s’adona del mal que està fent a l’esquerra llatinoamericana i a l’esquerra mundial”, lamenta Antoni Traveria.

L’altre gran aliat històric de la Cuba dels Castro és la Nicaragua revolucionària. De la mateixa manera que la revolució cubana va ser un referent per a l’esquerra llatinoamericana i mundial, la revolució sandinista va suposar una altra fita. Una altra revolució popular, l’any 1979, aconseguia fer fora una dinastia despòtica com la dels Somoza. Fidel Castro va jugar-hi un paper clau de mediador fent confluir les tres faccions dels sandinistes en una sola organització. També va enviar-hi combatents. Però l’any 1990 el sandinisme va perdre el poder. El va recuperar el 2007, però ja res no va ser el mateix en el Front Sandinista de Daniel Ortega.

“Hi ha casos en l’esquerra llatinoamericana que perjudiquen més que ajuden, i el cas de Nicaragua és potser el més sagnant de tots ells”, afirma Traveria, que afegeix: “És un cabdillisme inacceptable, des de qualsevol punt de vista. Com és un país insignificant, passa desapercebut, però és un escàndol”. Martí coincideix en l’anàlisi: “Quan guanya l’any 79, i durant una dècada, la revolució a Nicaragua va ser un espai bastant mític, la solidaritat internacional s’hi va bolcar. Però l’any 90 el Front Sandinista va ser segrestat pel senyor Ortega i la seva camarilla. Avui és un apèndix ridícul del que va ser, potser l’exemple més patètic”.

“Les últimes eleccions van ser indubtablement autoritàries, sense cap mena de garantia democràtica, no només durant les eleccions, sinó durant tot el procés”, critica el professor de la Universitat de Girona. Daniel Ortega, que aquest cop es presentava amb la seva dona Rosario Murillo com a vice-presidenta, les va guanyar amb el 72% dels vots. Ho va aconseguir després d’agafar tots els poders de l’Estat −inclosos l’electoral i el judicial−, amb l’oposició vetada de les eleccions i expulsada de l’Assemblea Nacional i sense permetre l’entrada als observadors internacionals de l’Organització d’Estats Americans (OEA) i la Unió Europea.

Amb la caiguda de la Unió Soviètica, principal sustent de Cuba, la Veneçuela d’Hugo Chávez va agafar-ne el relleu, fins a convertir-se en el principal aliat del règim dels Castro (EFE) Amb la caiguda de la Unió Soviètica, principal sustent de Cuba, la Veneçuela d’Hugo Chávez va agafar-ne el relleu, fins a convertir-se en el principal aliat del règim dels Castro (EFE)

Nous contextos, noves esquerres

Durant els homenatges de la setmana passada a Fidel Castro, els últims dirigents de l’esquerra llatinoamericana es proclamaven hereus polítics i espirituals del líder revolucionari cubà. “Malgrat les dificultats, ho farem: seguirem el camí victoriós d’aquest fundador de la pàtria gran”, deia Nicolás Maduro. “Fidel no ha mort, perquè els pobles no moren, i menys aquells que lluiten pel seu alliberament”, defensava Evo Morales. “Avui més que mai, la unitat llatinoamericana i caribenya es fa imprescindible”, afegia Daniel Ortega.

La realitat d’avui, però, és una altra de ben diferent. Les noves esquerres que emergeixen a tot el continent, malgrat que encara estan en procés de construcció, ja no beuen de la revolució cubana com a font d’inspiració. Els greuges als quals s’enfronten no són els mateixos, com tampoc ho són els desafiaments que tenen els seus països. Els referents del passat no serveixen per al futur. Són això: passat, història.

“La figura de Fidel Castro ja està amortitzada. Es convertirà en una icona que es porta a les samarretes, com es porta el Che Guevara”, assegura Antoni Traveria. Segons el director de la Casa Amèrica, encara falta definir cap on avançaran les esquerres llatinoamericanes, però el que és segur és que hauran de “modernitzar i actualitzar” el seu relat. “Superada aquesta primera etapa en què l’Amèrica Llatina ha tingut presidents i presidentes d’esquerres, segurament ha de venir una segona etapa amb nous actors protagonistes que tinguin menys a veure amb els seus antecessors.

“Durant deu anys, l’esquerra ha estat dominant a Amèrica Llatina. Ha agafat deu anys de prosperitat i ha fet coses molt positives, però no ha estat capaç de generar els canvis estructurals necessaris ni desempallegar-se de la gran xacra: la corrupció”, assenyala Anna Ayuso. La investigadora del CIDOB afegeix: “No crec que l’esquerra estigui acabada, sinó que hi ha una població una mica òrfena que espera que sorgeixin uns altres líders amb nous relats. L’alternança en el poder entra dins la normalitat democràtica”.

“L’impacte de la mort de Fidel per a l’esquerra és menor, és més una espècie de procés terapèutic dels qui escriuen que no pas la realitat del que és avui l’esquerra a Amèrica Llatina”, defensa Salvador Martí, que assenyala que Cuba ja no representa res per a l’esquerra del continent. El professor creu que les noves esquerres seran molt diferents: internacionalistes, horitzontals, indigenistes, feministes... “No crec que es torni a donar un fenomen similar. Si així fos, doncs benvingut segle XX de nou”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.