Madrid s’ha convertit en l’epicentre de la batalla d’Europa contra el coronavirus. Només a la capital espanyola les autoritats han sumat, a mitjans d’aquesta setmana, 15.000 infeccions i quasi 2.000 morts. Cap altre territori d’Espanya s’ha vist tan afectat per la propagació del virus.
El Govern espanyol va imposar un estricte estat d’alarma a mitjans març, però el nombre de morts i de noves infeccions continua creixent de manera dramàtica. En un sol dia van arribar a morir 700 persones. Ni a la Xina ni a la Llombardia han vist augmentar tant la xifra de morts. Aquesta setmana, de fet, Espanya ha superat en morts per coronavirus a la Xina.
Cossos amuntonats en una pista de patinatge
A la ciutat de Madrid s’estan vivint escenes distòpiques. La ministra de Defensa, Margarita Robles, va informar que l’Exèrcit estava arreplegant cadàvers dels centres de tercera edat. Un palau de congressos s’ha convertit en un hospital improvisat amb milers de llits. Els cossos s’emmagatzemen en una pista coberta de patinatge. Els crematoris estan sobrecarregats perquè les funeràries no compten amb personal suficient a l’abast.
Els hospitals de Madrid han estat limitats durant massa temps. L’anterior govern conservador va retallar el pressupost en el sector de la salut durant anys. La desesperació entre metges i infermers creix. Milers de professionals mèdics ja han estat infectats.
Inés Lipperheide té 37 anys i treballa des del 2008 com a metgessa en la unitat de cures intensives de l’Hospital Universitari Puerta de Hierro, ubicat a l’oest de Madrid. La seua unitat disposa, habitualment, de 22 llits. Ara estan fent tot el possible per augmentar-ne la capacitat d’acollida de malalts. “Estem portant llits i aparells d’assistència respiratòria d’altres sales i habilitant noves habitacions”. Ara hi ha 45 llits ocupats per pacients contagiats per coronavirus i 15 llits més disponibles per a altres pacients. “Els anestesistes i els cardiòlegs ens han d’ajudar”.
Fa uns dies, al seu hospital van poder donar l’alta a set pacients i recuperar alguns llits. “Però això només és qüestió de temps, perquè vindrà una onada de nous pacients que sobrepassarà les nostres capacitats. Quan això passe tampoc ens ajudarà poder enviar pacients a altres hospitals”.
“Ni tan sols ara podem atendre com cal totes les persones malaltes que ens necessiten. Ens veiem obligats a triar i hem de decidir qui ha de ser admès a la UCI i qui no. Hi ha diversos factors a considerar: a qui podem ajudar més? Qui no tindrà cap possibilitat de superar la malaltia, malgrat la nostra ajuda? Són decisions doloroses”.
Segons Lipperheide, el problema més seriós ha estat la rapidesa amb què s’han desenvolupat les coses. Cada dia arriben més pacients al seu hospital. “És com una pel·lícula de terror”. La metgessa estava de servei l’11 de març de 2004, quan hi va haver l’atac terrorista al tren de rodalies de Madrid, a l’estació d’Atocha. “Va ser un dia terrible, però ara les coses són distintes, perquè cada dia la situació empitjora”.
Els pacients també tenen por. “Un home d’uns 65 anys em tenia a mi com a suport. Estava a soles i cap dels seus familiars podia vindre a visitar-lo. En circumstàncies normals, ell hauria estat en la UCI des de fa temps, i ens va suplicar que l’hi traslladàrem perquè allà tindria més companyia i rebria un tractament millor. Però no ho vam poder fer. Mentrestant, l’home es troba millor. Està més estable, però tot i així, moments com aquest em generen impotència”.
Els serveis d’emergència dels hospitals estan disponibles 24 hores al dia i set dies a la setmana. Tot l’equip està fent hores extres de manera voluntària. “Ni tan sols sé quantes hores estic treballant. L’última setmana, segur que més de vuitanta. Almenys, pel que fa als meus companys, només puc dir que aquesta crisi ha tret el millor de cadascú. No he tingut cap discussió amb ningú d’ells encara. Tots s’estan unint perquè saben com de greu és la situació”, diu la metgessa.
“Ens hem quedat sense mascaretes, sense ulleres protectores, sense guants, sense gairebé res. Les mascaretes que ens queden les rentem a cada moment. Només canviem l’obertura de la boca unes quantes vegades al dia. Fins i tot estem treballant amb ulleres de busseig”.
Lipperheide continua amb el seu testimoni. “És molt possible que tots acabem infectats, en som conscients. A Espanya, al voltant del 12% del personal sanitari ha donat positiu per coronavirus. Prompte no només ens faltaran llits i aparells d’assistència respiratòria, sinó també personal”.
La metgessa diu que plora tots els dies quan arriba a casa. A través de la televisió comprova, cada dia, quantes persones han mort. “És impossible relaxar-se”. “Estic vivint a soles, no he vist a la meua parella ni a la meua família en dues setmanes. Hi ha un risc molt alt d’infecció. Certament, necessite una abraçada, un poc de tendresa. Tot això és molt difícil. Tot això és molt dur”.
Per les vesprades, la metgessa obre la finestra de casa cap a les 8 de la vesprada per escoltar els aplaudiments de la ciutadania, que dona suport als metges i infermers. “És commovedor. La gent entén que ho estem donant tot. És tot el que podem fer”.