Dreta espanyola

Cayetana Álvarez de Toledo, la marquesa ultraliberal del PP

Partidària d'una intervenció militar a Veneçuela i criada als cercles polítics i periodístics de l'aznarisme, Cayetana Álvarez de Toledo és l'aposta del neoconservador Pablo Casado per la circumscripció de Barcelona. Polemista d'estil estatunidenc i de doble llinatge aristòcrata, representa una dreta il·lustrada i profundament elitista al·lèrgica als corrents transformadors de l'esquerra i l'eclosió feminista, en la qual està alienada amb algunes tesis de pensadors reaccionaris. Com a descendent d'un noble que va lluitar contra els nazis, creu emular al seu pare en la batalla política que lliura contra qualsevol expressió mínima de plurinacionalitat a l'Estat espanyol.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com si es tractara d'un simulacre de l'anhelat debat electoral entre els quatre candidats espanyols a la Moncloa, TVE havia organitzat un debat a sis entre diversos aspirants del PP, PSOE, Unides Podem, Ciutadans, ERC i PNB. Una discussió que durant els primers minuts pareixia estar monopolitzada per una candidata d'accent argentí, sang noble i pensament clarament escorat a la dreta. Cayetana Álvarez de Toledo, cap de llista dels populars per Barcelona, aconseguia amb una gestualitat importada de la dreta nord-americana treure de polleguera a l'esquerra, especialment a la ministra d'Hisenda, la socialista Maria Jesús Montero. Però també incomodava i, fins i tot, descol·locava Inés Arrimadas, aspirant de Ciutadans i principal rival pel flanc conservador.

Opositora a moviments contra els assetjaments sexuals com ara el #MeToo, Álvarez de Toledo incendiava el debat. «De debò vosaltres dieu sí, sí, sí fins al final?», preguntava sobre el consentiment sexual. Aquella pregunta que buscava ridiculitzar els posicionaments feministes es convertira en un bumerang afiliat per part de la dirigent d'Unides Podem, Irene Montero: «Com governe la dreta i si et violen, vindrà una dona com ara Cayetana Álvarez de Toledo a dir-te que no és per a tant, potser és que... jo no dic que sí tota l'estona, totes les vegades fins al final». Malgrat que la candidata del PP va empipar-se i va demanar a Montero que diguera si l'estava acusant de justificar una violació, la contestació de la candidata morada havia deixat fora de joc la popular.

Álvarez de Toledo, l'aposta de l'aznarista Pablo Casado per a Catalunya, havia captat, però, l'atenció de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació anys enrere. L'activista ultraliberal va criticar les cavalcades de Reis Mags organitzades per l'equip municipal de l'alcaldessa de Madrid Manuela Carmena. I havia piulat una vegada observava la tristor de la seua filla: «No t'ho perdonaré mai Carmena. Mai». El missatge a la plataforma digital de l'ocell blau mostrava la seua aposta per combatre en el terreny de les batalles culturals, malgrat rebutjar les actituds «identitàries de l'esquerra». Una aparent contradicció d'una candidata considerada per l'esquerra i la dreta moderada com a una aspirant dels sectors més durs de la dreta espanyola. És la biografia i el pensament d'una opinadora embrancada dintre de la intel·lectualitat de l'aznarisme.

Sang blava i llinatge antiprotestant

El seu DNI mostra un llinatge noble. El seu pare, Juan Illán Álvarez de Toledo y Giraud, va combatre contra l'invasor nazi amb la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. XIII marquesa de la Casa Fuerte, l'arbre genealògic arriba fins al II duc d'Alba de Tormes, Fadrique Álvarez de Toledo. Aquest noble, fidel als designis reials dels monarques espanyols Ferran el Catòlic i Carles I, va protagonitzar les etapes finals de la denominada reconquesta cristiana de la península Ibèrica. El seu fill, Fadrique Álvarez de Toledo y Pimentel, va ocupar per desig de la corona espanyola el càrrec de governador dels Països Baixos d'Habsburg. Des d'aquesta posició, va reprimir les revoltes dels protestants alemanys i va instaurar l'anomenat Tribunal de la Sang, una institució que va condemnar a milers de rebels a mort i va desterrar a més d'11.000 ciutadans d'aquells territoris. La imposició de tributs per castigar les protestes, la política de confiscació de béns i la seua participació en la campanya militar de Castella per conquerir Portugal van marcar la biografia d'aquest Álvarez de Toledo, ostentadors del títol de grandesa espanyola.

La sang blava que corre per les venes d'Álvarez de Toledo té més intensitat encara. També n'ostenta per part de la seua família materna. La seua mare, Patrícia Peralta Ramos, forma part d'una de les famílies aristocràtiques i de poder d'Argentina i, més concretament, de Buenos Aires. No debades, el fundador de la ciutat del Mar de la Plata pertanyia a una nissaga de terratinents i amb branques vinculades als mitjans de comunicació celestes i als períodes més obscurs del país. La seua adolescència, després de néixer a Madrid i d'estudiar primàries a Londres, va transcórrer, precisament, durant l'Argentina de la dictadura militar. Mentre el país patia els horrors de l'autoritarisme castrense, Álvarez de Toledo estudiava al prestigiós col·legi Northlands i feia amistat amb Màxima Zorreguieta, actual reina dels Països Baixos. L'aspirant del PP va arribar a ser la seua confident.

Alejandro Fernández, líder del PP català; Cayetana Álvarez de Toledo, candidata dels populars amb llinatge noble; i Pablo Casado, aspirant a la Moncloa dels conservadors| PP

Entre viatges pels cercles exclusius de l'alta societat de París i embarcacions de luxe, Álvarez de Toledo va ingressar en l'elitista Oxford per estudiar història. A la universitat britànica, va doctorar-se amb una tesi sobre els seus avantpassats sota la direcció de l'hispanista John Elliot, de conviccions profundament antiindependentistes. En aquella època, mentre consultava l'Arxiu Històric Nacional, va conèixer l'empresari Joaquim Güell, cosí seu en grau quinzè i futur marid, del qual va separar-se fa uns anys. Marquès de Comillas en ser descendent del mecenes de l'artista Antoni Gaudí i d'un exalcalde de Barcelona, Güell forma part dels cercles de l'alta burgesia catalana. Això sí, amb una imatge tocada per ser un dels cervells de l'eixida a borsa de Bankia, investigada als tribunals, i per les seues relacions empresarials amb l'exministre popular Rodrigo Rato, pare del model especulatiu espanyol de l'aznarisme i imputat en diverses causes judicials.

A l'ombra de l'aznarisme

Doctorada en història i assentada dintre de l'alt societat madrilenya, Álvarez de Toledo va estrenar-se com a columnista del diari El Mundo l'any 2000. La seua afilada i il·lustrada ploma va proporcionar-li el favor de l'aleshores director del mitjà conservador-liberal Pedro J. Ramírez i del locutor ultramuntà Federico Jiménez Losantos, qui va convidar-la a la tertúlia que dirigia al matinal de la Cope. Editorialista, columnista i cap de secció d'Opinió del periòdic madrileny, va agitar des de les ones de l'emissora episcopal la teoria de la conspiració sobre l'autoria de l'atemptat de l'11-M. Encara que anys més tard matisaria la seua postura, seguiria sembrant dubtes infundats sobre la posterior actuació de l'executiu socialista de José Luís Rodríguez Zapatero.

La seua connexió amb la xarxa mediàtica de l'aznarisme va provocar que travessara la porta de la política, malgrat l'empipament que va agafar Pedro J. Ramírez en assabentar-se. Álvarez de Toledo va convertir-se en directora del gabinet del secretari general dels populars, Ángel Acebes, un dels popes conservadors que més va propagar la conspiració de l'11-M, processat per la sortida a borsa de Bankia i esquitxat pels suposats sobresous en B. Segons va publicar El Plural, Álvarez de Toledo va percebre un sobresou de 50.090 euros sense especificar del grup parlamentari popular. Per aquella tasca, va obtenir 165.000 euros.

Amb cinc immobles com a patrimoni i uns fons d'inversió amb quasi 400.000 euros, segons la declaració de béns de 2011, l'analista conservadora ocuparia durant dues legislatures un seient al Congrés dels Diputats. Encara més, en 2008 seria escollida per l'elitista Fòrum de Davos com a jove líder global. També integraria part de la direcció del grup parlamentari popular que comandava aleshores Soraya Sáez de Santamaría. Álvarez de Toledo i l'actual exvicepresidenta espanyola i advocada de Cuatrecasas, però, acabarien distanciant-se per l'alineament de la filla política d'Acebes a les òrbites aznaristes i aguirristes.

Álvarez de Toledo al campus de FAES junt amb l'expresident José María Aznar i l'exministra de Defensa Maria Dolores de Cospedal. La relació entre la candidata popular i Aznar va fer que l'expresident acudira a un acte electoral dels 'neocon' a Catalunya| PP

A partir de 2011, trencaria palletes de manera més clara amb el PP de Mariano Rajoy. Un any després, de fet, s'incorporaria a la fundació neocon FAES com a responsable de l'Àrea Internacional fins al 2016. Estretament lligada a la Casa Amèrica, Álvarez de Toledo ha destacat per la seua oposició als moviments d'esquerres d'Amèrica Llatina, singularment amb els governs progressistes d'Hugo Chávez i Nicolás Maduro. Des de les pàgines del diari El Mundo, va demanar una intervenció militar similar a la realitzada pels Estats Units en Panamà contra el dictador Manuel Noriega (beneït abans per la CIA) després del colp diplomàtic fracassat contra Maduro amb l'autoproclamació presidencial del referent opositor Juan Guaidó.

Dèria antiindependentista

Després d'afirmar que «el PP ja no tenia utilitat social», de confessar el seu vot per Ciutadans, de definir-se com a «militant, però no simpatitzant» dels populars i de propugnar una fusió entre els taronja i la formació de la gavina, va combinar l'activisme periodístic des dels mateixos circuits mediàtics i el lideratge de Libres i Iguales, plataforma antiindependentista, contrària als moviments a l'esquerra del PSOE i oposada a les diferents expressions plurinacionals de l'Estat espanyol. Aquell moviment fou apadrinat per l'actor Albert Boadella (al qual Álvarez de Toledo volia concedir-li la medalla al mèrit constitucional), el columnista Arcadi Espada, l'escriptor tacat pels seus problemes fiscals Mario Vargas Llosa, exsocialistes com Joaquín Leguina o Paco Vázquez, l'advocat ultraconservador i fitxatge casadista Adolfo Suárez, entre altres líders mediàtics de la dreta i l'extrema dreta espanyola, així com referents de Ciutadans o, fins i tot, d'UPyD. Amb Boadella, Vargas Llosa i, especialment, Espada, té una gran relació.

Tot i atacar també com a portaveu de Libres e Iguales els discursos que brandaven contra la casta o que censuraven «la corrupció sistèmica de l'Estat espanyol», la seua principal obsessió han sigut els nacionalismes perifèrics. Com si es tractara de protagonitzar una comtessa com la realitzada pel seu pare contra els nazis, Álvarez de Toledo s'ha caracteritzat per la seua lluita ideològica contra l'independentisme català i la realitat plurinacional de l'Estat espanyol. Fins i tot, ha acusat Alberto Nuñez Feijoó, president popular de la Xunta de Galícia, de nacionalista. «La seua política lingüística no difereix essencialment la de qualsevol nacionalista», va escriure, al seu torn, que qualificava el mandatari centre-dretà «com a llastre per al PP» a causa de considerar Galícia «una nació sense Estat» i que «ningú podia ser aliè a la llengua gallega». Les seues paraules sobre el català van empipar, fins i tot, el PP de Catalunya, particularment l'eurodiputat Santiago Fisas. 

Álvarez de Toledo creu emular la proesa paterna per la seua lluita «contra el nacionalisme». No debades, ha considerat l'emergència del sobiranisme a Catalunya com a «xenòfoba». «De debò estan desprotegits i en Espanya no troben projecció a la seua identitat? Cap d'aquests sentiments se sosté sobre bases fàctiques. He arribat a la conclusió que no volen viure amb altres espanyols i això s'anomena xenofòbia», va afirmar en una entrevista a RAC1. «A la gent, li preocupa l'atur i altres coses. Però l'assumpte de Catalunya és el més greu que té el país», va ressaltar. Una mostra de la seua obsessió pel procés que s'ha demostrat amb les seues desqualificacions contra el president català Quim Torra, al qual ha titllat de «cabdill totalitari», per la seua presència al judici del 9-N, la voluntat per tancar TV3 o per la comparació de l'1 d'octubre amb el cop d'Estat del 23-F. «L'Estat fa molt bé en impedir, fins i tot per la força, que una pobra anciana vote en un referèndum il·legal», ha arribat a etzibar. 

Albert Boadella, dramaturg contrari al sobiranisme català, amb Cayetana Álvarez de Toledo. L'aspirant del PP volia atorgar-li la medalla al mèrit constitucional| PP Barcelona

Definida a si mateixa com a una «patriota» i «no nacionalista», malgrat qualificar-se com a «españolaza», ha rebutjat l'atribució dels GAL a l'Estat espanyol. «Els crims dels GAL són imputats a l'Estat, quan va ser el mateix Estat qui va jutjar-los i condemnar-los», va ser la seua singular argumentació. Tot i ser considerada per les formacions progressistes com a una candidata propera a l'extrema dreta de Vox, ha titllat el partit de l'expopular Santiago Abascal «de nacionalista», ha criticat el president ultradretà dels Estats Units Donald Trump i ha mostrat recels sobre l'exportació a la Moncloa d'un pacte a l'andalusa. «Per què no es dissol [Vox] si Rajoy ha marxat?», s'ha preguntat durant la campanya, encara que va afirmar en un discurs de Libres e Iguales que «Espanya era un problema excitant».

Guerra ideològica al feminisme

Ultraliberal i defensora acèrrima de l'individualisme, va escriure que «dècades de despòtica ultracorrecció política han esclatat en una bacanal d'incorrecció ultra». Malgrat aquest posicionament hipotèticament allunyat de l'extrema dreta (a la qual li comprava l'argument de la «correcció política»), els seus raonaments contra l'actual marea feminista han fregat amb els emprats per les forces reaccionàries. En una entrevista en RAC1, va criticar que «les polítiques identitàries fracturen la societat i ens enfronten. El feminisme radical enfronta a les dones i crea una visió distorsionada dels homes, com a éssers violadors».

Al mateix qüestionari de l'emissora catalana, negava que la violència de gènere comptara amb una motivació masclista. «Existeix violència exercida contra les dones, però no hi ha una violència que expressa: 'A per les dones'. No hi ha un col·lectiu de dones al qual vulguen agredir els homes. No hi ha col·lectius masclistes. No se'ns ataca com a grup a les dones, hi ha violència contra les dones, no contra el col·lectiu», apuntava coincidint amb el discurs de la ultradreta que afirma detestar. «No hi ha una conspiració masclista», insistia.

Álvarez de Toledo, de fet, ha afirmat que «la segona onada feminista ha degenerat en un fangar de prejudicis sexuals, ideològics i, fins i tot, nacionals». Entusiasta firmant del manifest de la periodista contrària a la llei espanyola contra la violència de gènere Berta González de Vega, la candidata popular ha expressat que «la bretxa salarial no és fruit d'una conspiració heteropatriarcal. Els homes i les dones tenim cervells diferents. I que aquestes diferències afecten les nostres prioritats. Per exemple, només un 20% de les dones posa per davant la seua carrera professional a la seua vida familiar. La majoria prefereix un equilibri».

Un exemple dels seus arguments crític amb el discurs feminista sobre la conciliació que es complementa amb una oposició als moviments contra els assetjaments sexuals com ara el #MeToo. «Són les justicieres del #MeToo; les quals contra la comuna experiència, inclosa probablement la seua pròpia, diuen que fins a un silenci és un no; les quals promouen aquest ridícul cinturó de castedat denominat consentiment previ, que aniquila la seducció», afirma en una de les seues columnes alienada amb aquelles intel·lectuals franceses que titllaven de «puritanes» aquelles que denunciaven els episodis traumàtics de tocaments sexuals indesitjats.

L'aposta de Casado a Catalunya branda en els seus articles contra el feminisme i introdueix en els seus articles arguments de pensadors reaccionaris. A la imatge, la marea morada a València durant el 8-M| PSPV-PSOE

Per a la candidata del PP, el raonament de les activistes del #MeToo «està fonamentat en dues premisses». «La primera és demencial: qualsevol home és un agressor. La segona, desoladora: la dona per defecte diu no perquè la dona per defecte no vol sexe. Almenys, amb un home. En el cas d'algunes destacades feministes, és difícil no evitar la sospita de què estem davant una pura estratègia de reclutament: decretar l'obsolescència masculina, el sexe es torna intragenèric. Inclús, autoreferencial», esgrimia, al seu torn, que introduïa mediàticament a l'Estat espanyol el pensament de Jordan B. Peterson, contrari al feminisme. O en el seu llenguatge: a l'indentitarisme i la ideologia de gènere. Álvarez de Toledo va qualificar la vaga feminista de «desgavellada».

Al·lèrgica a l'esquerra («els progressistes detesten el progrès i viuen de la seua negació»), s'ha mostrat a favor de l'eutanàsia i de l'avortament. Ara bé, va escriure que «si acceptem que totes les vides valen el mateix i no sabem del cert quan comença la vida, aleshores la decisió sobre la interrupció requereix, com a mínim, d'una certa modèstia. És a dir, assumir la complexitat, que és biològica, filosòfica i psicològica. Tan durs i per a adults són els debats morals que les conviccions d'una mateixa persona canvien al llarg del temps». «L'avortament és un d'aquests dilemes que la tecnologia no resol. Al contrari, l'agreuja», afirmava.

Decebuda amb Ciutadans, va censurar que «el vot a favor de l'exhumació de Franco [dels taronja] és la negació de tot allò que els macronisme evoca: futur, raó, reagrupament». Polèmica, il·lustrada i ubicada en l'ultraliberalisme que diu rebutjar l'extrema dreta, però que toca amb alguns dels seus diagnòstics, Álvarez de Toledo és una de les grans apostes del PP de Pablo Casado. Aznarista i representant d'una dreta de missatge directe, va acaparar el debat de TVE. Estratègia alt-right per competir amb Ciutadans i Vox a Catalunya, i també a la resta de l'Estat espanyol.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.