Unionisme despistat, unionisme espavilat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Posats a fixar-se en aspectes menors, crida l’atenció el paper que ha jugat el socialisme espanyol, i per extensió el català, en tot el que fa referència al referèndum de Catalunya. És un paper completament borrós, que forma part de l’efecte sfummatto que fa, cada dia més, el conjunt de la política espanyola en relació a Catalunya. Això es va veure de manera especialment flagrant amb motiu dels atemptats d’aquest estiu a Barcelona i Cambrils, en què el paper de l’Estat espanyol en la reacció als fets es va veure reduït a un grapat de mers formulismes. Però sense que ningú ho busqués i encara menys ho forcés: senzillament, de sobte feia tota la impressió que els dirigents catalans i els espanyols es dispensessin la mena de cortesies institucionals que són pròpies entre països veïns i no especialment amics, i pari de comptar.

Si això va ser així per a Mariano Rajoy i per al rei Felip VI, no fa falta dir com es va notar pel que fa a l’oposició. Pedro Sánchez, una vegada superat el tràngol de la seva mort i resurrecció polítiques dins el seu mateix partit (en pugna directa contra una anticatalana militant com Susana Díaz), no és algú que tingui cap mena de projecció ni de pes dins l’opinió pública i publicada catalana. No es tracta de cap rebuig ni de cap dejecció: senzillament que no hi és ni se l’espera, a pesar que té opcions raonables de convertir-se, un dia o un altre, en el president del Govern d’Espanya. Però una altra vegada, per a molts és ben bé com si els parlessin de l’aspirant socialista a la presidència d’un altre país.

Potser ajuda aquesta impressió l’embolic conceptual en què el mateix Sánchez, d’ençà de la seva recuperació (sens dubte heroica, això ningú li ho discuteix) de la secretaria general de la seva formació, s’ha ficat a compte del concepte de nació. Va començar proclamant allò d’Espanya com a nació de nacions, que ja és vell però que apunta a un certa sensibilitat envers la pluralitat interna de l’Estat, però ha acabat, en molt poc temps, donant ple suport a Mariano Rajoy en la voluntat d’enviar policies a retirar urnes l’1 d’octubre. I fent afirmacions directament còmiques, com per exemple “Espanya és una nació formada per quatre nacions: Espanya, Catalunya, Galícia i Euskadi”. Segurament devia ser un lapsus i volia dir “Castella” allà on va repetir “Espanya”, però el cas és que va afirmar això i, per descomptat, no ho ha rectificat.

Pedro Sánchez, en definitiva, es perfila cada dia més com un líder neutre, o nul, pel que fa al conflicte entre Espanya i Catalunya. Això perjudica el seu soci català, el PSC de Miquel Iceta, que cada dia ha de fer més malabarismes per justificar simultàniament el seu catalanisme (que aquí no posarem en dubte) i la seva associació. Al capdavall, subordinada a un PSOE que, pel que fa a la qüestió nacional, és d’un espanyolisme en el fons tan rocós com el del PP. I deixa, a Catalunya, molt de camí per córrer a una Inés Arrimadas que, cada vegada més intensament, es reafirma en el paper de cap de l’oposició i es prefigura més enèrgicament com a futura líder unionista de la República catalana. Li aniria bé reforçar bé el seu partit amb moltes més neurones que les que acumula ara (començant pel suposat líder Albert Rivera, fluix fins a la caricatura involuntària, i a qui Arrimadas eclipsa fins i tot quan no s’ho proposa), però el cert és que, en poc temps, Arrimadas està demostrant més aptituds per ocupar alguna cosa semblant a l’espai mental i ideològic de l’antiga CiU que no pas Miquel Iceta amb tots els anys que fa que s’hi esforça. Com dèiem, la voluntària dependència d’Iceta respecte d’algú tan desaparegut de l’escenari català com Sánchez ajuda perquè això sigui així. I el contumaç trogloditisme de Xavier Garcia Albiol també li ho posa en safata, a Arrimadas, per fer lluir la seva intel·ligència dins el firmament unionista.

Un unionisme, el d’Inés Arrimadas, que ja ha estat capaç d’imaginar-se exercint el seu paper dins una Catalunya independent d’Espanya, una possibilitat que a Sánchez ni a ningú del seu entorn ni tan sols se’ls ha passat pel cap. Hi ha una dita castellana que descriu molt bé la situació actual i que el gruix de l’unionisme, invariablement despistat, no ha estat capaç d’aplicar-se: “a río revuelto, ganancia de pescadores”. Però guany per als pescadors espavilats, és clar. Per als que baden, per als que es limiten a recitar una i altra vegada frases encarcarades i obsoletes, si de cas, decorades amb algun somriure; per als que a pesar de la seva joventut els resulta inimaginable un marc diferent del de 1978, hi ha una altra expressió popular, en aquest cas catalana: tururut viola.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).