Món

Donald Trump, l’emperador del caos

El tancament de l’Administració estatunidenca per la pretensió de Donald Trump de finançar el polèmic mur amb Mèxic és la darrera de les col·lisions entre el programa populista del dirigent i la realitat. Bob Woodward, el cèlebre periodista del cas Watergate, retrata en el llibre ‘Por’ la contradictòria, caòtica i delirant estada de Trump a la Casa Blanca.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ningú no pot acusar Donald Trump de renunciar a les seues idees. Al juny de 2015, en un acte de campanya, l’actual president dels Estats Units va llançar la idea de construir una tanca amb Mèxic per evitar l’arribada dels immigrants. “Construiré un gran mur en la nostra frontera sud. I faré que Mèxic pague”. Tres anys i escaig després, els dos presidents mexicans d’aquest període, Enrique Peña Nieto i Manuel López Obrador s’han negat a sufragar aquesta construcció. 

L’obstinació de Trump, però, no té límits: a l’hora de fer aquest reportatge, l’Administració estatunidenca continuava parcialment tancada —el tancament més llarg de la història— per la negativa dels demòcrates i part dels republicans a concedir  un finançament extraordinari de 5.700 milions de dòlars per construir l’anhelat mur. El senador Lindsey Graham proposava obrir temporalment l’Administració per poder forçar l’acord amb el Partit Demòcrata. Trump, tanmateix, no volia cedir ni un mil·límetre malgrat la pressió dels 800.000 treballadors públics que no reben el seu salari. 

Aquest episodi, independentment del seu final, és una mostra del nivell de bogeria, obstinació, improvisació i caos de la primera legislatura de Trump. Un panorama desolador que ha estat reflectit pel prestigiós periodista Bob Woodward —premi Pulitzer de 1973 i 2003 pel cas Watergate i pel treball posterior als atemptats de l’11S— en el llibre Fear, publicat en català per Navona com a Por amb l’auster subtítol “Trump a la Casa Blanca”. 

El títol del llibre està extret d’una entrevista que el mateix Woodward li va fer a Trump quan encara era candidat a la presidència, el març del 2016: “El poder real és —em costa fins i tot utilitzar el terme— la por”. Aquesta cita obri el volum, construït com una crònica novel·lada a partir d’entrevistes amb fonts de primera mà. Un relat alhora amè i devastador que dibuixa una Administració sacsejada pels impulsos incontrolables del president i les col·lisions amb assessors de la Casa Blanca i els membres del seu equip. 

 

Cavalcar el poltre

La història sobre l’arribada a la presidència de Trump és coneguda: l’artífex de la victòria fou el cap de campanya Steve Bannon, un empresari ultraconservador i estrateg polític, que va centrar els esforços en un grapat d’estats estratègics en funció del peculiar sistema electoral dels Estats Units. I pel que fa al discurs, va posar el focus en la immigració il·legal, la recuperació dels llocs de treball industrials i va tornar a passejar el vell eslògan de l’era ReaganMake America great again”. El primer sorprès de la victòria, sosté Woodward, fou el mateix Trump. Tan sols Bannon hi creia fermament. El nou president, per contra, no havia previst res: no s’havia preparat i no havia dissenyat cap equip de transició. La primera de les improvisacions, de fet, va ser escollir persones contràries al programa presidencial.

 Steve Bannon, estrateg i assessor fonamental que acabà distanciat de Trump.

Una d’aquestes tries paradoxals va ser la de Gary Cohn, president de Goldman Sachs però simpatitzant demòcrata. En el seu primer contacte amb Trump, Cohn va quedar sorprès de la manca de coneixements econòmics del nou president. A més, els separava la defensa del lliure comerç i l’obertura de fronteres, el revers de les aspiracions de Trump. Malgrat tot, el banquer d’inversions acceptà ser president del Consell Nacional d’Economia: des d’aquesta plataforma, Cohn, aliat amb altres membres de la Casa Blanca com el secretari del gabinet, Rob Porter, tractaven de bloquejar algunes iniciatives que consideraven tòxiques. 

Gary Cohn, president del Consell Nacional d’Economia

No per casualitat, el llibre s’obre amb una anècdota significativa. Trump estava obcecat a liquidar un acord de lliure comerç amb Corea del Sud a causa del dèficit comercial —una de les obsessions més malaltisses de Trump— de 18.000 milions de dòlars amb aquest país. I pels 3.500 milions de dòlars que costava vigilar la frontera amb el perillós veí del nord, la Corea de Kim Jong-un

“Avui ens retirem”, va dictaminar Trump. Cohn i Porter, tanmateix, s’asseguraren que el document final amb l’ordre desapareguera de l’escriptori de Trump. Això va passar més vegades. “Treballaven plegats [Cohn i Porter] per frustrar el que creien que eren les ordres més impulsives i perilloses de Trump. Aquell document i d’altres com aquell simplement desapareixien”, explica Woodward. La dispersa ment de Trump feia la resta: no tenia llista de les tasques pendents i, de vegades, oblidava decisions que havia pres. En privat, Cohn va dir: “No és el que vam fer pel país. És el que vam evitar que fes ell”. 

James Mattis, antic general dels marines i secretari de Defensa, també era un defensor de mantenir la relació comercial amb Corea del Sud per raons d’estratègia militar. Al llibre s’apunten  més topades que, a finals de desembre —fora per tant del relat de Woodward—  van derivar en la dimissió irrevocable de Mattis per “diferències irreconciliables”. El detonant va ser la retirada de Síria. Abans, havien tingut diferències de criteri sobre Afganistan. 

Trump també ha tingut aliats: Peter Navarro, doctor en Economia de Harvard i director del Consell Nacional de Comerç, era un acèrrim detractor dels tractats de lliure comerç. I compartia la seua visió sobre els dèficits comercials, balances que Cohn menystenia: si Mèxic, Canadà o Xina envaïen els Estats Units de productes barats, això beneficiava l’economia de les famílies estatunidenques. El conseller econòmic, a més, pensava que els estats que patien més atur no havien sabut reinventar-se. I posava l’exemple de Colorado, amb una taxa de desocupació del 2,6%. Les reunions amb la presència de Cohn i Navarro eren, a més d’una lluita d’egos, un autèntic polvorí. Trump, en tot cas, no creia en les argumentacions ortodoxes del primer: “El president s’aferrava a una visió antiquada d’Amèrica del Nord (locomotores, fàbriques amb enormes xemeneies, treballadors ocupats en cadenes de muntatge)”, relata Woodward.

El llibre conté un paràgraf molt esclaridor: “Els xinesos sabien exactament com fer mal a l’economia i la política (...) sabien quins eren els productes dels diferents districtes electorals, com les faves. Sabien quins districtes indecisos serien importants per mantenir el control de la Cambra. Podien tocar els aranzels de productes procedents d’aquells districtes, o a nivell de l’estat (...) podien atacar el bourbon de McConell a Kentucky i els productes lactis de Paul Ryan a Wisconsin”.

 

«No soc una empleada»

Un altre element de distorsió i de generació de caos en la Casa Blanca era la presència com a assessors de la filla de Trump, Ivanka Trump, i del seu marit, Jared Kushner, conseller sènior. Dos elements liberals que treien de polleguera el molt conservador Bannon. “En Jared i la Ivanka són demòcrates de Nova York”, s’excusava Trump

Jared Kushner, el gendre liberal i conseller sènior del president.

Rience Priebus, cap del gabinet, gairebé no exercia la seua funció d’ordenar el trànsit. Un dia, durant una reunió, Bannon esclatà contra Ivanka: “Et passeges per aquí i actues com si fossis la cap, i no ho ets. Formes part de la plantilla!”. “No soc una empleada! No seré mai una empleada. Soc la primogènita”, es revoltà la filla del cap. 

I no renuncià a ficar cullerada en qüestions estratègiques. El senador Graham, citat adés, un detractor de l’agenda nacionalista de Bannon, va arribar a plantejar a Trump un acord: finançament per al mur amb Mèxic a canvi d’una amnistia per als “somiadors”, els nens portats de manera il·legal als Estats Units pels seus pares, unes 800.000 persones que Barak Obama havia protegit de la deportació amb una legislació anomenada Acció Diferida per a Arribades d’Infants (DACA). A favor d’aquesta solució hi havia la filla i el gendre del president. Bannon i Trump, tanmateix, es mostraren inflexibles. “Mai no donarem amnistia, ni tan sols per a una persona. No importa que construeixis deu murs de merda. No ens conformem amb el mur. Ens volem carregar la migració en cadena”, li etzibà Bannon a Graham.

No fou l’única actuació del matrimoni contra la doctrina dura. Ivanka i Jared maniobraren per evitar la retirada de l’Acord de París sobre el canvi climàtic anhelada per Trump. La filla del president concertà entrevistes del seu pare amb Al Gore o el fundador de Facebook Mark Zuckerberg, dos dels activistes més influents contra el canvi climàtic. Sempre d’amagat de Priebus. Quan Priebus se’n queixava al president, Trump deia, en to de broma: “Són demòcrates”. L’ala oest de la Casa Blanca, en tot cas, s’estava convertint en quelcom ingovernable. El germen de la pèrdua de paciència de Bannon: París, com els acords de lliure comerç o els equilibris de la política internacional, com la presència a Afganistan o Corea, eren l’enemic a abatre. 

 

Twitter i «l’hora de les bruixes»

La desorganització i els enfrontaments entre els equips de Trump no eren l’únic motiu de caos. L’afició del president a Twitter, el seu “megàfon”, la manera “de parlar directament al poble sense cap filtre”, feia anar de cul els seus assessors. Era l’antítesi de la correcció i dels procediments, de la manera ortodoxa de conduir l’Administració més important del món. Trump seia al seu dormitori davant un televisor gegant i el seu compte de Twitter a la mà. I llançava tot tipus de proclames i atacs a rivals polítics, a la premsa... El diumenge de vesprada era el moment més perillós, “l’hora de les bruixes”, com l’anomenava Reince Priebus. Una de les anècdotes impagables del llibre és que el cap de gabinet unflava l’agenda de diumenge perquè Trump arribara més tard, quan les cadenes de televisió no emetien els equivalents americans d’Al rojo vivo o El gato al agua que activaven Trump.

Els seus assessors estaven preocupats amb raó. El programa Morning Joe de l’MSNBC, protagonitzat per Joe Scarborough i la seua parella, Mika Brzezinnski, havia estat favorable en un principi a Trump, però el vent va anar virant. Un dia de juny de 2017, Trump va escriure el següent: “Com és que la limitada Mika la Boja i el psicòpata Joe van venir fins a Mar-a-Lago tres nits seguides, pels volts de Cap d’Any, per veure’m. Ella estava sagnant per un lifting”. La directora de Comunicació, Hope Hicks, “estava horroritzada”. Les crítiques, fins i tot republicanes, foren ferotges. La desconsideració de Trump envers les dones havia tornat a la primera línia del debat.

A causa de l’incident, es creà un comitè per preparar piulades que pogueren complaure Trump. En un principi es va mostrar comprensiu, però acabà fent el que li venia de gust. Podia fer piulades inadequades o, directament,  entrar en una escalada de retòrica perillosa amb Kim Jong-un, líder amb el qual, paradoxalment —o no tant— acabà tenint una bona relació. “Twitter podria provocar una guerra”, l’advertiren. Però Trump mai no ha renunciat al seu joguet preferit. A principis del 2018, el president arribà a amenaçar Corea del Nord amb una escalada nuclear a través de la xarxa social. De nou, la màxima de Trump, “el poder és la por”, per espantar “el fanfarró”. 

Woodward desgrana al llibre moltes de les interioritats de la caòtica i conflictiva administració Trump, però algunes de les topades van ser públiques i notòries, com ara amb el fiscal general, Jeff Sessions. Quan va esclatar la investigació sobre les intromissions russes en la campanya presidencial per perjudicar Hilary Clinton en benefici de Trump, Sessions es va recusar a ell mateix: l’argument era que havia format part activa de la campanya republicana —va ser un dels candidats a la vicepresidència que va anar finalment a mans de Mike Pence—, formant part de la caravana electoral i fent mítings. El president es va sentir traït. En una entrevista publicada per The New York Times el juliol de 2017, Trump va atacar durament Sessions afirmant que, si haguera sabut que s’inhibiria, mai no l’hauria nomenat fiscal general.

Jeff Sessions, fiscal general

En privat, era molt pitjor. Trump el titllava d’“idiota”, “traïdor” i “retardat mental”. I Bannon tractà de fer-lo dimitir, sense èxit. Al novembre del 2018 fou destituït i entrà a formar part de la llarga llista de cadàvers polítics de l’era Trump. Com ara Priebus, a qui Trump va responsabilitzar del fracàs de la no derogació de l’Obamacare, l’intent d’una certa universalització de la sanitat. La substitució de Priebus, que va presentar la seua dimissió, va ser rocambolesca: després de consultar el ja ex-cap de gabinet la persona més adient, penjà un tuit anunciant el nomenament de l’antic general John F. Kelly. El militar no en sabia res, però hagué d’acceptar “després d’haver vist com se li oferia una de les feines més importants del món a través de Twitter”. 

 

El fangar de Charlottesville

Amb tot, un dels episodis més sagnants, que més va despullar les contradiccions del populisme de Trump, va ser la reacció als successos de Charlottesville, en els quals una manifestació de nacionalistes blancs amb lemes i proclames nazis, enfrontada amb una contramanifestació, acabà amb un dels feixistes atropellant la multitud. Hi va morir una dona i hi hagué 19 ferits. 

La primera reacció de Trump condemnant l’atemptat fou de manual. Al dia següent, però, tenia una intervenció pública. Es va saltar el guió previst i condemnà la violència “per molts bàndols”. Havia posat al mateix nivell els manifestants nazis i  els activistes oposats a la supremacia blanca. Líders del partit republicà com Marco Rubio, Paul Ryan, Mitt Romney o John McCain criticaren obertament “l’acte terrorista” dels supremacistes blancs. La pressió dels assessors, sobretot de Rob Porter, va obligar Trump a fer una intervenció pública en televisió, “mirant de manera rígida i incòmode, com algú que fos obligat a parlar en un vídeo d’ostatges”, anota Woodward. Un discurs impecable que podria haver signat Obama

“Ha estat l’error més gran que he comès”, diagnosticà Trump als seus assessors. “Mai et pots disculpar. Per què haig de semblar feble?”.  Dies després, en una roda de premsa amb preguntes, tornà a la càrrega: després de condemnar de nou la violència, va afegir que “hi havia un grup a l’altra banda que també era molt violent”, en referència a “l’esquerra radical”. Va dir això i va blanquejar els supremacistes: “No totes aquestes persones eren neonazis, creieu-me”. David Duke, un conegut líder del Ku Klux Klan, va dir en Twitter: “Gràcies, president Trump, per la seva honestedat i valentia per dir la veritat sobre #Charlottesville”.

Gary Cohn va dur la seua carta de dimissió a Trump: algú havia posat una esvàstica a la porta de l’habitació de la residència universitària de la seua filla. Per a Rob Porter, s’havia arribat a un punt de no retorn, a l’aprofundiment de la divisió del país. Trump, diagnostica Woodward, a partir dels testimonis, havia posat els Estats Units en peu de guerra ideològica. Definitivament.

Ni tan sols algú tan monolíticament afí a Trump com Bannon es va escapar de la crema: unes declaracions sobre la falta de fermesa amb Corea del Nord acabaren amb la seua destitució. Abans, havien xocat per la manca de realisme de Trump amb Afganistan, entestat a parlar en termes de victòria i guanyar la guerra. Bannon es va convertir en una de les fonts principals d’un llibre que va encendre Trump, Foc i fúria, del periodista Michael Wolf.

Fins i tot Kelly, que havia defensat tèbiament el president en la reacció a Charlottesville, comença a donar senyals d’esgotament: “El president està desequilibrat”. Priebus i Bannon ja no hi eren, però la presa de decisions des del Despatx Oval era un autèntic caos. I cap al febrer de 2018 desapareixia un dels contrapesos, Rob Porter, acusat de maltractaments per dues exdones. Un desenllaç amarg, que mostra als lectors el costat fosc d’una de les poques figures positives que apareixen en la crònica de la devastació. Un punt i seguit sobre una presidència que es continua escrivint amb ratlles tortes.

 

A mode d’epíleg

Per tancar aquest repàs, una bona opció era Twitter i les reaccions del mateix Trump. “El llibre de Woodward és una estafa. No parlo tal com em citen. Si ho fes, no hauria sigut elegit president. Aquestes cites són inventades. L’autor utilitza totes les trampes del llibre per degradar i menysprear (...)”, va piular el 7 de setembre de 2018. Tres dies després, deia: “Els demòcrates no saben perdre. Jo escriuré el llibre real!”. Potser se n’ha oblidat ja.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.