Dreta Alternativa

Una ‘alt right’ a l’espanyola

Una etiqueta que val per a tot, que sovint s’ha utilitzat de forma abusiva, però que alguns, arreu, també a l’Estat espanyol, han volgut assumir.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’alt right és una mica com el que al ja llegendari documental de TV3, Joves violents, anomenen “ideas de tipo equipos de fútbol”: molts n’han parlat en algun moment, però ningú no sap ben bé què és. Aquest terme, d’encuny estatunidenc, ha acabat esdevenint una etiqueta on hi cap de tot. Des de noves expressions del conservadorisme als EUA fins a reflexions més subversives i elaborades en àmbits universitaris. Una temptativa de fer revifar les tesis racialistes des de nous marcs mentals, o una derivada de les idees llibertàries —en el sentit americà de la paraula— en què, sota la bandera de la llibertat d’expressió, s’hi emparen tot tipus de discursos. Sens perjudici d’incloure-hi intents anteriors de regeneració de l’espai ultradretà o les anomenades tesis eurasianistes, amb prou prèdica entre espais de filiació neonazi.

En aquest magma ideològic, una de les poques coses que comparteixen els que volgudament o involuntària els hi encasten l’etiqueta és el seu component antiestablishment. En un dels mitjans de referència d’aquest moviment tan dispers, Breitbart, es fa un repàs de les fonts intel•lectuals de les quals beuen els que d’alguna manera en participen. L’historiador alemany i autor de La decadència d’OccidentOswald Spengler, el filòsof italià Julius Evola, autor de Revolta contra el món modern, inspiració de molts altres pensadors reaccionaris del primer terç del segle XX, o la Nova Dreta Francesa, organitzada el 1968 amb l’escriptor francès Alain de Benoist al capdavant, en són alguns exemples. I el nom, aquest corrent el deu al nacionalista blanc Richard Spencer, que el 2010 va enregistrar el domini AlternativeRight.com. Però, val a dir, centrar-se exclusivament en aquests referents faria curt.

El filòsof Ernesto Castro traçà en una conferència organitzada l’any passat a Ciutat de Mèxic una gènesi d’aquesta amalgama de visions reaccionàries en què hi copsava desenvolupaments que anaven de l’esquerra a l’extrema dreta, en què apuntava que pensadors com l’acceleracionista britànic i autor de ficció cyberpunk Nick Land i molts altres hi tenien part de culpa. Castro recorda a EL TEMPS que hi ha dues versions de l’alt right: la britànica i l’estatunidenca. Als EUA, el seu país d’origen nominal, es fundaria sobre el moviment de les milícies patriòtiques, una pulsió antiestatalista que es vincula en un cert moment amb supremacismes blancs d’arrel sudista o confederada, que remeten a la guerra civil que assolà aquest país. Per Ernesto Castro, hi ha una línia de continuïtat que va dels confederats americans fins a Richard Spencer, que es veu reforçada per intel·lectuals com el ja esmentat Nick Land, impulsor del que ell i els seus seguidors anomenen la nova reacció o la il·lustració fosca, amanida de referències distòpiques al progrés tecnològic. Un prisma que vesteix d’un aire contracultural la reacció de tota la vida i que exerceix una poderosa atracció entre segments que res tenen a veure amb el públic habitual de les idees extremistes.

Richard Spencer, president del National Policy Institute, una organització supremacista. L'any 2010 enregistrà el web AlternativeRight.com, encunyant el terme objecte d'estudi. /Jim Lo Scalzo

La revolta dels friquis

L’escriptor i artista estatunidenc Dale Beran escrigué una polèmica entrada a la xarxa Medium en què apuntava que el fòrum d’aficionats als videojocs i a l’anime, 4chan, havia tingut un rol en l’ascens a la presidència de l’ara president Donald Trump. Beran copsa la configuració d’una deriva reaccionària, misògina i racista de bona part dels seus usuaris que l’expressió “for the lulz” (per fer uns riures) emmascara. Es fa broma de tot. Res no és sagrat. Ni les càmeres de gas, ni l’extermini ètnic, ni la violació. Res. Així, les xarxes socials es poblen de memes passats de voltes, molts d’ells protagonitzats per la icona Pepe the Frog, una imatge molt popular a l’internet de fa una dècada, i fòrums com 4chan esdevenen la base d’operacions per llançar atacs internàutics contra els seus pitjors enemics: els que anomenen Guerrers per la Justícia Social (SJW per les seves sigles en anglès) i Soy Boys, nois de soja. O el que és el mateix: militants feministes, antiracistes o tot aquell que posi en qüestió els privilegis d’un grup dominant.

La misogínia també és marca de la casa d’aquest moviment internàutic que, en part, predica un retorn als rols tradicionals entre dones i homes. Unes idees que coven al caliu del que es coneix com Manosphere, o “homesfera”, una constel·lació de blogs i pàgines web masclistes i homòfobes. La professora de la Universitat de Castella la Manxa, Patricia Fernández, fou també autora d’una tesi l’objectiu de la qual era l’anàlisi dels discursos violents a Twitter, tant d'explícits com de simbòlics, contra les dones. Fernández monitoritzà la xarxa de microblogging a través de hashtags i paraules clau, estudiant milions de tuits i copsant fins la saturació els discursos que hi subjeien. Així, esperava veure quins tipus de violències es manifesten contra les dones, o algunes de les característiques de les dones que són violentades.

El treball de l’acadèmica va constatar que existeix una violència molt naturalitzada contra les dones a Twitter, per la despenalització i l’anonimat imperants. I ja no només pel que fa a la part més explícita, sinó també a la part simbòlica sobre la qual se sostenen discursos més benevolents però igualment feridors, com el que les acadèmiques Trinidad Donoso i Nieves Prado anomenaren neomasclisme. “Els objectius eren tota dona que participi públicament, que mostri opinions a favor de la igualtat i contra el patriarcat, que s’allunyi de la normativitat femenina, que s’allunyi dels patrons estètics i, sobretot, dones que es declaren feministes o alguna cosa semblant”, explica Fernández. La voràgine neomasclista —com s’hi refereixen Donoso i Prado— no té fronteres. A l’altra banda de l’Atlàntic, aquestes idees han derivat en la figura del psicòleg clínic canadenc i professor de la Universitat de Toronto, Jordan Peterson, àmpliament difoses per plataformes digitals com 4chan.

Per trobar-li un equivalent a l’Estat espanyol, cal repassar les dinàmiques que es donen a fòrums com Forocoches o Burbuja, que van saltar a la fama per enèsima vegada fa un mes quan van publicar les dades personals de la víctima de violació de La Manada. La diferència és que mentre el gran mèrit d’uns fou el d’encimbellar el fenomen youtuber John Cobra a Eurovision, els altres van guanyar una presidència al país més poderós del món.

Pepe the Frog, una de les icones de l'alt right.

Polítiques de la identitat

Seria injust, però, donar a entendre que els altrighters són una colla de friquis poca-soltes que es passen el dia consumint pornografia i jugant al World of Warcraft. En un article a la revista marxista estatunidenca Jacobin s’explica de forma acurada el currículum intel·lectual del responsable de crear la marca que ens ocupa, Richard Spencer, i com des del National Policy Institute que dirigeix ha sabut donar la volta a les anomenades polítiques de la identitat. Spencer es va graduar a l’elitista (i progressista) Universitat de Duke, i tingué com a mentor polític l’alumne del prominent membre de l’Escola de Frankfurt Herbert Marcuse, Paul Gottfried. La tesina de màster d’Spencer fou una interpretació judeòfoba de la crítica musical del també membre de la mateixa escola Theodor Adorno, i a ell li devem l’ús de termes com “espai segur per a Europeus”. Una apropiació clara d’un terme encunyat pels moviments feministes i antiracistes.

La periodista especialitzada en gènere i Màster d’estudis de Gènere a l’School of Oriental and African Studies de Londres, Marta Roqueta, explica que als EUA hi ha la sensació que la dreta va guanyar el discurs econòmic, el famós “No hi ha alternativa” de Margaret Thatcher, però va perdre en el camp del discurs cultural. Segons Roqueta, el que està provant de fer l’amalgama de moviments que es vol encaixar amb l’alt right és construir una hegemonia —entesa en termes gramscians— amb què disputar a l’esquerra aquest camp de batalla. Alguns dels altrighters, sobretot la seva facció internàutica, anul·len la crítica amb l’excusa que tot és humor, segueix la periodista. Tot és artifici, tot és per fer uns riures. “L’esquerra sempre ha utilitzat la transgressió per defensar uns valors a favor d’una societat igualitària, mentre que això l’alt right no ho fa, ni pren la moral conservadora de la dreta dura americana. S’empara en el tot s’hi val”, explica Marta Roqueta.

Per ella, han utilitzat les eines de l’esquerra postmoderna, però la seva és una ruptura de forma, no de fons, des que defensen els privilegis dels grups dominants tradicionals. La diferència és que no ho fan des dels canals habituals del conservadorisme americà, com la cadena FOX, si no que disposen d’un ecosistema propi encapçalat per mitjans com el ja esmentat Breitbart, o fins i tot un Twitter per a ells anomenat Gab.ai.

L'alt right, sovint, no és més que una continuació d'idees de signe neonazi anteriors que només han viscut un canvi formal. És el cas d'Hogar Social Madrid.

Les faccions espanyoles

Quan nasqué, Gab.ai l’habitaven, sobretot, usuaris estatunidencs. Però d’uns mesos ençà és possible trobar-hi un número significatiu d’usuaris espanyols, identificats en un ventall ideològic que va des dels ultracatòlics a simpatitzants de l’espai polític emergent congregat al voltant de VOX. Passant per José Luís S. Saliquet, net del militar franquista Andrés Saliquet i el compte del qual a Twitter ha estat clausurat diverses vegades per incomplir amb les normes pel que fa a disseminació de discurs d’odi, o comptes masculinistes, en la línia de l’“homesfera”. També VOX ha fet bandera de la crítica al que anomena “ideologia de gènere”. I és aquest partit, de fet, la temptativa més reeixida i institucionalitzada de crear una delegació d’aquest idees a l’Estat espanyol. Una aliança que la trobada entre el fitxatge estrella de la formació verda, Rafael Bardají, i el cap de campanya de Trump i cofundador de Breitbart, Steve Bannon, corroboraria. Bannon encapçala l’articulació d’una mena d'internacional de partits reaccionaris, on s’hi comptaria la líder de l’antic Front Nacional francès, Marine Le Pen, també referent polític del partit liderat per Santiago Abascal.

El filòsof Ernesto Castro fa notar que l’espai que més bé ha encaixat la importació d’aquests nous corrents d’idees ha estat, paradoxalment, una part del liberalisme d’arrel llibertària espanyol. Una constel·lació microscòpica de col·lectius com l’anomenat Club de los Viernes, el podcast Bailando con Lobos, i una facció del Instituto Juan de Mariana, que polemitza regularment amb els liberals 360 graus de l’organització, els que defensen la llibertat amb totes les seves conseqüències, inclosa la lliure circulació de persones.

A l’altre extrem en qüestions econòmiques, hi ha un moviment sobre el qual hi ha dubtes si se l’ha de qualificar com a alt right. El professor d’història a la Universitat Ramon Llull i especialista en extrema dreta, Xavier Casals, entén que els nous extremismes han sabut desfer-se del llast del feixisme i el nazisme dels anys 30. El tret més distintiu d’això és la superació de la judeofòbia i el bescanvi de l’antiga fixació pel judaisme per la islamofòbia. L’extrema dreta de Le Pen i altres partits europeus i els EUA, avui, veuen en Israel més un aliat que no pas un enemic i empren el terme “feixista” per designar els seus adversaris.

Moltes de les expressions etiquetades com a alt right segueixen apostant per construir nous paradigmes com aquest, i és per aquest motiu que el que representa el col·lectiu Hogar Social Madrid (HSM) o el ja esmentat Richard Spencer sembla més un rentat de cara del vell neonazisme que no pas una reformulació dels fonaments ideològics de les seves idees matriu. Un dels lemes del HSM és el títol del llibre de Julius Evola, “Revolta contra el món modern”, sí, i no és sobrer recordar que fou un autor que considerava el feixisme i el nazisme accelerants de la dissolució del món que ell creia que es perdia en la seva època. Ara bé: no queda clar que els militants congregats al voltant del col•lectiu HSM hi estiguin d’acord, en això de rebutjar el feixisme i el nacional socialisme.

L’activista suec Patrik Hermansson va passar un any infiltrat, primer, en l’extrema dreta britànica més tradicional, i després fa el salt en el que es coneix com a alt right. Amb el coneixement que això li brindà constata que la judeofòbia continua romanent com una de les forces conductores d’un segment d’aquest moviment. Tot i que no és sobrer dir que hi ha altres sensibilitats que se n’aparten, entre les quals hi hauria aquelles congregades al voltant de VOX. Les famílies de la dreta alternativa es toquen de manera tangencial, coincideixen en algunes qüestions i polemitzen en d’altres. Encara avui no existeix un corpus ideològic coherent —tampoc en l’esquerra alternativa, per cert—, però sí que coincideixen en una cosa: en disputar la batalla cultural contra el que consideren un establishment d’allò dit “políticament correcte”.

Tota una altra història és el que s’està covant a l’est d’Europa, amb les tesis eurasianistes d’Alexander Dugin i el seu think tank Katehon, però això ja és tota una altra història que potser explicarem un altre dia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.