Contra Arcadi Espada i tots els altres

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Que la paraula escrita era una cosa molt seriosa comencem a entendre-ho més tard. Això li ha passat a Arcadi Espada quan un repugnant article escrit pel periodista i fundador de Ciutadans l’any 2013 li va saltar a la cara en una tensa edició de Chester, el programa en Cuatro que condueix Risto Mejide. La visió fatxenda, mancada de qualsevol tipus de mirada compassiva sobre les persones amb discapacitat, va servir en el fons per muntar un espectacle televisiu de final previsible i molt comentat. D'això es tractava. 

Hi havia una mica de «trampa» -en això tenia raó Espada- en l’enfocament de l’entrevista. No sols això. Com denunciava Max Pradera en Twitter, oferir minuts de televisió a personatges del tarannà d’Espada no és innocent, hi ha un resultat polèmic buscat, uns rèdits televisius i de difusió en les xarxes socials.

Espada va acabar convertit en el pernil dolç del sandvitx que formaren Vox, la dreta pro vida, les organitzacions que atenen els xiquets amb la síndrome i algunes de les mateixes famílies afectades, de vegades amb emotius arguments que despullaven més encara la misèria moral del periodista. Sumeu la molta gent que, a l’altra banda de l’espectre, li tenia ganes per unes altres qüestions. Per emprar un terme vigent, l'escàndol ha esdevingut viral. Però hi ha un rerefons més enllà de les disfuncions ètiques d'Espada que no hauríem de passar per alt: el seu discurs sobre les coses que hauria d’atendre o no l’Estat revela un corrent de pensament molt estès, derivades del neoliberalisme no compassiu instal·lat en el pensament de moltes persones.

No estic dient que els militants o votants de Ciutadans compartesquen la visió d’Espada sobre aquest tema en concret, però la seua opinió reflecteix el corrent ideològic dominant al voltant del paper de l’Estat sobre els drets i prestacions a les persones. Dels inicis socialdemòcrates del partit hi ha ben poca cosa: Ciutadans aposta per la liberalització, la privatització i el buidatge de competències. El rebuig a les prestacions i l’estat del benestar, com a rèmores del desenvolupament econòmic, la defensa de la flexibilitat laboral sense seguretat o l’oposició a qüestions com la pujada del salari mínim interprofessional. La defensa a ultrança de l’individualisme sense atendre als efectes que això provoca en termes de desigualtat.

És la idea importada dels Estats Units que cadascú s’ha de fer càrrec dels seus propis problemes, sense esperar que les solucions vinguen dels recursos col·lectius. En aquest context s’ha d’entendre la idea d’Espada que si, sabent-ho, vols tenir «fills ximples, malalts i pitjors», has de carregar amb les conseqüències. Una idea no sols repugnant, sinó també classista i insolidària: sols aquells pares amb recursos podrien atendre aquestes criatures. Estirant del fil, per què no acabar amb els centres ocupacionals, les residències o les ajudes a la dependència? Per què s’ha de contribuir a la caixa comuna de les pensions podent fer un pla privat? Per què pagar la sanitat o l’educació de la resta?

Espada s’havia passat de frenada i amb la seua actitud prepotent en el programa de Mejide va persistir en l’error. Podia haver demanat disculpes, matisar el que havia escrit. Ho tenia ben fàcil. No ho va fer per arrogància i perquè continua pensant el mateix. I s’ha trobat amb el retret de molts sectors a la dreta contraris a l’avortament però que comparteixen el mateix ideari neoliberal del periodista i de Ciutadans. Les coses, de vegades, són molt complexes. 

El ben cert és que el mateix èmfasi en la defensa de les criatures amb síndrome de down, que compartim plenament, hauria d’estendre’s a les dones amb fills al seu càrrec, als ancians amb pobresa energètica, als joves sense recursos econòmics ni educatius, als aturats de llarga durada, als malalts que necessiten tractaments que sols una sanitat pública sòlida i solvent pot proveir...

Les crítiques a Espada, per resumir, es podien estendre a molts altres valedors d’aquest món sense empatia ni compassió pels més desafavorits. Al qual no li importa qui es queda enrere ni per què.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.