Gaudí, antimodern

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’antimodern és el que ha deixat de creure en la modernitat però només —i aquí el només és essencial— després d’haver estat prèviament modern. De la mateixa manera que el modern ha deixat de creure en el classicisme i en l’academicisme, l’antimodern ha deixat de creure en la modernitat com a tarannà i desenllaç definitiu. Ha deixat de creure en l’existència d’un llenguatge artístic que sigui fulminant i per sempre més. Almenys, pel que fa a la creativitat, l’antimodern desconfia sempre, desconfia de les solucions màgiques, fins i tot de les innovadores. Per a Antoni Gaudí “l’originalitat consisteix a tornar a l’origen”. Es pot constatar des de la primera casa que basteix, la fastuosa casa Calvet, decorada amb tota la força de l’exotisme i de la devoció a la Mare de Déu, amb rajoles blanques i blaves —els seus colors—, fins a la Pedrera i la Sagrada Família, encara amb molta més imaginació i virtuosisme formal, però també amb formes més pures. Formes que recorden una cova. En conjunt, el de Gaudí és l’apassionant itinerari d’una de les millors mostres de creativitat de tots els temps. Però que l’arquitecte no viu com a innovació —encara que l’és—, com a escapatòria de l’entorn, sinó com un sumptuós retorn a l’ànima més profunda de Barcelona. A la cova de la muntanya. Una muntanya que és alhora Montjuïc —per això el pic més alt projectat de la Sagrada Família té un metre menys, en senyal de respecte a l’obra de Déu— i també la muntanya sagrada de Montserrat.

La cova és l’abisme interior de la muntanya, correlat de l’úter d’on neix la vida, d’on neix l’ésser humà i, per tant, el Déu-home, el Crist de Betlem. La recerca de la reconstrucció de la cova a través de l’arquitectura no és sinó l’intent quimèric de donar a l’ésser humà un lloc adient per viure. Des del convenciment que el millor lloc no pot ser cap altre que el cos matern. A mesura que es van bastint els edificis de Gaudí, les formes de la naturalesa guanyen protagonisme fins a ser sobiranes com en la façana ondulada i cavernosa de la Pedrera, un edifici que, com se sap, s’havia de coronar per una estàtua de la Mare de Déu, a qui va dedicat. Per aquest motiu Maria passa de parir en un estable a parir en una cova, segons una insistent tradició apòcrifa de la història sagrada. No estem parlant de confort interior ni de si són habitables o no les cases de Gaudí. El que compta és el símbol, la forma plàstica, l’infinit poder protector de la bellesa. Els interiors de la Pedrera són coves i una enorme gruta és l’estructura del portal del naixement de la Sagrada Família. La perspectiva de l’ull de l’escala de les torres de la Sagrada Família evoca, per posar un exemple ben conegut, un nautiloïdeu o si volem, la closca d’un mol·lusc que, com el cargol, porta al damunt la casa, la seva cova. És l’enorme poder de suggestió. El Montjuïc, la muntanya dels orígens prehistòrics de què s’allunyaren els primers barcelonins per bastir la ciutat primigènia és ara, cova i mare, al centre mateix de la metròpoli amb el nom de Sagrada Família. Francesc Pujols constata que l’arquitectura de Gaudí és monstruosa, barroca i recargolada de la mateixa manera que l’època moderna ha cargolat i recargolat la poesia, la música, la pintura i l’escultura per retrobar la bellesa perduda en l’aplicació freda i correcta dels cànons acadèmics. I així ho ha vist en la nostra època Perejaume en el seu estudi Ludwig Jujol quan parla del pessebrisme. Al que més s’assembla la façana del Naixement de la Sagrada Família és a un pessebre. I concretament al gegantí pessebre amb forma de caverna iniciat al segle XVII i que ocupa dos panys de paret de la casa Trinxeria d’Olot, la ciutat aleshores productora industrial d’imatges de sants. A mig camí del sublim i de l’extravagant, Gaudí reinterpreta a escala natural la forma popular de modelisme que no és sinó la cova del naixement. Mirem aquestes figures, els pastors, el nen Jesús, Josep i Maria, els apòstols, l’ase, les gallines, el mussol i el cedre tot cobert de coloms blancs, tot plegat, inclosa la figura de l’anarquista que duu a la mà una bomba Orsini, és d’una banalitat que sorprèn i que alarma. I de fet, aquesta presència prematura del kitsch subratlla la importància dels mitjans prefabricats en la construcció de la gran metròpoli, l’inevitable protagonisme de les despulles de tot tipus, ja sigui per a l’elaboració del trencadís, que reaprofita les restes de ceràmica, com de la imatgeria popular i adotzenada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves