A fons

Els forats negres de la lluita contra el terrorisme masclista

Quatre assassinats masclistes en menys de vuit hores a l'Estat espanyol. 40 víctimes mortals per violència de gènere durant 2018. Una mostra de la cara més sagnant del terrorisme masclista que situa aquest combat com a una de les assignatures pendents de qualsevol administració. EL TEMPS analitza amb responsables polítics, especialistes, jutges, fiscals, membres dels cossos de seguretat i col·lectius feministes les mancances del sistema amb la idea d'evitar diverses revictimitzacions de les dones agredides i centrar el focus en el maltractador.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

10.20 hores del matí. A Maracena, una població quasi a tocar de Granada, un home de 49 anys assassina presumptament la seua parella. Només tres hores després un altre baró degolla a la seua dona a Bilbao en presència dels seus fills. Dos crims masclistes que es produeixen en una jornada tràgica que s'inicia a les 5.30 de la matinada. A Castelló, dues xiquetes són apunyalades fins a la mort pel seu pare, que posteriorment se suïcida. L'home acumulava dues causes per maltractaments i amenaces a la seua exparella que havien estat arxivades mesos abans. Tant la víctima com la Fiscalia ho havien demanat. Com si es tractara d'un retorn a l'època de les pistoles i el plom, el terrorisme masclista sega la vida de quatre persones en menys de vuit hores. 40 víctimes mortals només en 2018. 917 des de 2003. Més que en tota la història d'ETA.

L'assassinat de les dues nenes a Castelló es produeix després d'una successió d'actuacions que mostren els forats negres de la lluita contra la violència de gènere. No va actuar-se d'ofici quan la víctima va desistir de denunciar, malgrat l'informe mèdic que mostrava el maltractament. També va fer aigües la tasca d'acompanyament i assistència psicològica: la denegació de la petició d'una ordre d'allunyament per part de la justícia va frustrar les esperances de la víctima que va abandonar el procediment. Una valoració baixa del risc d'agressió de l'home a la dona fou un altre element important per decantar la balança a favor de l'agressor.

Revictimització constant

Aquestes deficiències en l'aparell psicològic, social, policial i judicial contra la violència masclista es reprodueixen d'ençà que la víctima realitza el pas de denunciar. La dona, de fet, haurà d'enfrontar-se a un laberint burocràtic i administratiu que poden fer-la desistir. «Si la víctima decideix presentar-se a una comissaria, serà atesa per personal que no necessàriament estarà format en el cicle de la violència de gènere, en la psicologia de les víctimes o en perspectiva de gènere», afirma Miguel Àngel García, secretari d'Igualtat i Conciliació del Sindicat Unificat de la Policia (SUP) a València i sotsinspector que va treballar a la Unitat de Família i Dona (UFAM) de la policia espanyola, encarregada dels delictes de violència de gènere. «La carència de formació no resulta rellevant en cas que el policia que atén a la víctima estiga sensibilitzat, però podria ocasionar a la denunciant una segona victimització si no fos així», alerta com a una possible conseqüència l'agent.

«Quan una dona decideix denunciar, trobem que s'enfronta a un moment extremadament complicat en el qual ha de denunciar uns fets en una sala freda, sense intimitat, amb les presses que puga tenir el policia provocades per la gent que puga haver-hi a la mateixa habitació esperant ser atesa, i sense que en aquell mateix edifici estiguen presents les treballadores socials que han d'assistir psicològicament la víctima», censura Mayte Lafuente, presidenta del col·lectiu Amigues Supervivents. «En el moment que la dona testifica, narra els fets, pot haver-hi una no creença del seu testimoni, d'interrogar-la i qüestionar la seua paraula que provoque la seua renúncia a denunciar per la manca de formació dels agents», afirma Amàlia Alba, psicòloga i dirigent de Dones Progressistes al País Valencià.

«El testimoni de la dona és clau per al desenvolupament posterior del procediment judicial, ja que els jutges analitzaran els fets d'acord amb la seua declaració», explica. I continua: «Quan una dona denúncia, no ho fa perquè acaba de patir el seu primer episodi de violència masclista. Fa anys que pateix aquest menyspreu, les humiliacions i les agressions. Ha denunciat perquè hi ha hagut un detonant que ho ha motivat. I, per tant, necessita explicar, detallar tot el seu calvari». «Però si el policia no té sensibilitat, ni formació específica i, fins i tot, té pressa, la víctima patirà una segona victimització», critica la presidenta d'aquest col·lectiu feminista.

L'empoderament de les dones va demostrar-se el passat 8 de març. Els carrers de les diverses ciutats d'arreu de l'Estat estaven de gom a gom per fer tremolar el patriarcat, com en aquesta imatge de València| EL TEMPS

A totes aquestes mancances i obstacles que dificulten que la víctima denuncie, s'hi suma una prerrogativa legal que «provoca que moltes dones acaben pensant-seu millor i no presenten l'escrit», segons apunta la fiscal especialitzada en violència de gènere, portaveu de la Fiscalia de València i membre de la Unió Progressista de Fiscals Susana Gisbert. «Cal modificar la consideració establida a la llei d'enjudiciament criminal que permet a la víctima la possibilitat de no denunciar o no testificar. Un fet que ens impedeix, de vegades, no comptar amb cap element per iniciar un procediment judicial. S'hauria de fixar per obligació la seua declaració», reclama. I complementa: «Aquest precepte és del segle XIX. En aquell moment, estava pensat per a les persones que tenien una relació de parentesc o sentimental amb un altre individu que hauria comès un delicte. Com eren testimonis dels presumptes fets il·legals, i davant el conflicte de lleialtats que tenien, doncs gaudien d'aquest privilegi. Ara bé, no va tenir-se en compte que el testimoni podria ser la mateixa víctima». «La Fiscalia General de l'Estat va exigir-ho, però no es va incloure al pacte estatal contra la violència de gènere», lamenta.

Candida Barroso, veterana lluitadora feminista i responsable d'igualtat de CCOO, adverteix d'un altre element atzarós: «La sort de la dona, a més, dependrà de la zona en la qual denuncie. No hi ha els mateixos recursos en una zona urbana, amb centres de Dona 24H i oficines judicials que poden oferir assistència, que als municipis més rurals o xicotets a causa de la manca de desenvolupament de la llei integral contra la violència de gènere i de les retallades dels serveis públics». I més quan en poblacions menors a 50.000 habitants actua la Guàrdia Civil i no la policia espanyola. No debades, la benemèrita no compta amb cap unitat especialitzada. «Seria molt positiu que es creara una especialitat per als casos de violència de gènere a la Guàrdia Civil. No pot haver-hi personal que un dia tracta aquestes qüestions i altre dia seguretat viària o medi ambient», assenyalen des de la delegació valenciana de l'Associació Unificada de Guàrdies Civils (AUGC), que denuncien que les víctimes són ateses «sense cap reserva de la seua intimitat».

Per evitar aquesta segona victimització, el SUP va proposar la creació d'una comissaria específica a València que estiguera integrada al Centre Dona 24H, ja que d'aquesta manera l'agredida podria rebre l'assistència psicològica, social i lletrada al moment. Una qüestió en la qual coincideixen la majoria de les persones consultades per aquest reportatge, però que divideix el Consell: mentre Igualtat i Polítiques Inclusives aposta per la idea, Justícia defensa que s'instal·le a la Ciutat de la Justícia.

«El pitjor és la soledat de la dona una vegada ha denunciat. No debades, la víctima ha de tenir clar que quan denuncia gaudirà dels recursos econòmics per continuar amb la seua vida», indica Alba. «Si ella es queda la casa, per exemple, hi ha una gran possibilitat que patisca una nova violència: l'econòmica. Amb les prestacions actuals, està condemnada a la pobresa. I amb sous inferiors als homes i dedicant-se a treballs amb unes retribucions que també poden ser menors, a les víctimes els sorgeix una pregunta extremadament preocupant: 'I si no estava millor amb ell?''», explica Sonia, educadora social especialitzada en igualtat que treballa a l'administració valenciana. «Amb una situació psicològica complicada, la majoria de vegades la dona ha de buscar treball. I pot topar-se amb una administració i un mercat laboral que siga com una tanca insuperable», expressa Lafuente. «S'ha de garantir el treball a les dones maltractades», sol·licita.

Amb el «compromís d'una major humanització de l'administració, a la qual hem contribuït amb mesures com la instauració de formació obligatòria en igualtat i perspectiva de gènere al funcionariat», el secretari autonòmic d'Inclusió i responsable de l'Agència Valenciana de la Igualtat, Alberto Ibañez, defensa que el Govern valencià s'ha col·locat «les ulleres violetes». «Les víctimes, com a conseqüència del mateix procés de la violència masclista, tenen minvades algunes de les seues habilitats socials. Per tant, l'administració s'ha d'adaptar a la seua realitat, fins i tot, sense marcar-li un itinerari a la dona. Ha de ser flexible a la realitat individual de cada víctima», destaca, mentre enumera mesures adoptades com la dotació de recursos ambulants en les poblacions rurals que exercisquen de substituts dels Centre Dona 24H, l'equiparació de les víctimes de violència masclista a les del terrorisme («un fet inèdit a Europa», reivindica), l'impuls del Pacte Valencià contra la Violència de Gènere, la fi de subvencionar el masclisme a la premsa, la creació d'ajudes a les víctimes «inembargables com a dret subjectiu de les dones», el disseny d'unes polítiques públiques amb perspectiva de gènere a totes les conselleries o la llei de funció social de l'habitatge, que «pretén assegurar l'alternativa residencial per a les dones maltractades».

Figuració d'una agressió masclista| EL TEMPS

Barroso, de fet, adverteix que «si una dona no té treball i no compta amb garanties residencials assegurades, i no provisionals, està abocada a un carrer sense eixida». «Mai sortirà del cercle de la violència masclista», recorda. «Quan les dones han d'acudir a cases d'acollida, trenquen amb el seu cercle d'amistats, amb els seus vincles familiars moltes vegades i s'exilien del seu cercle social. Tot això acaba provocant maldecaps psicològics que condemnen la víctima i no l'agressor. És un altre episodi de victimització que pateix l'agredida», comenta Laura Gómez, educadora social experta en violència masclista i perspectiva de gènere i treballadora d'una casa d'acollida a Albacete. «La víctima, a més, pot tenir una dependència psicològica amb el maltractador: he tingut casos en els quals el maltractador li havia pegat una pallissa i la dona estava en collarí, i demanava que no enviara a presó al maltractador. Cal que la dona surta de l'espai de la violència de gènere», agrega Joaquim Bosch, magistrat i portaveu de Jutges per a la Democràcia al País Valencià.

Tot farcit de carències

Mentre la xarxa d'assistència social, econòmica i psicològica sembla un formatge gruyère en diverses ocasions, les carències de personal en les forces de seguretat que han de protegir les víctimes també generen disfuncions al sistema. «Amb el personal que tenim, els comandaments policials tenen preferències i la lluita contra la violència de gènere no és una d'elles», assenyala García des del SUP. «Cada policia s'encarrega aproximadament d'entre 50 o 60 víctimes. Amb aquesta ràtio, només tens temps per parlar amb elles i actualitzar la base de dates en la qual s'estableix el sistema de valoració. El volum de treball impedeix, de vegades, que els agents facen acompanyaments a les víctimes», censura. «Cal una inversió en recursos humans equiparable al que va suposar la introducció de l'heroïna als anys 70-80 o amb el terrorisme d'ETA», demana.

A l'altre cos policial, la Guàrdia Civil, la situació no és molt millor. Fins i tot, és més dolenta. Sense unitats ni coneixements especialitzats en aquesta qüestió, «la carència de personal no permet en els casos de la vigilància continua per alt risc que la protecció es duga a terme per personal de paisà, un fet que prova una doble victimització», censuren des de l'AUGC. I afegeixen: «Els informes de valoració policial de risc dintre del sistema Viogen són elaborats per personal que no compta amb la formació específica ni exclusiva en violència de gènere». «És molt important revisar la valoració del risc. La policia efectua aquesta valoració en un programa informàtic, però això és insuficient. Cal activar molt més les unitats de valoració integral del risc», defensa Gisbert, que també demana un canvi a la llei per instaurar el concepte de «violència masclista en substitució del de violència de gènere». «Això permetria aplicar-la a casos en els quals les víctimes no tenen relacions sentimentals amb l'agressor», indica.

«Hi ha contradiccions processals com ara que existisquen jutjats especialitzats, però el personal no ho estiga. De fet, el criteri per accedir a un tribunal de violència de gènere és l'ordre d'antiguitat a la carrera judicial. I això no comporta, com és evident, una identificació ni sensibilitat amb el problema de la violència de gènere», apunta Bosch. «La custòdia dels menors és una altra qüestió a millorar. Quan es produeix un divorci no delictiu, hi ha un informe psicològic que dictamina quina és la millor situació després d'analitzar la mare, el pare i els xiquets. Amb el delicte de violència de gènere, això no passa», critica. Bosch, fins i tot, es queixa de la tardança a aplicar determinats mecanismes telemàtics com ara les polseres quan ho decideix el jutge. Ara bé, les considera un bon instrument. «Les ordres d'allunyament serveixen per mostrar a l'agressor que la relació s'ha acabat, per molt que, de vegades, diguen a la seua parella que canviarà. Per tant, serveix per empoderar a la víctima. Ara bé, no eviten que un malparit puga assassinar la dona», comenta el sotsinspector.

Capgirar el focus

La carència de personal provoca que «el policia de seguiment assignat només puga protegir-la al judici», retrau Gómez. Encara més, «genera que el focus estiga sobre la víctima», incideix Lafuente. «Recorde un cas en el qual el policia no localitzava una víctima i van acudir al barri, i estava amb un bar en les amigues. L'aparició dels agents trenca amb la normalitat i evidència que ella pateix una nova victimització perquè veu alterada la seua vida mentre l'agressor pot continuar amb la seua rutina. Per això, haurien de vigilar-los a ells», proposa. «Les polseres, sovint, són un malson per a elles. Xiulen moltíssim i les víctimes demanen no dur-les. Això acaba obstaculitzant la seua sortida del cicle de la violència masclista», exposa Sonia.

Polítics, sindicats, empresaris i diversos actors de la societat civil valenciana en la firma del Pacte Valencià contra la Violència de Gènere| Generalitat Valenciana

«Les ordres de protecció crec que tenen una mirada equivocada. S'està centrant tot el focus sobre la víctima. I hauria de fer-se sobre l'agressor», insisteixen des de Dones Progressistes. I argumenten: «Quan es lluitava contra ETA, no sabies qui podia ser el terrorista. En aquest cas, sí. La dona denúncia i perd la seua llibertat. És ella qui renúncia a la seua vida. La seguretat de la dona no és un policia vigilant-la. És el maltractador controlat. Cal fer aquesta reflexió». «Estem privilegiant a la persona que delinqueix. Cal posar l'accent sobre el maltractador. No pot estar protegit», remarca Barroso.

Prevenir des de les aules

Com a recepta per lluitar eficaçment contra el terrorisme masclista, i més enllà d'augmentar els recursos disposats per aquest fi i de corregir les mancances anteriorment descrites, «l'educació té un paper fonamental, especialment davant del repunt del masclisme entre els més joves», reivindica Gisbert. «Quan va aprovar-se l'assignatura d'educació per a la ciutadania, considerada pel PP com el mateix dimoni per la qual cosa va eliminar-la, es parlava de diversitat en les persones, de relacions de parella no tòxiques, de com calia abordar les relacions afectives-sexuals... Està demostrat que un ensenyament així contribueix a crear societats menys agressives i més igualitàries», afirma Barroso.

La Generalitat Valenciana, de fet, ha impulsat diverses iniciatives per incloure els valors igualitaris a l'escola, convertint el País Valencià en pioner a l'Estat espanyol a l'hora d'incloure una figura als centres educatius que vetla per l'educació sentimental dels nens. «Amb aquestes actuacions, incloses dintre del Pacte Valencià contra la Violència de Gènere, es combaten els estereotips i els rols de gènere imposats. Com amb el projecte patis coeducatius de l'Ajuntament de Castelló en el qual s'aposta perquè els xiquets i les xiquetes juguen en igualtat. Cal canviar el paradigma, feminitzar la societat. I per això, és important que als llibres les dones siguen protagonistes i que als problemes de matemàtiques, per exemple, no sempre es diga que la dona siga l'encarregada de fer la compra», relata Ibañez.

«Aquesta perspectiva preventiva és molt important: busca l'arrel del problema de la violència masclista», opina Bosch. I Gómez remarca: «Cal dotar econòmicament la llei integral de violència de gènere, ja que recull un conjunt de mesures cabdals en educació». «L'educació afectiva-sexual és necessària. Els joves estan educant-se en la pornografia i, per això, es reprodueix el costum d'acudir als prostíbuls, on tracten les dones com a mercaderia, tal com veuen a internet», alerta Alba. D'aquesta manera, les aules s'han convertit en la millor arma per combatre el masclisme. Una ideologia que durant aquesta setmana ha mostrat la seua cara més sanguinària amb quatre assassinats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.