Hi havia una història que mai ens van contar, d’ones que anaven trencant la por, diluïda entre besos i arraps. Eren temps de camals mullats a la trinxera, d’un Tio Canya a qui se li havien arrabassat les claus de la seua casa. Eren temps de partides manipulades, de monstres silenciant la veu d’un poble que volia somriure, de gegants de la destrucció. Algun dia, però, havia de passar. Algun dia la lluita prendria la força que es mereix i es prohibiria deixar-ho d’intentar fins que les muralles caigueren.
Aquell dia seria tot resistència, seria tot desobediència, es cremaria València. Seria el dia on el Roig Arena, el temple del València Bàsquet auspiciat com a llegat de l’empresari Juan Roig, projectaria un país possible, un país normal. De gent cantant en una llengua proscrita dels circuits comercials, perseguida pels al·lèrgics a la ràbia antifeixista del «no passaran!». Seria quan el poble proclamaria que «la nit és nostra». Perquè La Fúmiga, amb els seus dos concerts de comiat, tancaria la seua història d’amor pel valencià i el país amb un final d’autèntica pel·lícula.
La banda alzirenca, nascuda de la imponent xarxa formativa de les escoles de música, visualitzaria com els valencians juguem amb el món, exhibint un poble que és tradició i moviment. Perquè després de tants quinzes perduts, s’havien aconseguit l’última de tantíssimes victòries: penetrar a un públic allunyat de la militància i, fins i tot, de l’idioma aborigen; atrapar a menuts, joves i majors per sembrar la llavor d’un exèrcit de gent que cuida la terra. I més: connectar-lo amb una escena que va reivindicar-se al temple de la música mainstream al cap i casal valencià.
La gent de la Mediterrània
A la porta del Roig Arena, no hi havia gaires samarretes del València Bàsquet. És cert que s’albirava alguna elàstica del València CF i del Vila-real CF, però hi havia poca indumentària taronja. El coliseu valencianista s’omplia de parelles enamorades, de colles d’amics i de gent amb els ulls vidriosos des de bon començament. Perquè ningú desitja un final quan encara li agrada el romanç musical, perquè ningú vol que s’acabe la festa quan encara anhela ballar. Però, al remat, tot té un final, tot s’acaba. I La Fúmiga plegava amb la gesta d’aglutinar 36.000 espectadors en dues actuacions, en dos homenatges al seu benvolgut País Valencià.
«Mediterrània», un himne intergeneracional, ballat i aclamat tant per menuts com per joves i grans, seria el tro que faria despertar el dissabte a un poble que volia gaudir del seu últim somriure amb els seus gegants musicals. Un vídeo d’exaltació del nostre caràcter havia precedit la bogeria de la mascletada inicial. Al sostre, aguaitaven unes boles que s’encendrien a cada tram del concert, com a una mena de compte enrere d’una cloenda indesitjada i rebutjava pels milers de fans.
No hi hauria ànima al Roig Arena que no emprara les seues cordes vocals per cantar una cançó que ja ha superat totes les fronteres i s’ha instal·lat al mainstream de la festa, fins i tot sonant de manera més que esporàdica a orquestres, pubs i discoteques. «Bona nit, País Valencià», saludaria Artur Martínez, icona i vocalista en cap dels alzirencs. «31 d’octubre del 2026. L’últim ball», proclamaria mentre s’auguraven les primeres notes de «Principis». «Addictes a viure» li prendria el relleu emocional i «Koales» deixaria els ulls vidriosos a mig públic. «Que la por mai puga a les ganes», demanaria.
«Heu sigut i sereu fanàtics de la serendipitat», manifestaria des de l’escenari com a preludi de «Fanàtics de la serendipitat», que mantindria les pulsacions al ritme que bateguen els cors compungits. Les veus de Ginestà, protagonistes a «Tot està per fer», colpirien un públic predisposat a fregar-se constantment uns ulls inevitablement banyats, a xopar-se de llàgrimes el rostre. Les pulsacions, però, apujarien. «Que tia!», amb aparició estel·lar de Naina, faria les delícies dels veterans de la música en llengua pròpia, que tindrien el seu moment prèmium amb els escassos acords ska de la cançó.
«Comèdia dramàtica» exerciria de cicerone llatina perquè «No sé ballar», amb Naina també a sobre de l’escenari, convertiria el Roig Arena en una classe multitudinària de batxata. Els mocadors estaven ben guardats a la butxaca perquè era el moment de dibuixar somriures a la cara, buscar als germans, enyorar els sopars a la fresca de terrassa i cassalla i endinsar-se en la religió festiva del cubata i el so de metralla. Sonava «Karresketon» i el respectable ho tenia clar: la nit era seua. El clímax de cantar «la vida per a mi i la glòria per a vosaltres», d’erigir-se en capitanes mores i cristianes, persistiria amb «La Ferida», tot i que sense la presència d’Arnau Giménez, exmilitant musical de Zoo.
«Vam començar als carrers d’Alzira, de la Ribera. Érem un grup d’amics que teníem una xaranga. No érem els millors, però teníem clar el nostre repertori: la música del nostre País Valencià», reivindicaria Martínez, fent una declaració d’amor a la llengua aborigen dels valencians. Des de l’escenari, sonava «lo, lo, lo, lo, lo, lo, lo, lo» i el primer desenfrenament feia acte de presència: interpretaven «Esbarzers», un himne festiu de la factoria de Giménez, enrolat actualment a les files de Malifeta i antigament a Zoo i La Gossa Sorda. En la sessió del divendres, havia estat de la partida. L’endemà mirava emocionat els vídeos que li arribaven de tot un coliseu aclamant i ballant sense cadenes la seua creació.
De sobte, la cara d’Arturo Valls a la pantalla canviaria els ritmes cardíacs endimoniats per la intriga. L’actor valencià ironitzava en un audiovisual sobre la impossibilitat d’arribar enlloc cantant en valencià. Recomanava als alzirencs que ho feren en castellà i els riberencs, ben obedients, s’arrancarien amb «Equilibrios infinitos». La ingerència castellanitzadora es diluiria amb «La casa plena» i el seu clam a ser pedra i fer paret, a recordar que «la resposta col·lectiva és contingent però ara, més que mai, és necessària». Per què si venen per tu, ens tindran davant amb la casa plena.
De les lluites col·lectives, de les apel·lacions a posar el cos contra els voltors, es passaria a un homenatge que uniria infants i mares, i faria que moltes persones miraren al cel de València amb rius de llàgrimes al seu rostre. Tocaven «Mami» i tothom s’emocionava recordant la seua. Les mares dels integrants del grup — engalanades amb samarretes de la banda dels seus fills— serien enfocades a manera d’homenatge.
Ací en pariren i ací estic
Va proclamar Raimon que «qui perd els orígens, perd la identitat» i La Fúmiga sempre han estat arrelats al seu bressol com a xaranga, a la seua formació bandística. Els alzirencs farien un viatge pel seu passat interpretant «Sisco», una marxa mora que transportaria el Roig Arena al carrer Sant Nicolau d’Alcoi durant la desfilada de les tropes de la mitjana lluna. Una persona vestida de moro ballaria al centre de l’escenari junt amb una altra amb indumentària fallera, un muixeranguer, la moma, gegants, balladors de la magrana i un dimoni fumador. La flama festiva del País Valencià estava reunida a la palestra del temple taronja; La Fúmiga exhibia la força d’un poble conscient.
Mentre el coliseu valencianista formaria a ritme de l’aborronadora peça de Daniel Ferrero, un vídeo exaltaria la lluita del Sindicat de Llogateres i dels docents dempeus contra el Consell del PP, la perseverança de les bandes de música i retria un reconeixement al combat de les víctimes de la dana. Una estampa de l’expresident valencià Carlos Mazón faria que el públic corejara «Mazón a presó». Aquest clam es produïa pocs dies després del segon aniversari de la dana, hores més tard d’una manifestació multitudinària pels carrers de València per reivindicar la memòria d’aquells que van faltar amb la riuada i exigir l’engarjolament de l’excap del Consell.
«Que visca el poble i mori el mal govern!», irrompria a l’escenari Kiko Tur, vocalista dels desapareguts Aspencat, una banda arrelada a la Marina Alta que va situar-se fa una dècada als altars de la música nostrada. Tur recuperaria la mítica «Quan caminàvem» amb l’objectiu de bastir la resistència amb poemes d’amor, quan Mazón retornaria a la pantalla per desencadenar un xiulit ensordidor del Roig Arena. «És l’hora de fer fora a monstres i gegants. Seguim esperant que demane disculpes i assumisca responsabilitats», recordaria Martínez envers l’excomandant en cap dels valencians, mostrant un poble fet de tradicions — simbolitzades a l’escenari— i moviment, visualitzat amb la lluita insubornable contra l’oblit de la negligència de la barrancada.
Una dualitat que forma part de l’essència de la pilota valenciana, del nostre esport nacional, d’un joc que ens il·lustra com a país. Acompanyats de jugadores joves de la Vall de Laguar (Marina Alta) —qui llençarien pilotes de badana al respectable—, la veu addictiva d’Esther i Àlex Blat, icona dels ben tornats Tardor, pujarien a la palestra per cantar a «totes les jugadores que han fet seus els carrers», reivindicar que «som tots els mites que mai oblidem» i declarar que «el nostre llegat són les mans del Genovés». Era «Juguem amb el món», i al temple del València Bàsquet ressonava la veu alegre d’un poble valent.
El mestre dels mestres, la veu de les profunditats del país, apujaria la temperatura nacional. Pep Gimeno ‘Botifarra’ apareixeria junt amb els cantadors Noelia Lloens ‘Titana’ i Jonhatan Penalba per deixar la pell de gallina als assistents amb les seues precioses —i tradicionals— albades. «Ara que ve l’obscuritat, cal recordar que qui perd els orígens, perd la identitat», escridassaria Martínez a un escenari convertit en una sobretaula —tot i que desproveïda de presidents del fang—, on al més pur estil C. Tangana emergiria el so de la terra, la grandiosa «Malaguenya de Barxeta». Els punys s’alçarien, la pluja brollaria dels ulls i la vista es tornaria boirosa.
Una de les grans sorpreses de la nit: l’homenatge de @lafumiga a la música tradicional valenciana 🎶 ‘La Malaguenya de Barxeta’ https://t.co/3ugks0Wlzt
— Roig Arena (@RoigArena) October 30, 2026
L’efervescència nacional es descontrolaria amb una muixeranga escalant cap al cel d’una València que ja cremava al ritme de l’himne oficiós d’aquells que estimen un país que va de Vinaròs a Pilar de la Foradada, d’Aiora a Guardamar del Segura, de Benicarló a Monòver. Els crits de «visca la terra lliure» s’intercalarien amb l’aparició d’estelades, amb visques a favor d’un país que es mostrava normalitzat a la casa del mainstream musical. Les notes incardinades al sentiment faller i a la passió mora i cristiana del mític «Amparito Roca» serien la cirereta al pastís d’un viatge per les profunditats de la terra valenciana, d’un país de músics. Tothom miraria amb la cara ben alta i agitaria els braços al compàs d’un dels pasdobles més aclamats del nostre repertori festiu.
Gràcies per tant
L’excursió pels orígens dels alzirencs s’esgotaria i retornarien els versos d’ulls il·luminats i de ganes de passar el regnat de la lluna sense dormir. Sonava «Cançons d’amor» i prompte «Rebobinar» es cantaria per les quasi 20.000 ànimes concentrades al coliseu taronja. «Primera conjugació» apareixeria en escena amb la col·laboració de la catalana Suu. Sandra Monfort, la reina musical de la Marina Alta, com la definiria el vocalista en cap de La Fúmiga, se sumaria al comiat amb «Tornar». Si al concert del divendres havia hagut molta presència catalana, com ara amb Figa Flawas o The Tyets, el dissabte els feat estaven dominats pels pobladors de terres avall del Sénia.
«Hem sigut feliços», diria Martínez, creant confusió. Era el lema que havia utilitzat Zoo per plegar i sonava la melodia de «Fotosíntesi». Tot indicava que era una fals senyal d’aparició de Toni Sánchez ‘Panxo’, icona dels retirats Zoo, però quan es va pronunciar «i així com fem dels hiverns primaveres», tot va anar per l’aire. Un crit esgarrifador de nostàlgia va alertar de l’entrada triomfal del màxim representant del monet, que lluïa al rostre un somriure d’enyorança continguda dels temps de corbelles, tobogans i llepolies.
‘Fotosíntesi’, @ZooPosse i La Fúmiga ✨ No cal res més #RoigArena #Concierto #Valencia #LaFúmiga https://t.co/9hddSO3J8G
— Roig Arena (@RoigArena) October 31, 2026
Samantha Gilabert deixaria bocabadat l’estadi en la seua intervenció a «Ja no fa mal» i Esther retornaria a la palestra per captivar el respectable amb «Hora blava». «Orquestra del titànic» i «Rècord mundial» enllestirien l’estadi taronja per a l’activació d’un compte enrere totalment refusat, al qual s’hi negava tot el món. «És el moment de dir adeu al millor públic. Ara sí que sí: és l’última nit compartida», expressaria Martínez, sense poder suportar que els seus ulls foren una fàbrica epífora. «Duem molts anys, des de que estàvem a l’escola de música, des de que vam formar la xaranga. I fa molts anys vam decidir un final de pel·lícula», va explicar.
«No tenim ni puta idea de què serà de nosaltres», admetria mentre feia una crida a cuidar «la nostra música», en referència a l’escena musical valenciana, i agraïa formar part de «la història col·lectiva del País Valencià». «Ací s’acaba aquesta història», deia plorant. Com ho feia la gent a la grada i a la pista, on es repetia «no potser, tornaran». «Tia, segur que tornen», es consolaven dues amigues, quan a l’escenari el vocalista en cap presentava un per un els membres de la banda, als tretze components d’un grup que ha pujat als altars de la música nostrada. «Aquesta història és vostra. Orgull de poble. Família, joder, moltes gràcies», incidiria en l’agraïment.
El micròfon projectava «s'ha acabat perquè sempre s'acaba» i la incredulitat del públic augmentava. Les cordes vocals de Martínez llençaven «s'ha acabat perquè crec que ara és l'hora» i els mocadors restaven en la butxaca per la seua incapacitat de frenar el torrent de llàgrimes. Les llums, de fet, s’apagaven i el públic encenia les llanternes del mòbil per construir un mosaic de comiat. Els plors, però, mutarien a frenesí. S’escoltava «una cançoneta i ens anem» i la gent ja ballava. S’escoltava «una última cançó que ho deixe enrere tot» i la pista es foradava. El Roig Arena s’erigia en un formatge gruyère farcit de pogos.
«Espremedors» i «Ja dormiré» alimentarien les estampes de bots impossibles, cerveses per l’aire i empentes de diversió. L’adrenalina s’apoderava dels cossos, cada nota es ballava com si hi haguera el temor a una desconnexió abrupta dels altaveus. No es pensava en res més que un carpe diem repetitiu, ancorat al manament d’honrar la festa mediterrània per damunt de totes les coses. «Havia de passar» seria premonitòria. Algun dia havia d’arribar el final i després de ballar sobre les flames tocava emprendre l’adeu. «Gràcies per tots aquests anys. Visca La Fúmiga, visca Alzira, visca el País Valencià!», exclamaria el vocalista en cap.
«Volíem fer-ho així. Amb la consciència de néixer ací, d’estimar aquesta terra i la llengua més bonica del món. Visca un País Valencià digne per a tots i totes!», s’emocionaria amb «Llavors» esperant, reservada per tancar la història d’amor de La Fúmiga. «Com no te vaig a estimar? Com no te vaig a estimar? Si mai he dubtat per molt lluny que he estat, que amb tu sempre em vull quedar... País Valencià!», cantaria per acomiadar-se, per escriure l’epíleg d’una primerenca xaranga erigida anys després en gegant de la nostra música.
El trencadís de les llanternes dels mòbils il·luminaria el Roig Arena, al mateix temps que Martínez aprofitava els últims instants per a defensar «la cultura popular del nostre País Valencià». «Les històries boniques no són individuals, sinó col·lectives. Gràcies País Valencià, gràcies La Fúmiga, gràcies la Ribera. Gràcies per tant», rematava. Havia arribat el final de la seua història d’amor, però el seu llegat persistiria, justament, cada setmana al Roig Arena quan sonara l’himne del València Bàsquet. Era una de les tantíssimes victòries —per la llengua— de La Fúmiga. Com haver omplert de gom a gom el coliseu taronja projectant un país possible, un país normal, un país de músics.