A finals de juliol ja s’havien exhaurit les 7.000 entrades posades a la venda pel retorn i comiat de La Fúmiga al Camp Murta de Xàtiva, escenari que havien visitat l’any 2021 formant part de la programació de la Fira d’Agost. Aquesta ocasió, tanmateix, era especial, una de les últimes abraçades amb el públic. El dia 15 d’agost, la data assenyalada, la naturalesa va esclatar amb fúria, una tempesta convectiva, amb ratxes de vent de 90 quilòmetres per hora que provocaren desperfectes en l’escenari de la «Nit Jove». El concert es va haver d’ajornar. Miraculosament, en unes hores es va trobar data alternativa amb el mateix format i els mateixos grups.
«Estem quasi totes», va reconèixer Artur Martínez, ànima del grup, en referència a les persones que van haver de renunciar a les seues entrades per motius d’agenda. Els fans, en tot cas, els que pogueren acoblar-se i els nous, acudiren en massa a abraçar als seus ídols. Una concurrència intergeneracional, en què compartien espai xicalla que coneixia totes les cançons amb veterans i veteranes de mil concerts. Un públic transversal, amb coneixedors de l’escena valenciana, com ara els docents amb samarretes verdes als quals La Fúmiga els ha servit per fer connectar alguns dels seus alumnes díscols amb el valencià. I gent poc habitual —per dir alguna cosa— en concerts en la nostra llengua, als quals els alzirenys i el seu discurs musical assequible, híper ballable i festiu els han servit de pont per entendre que l’idioma dels ancestres és una ferramenta que pot conduir a l’èxit un grup d’amics, gent normal, con els agrada recalcar, sorgits del món de les xarangues. Aquesta acció de prestigiar la llengua, més enllà d’unes altres consideracions, és el valuosíssim llegat de La Fúmiga.
Això, i un repertori espaterrant, amb un fons d’armari que ha fet forat a colzades per surar entre la inevitable «Mediterrània». El logotip de La Fúmiga bategant va ser el preludi d’un inici de concert de sac de boxa, entre més amb dos dels seus reeixits temes de desamor: «Finals» («Què serà de nosaltres?») i la irresistible «Ja no fa mal», la col·laboració amb Samantha. Talls cantats a cor què vols per un públic rendint des del primer segon. Al qual es va correspondre amb un espectacle de primer nivell, amb una escenografia i un ús dels recursos audiovisuals amb molt de treball i intencionalitat al darrere. Amb la nombrosa banda d’onze components, negre rigorós, molt per la faena, tocant sense descans, fent sonar els vents, la mare de totes les batalles, alhora que feien coreografies amb les cançons. Amb Artur i José Beteta, els dos eficients i insospitats frontmans —el triomf de dos individus corrents, sense els atributs que suposem en aquest paper— visiblement emocionats i, alhora, amb el cabet en la faena, alternant discursos i agraïments amb un set frenètic. No deu ser fàcil.
Nit de picades d’ull
Nit especial, última abraçada xativina, amb contínues picades d’ull al públic que els ha fet grans, en els parlaments, en la interpretació de temes en el tram final com «Gràcies per tant», la cançó composada quan La Fúmiga va decidir plegar. Discurs preventiu de passat encara en el present, amb gestos com el relleu més o menys vetllat a Naina, una de les cantants amb què els alzirenys han tractat de feminitzar al llarg del temps el repertori. Col·laboracions creuades en un i l’altre concert. La d’Algemesí és el futur, una part substancial, d’una escena que entra en pànic quan algun dels seus transatlàntics anuncia que plega. Veurem.
Nit també de reivindicació, d’una formació a qui sovint s’ha acusat de falta de compromís polític. No va ser el cas. Agraïment als docents en lluita, els quals aprofitaren per llançar globus verds pels aires. El Rei Emèrit, Isabel Díaz Ayuso i Carlos Mazón —el més xiulat, de llarg— exposats en les pantalles al ritme de «Monstres i gegants», tall d’un disc, Espremedors, que també dedicava una cançó a «El preparat». Amb un missatge exultant en la pantalla instant a «fer-los fora».
Tributs al País Valencià, un dels quals va ser un dels moments més emocionants de l’actuació. I que havia d’anar d’un altra manera: per a la data inicial del dia 15, la sorpresa de La Fúmiga era la presència en l’escenari de Pep Gimeno Botifarra. Amb el canvi de data, el xativí no podia estar present. Compungit, Artur va explicar la situació. I va instar el públic a cantar els versos nuclears de «Malaguenya de Barxeta». La resposta va ser eixordadora, amb milers de persones entonant «Vinc del cor de la Costera, / el poble dels socarrats, / allà on renaixen les cendres / del meu País Valencià». Picades d’ull musicals, també, amb la interpretació de «Cançó que mai s’acaba», l’agraïment al mateix Pep Gimeno, a Aspencat, La Gossa Sorda o Obrint Pas, els pares de l’esclat modern de la música en la nostra llengua.
Traca final, després d’una certa vall per agafar forces. «Acurtem el concert?», va preguntar Artur, amb la premissa del cansament. Pregunta retòrica, clar. La nit acompanyava. Ambient tropical, però moderat, res a veure amb els 38 graus (a les 11 de la nit!) que uns dies abans havien amenaçat la integritat física de Feliu Ventura i la seua banda en l’esplèndida presentació a casa del seu disc. Un esforç titànic, malgrat tot. La durada justa. Mòbils en mode llanterna. La catarsi amb els himnes que La Fúmiga havia reservat per al fi de festa, «Espremedors», «Mediterrània», «Ja dormiré», «Covards». I «Gràcies per tant», abans de rebre l’agraïment dels assistents. Adeu no se sap si definitiu, aquesta pel·lícula ja l’hem vista. De moment, per als fans, una nit que tardaran en oblidar. Propera parada, Sueca. Abans del «Tot s’acaba» en el Sant Jordi Club de Barcelona, actuació doble, i en el Roig Arena de la capital del Túria, en sessió igualment doblada. El final del final.
Cançó de present
La vida, en tot cas, ha de continuar sense La Fúmiga. Amb veus noves com la jove Naina, una artista emergent, combativa i amb discurs. Amb sentit de l’espectacle. Que va defensar amb les urpes i molta intencionalitat, amb un guitarrista i MC i dues ballarines, el seu engrescador àlbum de debut, Vives o mortes, que va ser —no hi havia més— el cos central de l’actuació. Un disc amb al·licients ballables com la irresistible «Tot i res» o «Pecat original», però també càrregues de profunditat com el tall que dona nom al disc, en clau feminista, o la bonica i reivindicativa «Al meu país» («A l’atzar agraeixo tres dons)», amb picada d’ull a Maria Mercè Marçal. Naina tampoc no va oblidar els docents, ni la ignomínia de la barrancada, patida també en la seua ciutat.
Versions estratègicament triades per connectar amb un públic que majoritàriament no la coneixia —Rosalía, Aitana, La Casa Azul— més un moment estel·lar amb «No sé ballar» amb Artur en l’escenari, moment rave i picada d’ull al «Nuevayol» de Bad Bunny agitaren el públic, de qui Naina es va acomiadar amb un final èpic i bonic. Està naixent una estrella que ja refulgeix.
Present estrany, però present, que també representa el Romàntic Dimoni de Carles Caselles, la metadona —de moment— dels nostàlgics de Smoking Souls. El de Pego i els seus músics defensaren amb energia, ofici i molta actitud l’àlbum de debut, Primer moviment, gràcies també a la solidesa de temes com «La voràgine», «Aurora roja», «Dimoni romàntic», «Batec», «L’amor contra la màquina» o el single «Salut», amb un discurs musical més acostat al pop, però sense renunciar a l’electricitat. Caselles va poder arribar així a un públic que molt majoritàriament no el coneixia, va tindre també un record pels professionals de l’educació. I, per sobre de tot, va tindre la generositat de regalar als fans de la seua antiga banda dues de les cimeres creatives del grup, «Eterna força» i «Volves de neu». Present conjugat en passat. Una miqueta, sense menystenir la nova creació. Llarga vida a Romàntic Dimoni.
